“Darrerament, hem hagut de constatar, amb hipòcrita sorpresa, una reculada gravíssima, tant a l’escola com al carrer, de l’ús del català, i això ha estat, en part, per la no-aplicació de la normativa emanada d’aquest Parlament i en part també per la inacció, per la deixadesa o per la por davant les amenaces i mentides dites impunement sota una falsa empara de la llibertat d’expressió. No hi ha res més conflictiu que no fer res i evitar el conflicte, per falsa prudència o per mandra”. Són algunes de les paraules que Joaquim Arenas va pronunciar al Parlament el de setembre del 2022 amb motiu de l’atorgament de la Medalla d’Honor de la cambra. Arenas, membre fundador del Grup Koiné i primer president de l’entitat Llengua i República, creada el 2016, va morir el proppassat 20 de desembre i l’entitat li va retre homenatge el 20 de març en un acte al Saló de Graus de la Facultat de la Universitat de Barcelona, que també va servir per commemorar el desè aniversari del manifest, que es titulava Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent.
Concretament, avui, 31 de març, just l’endemà de la nova resolució del TJSC contra el català a l’escola, fa deu anys de la presentació pública del Manifest Koiné al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Prop de 300 intel·lectuals, entre ells reconeguts lingüistes i acadèmics, van donar suport al text. Deu anys després, ni Catalunya és independent ni hi ha hagut un veritable procés de normalització lingüística, però tres membres del Grup Koiné rememoren en conversa amb El Món com van viure aquell moment i lamenten que no es va voler escoltar prou el missatge d’alerta que van enviar. Tot i això, hi ha lectures positives com, per exemple, l’impacte social que va tenir el text perquè avui dia ningú s’atreveix a dir que la llengua gaudeix de bona salut. Així mateix, els impulsors d’aquell manifest no obliden l’episodi amarg de les crítiques “gens fonamentades” amb les quals es va voler “tergiversar” el manifest, fins al punt d’haver de fer front a acusacions de racisme. “El discurs de Koiné s’ha intentat tapar”, lamenten.
Àngels Folch reclama acció institucional “valenta” davant el retrocés de la llengua
Una dècada després, Àngels Folch, membre de Koiné i presidenta de Llengua i República, fa un balanç crític de l’evolució del català i assegura que la llengua es troba en una situació pitjor que aleshores. Tot i reconèixer que aquell document va servir per sacsejar consciències, denuncia la manca de resposta efectiva per part de les institucions. Folch sosté que el manifest va actuar com “un crit d’alerta” que va contribuir a visibilitzar el problema: “La llengua se’ns està esberlant… està molt malament”. Segons explica, aquest avís ha tingut un impacte social rellevant, fins al punt que avui “és molt difícil trobar ningú que digui que el català està molt bé”. Amb tot, la presidenta de l’entitat considera que aquesta presa de consciència no s’ha traduït en polítiques contundents. “S’han deixat passar deu anys sense que, de manera contundent, des de les institucions, s’hi fes res”, lamenta. En aquest sentit, critica que només s’han aplicat “petits pegats” i que “no s’ha pres una decisió valenta a favor del català”.
El diagnòstic és clar: “Estem pitjor que fa 10 anys”. Entre els factors que expliquen aquest retrocés, Folch assenyala canvis demogràfics i, sobretot, la manca de voluntat política per afrontar la situació amb determinació. “El màxim que podem fer és resistir”, sentència. Àngels Folch defensa que cal un gir de rumb tant institucional com social i capgirar el “cofoisme de sempre”. “Cal un canvi de mentalitat i entendre la llengua com el que és, que és la columna vertebral de la nació perquè sense llengua no hi ha nació”, argumenta, però deixa clar que està en les mans del Govern revertir la situació que viu el català impulsant noves legislacions i fer complir la vigent.
En aquesta línia, insisteix que el català hauria de ser “indispensable i necessari per viure a Catalunya”. Segons adverteix, si no s’actua en aquesta direcció, el futur de la llengua quedarà compromès: “Si el català no és necessari per viure a Catalunya, el català no sortirà de l’UCI”. Àngles Folch apel·la a la responsabilitat de les institucions i alerta que el temps juga en contra: com més s’endarrereixin les mesures, més difícil serà revertir la situació del català perquè “és evident que el castellà senyoreja el territori”. “Cal deixar clar que els territoris només en tenen una de llengua, que és la que va néixer allà, i quan això no passa és sempre perquè hi ha hagut una invasió i s’ha intentat imposar una altra llengua”, assenyala. I sentència: “Catalunya només té una llengua, que és el català i és la que ha nascut aquí”.
Josep Ferrer vincula la supervivència del català a la independència
Josep Ferrer, membre fundador del Grup Koiné i soci de Llengua i República, filòleg i fundador del PSAN, adverteix que la situació del català s’ha deteriorat en l’última dècada i assegura que la tendència continua. Una dècada després del manifest, considera que el diagnòstic que es feia aleshores no només es manté vigent, sinó que “ara és tant o més escaient que aleshores”. “La llengua cada dia està pitjor, com que ha passat deu anys ha anat empitjorant”, afirma. En la seva anàlisi, Ferrer defensa que el document del 2016 ja alertava d’una situació delicada i que no es va voler escoltar prou. “El país està molt malament com per no haver acabat d’entendre, o no haver volgut entendre, el manifest Koiné“, assenyala, tot lamentant que el debat generat no s’hagi traduït en canvis efectius. Ferrer sosté que els principals obstacles no són només els externs: “L’enemic més gros el tenim a dins“, perquè, segons ell, s’ha actuat amb “complicitat amb l’Estat” i s’ha dificultat una resposta clara en defensa de la llengua i l’alliberament del país, dos aspectes que, a parer seu, van units.
Pel que fa a l’evolució social, Ferrer apunta a l’impacte del creixement demogràfic com un factor clau. “En un país en el qual entren de nou 100.000 persones cada any, o s’hi fa alguna cosa o això enfonsarà la llengua i el país”, defensa. En aquest sentit, considera que molts nouvinguts no perceben la necessitat d’aprendre català perquè no el veuen com a llengua imprescindible. Davant d’aquest escenari, defensa un canvi de plantejament i situa la llengua en el centre del debat polític. “La normalitat és que qualsevol persona que va a un país el primer que fa és aprendre la llengua d’un país, però aquí no hi ha cap necessitat perquè el país no existeix perquè, des del punt de vista constituent, Catalunya és una regió d’Espanya i, per tant, el que han de fer és aprendre espanyol”.
Ferrer es mostra especialment crític amb les polítiques actuals, que considera insuficients. Les defineix com a “draps calents” i qüestiona la capacitat de les institucions autonòmiques per revertir la situació. Al seu entendre, no només no solucionen el problema, sinó que poden acabar perpetuant-lo. En aquest context, vincula directament el futur del català amb el marc polític. “L’única solució és la independència”, sosté, argumentant que sense eines d’estat no es poden aplicar mesures efectives. Tot i reconèixer l’esforç de la societat civil, Ferrer adverteix que el temps juga en contra i insisteix en la urgència d’actuar. Sense un canvi profund, conclou, el retrocés de la llengua serà difícil de revertir. “Cada vegada que actuem lingüísticament, hem d’actuar com a independentistes i crear consciència independentista. Si no, no serveix de res”, conclou.
Lluís de Yzaguirre defensa un gir estratègic en la política lingüística
Lluís de Yzaguirre, professor de la UB i la UPF, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre del Grup Koiné, recorda el rebombori que es va crear arran de la presentació del manifest. “El text no defensava l’oficialitat única del català”, exposa. I afegeix: “Devia ser implícit, perquè tothom ho va entendre, però no la vam defensar, perquè a dins del grup hi havia actituds diferents i vam buscar una postura de síntesi”. Els atacs per aquesta qüestió amb acusacions de racisme van deixar “estabornits” els membres del grup: “No esperàvem que els nostres ens ataquessin”, admet. “Si alguna cosa se’ns podia atribuir del debat sobre el racisme era ser antiracista, perquè el manifest feia una denúncia del racisme lingüístic de l’estat espanyol”, remarca.
D’altra banda, el membre de l’IEC exposa que la llengua està pitjor ara que fa deu anys: “El manifest deia que la llengua estava molt malament i que no es reflectia a les enquestes, però ara l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) ve a dir que la llengua està com nosaltres diem que estava fa deu anys”. “Però ara està pitjor”, conclou, i, a més, qüestions la “validesa” dels resultats de l’enquesta perquè no tenen en compte “la sinceritat” de les persones enquestades, el que es coneix com el biaix de la desitjabilitat social. “Estem molt pitjor que fa deu anys”, sentencia.
Finalment, defensa un “canvi de mentalitat amb el català”, subratllant la importància de l’ús quotidià per garantir-ne la transmissió. Així mateix, acusa l’administració d’inacció i de ser còmplice d’una clara discriminació dels drets lingüístics i, en aquest sentit, remarca que hi ha un marc on el català pateix agressions, una situació que qualifica directament de “racisme”. Segons la seva opinió, les institucions catalanes miren cap a una altra banda: “Cal que comencin a treballar en la defensa de la llengua”. “De què serveix la conselleria de Política Lingüística?, de què serveix la comissionada d’Ús Social del Català de l’Ajuntament de Barcelona?”, es pregunta.
