Viu i treballa a Madrid i la família del seu pare és d’aquelles que se’n podrien dir de vuit cognoms madrilenys. Treballa a l’ONG AFS Intercultura –programes d’aprenentatge intercultural per a adolescents– i parla quatre idiomes: castellà, anglès, “una mica de francès” i català. Ara que ja té el C2 de català –el nivell més alt dels certificats que atorga el Consorci de Normalització Lingüística–, necessitava un nou repte i ha començat a estudiar italià. Aquest és Carlos Crespo, el madrileny que fa deu dies va sacsejar la xarxa amb un fil a X –antic Twitter– en què explicava la seva experiència en l’aprenentatge d’una llengua que ell ha triat i que no entén per què hi ha habitants de Catalunya que la rebutgen. “Em sorprèn la gent que, vivint a Catalunya, fa esforços expressament per no aprendre català”.
Bueno, pues ahora que ha pasado ya una semana desde que supe que había aprobado del C2 de catalán, me he decidido a abrir el hilo que llevo mucho tiempo rumiando, con reflexiones personales sobre estos cuatro años estudiando catalán en Madrid.
— Carlos Crespo 🏳️🌈🔻🎗 (@CarlosCrespoMNL) October 7, 2023
En conversa telefònica amb El Món, assegura que el seu cas no és “tan excepcional com pot semblar des de Catalunya”. “A Madrid hi ha molta gent que estudia català per raons personals, per exemple perquè la seva parella és catalana o perquè té família a Catalunya, o bé perquè vol fer unes oposicions i li donarà punts, o perquè sí”, explica. Aquest últim, el “perquè sí”, per “amor a una llengua i una cultura”, és el seu cas. “Potser el meu punt de vista no és el més comú, però és més freqüent del que sembla, perquè els altres fan més soroll”, admet. “Els altres” són els que, en el seu fil, es va atrevir a vincular a la “presión popular cateta contra Cataluña“.
Una allau de missatges d’agraïment de catalans
Contra tot pronòstic, el seu fil no li ha comportat una allau de crítiques, sinó al contrari. “Els meus amics em van dir que Twitter és una bogeria i que se’m menjarien viu. Però jo veia que passaven les hores i el 99% dels comentaris eren positius“, subratlla. A hores d’ara, el seu missatge té més de 3.300 republicacions, més 9.500 likes i gairebé 760 respostes. Seria una feina ingent llegir-les totes, però l’únic comentari negatiu que Crespo recorda és el que va escriure “un paio que deia que no entenia com és que jo, ‘siendo ciudadano español’, no valorava ‘la importancia de una lengua como el español, que hablan 600 millones de personas‘”. “Algú li va respondre si havia llegit el fil i si l’havia entès. Perquè no té res a veure amb el que jo deia. A més, el castellà és una llengua molt important, esclar, però no necessita gens d’ajuda, és el català el que en necessita”, afegeix.
La resta de reaccions van ser “de gran agraïment”. Cosa que corrobora una de les observacions del seu fil. “Els catalans em sembleu gent amable i educada sempre, però quan algú mostra interès per la vostra cultura o parla la vostra llengua ja és una bogeria“, remarca. Sobre la causa d’aquesta reacció, aventura que potser és perquè habitualment els comentaris que arriben són hostils. “Una de les usuàries de Twitter que em van respondre deia que els catalans esteu faltats d’afecte. Potser sí, perquè el que us arriba de la resta de l’estat sol ser hostil, de gent que no entén que hi ha una altra cultura. Però aquesta reacció, de fet, també la tenim a Madrid si veiem un japonès que parla espanyol. En el cas del català, com que és una llengua que parla menys gent, la reacció dels catalans quan parles català i s’adonen que ets de fora és de flipar“, explica.
Per què ha estudiat català fins al nivell superior
De fet, una conversa amb Carlos Crespo revela que parla un català correctíssim, només amb petites marques fonètiques de castellanoparlant d’origen i alguna vacil·lació en l’ús del que ell mateix defineix com “els nostres amics pronoms febles”. “És una de les coses més difícils del català, però quan entens per a què es fan servir i aprens a fer-ne combinacions de dos pronoms o fins i tot de tres, veus que tenen tot el sentit del món, són una manera molt intel·ligent de fer servir la llengua“, descriu amb admiració. “El que passa és que a vegades en poses a tot arreu fins i tot quan no calen, t’hi obsessiones”, reconeix.
El debat específic sobre els pronoms febles és en part gràcies al nivell fins al qual ha volgut estudiar, el mateix que la Generalitat demanarà a partir d’ara als docents. “Vaig començar amb el B1 i he anat pujant, pujant. Una mica per orgull personal. Quan vaig acabar el C1, vaig pensar de fer el C2. Ja sé que difícilment necessitaré el C2, tinc la vida molt arrelada a Madrid, tot i que no se sap mai. Però crec que la raó principal va ser poder continuar el contacte constant amb el català, perquè si no des de Madrid és difícil. Volia continuar aprenent i millorar el meu català”, argumenta.
“No aprendre català vivint a Catalunya és molt difícil”
Amb aquesta actitud, li costa entendre que hi hagi gent que viu a Catalunya que tingui mala relació amb el català, fins al punt de no entendre frases simples. “Que et parlin en castellà d’entrada i que no canviïn de llengua quan els parles català no em molesta especialment, però em sorprèn i em preocupa que no t’entenguin. Em sembla increïble que no t’entenguin quan demanes un cafè amb llet“, afegeix. A la pregunta de si ha provat de demanar un cafè amb gel, dobla l’aposta: “De fet jo moltes vegades demano un cafè amb llet amb gel, imagina’t si em complico la vida”, diu rient.
Bromes a banda, per al madrilenyíssim Carlos Crespo –”el meu pare sempre diu que, si fóssim catalans, segur que parlaríem català, i jo afegeixo que si hi hagués una segona llengua a Madrid, a casa parlaríem aquesta llengua, i no castellà”– són difícils d’entendre determinades actituds. “Si jo visqués a Catalunya, a França o al Japó intentaria aprendre la llengua del lloc on visc. Per això em sorprèn tant que hi hagi gent que faci un esforç tan gran per no aprendre la llengua. Si ets castellanoparlant, parlant d’una altra llengua romànica, no aprendre català vivint a Catalunya és molt difícil. Em sembla impossible. Quan estic una setmana de vacances a Catalunya torno a Madrid parlant molt millor català. Crec que els que no el parlen fan un gran esforç en la direcció contrària”, insisteix.
Aprendre totes les llengües de l’estat a l’escola
Per a Crespo, aquesta actitud està vinculada a la politització de la llengua. “Malauradament, tot està polititzat i la llengua no hauria d’estar polititzada”, es queixa. I defensa que l’èxit del seu fil és, precisament, perquè evita aquesta politització. “Crec que va tenir una recepció tan bona perquè no es parlava de política, sinó d’amor per una llengua, una cultura i un lloc”, emfatitza.
Així i tot, i malgrat que sigui fruit d’una negociació política, celebra que ara que totes les llengües de l’estat es parlin al Congrés: “Ajudarà que la gent les vegi amb més normalitat i que s’acostumi a sentir-les, que la gent vegi que són llengües del nostre estat”. I llança una proposta: “Crec que s’haurien d’estudiar totes a l’escola, seria una idea boníssima. Els primers anys d’escolarització, els nens haurien de tenir un any de cada llengua, català, gallec, euskera, i després triar-ne una per estudiar-la els anys següents. Així tots acabarien la secundària amb un bon coneixement d’una d’aquestes llengües”.
