Que el català està en una situació d’emergència es resumeix en una dada: només és la llengua habitual d’un terç de la població de Catalunya. De fet, l’ús del català com a llengua habitual segueix en retrocés i ha baixat gairebé quatre punts en termes percentuals, passant del 36,1% el 2018 al 32,6% de la població el 2023, malgrat les dades de parlants freqüents i coneixedors de la llengua, dos conceptes que no es poden comparar perquè són nous en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP 2023), presentada avui pel conseller Francesc Xavier Vila i el director de l’Idescat, Xavier Cuadras. Experts consultats per El Món consideren en una anàlisi en calent que els resultats són dolents, però no tant com els pronòstics inicials, i creuen que cal actuar ja i acceptar el conflicte per revertir la situació de la llengua a Catalunya.
L’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà assegura que els pronòstics “eren tan funestos que la fotografia és negativa, però no tan espantosa” com es podia preveure. Una tesi que comparteix Gerard Furest, coordinador de llengua del sindicat La Intersindical, que s’esperava uns resultats “pitjors” que els oferts per l’enquesta, però que subratlla que “ens apropem a una dada bastant crítica, que és el 30% de parlants habituals”. Amb tot, ambdós experts dos consideren que cal passar a l’acció per revertir aquesta situació i, en aquest sentit, Gomà aposta per “perdre la por al conflicte” per revertir la situació d’emergència que viu el català, mentre que Furest creu que la situació “exigeix” al Govern fer política lingüística si realment creu que el català “ha de ser llengua de cohesió i llengua nacional”.
De fet, Gomà es mostra crític amb la introducció de la categoria dels “parlants secundaris”, els que parlen la llengua entre l’1% i el 50% del temps, perquè no es pot comparar amb cap altra dada perquè abans no existia, malgrat que l’estudi afirma que “han crescut de manera substancial entre 2018 i 2023: un mínim de 117.000 persones” perquè ara hi ha més de 2,2 milions de persones que utilitzen el català de forma quotidiana. Una crítica que també ha fet Plataforma per la Llengua en la seva valoració, on ha lamentat que aquestes dues categories, “més enllà d’arbitràries, no es troben en cap altre estudi sociolingüístic o acadèmic similar”. “No es pot comparar amb res i està molt poc explicada”, critica Gomà, que afegeix que la dada és una mica enganyosa perquè Catalunya ha perdut en 5 anys més de 100.000 catalanoparlants habituals.
El castellà i el fals argument de ser educat
Els resultats assenyalen que hi ha una “forta bilingüització” dels catalanoparlants, perquè els que parlen en exclusiva el català de manera habitual ja només són el 32,6%. En aquest sentit, Furest veu fins i tot “lògic” que les persones canviïn de llengua perquè “vivim en un context de bilingüisme subordinador”, i considera que “és difícil sobreposar-s’hi individualment” perquè hi ha la norma social no escrita que diu que “hem de canviar el castellà perquè si no som maleducats”. Revertir aquesta dinàmica, avisa, és “molt difícil” i lamenta que el Govern durant tots aquests anys no ha fet “campanyes de conscienciació lingüística”.
En aquest sentit, Furest assegura que “mantenir el català ha d’estar institucionalitzat, si el Govern es creu que cal mantenir el català ha de fer una macrocampanya de quatre anys” per aconseguir-ho. I Gomà pensa que el Departament “hauria de pensar més en termes de poder, i menys en termes de cohesió social i de seducció”. I critica que els partits polítics evitin “situacions incòmodes” amb la llengua amb l’argument que “no volen soroll”. “Provocar una situació incòmoda que sigui denunciada als diaris, o a les ràdios, o a les televisions, els esgarrifa”, exposa.
Possibles solucions per revertir la mala salut del català
Vila ha advocat per facilitar l’ús de la llengua en àmbits “on no és fàcil”, canviar hàbits estereotipats integrant la diversitat i generar acords socials, i en aquest darrer terme ha dit que del Pacte Nacional per la Llengua ha avançat en l’elaboració d’un text de consens, però que està pendent de tancar-se. Per a Furest, cal actuar “en tots els fronts” i aconseguir un “pacte nacional i social” per convertir la llengua en “instrumental” a les empreses i, d’altra banda, com “els fluxos migratoris continuaran”, cal fer arribar més el català als nouvinguts i fer una acció lingüística real a les escoles. “Obviar l’economia, l’habitatge, el pes de l’Estat espanyol en la societat catalana em sembla fora de lloc”, afegeix Enric Gomà, una opinió que també comparteix l’activista per la llengua de La Intersindical.
Per a Gomà, el discurs de Vila és molt insistent en el fet que cal fer més classes perquè més gent aprengui el català, i considera que és “molt reduccionista perquè omet que hi ha un poder espanyol i uns agents globalitzadors que actuen contra el català”. En aquest sentit, l’escriptor apunta que el màxim incitador per aprendre la llengua és que sigui “necessària” per viure en el país on és pròpia. És a dir, que sigui necessària per a la nacionalitat, com passa a Andorra, per exemple, i com a requisit laboral. “Si a la feina exigeixen el català, la persona l’aprendrà”, sentencia.
Alerta per les dades territorials que es coneixeran a l’estiu
D’altra banda, Furest avisa que les dades territorials que el Departament de Política Lingüística donarà a conèixer a l’estiu poden ser molt pitjors que les de fa cinc anys, on en cinc dels vuit àmbits territorials el català era majoritari. N’hi havia dos d’aquests cinc on aquesta presència majoritària era pels pèls, i veu probable que ara ens trobem que el català només predomini en tres dels vuit àmbits. “Imagina’t l’impacte d’això”, exposa el lingüista que, en aquest sentit, alerta que l’enquesta del 2018 concloïa que a l’àrea metropolitana només hi havia un 27,5% de parlants habituals en català i pronostica que encara baixarà més, perquè l’ús habitual en el conjunt del país ha caigut al 32,6.
En aquest sentit, el coordinador de llengua de La Intersindical adverteix que “és prioritari actuar a l’àrea metropolitana perquè, si es perd la capital, acabarà fent metàstasi a tot el voltant”. I Gomà recorda que l’escriptor Quim Monzó ja advertia fa 30 anys de la importància de l’àrea de Barcelona. “És una evidència, ja li ha passat al bretó, que ha perdut les ciutats principals. No es pot pretendre que el català quedi reclòs a zones rurals poc poblades perquè seria equiparar el català al bretó i el gaèlic”, afegeix. Es mostra “totalment d’acord amb Gerard Furest, que la batalla és Barcelona i l’àrea metropolitana”, però va una mica més enllà i planteja que tots els ajuntaments amb una població superior als 50.000 habitants haurien de tenir una regidoria de llengua amb “pressupost i tècnics”. “La llengua no pot compartir regidoria amb cultura, esport i lleure, perquè és una qüestió molt complexa”, sentencia.
