La llengua parlada. Aquest és el material que un periodista, Òscar Palau, i un dialectòleg de prestigi de la Universitat Rovira i Virgili com és Pere Navarro utilitzaran per celebrar el primer Festival de les Variants Dialectals de la Llengua Catalana, batejat com Posa-hi tu l’accent. Es tracta d’un conclave acadèmic, divulgatiu i cultural que analitzarà les variants dialectals de la llengua, que entre el 27 i 29 de setembre reunirà prestigiosos lingüistes, estudiosos dels dialectes, escriptors, periodistes i fins i tot músics a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). De fet, és previst que el certamen serveixi per presentar un nou mapa dialectal de les terres de parla catalana.
El Festival s’ha presentat al popular tendal de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que se celebra aquesta setmana a Prada (el Conflent). Un acte que ha servit per difondre el programa i de retruc, servir un aperitiu de la inquietud que pot generar la vitalitat de cada variant de la parla. De fet, Posa-hi tu l’accent s’ha presentat amb una taula rodona batejada amb el títol Quin català salvem a la Catalunya del Nord? Un acte que ha servit per debatre amb dinamisme, energia i fins i tot, humor, sobre la lluita per la supervivència de la llengua i sobre la pèrdua dels seus trets propis en aquest territori, que és on se celebra l’UCE des de fa 56 anys.
Una llengua que no sigui com un “iogurt bio”
Els tres debatents han estat Joan Peytaví, catedràtic i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Alà Baylac-Ferrer, professor i activista per la llengua, i Joan-Daniel Beszonoff, escriptor i professor de català. Tots tres han mostrat el seu neguit per la salut del català a la Catalunya Nord i han coincidit en el fet que el que és important, ara com ara, és que la població del Conflent, el Rosselló, el Vallespir o la Cerdanya aprenguin i enraonin català més enllà de l’accent o del dialecte. La conclusió és que les variants dialectals només afecten un 1% de la llengua, en el sentit, que la base troncal de la llengua és la mateixa en totes elles.
Tots tres han animat a l’ús i l’aprenentatge en l’accent o variant de cada mestre, perquè el que és important és que es parli i que la llengua sigui emprada. Al capdavall, cada persona és una parla i així ho han referit tots tres. Peytaví ha apostat per un ensenyament normatiu sense capficar-se en els dialectes, Baylac-Ferrer també ha defensat la mateixa tesi desgranant la quantitat de mestres i docents de català i un cúmul de cinc mil alumnes que estudien català a les escoles de la Catalunya Nord. I Beszonoff amb el seu sarcasme habitual ha alertat que els “petits francòfons” no estan gaire per la feina de fomentar el català i hi ha el perill de convertir la llengua catalana en un “iogurt bio”, és a dir, una cosa delicada, cara i amb un punt artesanal.
