Òscar Andreu (Terrassa, 1975) es dedica des de fa anys a fer sàtira política, però més enllà de la professió és un activista en defensa de la llengua, ja que, malgrat el seu optimisme de mena, li preocupa la situació d’emergència en què es troba el català. Això el va portar a pensar el monòleg Crida als ocells de colors llampants, una autobiografia lingüística d’una persona que quan era adolescent es relacionava habitualment en castellà i que, de ben petit, arran d’una situació concreta, va sentir “autoodi” cap a la seva pròpia llengua. El monòleg parla de tot això, però també parla de la nostra història i la llengua, perquè “és parlar de nosaltres”, i del memorial de greuges i del “supremacisme fràgil” dels espanyols. Té clar que el bilingüisme és una fal·làcia, una idea creada pel nacionalisme banal espanyol per transitar cap al “monolingüisme” i “cap a la desaparició de la llengua”. Deixa clar que “la llengua que no et portarà problemes a Catalunya és el castellà”. Parla d’això i de moltes altres coses en una conversa al bar Camarasa, de la plaça Francesc Macià, que canviarà de nom a Mary després que els nous propietaris es repensessin la idea inicial de dir-li Sotelo, que va ser ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera i va ser assassinat el 1936. “Ha arribat el moment d’encarar el conflicte amb el català”, conclou, i no entén aquelles persones que diuen que el català ha de seduir, quan l’important és parlar-lo. “La gent que diu que hem de seduir amb el català creu que no la mamem prou”, sentencia. Òscar Andreu és un rebel en defensa del català, el segon de la sèrie Rebels lingüístics.
Es pot fer humor amb la situació d’emergència lingüística que viu el català?
Es pot fer humor i es pot no fer humor. T’ho pots prendre seriosament, tot i que prendre-s’ho amb humor no vol dir no prendre-s’ho seriosament.
Què és el que et va animar a fer l’espectacle Crida als ocells de colors llampants?
Jo tenia ganes d’adreçar-me a algú, i vaig intentar analitzar qui era aquest algú a qui havia d’adreçar-me. Aquest algú era la meva comunitat i la meva comunitat és el meu país. Aleshores, per parlar del meu país, perquè la gent s’hi sentís interpel·lada, vaig voler triar en principi el tema Catalunya, el país en si. I, buscant, vaig trobar que el que hi havia al centre, el pal de paller, el pinyol de tot plegat era la llengua, que era el que ens feia catalans. Això encetava determinats melons, la majoria dels quals eren polítics. I, com a persona que fa sàtira política des de fa pràcticament 25 anys, m’interessava acostar-me a aquest seguit de temes i parlar-los amb la meva gent.
També té molt contingut autobiogràfic.
Sí, clar. L’espectacle té tres vies essencials. La primera és l’autobiogràfica. És la meva autobiografia lingüística, com deia la Carme Junyent. De fet, és una idea seva. Ella, a les seves classes, el que feia el primer dia de lingüística era demanar als alumnes que li escrivissin una petita biografia lingüística. I és el que he fet. Una autobiografia lingüística. Aquesta és la via de quan jo parlo de mi. Això, per una banda.
I les altres dues?
També parlo de la nostra història, de la nostra relació amb la llengua, que aquesta és parlar de nosaltres. I, d’altra banda, també parlo del memorial de greuges, per dir-ho d’alguna manera, i aquí és on parlo d’ells. Parlo del supremacisme fràgil, sobretot. És un terme que m’he inventat, però que crec que quadra amb tota aquesta gent, que té una llengua magnífica, que són 500 milions de parlants, que és majoritària en aquest país, a tot arreu, al carrer, als negocis, als mitjans de comunicació, a les empreses, a les policies, als jutges, etcètera. I, malgrat tot, són els que diuen ‘hem anat a Barcelona, hem entrat en un forn de pa i ens han parlat en català’. Una cosa que els sembla… Jo això ho anomeno supremacisme fràgil.
A l’espectacle, on tractes la seva biografia lingüística, expliques que el castellà era habitual al teu entorn.
Això és una exageració, però sí que és veritat que el meu context social, al barri, a l’escola, i bona part de la família són castellanoparlants. Per tant, això vol dir que les meves influències i tot plegat és en castellà, menys, perquè, hi ha com una petita escletxa, que és la llengua que m’arriba a través de ma mare, que és catalanoparlant. Aleshores el que jo explico és que fins als 18 anys, que no surto del barri, estava convençut que el català era una llengua que s’havia inventat ma mare per parlar amb mi. Una mica per convertir-ho en un acudit. Però sé que és també molt l’experiència de molts nanos que han viscut això a l’extraradi, i que el català els arribava d’alguna manera.
Així i tot, no era majoritari.
No era majoritari. Exacte. I explico també en aquest monòleg que, quan arriba la immersió lingüística a l’escola, allò crea un daltabaix perquè 12 de cada 10 alumnes eren castellanoparlants. Un 120%. I quan arriba el català, primer provoca un sotrac dels alumnes, que, fins i tot van queixar-se, però dues setmanes després no va passar res. S’havia consolidat el català. I, per primer cop, 500 nanos que havien nascut a Catalunya tenien contacte amb la llengua pròpia d’aquest país. Fins aleshores els havia estat negat aquest dret. Això de la llengua, bàsicament, és que és un dret lingüístic i, com a tal, és un dret humà. I a banda de tot això, és un conflicte que han creat ells. Nosaltres podem fer dues coses. Podem amagar el cap sota l’ala o podem afrontar aquest conflicte. Ha arribat el moment d’encarar el conflicte perquè l’han creat ells.
I quan fas el canvi de xip?
Això és progressiu. M’agradaria que hi hagués un moment de revelació, però han sigut molts petits moments estel·lars. Des dels sis anys que vaig descobrir que era l’autoodi, que vaig anar a comprar amb la meva àvia en una botiga de queviures, a Terrassa, en un barri dels afores també, i la meva àvia s’expressava en català i el botiguer en castellà i mantenia una conversa normal. I jo, amb sis anys, em vaig sentir violentat. O sigui, d’alguna manera, interiorment, demanava que la meva àvia, si us plau, que canviés al castellà. Fins molts anys després no he descobert que allò era autoodi cap a la meva pròpia llengua. Vull dir, hi ha tot de moments, que comencen amb sis anys i acaba la setmana passada, per dir-ho d’alguna manera.
Però n’hi ha algun més de moment remarcable?
Hi ha un altre moment bastant definitiu que és quan vaig anar a fer un concert a Tarragona. Jo tenia una banda de rock and roll, vam treure tres discos, discos en castellà, i quan vam acabar el concert, que va quedar collonut, se’m van acostar dues persones del públic i em diuen: ‘el concierto de puta madre pero por qué hablas en catalán entre canción y canción?‘. I aleshores el que vaig fer és pensar per què estava cantant en castellà?
Vas fer l’exercici invers.
Absolutament. Han sigut molts moments d’anar descobrint que estava participant d’un sistema cultural que s’expressa en la llengua que em volen imposar. I això sí que ha sigut ja l’última cosa, i m’ha fet decidir que no vull parlar la llengua del sistema cultural que em volen imposar.
I si se’t presenta un projecte laboral en castellà?
Com si se’m presenta en francès o en anglès. Jo m’adreço a una gent i la meva gent és la d’aquest país, i en aquest país la llengua pròpia d’aquest país és el català. És la llengua en què m’expresso. He perdut prou temps per a anar un altre cop canviant de llengua. O sigui, no desfaré aquest camí que he iniciat.
És revolucionari parlar català a Catalunya?
Bé, és revolucionari perquè parlar de llengua és parlar de política, és parlar de com ens organitzem. I és revolucionari perquè és parlar al seu torn d’identitat. I parlar d’identitat en aquest país i, a tot arreu, és parlar de sobirania. Si no tenim identitat, no tenim sobirania. Si no som ningú, no podem tenir drets. Com que som, i el que ens fa ser és el català, disparen contra el fet de ser catalans, contra el fet de tenir unes institucions, contra el fet de tenir una història, disparen contra tot allò que ens fa ser.
Aleshores, si es perd el català, perdrem la identitat?
Hauríem d’anar cas per cas, però sí que és veritat que en el cas dels catalans forma part del nervi de la nació, la llengua. Podríem anar als irlandesos, han perdut pràcticament el gaèlic i Irlanda continua sent, i fins i tot en bona part ha quedat alliberada. Miraria de no arribar a aquest punt de perdre la llengua per saber què passa. Això no ho provarem, ja provarem altres coses.
I actualment, en el teu dia a dia, parles castellà?
Pràcticament no, l’havia parlat tant que ara el que he de fer és perfeccionar el meu català, la meva sintaxi, la meva fonètica. Malgrat ser la meva llengua materna, o la llengua que em va transmetre la meva mare, encara no l’he acabat de polir, d’esmolar, digues-li com vulguis. I això és una cosa que em preocupa perquè és la meva eina de treball. I encara tinc massa dubtes amb la llengua, que és una cosa que també em molesta, m’empipa.
Però tens problemes per viure en català?
De tant en tant es produeix alguna situació remarcable, especial, però una de les coses que he descobert mantenint el català és que no passa res. Entre altres coses, les enquestes diuen que el 98% de la gent que viu en aquest país, sigui català o no, entén perfectament la llengua. Qui no la vol entendre, moltes vegades, és per una qüestió política, és perquè participen d’aquest voler esborrar el català.
Ho fa de forma conscient. És a dir, vol intentar forçar l’altra persona que parli en castellà.
Hi ha molta gent que acaba d’arribar en aquest país i jo crec que li fem un mal servei si li amaguem la llengua com si fos una droga a les 4 de la matinada. Entre altres coses, aquesta gent que ve de fora i detecten que tu li estàs amagant la llengua i ells poden arribar a pensar: si ni ells mateixos en una primera interacció mantenen la llengua, per què he d’aprendre jo aquesta llengua?
Si ells no la fan útil, per què l’he d’aprendre jo.
Exacte, la gent no és imbècil. La gent que es mou, que ha d’emigrar, té tots els sentits posats en la supervivència. Si en un moment donat s’adonen que per a la seva supervivència, per la supervivència de la seva família, és important que aprenguin català, el que faran és transmetre això als seus fills. De fet, el meu pare i la meva família castellanoparlant, també m’ho van transmetre. Si jo era a Catalunya, havia d’aprendre bé aquesta llengua i havia de respectar la llengua de la meva mare i la del país.
En la teva defensa de la llengua combines militància amb l’humor. Com definiries aquesta mena d’activisme?
Em dedico a fer sàtira política, tinc certa militància política des de ben jove i és una manera d’ajuntar-ho tot, que tot coincideixi en un mateix punt. Per mi la defensa de la llengua és una defensa política, la defensa de la política és la defensa de com ens organitzem. Vull dir que no trobo que siguin coses totalment diferenciades. És el que et deia, si em volia adreçar a la meva gent, al meu país, a mi com a humorista també m’interessava tocar determinades qüestions que poden semblar tabú, sobre les quals no es parlen o no s’acaba de parlar i crec que havia arribat el moment de parlar d’aquestes qüestions.
Però fer sàtira o fer humor no significa relativitzar una qüestió.
Es pot confondre amb relativitzar una qüestió, però intento com a humorista que el meu sentit de l’humor no sigui relativitzar ni treure ferro a les qüestions sinó abordar-les d’una altra manera.
És a dir, és donar-li una certa importància des de la sàtira.
Sí, exacte. No deixa de ser ironia, de ser sarcasme, de ser sàtira… És aquest punt de vista que com a humorista a mi ja m’interessa. Em podria dedicar a fer humor blanc, humor que d’alguna manera fos més neutre. Però és que no ho he estat gairebé mai de neutre, a la vida. No ho soc en altres aspectes i de tant en tant em mullo.
I et serveix per trencar tabús?
Alguns temes que fins ara eren tabú. Aquesta idea que ens ha venut el nacionalisme banal espanyol del bilingüisme com una cosa bona perquè sí. El bilingüisme social que és una cosa que no existeix, i que simplement és un procés cap al monolingüisme, cap a la desaparició de la llengua.
La llengua dominant acaba amb la dèbil.
Exacte, perquè hi ha una de les dues llengües que té exèrcit, que té mitjans, que té calés, que té jutges, etc., i l’altra no. I en aquest moment de substitució lingüística, els que bàsicament aposten pel castellà venen la idea que el guapo és el bilingüisme. Però simplement és l’avantsala de la desaparició de la llengua pròpia del país.
Això és el que s’anomena la norma de convergència?
Sí, la norma de convergència apareix en un primer estadi de la substitució lingüística, o quan ha de desaparèixer una de les dues llengües. Els lingüistes expliquen que la norma de convergència és que apareix quan tu, com a parlant, intueixes que l’altra persona que tens a l’altra banda potser no pertany al teu grup lingüístic. Aleshores el que fas és triar la llengua no marcada, la llengua que no et portarà problemes. I paradoxalment, en aquest país, la llengua no marcada, la llengua que no et portarà problemes, amb la qual no acabaràs a comissaria, fent una petita exageració, tot i que a Terrassa ha passat un cop d’una senyora que va acabar a comissaria, és el castellà. Per tant, tu tries econòmicament allò que el teu cervell diu, va, tira pel dret. Perquè, a més a més, t’ho han insistit a l’escola, on el català ha estat prohibit durant molts anys, els mitjans t’han dit que és la llengua guai, etc., etc. I després, hi ha un segon pas, que és quan tu decideixes no transmetre el català, la llengua pròpia, la teva llengua de família i de país, perquè consideres que és una motxilla molt pesada i no li vols carregar aquest pes al teu fill i, per tant, trenques la transmissió.
Això és perillosíssim.
Sí, si arribem aquí, ja està. El pas següent és la mort de la llengua, que és una senyora de 120 anys que es mor. I aquí ja s’ha acabat la llengua.
Feies menció del fet que la llengua que no et crearà problemes a Catalunya és el castellà. Això es veu amb les denúncies per vulneració de drets lingüístics, que no són perquè una persona no ha pogut ser atesa en llengua castellana.
No, no. Mai, clar. En absolut.
Estem parlant de gairebé 3.000 queixes que ha rebut Plataforma per la Llengua l’any 2024 i Consum en va rebre més de 1.500 per vulnerar drets dels catalanoparlants…
I va pujant, i això, des del meu punt de vista, és positiu. No sé si hi ha més o menys situacions d’agressions lingüístiques, però sí que hi ha una actitud nova de la gent que ha dit prou. De la gent que no vol renunciar a la seva llengua al seu país. I això cada cop ens hi trobem més, que la gent ha dit prou i que, si s’ha de denunciar, denuncia. Perquè, torno a dir, i això sí que ha de quedar clar, és un dret lingüístic i és un dret humà. I així com hi ha molta gent que amb altres tipus de drets no en passaria ni una, sembla que amb els drets lingüístics dels catalans estan com… ‘No, és que heu de ser seductors, heu de seduir’. No estem parlant de seduir, estem parlant de drets lingüístics. Per a aquesta gent no és un problema d’hegemonia lingüística, de substitució lingüística, de repressió durant 300 anys, és un problema, això, que no la mamem prou i que hem de ser més seductors.
Bé, el català s’ha de parlar. És una llengua.
Exacte, i és una manera de salvar-lo i que et salvi a tu mateix. És parlar-lo en qualsevol situació. Si una cosa té la llengua és que si la parles es manté, si no la parles… És tan fàcil com això. I després hi ha tots aquests que són monolingües en castellà, o fins i tot alguns que de tant en tant parlen en català, que et diuen que sedueixis i no s’adonen que la seva llengua s’ha imposat a 500 milions de persones, potser no a tots, però a milions de persones, se’ls ha imposat no a través de la seducció, se’ls ha imposat a través de l’espasa i de la coerció. Si algú ha utilitzat la violència per imposar la seva llengua no són els catalans. Llavors el problema el tenen ells, perquè està registrat com ho han fet històricament. O sigui, la meva mare no pot escriure un post en català, no s’atreveix, tot i ser catalanoparlant, perquè li van prohibir d’aprendre la seva pròpia llengua. Ja està, i és una persona viva, que té ara 70 anys, eh?
Abans feies referència a les lleis. I els drets lingüístics estan reconeguts per llei a Catalunya.
Estan reconeguts per llei, i tenim prou lleis per a fer un pas endavant important. O sigui, la llei de consum, la llei del cinema, podríem implementar una certa immersió lingüística… Tenim un seguit de lleis que els nostres propis representants no s’atreveixen a fer-les complir perquè tenen integrat d’alguna manera que això és violent. Ara, a l’hora d’imposar el castellà, per a ells això no és violent. Això és terrible, perquè han comprat tota la mercaderia avariada de l’espanyolisme, del nacionalisme a l’espanyol.
I el bilingüisme forma part d’aquest procés de substitució lingüística?
Sí. El bilingüisme social aquest que et venen com si fos la panacea, com si fos una situació ideal, és una situació transitòria. És una situació transitòria on la llengua imposada s’acaba imposant a l’altra. I, clar, ells et venen la cosa aquesta de dir, ‘no, com més llengües millor…’ Tots aquests partits que havien dit no, és que hem de ser trilingües… Fem una cosa. Primer, consolidem la llengua pròpia d’aquest país, que no està consolidada ni protegida pels que l’haurien de protegir, que són els nostres propis polítics, alguns dels quals són independentistes, i després ja veurem. Ho dic perquè la desaparició del català, i això ho sabem bé, va unida a la desaparició d’una manera de ser, d’una identitat, i, per tant, de la sobirania d’aquest poble. És el que ens fa diferents i alhora ens fa també iguals als altres pobles.
Si desapareix això que ens fa diferents, hi ha una assimilació?
Exacte. És un procés d’assimilació. I, si te n’adones, disparen contra tot allò que d’alguna manera ens fa ser. I això que nosaltres hem detectat, ho deia Fontana, l’historiador. Al llarg de la història, si hi ha una cosa, un denominador comú amb totes les generacions, és que hem tingut la necessitat de ser, i l’hem expressat. I no ser amb algú, sinó ser nosaltres mateixos. Tenim una història pròpia, tenim una llengua pròpia, tenim unes institucions pròpies i fixa’t que disparen contra aquestes tres coses perquè són pròpies nostres i és el que ens fa ser diferents. Som diferents i no passa res. Però, clar, ells es troben que si eliminen aquestes tres vies, és molt més fàcil l’assimilació perquè un cop ha eliminat això, tu no pots dir, ‘no soc ells’.
Ets pessimista sobre la situació de la llengua?
No soc pessimista. Pere Calders, en una entrevista que li van fer l’any 1986 a Catalunya Ràdio, deia: ‘Jo he patit la guerra, la postguerra, la dictadura, l’exili, haver de tornar en condicions difícils i us explicaré una cosa, el pessimisme mai he vist que arreglés cap d’aquestes coses’. I això m’ho he fet meu. En canvi, l’optimisme m’ha ajudat a arreglar algunes coses, no pas totes. No ens flipem, això no ho diu Pere Calders, però el pessimisme crec que moltes vegades és una eina dels altres perquè nosaltres no fem, perquè no actuem. Inoculen pessimisme. Ens diuen ‘sou menys dels que us penseu’, ‘la vostra és la llengua de pagès’, ‘la vostra és la llengua dels esclavistes’, ‘la vostra és la llengua dels burgesos’…, com si la seva fos la llengua dels àngels. Aleshores comprem tot això. Comprem aquest pessimisme. Comprem aquesta foscor i clar, això no ens permet actuar. A mi no m’hi trobaràs al costat del pessimisme. No soc pessimista. Crec que ens trobem en un moment que la gent comença a prendre consciència. I en aquest despertar ens hi trobarem. És molt maco també.
Però és una realitat que per a molts catalanoparlants costa mantenir el català I quan van a comprar, per exemple, a un supermercat i els parlen en castellà, canvien al castellà.
Sí. Ens hem acostumat molt a fer això i costa canviar.
Però aquí hi ha l’argument que s’ha de canviar de llengua per educació.
És clar, et diuen que per ser educat has de renunciar a la teva llengua i és una cosa que no fan ells mai. Si tu vas a Madrid i comences a parlar en català, en suahili, en gallec o en basc… ni per educació ni hòsties. Jo ho trobo bé, la llengua dels castellans és el castellà, i no la canviaran. No entren en aquesta mena de debats i disquisicions absurdíssimes. Per educació s’ha de parlar català a Catalunya i a tots els territoris de parla catalana.
Parlaves del català com el nervi de la nació. La independència és l’única eina per la qual es pot protegir la llengua?
És importantíssima, però abans d’arribar a la independència es poden fer moltíssimes coses. En els últims 10 anys, 15 anys, coincidint amb el Procés, és probable que no hàgim fet moltes coses perquè vèiem que la independència era possible a mitjà termini, i, per tant, hem abandonat el fet de tenir un canal per als nens, o dos o tres; els esports, el lleure en català, la immersió lingüística. Tot això, per una barreja de col·laboració, mediocritat, por, abandonament… Això ha fet que hàgim perdut temps i que ens hàgim trobat en aquesta situació de certa alarma perquè sí que és veritat, i això ho expliquen també els lingüistes, que a partir del 30% la situació pot ser irreversible. I això els bascos ho estan contradient. La política que estan fent en els últims anys els bascos amb l’èuscar és de treure’s el barret. Estan aconseguint pujar aquest 30%, que és una cosa molt poc vista en el món de la lingüística.
Doncs el català està en la prima línia vermella.
Estem en el moment de dir prou i hem de començar a remuntar com el Barça de Lamine Yamal.
I creus que el postprocés també ha donat prioritat el català?
Sí. Crec que els polítics independentistes ens han deixat de la intempèrie, i ens hem trobat que estem en l’última frontera, que és la primera, i és la del català. Estem anant a l’essència de la cosa. Una qüestió política, que és el català, i per això molta gent s’ha apuntat a defensar la llengua perquè és la trinxera que ens ha tocat.
Recentment, vaig entrevistar en Jordi Robirosa i va dir que els que diuen que el català s’ha fet antipàtic són aquella gent que ha intentat eliminar-lo.
Totalment d’acord. Forma part de l’estigmatització. Són els mateixos que en una altra època deien que el català era cosa d’esclavistes, de burgesos, de pagesos, etc. Dir-te antipàtic també és una manera d’estigmatitzar-te, de fer-te assetjament social. Demanen que siguis seductor perquè la teva actitud ferma amb el català a ells els deixa fora del joc. I els deixa com el que són, gent que imposa la seva llengua. Hi ha maneres i maneres d’imposar, però aquesta és particularment fastigosa perquè és la que et demana a tu que siguis bona persona. És a dir, ells han imposat la seva, no perquè siguin bones persones, sinó perquè han actuat amb el seu poder i ja està.
Però aquest argument de seducció també el fan servir administracions catalanes.
Perquè han comprat tots els marcs mentals aquests de l’espanyolisme i ho vesteixen d’alguna manera. Moltes vegades diuen que no s’ha de ser coercitiu, però no ho hem estat mai. Els que han estat coercitius han estat els altres. Hi ha maneres i maneres de fer les coses i tenim moltes eines que encara no es fan servir. Tenim lleis fetes que encara no s’activen, que no es posen en solfa, perquè no troben que hagi arribat el moment de fer-ho. O ben bé, no sé per què.
Però si l’administració no actua el ciutadà queda desemparat.
Això potser sí. Ens han deixat a la intempèrie en molts aspectes. Aquesta administració, que és una administració d’una comunitat autònoma, que forma part d’un estat, ens han deixat una mica de la mà de Déu en molts aspectes. No volen el conflicte. Tot allò que impliqui conflicte va en contra dels seus interessos. Parlo ara d’aquest tipus d’administració, d’aquest tipus de polítics, no necessàriament unionistes, i aleshores la seva feina els últims anys, a partir del 2017, és que aquest país quedi absolutament…
Anestesiat?
Anestesiat és la paraula. Exacte. Anestesiat, perquè qualsevol cosa que porta al conflicte no saben com gestionar-la. Estan collats per la por i per la mediocritat. No tenen eines per anar més enllà.
Però hi ha moments que el conflicte l’has d’acceptar.
Absolutament, però no estan preparats per encarar el conflicte. Són gent que ha crescut en una mena de pacifisme banal. Tu no estàs defensant el pacifisme, tu estàs defensant que la teva gent se la mengin pels peus.
Però si t’estan atacant la llengua, el que s’espera és una defensa, no?
És que has de plantar cara, perquè si no, no et respectaran. A tu et respecten quan plantes cara, sigui amb el que sigui. El rival, l’enemic, qui sigui, ha de notar que a l’altra banda hi ha algú que planta cara. Si no plantes cara, és que no només acabaran amb tu, sinó que, a més a més, els faràs fàstic.
I l’enemic com està?
Una mica amb les mans a la butxaca. Però nosaltres no, i aquesta és l’avantatge. Nosaltres no estem amb les mans a la butxaca. No toca ara estar amb les mans a la butxaca.
Estem a la recta final de l’entrevista. Pots explicar l’última aventura que has tingut com a catalanoparlant a Barcelona?
Vam anar a fer el vermut amb el meu fill. El cambrer em va posar a mi una cervesa, unes patates, i tal, i li vaig demanar un suc de préssec per al nano. I el cambrer em diu, ‘no tenemos, pero tenemos de piña y de melocotón‘. Són coses absurdes, com d’humor… Em preocupa més quan hem anat al metge i he hagut de fer de traductor del meu fill en la llengua pròpia d’aquest país. I això també ha passat. O quan ens hem trobat en una reunió a la seguretat social, dels cursos prepart, i el primer que ha fet la matrona és demanar si hi ha algú que no entengui el català, que ho farem en castellà. I que una catalanoparlant aixequi el dit i demani fer-ho en castellà perquè el seu marit és del Nepal. O sigui, uns tios del Nepal que estan acostumats a pujar muntanyes, fumant, que són forts, i que probablement… Hòstia, és la llengua que parlarà el teu fill!
I es canvia la llengua.
Que tu canvies i ja està. És això. O arribar a tenir el meu segon fill a un hospital català, de la capital de Catalunya, i que ningú li digui bé el nom. Les cinc primeres persones que li diuen el nom li diuen en castellà. El meu fill es diu Mateu, i li deien Mateo. Això és molt petit, però és una manera de dir-te que no existeixes. És un tret finíssim, però és descatalanitzar-ho. I que et diguin a casa que el nom del teu fill no existeix…
Ser catalanoparlant a Catalunya és…
Una aventura. Una droga. Una manera de muscular el cervell i els bíceps.
I la darrera. Estem fent una sèrie d’entrevistes a rebels lingüístics. Quina pregunta li deixaries al pròxim convidat?
Se sap qui és?
No.
No sabria quina pregunta fer-li que no m’hagis fet tu, que n’has fet unes quantes, i em semblen totes interessants, i que m’ha donat l’oportunitat d’explicar-me. Li demanaria què creu que hauria de passar per redreçar aquesta situació d’amenaça a la qual estem sotmesos. Ho dic perquè de tant en tant fèiem cafès amb la Carme Junyent. A mi m’interessava molt la sociolingüística, i a ella li interessava molt l’humor. I de tant en tant, quedàvem i fèiem xerrades. I en una de les últimes vegades que ens vam trobar, crec que va ser l’última vegada abans que es morís, li vaig dir: ‘M’has parlat diverses vegades de les autobiografies lingüístiques, i a mi m’agradaria convertir la meva pròpia autobiografia lingüística en un monòleg d’humor. I m’agradaria també, en la mesura del possible, transmetre a la gent què és el que podem fer perquè la llengua deixi d’estar amenaçada. Jo si et donés ara un megàfon, Carme, quin és el primer pas que li diries a la gent que hem de fer perquè la llengua deixi d’estar amenaçada’. Jo em pensava que em deixaria anar una tirallonga sobre sociolingüística, però va agafar aquest megàfon imaginat, i va dir ‘parleu-lo’. I no va dir res més.
És la clau de tot plegat, no?
Les llengües viuen si es parlen. Si no es parlen, les llengües es moren. Aquí ens trobem en una situació que hi ha gent interessada que no es parli la llengua i gent que ha comprat aquests marcs. Doncs s’ha acabat això. Ja n’hi ha prou, el parlarem. És un superpoder, és una droga, és el nostre dret i no el deixarem de parlar.
Com deies abans, forma part del nostre ser.
I no només de la nostra, sinó dels que han vingut abans i de la nostra història i dels que vindran. La Carme explicava que com menys llengües es parlen, ens manipulen més fàcilment. Ens poden escoltar millor, ens poden redreçar i, sobretot, perds varietat. Quan es perd una llengua, no només es perd una llengua, es perd una manera de veure el món i es perd saviesa, es perd intel·ligència i es perd varietat. I això és important. En una època en què tot tendeix a la uniformitat, a una certa globalització, nosaltres tenim una cosa que ens fa especials. És com una mena de superpoder, és una cosa mil·lenària i aquesta cosa que ens fa especials, en el bon sentit de la paraula, és el català.
