Àngels Folch (1952, Terrassa), diplomada en magisteri, una professió que ha exercit durant quaranta anys, és una activista independentista amb una llarga trajectòria. Ha estat secretària nacional de l’Assemblea Nacional Catalana i forma part del Grup Koiné, el col·lectiu que fa més de nou anys, l’any 2016, va publicar el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. En ple debat sobre el procés constituent, van publicar un document per defensar, entre altres aspectes, que en una eventual República Catalana, el català havia de ser “la llengua de referència nacional i d’ús comú”. Els impulsors d’aquest text, com ella mateixa recorda en aquesta entrevista amb El Món, van rebre atacs i qualificacions de racistes i supremacistes, però subratlla que allò va servir per posar el debat de la llengua sobre la taula. Folch aborda la situació de la llengua nou anys després de la publicació d’aquell manifest i es mostra molt crítica amb els missatges que apel·len als catalanoparlants a seduir amb la llengua. “Jo no vull seduir ningú, en tot cas vull convèncer, explicar raons, arguments, però no seduir”, afirma. Sobre la situació del català en àmbits com la sanitat o a l’escola, creu que els catalanoparlants han de denunciar les discriminacions lingüístiques de forma activa. A més, subratlla que cap territori és bilingüe perquè “tots tenen una llengua”, i deixa clar que el català i el castellà “no poden conviure en igualtat” a Catalunya.
Recentment, han commemorat els nou anys del crit d’alerta per la situació del català que va suposar el manifest. I ara fan una crida a un canvi de mentalitat.
Més o menys cada any hem anat fent alguna cosa, traient un comunicat, o un posicionament o altre. Aquest any, justament, com que va coincidir amb la publicació dels resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població, vam aprofitar per fer un posicionament en relació amb la situació actual del català.
De fet, van qüestionar l’enquesta.
En general, els membres de Koiné som bastant escèptics respecte a treure conclusions només d’enquestes. Ens agafem les enquestes, com molta gent, com una referència, però no per fer la fotografia real de la situació de la llengua. Nosaltres, el 2016, vam treure el manifest, que va tenir 275 signataris, molts dels quals autoritats reconegudes del món de la llengua. Llavors sí que vam alertar. La intenció era fer un fort crit d’alerta, perquè realment la societat catalana es fes conscient de la situació de precarietat de la llengua. Si no ets conscient de la situació difícilment la revertiràs, o faràs res per a revertir-la. De fet, feia anys que tothom afirmava que tot anava molt bé i que la llengua estava millor que mai. Que tenia una salut de ferro. Doncs no, no la tenia de ferro. Tenia molts punts febles. Malgrat les crítiques dures que vam rebre, estem satisfets perquè el nostre crit d’alerta ha donat fruits i molts catalans han reaccionat.
Va servir per posar el debat de la llengua sobre la taula?
Nosaltres pensem que sí, que aquell crit d’alerta va fer despertar molta gent. I de fet, de llavors ençà, han sorgit quantitat d’entitats, de moviments, d’iniciatives, de campanyes. I pensem que ara, d’alguna manera, tot i que la situació de la llengua no hagi millorat gaire, els catalanoparlants s’han fet més conscients de la situació i han reaccionat.
Hi ha més consciència?
Sí, i s’està revertint una mica la submissió lingüística. És a dir, hi ha més gent que no canvia de llengua. Encara falta arribar a molta gent, però s’ha començat a notar una actitud més proactiva: hi ha més denúncies d’agressions lingüístiques, més gent que fa valdre els seus drets lingüístics.
Però al manifest criticaven que els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població, l’EULP, que els resultats no reflecteixen la situació actual de la llengua.
Sempre s’intenta maquillar les enquestes, sobretot quan estan fetes per institucions. També hi ha qui creu que cal donar sempre una visió optimista. Una cosa és donar una visió optimista i l’altra és amagar el cap sota l’ala. Fer un crit d’alerta, no és ser pessimista. Simplement, intentes fer la fotografia de la realitat i justament fas el crit d’alerta perquè penses que es pot canviar. Si pensessis que ja no hi ha res a fer seria un crit inútil.
Per tant, hi ha marge per revertir la situació de la llengua?
A veure, és difícil de dir. Cal tenir molt en compte el fet demogràfic que ens va realment en contra. I si, a més, hi afegim una certa deixadesa i un cert cofoisme durant molts anys, aleshores realment tenim una situació molt difícil. I si a tot això hi afegeixes que no tens poder real, llavors tot ho has de fer amb voluntarisme. Hi ha d’haver molta gent disposada a ser militant per la llengua. Hi ha marge. Els catalans som molt tossuts, i hem aguantat l’embat durant més de 300 anys. Si ens ho proposem, podem revertir la situació. Tot i que actualment tenim una situació molt més difícil que en èpoques anteriors.
Per què?
Perquè durant la dictadura franquista tothom era conscient que la llengua estava reprimida, i això feia que tothom estigués en alerta. En canvi, ara, com que aparentment el català no està prohibit, no ens adonem de com ens la van trepitjant.
Però n’hi ha prou només amb el voluntarisme, o necessita el suport de les administracions?
Amb la situació precària en què està actualment no n’hi ha prou amb voluntarisme. Cal que tothom faci pinya per no supeditar-se al castellà, per no canviar mai de llengua, per exigir els drets lingüístics, per denunciar totes les agressions lingüístiques. Però també cal que les administracions prenguin mesures decidides i valentes i que vetllin per fer-les complir. Ara tenim una conselleria de llengua que hauria d’adoptar mesures reals i efectives.
Com veu la conselleria de Política Lingüística?
És de creació recent, però hem de tenir en compte que està inserida en un govern que no crec que per a ell la llengua sigui un element prioritari. No crec que li preocupi gaire la situació de la llengua. Dona per fet que a Catalunya hi ha dues llengües, el català i el castellà i que totes dues són pròpies de Catalunya. Parteixen d’idees equivocades, desconeixen com funcionen les llengües. És com si jo em posés a fer afirmacions de física quàntica. Jo no en tinc ni idea de física quàntica. Ells, en canvi, fan afirmacions de qüestions que desconeixen. El conseller segur que coneix la problemàtica i que és conscient de la gravetat de la situació, però el problema és que forma part d’un govern que dubto molt que tingui voluntat política de revertir la situació.
Per què?
Perquè accepta que Catalunya és bilingüe i que els dos idiomes són propis de Catalunya, però com he dit, els territoris no són bilingües. Els territoris tots tenen una llengua. Se n’hi poden parlar moltes, però pròpia del territori n’hi ha només una, la que va néixer i s’ha desenvolupat en aquest territori. I és en aquest territori on s’ha de preservar, en el cas del català, als Països Catalans, o sigui, en tots els territoris on s’ha parlat català de fa anys i panys. Nosaltres no pretenem que es parli català a Castella o a Andalusia. Em semblaria realment surrealista. Però Castella i l’Estat espanyol, d’arrel castellana, pretén imposar a Catalunya, al País Basc i a Galícia la seva llengua, el castellà. I al damunt diuen que els supremacistes som nosaltres! Estem en una situació que no sé si qualificar de còmica o de kafkiana. A nosaltres ens acusen de supremacistes i de voler imposar el català i ells afirmen que mai no han imposat el castellà i en diuen espanyol!
I aquest discurs ha fet forat?
Tot aquest discurs del bilingüisme ha arribat a quallar entre els catalans. Llavors, quan fas segons quines propostes, automàticament et pengen l’etiqueta de feixista, supremacista o xenòfob, simplement per defensar la teva llengua. Hem d’aconseguir canviar aquesta mentalitat. Si no es canvia, difícilment millorarà la salut del català.
Deia que no creu gaire en el Departament de Política Lingüística, però quina opinió li mereix que el president de la Generalitat faci ús del castellà?
Per això no hi confio. Sé que el conseller Francesc Xavier Vila coneix la situació precària del català, però forma part d’un govern en què el president canvia de llengua i a més n’està orgullós de fer-ho. Això confirma aquesta concepció bilingüe que ell defensa. Segur que considera que així és més universal, que és una persona més oberta, més solidària, i l’únic que és és més provincià. Tota aquesta concepció ens fa molt mal.
Aquesta mentalitat està lligada a aquesta visió bilingüe de la societat?
Sí, clar. Ens han arribat a fer creure que el bilingüisme és una riquesa. I el bilingüisme no és cap riquesa. El bilingüisme social provoca diglòssia i empobriment de la llengua.
Perjudica el català?
És clar, el bilingüisme social perjudica el català. A veure, cal distingir entre bilingüisme individual i bilingüisme social. Ciutadans van col·laborar molt a escampar el discurs del bilingüisme social. Ells parlaven de bilingüisme en general, no distingien entre l’individual i el social. Els catalans no som bilingües. Jo penso en català. El castellà, llengua de Castella, ens ha estat imposada, la parlem perquè se’ns hi obliga. I això provoca un empobriment de la nostra llengua i la progressiva substitució pel castellà, la llengua imposada per l’Estat.
I això és el que està passant?
Això és el que està passant, clar. Llavors es produeix la diglòssia i, evidentment, la diglòssia perjudica sempre la llengua ocupada, en aquest cas el català. Si es troben, per exemple, deu persones, nou catalanoparlants i una castellanoparlant, automàticament totes les catalanoparlants canvien al castellà, gairebé mai a l’inrevés. Sortosament, també hi ha persones que van arribar o arriben a Catalunya i que han après el català i ara són catalanoparlants, però sempre han sigut minoria les que l’adopten com a llengua per defecte.
Aquesta és la raó per la qual vostès defensen que el català sigui l’única llengua oficial?
De fet, nosaltres no defensem això. No ens vam posicionar respecte a aquest debat. No teníem una opinió consensuada al respecte, teníem opinions diverses i tan sols ens vam posicionar sobre allò que estaven tots d’acord. I estàvem d’acord que el castellà de cap manera no podia ser oficial. Fer oficial el castellà en un futur estat català, com pretenien alguns partits, seria la sentència de mort del català. Ara ho és d’oficial, però sabem que és per imposició de l’Estat espanyol que afirma que tots els ciutadans espanyols són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que els altres. Els catalans no som iguals que els castellans. No tenim els mateixos drets. Això s’amaga, i per això molta gent no és conscient d’aquest tracte diferenciat i injust. Una llengua no és només un codi per entendre’ns, és bastant més que això. És tota una manera de veure el món.
És una manera de ser.
També. Per això, per exemple, hi ha textos que no són traduïbles literalment, perquè aquella expressió no existeix en l’altra llengua. La gent, en general, no s’ha aturat mai a pensar en tot això. Llavors és fàcil introduir tots els mantres del bilingüisme, de manera que s’aconsegueix i l’efecte sense que es noti. Revertir tot això costarà, però cal deixar-ho molt clar perquè amb discursos, amb bones intencions, o apel·lant a la seducció no ho aconseguirem capgirar. Jo no vull seduir ningú, en tot cas vull convèncer amb raons, amb arguments, però no seduir. Els discursos que fan afirmacions com ara “l’important és entendre’ns” han fet molt de mal. Ciutadans va aconseguir el seu objectiu amb discursos com aquest. Van néixer per això. La gent els ha deixat de votar, però el mal ja està fet i caldrà picar molta pedra per revertir-lo. La gent més conscient ho té clar, volen preservar i protegir el català, però encara hi ha molta feina a fer.
Hi ha conflicte amb la llengua?
En general, no. Tot i que hi ha un sector de gent, que potser és petit, d’arrels i d’ideologia, franquista, falangista, de mentalitat feixista, espanyolista, que només entén que “esto es España” i d’aquí no els treus. Aquesta gent sí que pot ser bel·ligerant, com van ser-ho Ciutadans. Però diria que la majoria no. Jo ja fa molts anys que no canvio mai de llengua i gairebé mai he tingut cap problema.
Des de quan?
Tants com trenta anys. Un dia que un fill meu em va preguntar per què parlava en castellà a la senyora que venia a casa a ajudar-me a netejar i li vaig dir que ho feia perquè ella m’havia dit que no entenia el català, i ell em va respondre dient-me que era molt ingènua per haver-m’ho cregut, vaig pensar que segurament tenia raó. Llavors vaig estar al cas, i vaig comprovar que efectivament m’entenia. D’aquell dia ençà li vaig parlar sempre més en català, i a partir d’aquell dia mai més no vaig canviar de llengua i no he tingut conflictes. Sé que hi ha gent que n’ha tingut i aquests casos s’han de denunciar.
Algun exemple?
El meu fill va tenir un conflicte important a Palamós l’estiu passat. El capità d’una goleta el va tornar a port, amb una zòdiac, pel fet de demanar que també fessin l’explicació en català. A banda també el va titllar de feixista, supremacista, i coses per l’estil. És a dir, que en determinats casos i amb determinades persones sí que hi ha conflicte.
I què va fer?
Per desgràcia no ho havia gravat i no tenia cap prova. Era la paraula d’un contra l’altre. I en altres casos que li han passat coses similars i ha fet la consulta sempre li han dit que si no tenia cap prova que demostrés el que havia passat era inútil denunciar-ho.
Un catalanoparlant ha d’actuar de forma activa per defensar els seus drets?
Sí. Potser és molt cansat ser català, però bé, n’hem de ser conscients i no deixar-nos trepitjar mai els nostres drets. De la mateixa manera que altres col·lectius, com per exemple els negres, van haver de defensar els seus drets, nosaltres hem de defensar els nostres. Tenim aquest deure, aquesta obligació.
I què sent quan llegeix una informació sobre una dona de 100 anys que ha estat discriminada en una atenció hospitalària?
Un sentiment d’injustícia, que gairebé em provoca ràbia. Però fa tants anys que en patim que hem après a no deixar aflorar aquesta ràbia, a no deixar que et faci mal. És preferible convertir-la en una actitud proactiva de denúncia o d’empoderament. Encara que tinguem les de perdre, perquè els tribunals i les lleis són tribunals i lleis espanyoles, ho hem de denunciar. Franco ho va deixar atado i bien atado. Et diran que de llengua oficial n’hi ha una. I que de nació només n’hi ha una, que la resta són nacionalitats i maneres regionals de parlar. La Constitució, evidentment, diu això. Per tant, tenim les de perdre. Ara, si som molts que no en deixem passar ni una, que cada vegada ho denunciem, com a mínim farem visible aquesta discriminació, aquesta desigualtat entre els ciutadans espanyols.
És a dir, insistir-hi.
Ser constants perquè si simplement fas una cosa dos o tres cops l’any, això serveix per canviar la realitat. Hi ha d’haver una actitud constant i, com deia en Màrius Serra, hem de passar a l’atac. A la gent catalanoparlant i a la gent que no és nascuda aquí, però que té intenció de viure a Catalunya, els hem de fer entendre que el català és la llengua de Catalunya i que els catalans no ens podem deixar trepitjar els nostres drets, els lingüístics tampoc.
I que és útil, no?
Sí, i que és útil, clar. Aquí sí que les institucions tenen molta feina a fer. La ciutadania en pot fer molta i l’ha de fer, però hi ha coses que no depenen de nosaltres, depenen sobretot del Govern de Catalunya. El Govern de la Generalitat pot també passar a l’atac, ha de defensar els catalans de les agressions que patim per part de l’Estat i ha de posar tots els mitjans per tal que el català sigui realment i a la pràctica el que ha de ser, la llengua per defecte a tot el territori.
I fer complir la llei sobre ús del català?
En allò que té competències l’ha de fer complir i no deixar-ne passar ni una.
Però això no passa en l’àmbit sanitari.
En l’ús del català, en l’àmbit del voluntariat s’ha fet feina darrerament, per exemple l’associació Salut pel Català, que van començar uns quants metges, però que s’hi han integrat infermeres i usuaris estan fent bona feina. O per exemple, la Taula Sabadellenca per la Llengua de Sabadell ha treballat conjuntament amb l’Hospital Taulí per millorar la presència del català i per garantir que tots els pacients siguin atesos en català. Estem fent de formiguetes, fent feina de base, i això dona alguns fruits, però fer de formiguetes és insuficient, cal que es reverteixi la situació perversa que tenim actualment: formem menys infermeres i menys metges dels que acabarem necessitant i això provoca després que hàgim d’importar professionals de fora a qui no se’ls exigeix com a requisit previ que dominin el català, però sí el castellà, tornem a veure clarament que no tenim els mateixos drets. I si a més a més hi afegim que professionals formats aquí, que dominen el català, se’n van a l’estranger perquè estan més ben pagats, el drama està servit.
I com veu la immersió lingüística?
Aquest tema el conec bé perquè he estat 40 anys mestre, dotze dels quals directora. Penso que la intenció era bona. De fet, els pares de la immersió, Joaquim Arenas i Margarida Muset, són membres de Koiné i són molt crítics en com ha anat tot. La immersió, tal com hauria d’haver sigut aplicada, es va aplicar poc temps. En algunes escoles es va aplicar durant força temps, força bé, i amb suficients recursos, però en d’altres no ha estat així, i a la secundària ha estat un fracàs. Ni hi ha hagut una actitud valenta d’aplicació de la immersió. S’ha actuat amb por. I amb por difícilment es pot anar gaire lluny i avançar gaire de pressa. Ara ja fa anys que no sembla que tothom hagi tirat la tovallola. No sé si mai hi ha hagut intenció de fer complir la llei. Anys enrere teníem més marge de maniobra, però, a partir del 2000, les portes se’ns van anar tancant i cada vegada hi ha hagut menys marge. Hi ha mesures que s’haurien hagut de prendre fa anys. Ara molts centres, sobretot de secundària, fa anys que hi ha professorat que ho fa tot en castellà. Els professors tots diuen que ho fan en català encara que ho facin en castellà i es queden tan amples. Els inspectors i el Departament ho sabien i ho saben i no hi fan res. Durant molts anys hem viscut en un engany. Tothom sabia que la immersió no es feia o que no es feia bé, però els responsables miraven cap a un altre costat o feien veure que no ho veien.
I quina part de culpa té l’amenaça judicial en tot això?
Crec que molta. L’espanyolisme ja fa temps que va passar a l’atac, però, en canvi, el Departament d’Ensenyament sempre ha estat a la defensiva. I nosaltres, els catalans, fins ara no hem estat capaços de reaccionar i molt menys d’estar a l’altura i plantar cara. Veurem en un futur… Pensàvem, almenys jo n’estava convençuda, que reaccionaríem davant de segons quines sentències judicials. Ara no n’estic segura. A Twitter potser sí, però després… ja ho veurem.
No hi ha una reacció de país.
Exacte. No hi ha una reacció de país. De moment, no hi ha sigut. Pensava que era el tema clau, que realment podia fer-nos sortir d’aquesta situació tan depriment. Potser les sentències encara han de ser més negatives perquè reaccionem. Però cal que reaccionem. Cal que siguem conscients que tenim un problema greu, que tenim ja judicatura en contra i que faran el que calgui per imposar el castellà tant sí com no. Acceptarem que els nostres fills siguin obligats a ser escolaritzats en castellà? Acceptarem que siguin obligats a fer un tant per cent d’assignatures en castellà? Fer percentatges és absurd, però de moment la societat catalana ho ha acceptat.
La denúncia d’una família canvia el projecte educatiu de tota l’aula.
A tots. Imposen el castellà a tots. I tornem a posar en relleu que no tots els ciutadans espanyols són iguals. Uns són més iguals que altres. Potser passarem a l’atac si hi ha moltes més sentències i, per tant, moltes més famílies afectades.
La llengua està pitjor ara que fa nou anys?
Quantitativament i qualitativa està pitjor. L’aspecte quantitatiu es pot constatar en l’EULP. I en l’aspecte qualitatiu ara es parla un català molt pitjor que no es parlava en l’època franquista. Com més va més s’utilitzen estructures castellanes i això és un símptoma clar de castellanització del català.
La qualitat del llenguatge ha minvat?
Ha minvat. Ara ja no diem buçon, diem bústia… Però, en canvi, hi ha coses que són més greus que el vocabulari, perquè són més difícils de corregir. Després de la dictadura, en molt poc temps vam corregir una quantitat important de barbarismes, però, en canvi, deixar de dir coses com “se m’ha caigut” és molt més difícil perquè s’està tocant l’estructura de la llengua. Tenim feina.
I què es pot fer per revertir aquesta situació?
Primer, no canviar mai de llengua. Mantenir el català a tot el territori de parla catalana. Un pas més enllà seria negar-nos a entendre el castellà. Exigir els teus drets lingüístics. Fer-te conscient que hi ha una catalanofòbia activa que exerceix com a tal, i ser conscients que això és el mateix que prendre els drets polítics a algú pel fet de ser negre o gitano. És el mateix. Es tracta d’un tipus de racisme. Per tant, cal denunciar-ho. Nosaltres no ens podem deixar trepitjar encara que sapiguem que les lleis que s’apliquen a Catalunya són espanyoles i, en conseqüència, no ens van a favor.
I la gent és conscient dels drets lingüístics que té?
Molta gent no. N’hi ha que sí, però així en general no. Per això aquesta és una altra feina que hem de fer totes aquestes entitats. Hem de crear consciència dels drets lingüístics, de com defensar-los… fent xerrades, articles… Estendre-ho perquè la gent en vagi sent conscient és una feina que també hem de fer.
Què li sembla el Pacte Nacional per la Llengua presentat?
No crec que en puguem esperar gran cosa. D’un govern que parla en castellà, que defensa el bilingüisme, que no té com a prioritat defensar el català i els drets dels seus ciutadans no n’espero gran cosa des d’un punt de vista de la llengua. Hi poden haver propostes que poden ser bones, però una cosa són les paraules i una altra, els fets. Estem massa acostumats que ens venguin fum, que ens anestesiïn amb paraules i propostes boniques que després queden en res o en molt poc. Caldrà veure com es concreta i quines actuacions se’n deriven per part del govern. Les entitats, més o menys, ja fem la nostra feina, però aquí el que caldrà veure és què farà el govern. Hem d’estar molt amatents i seguir-ho de prop.
Creu que aconseguir 600.000 nous parlants de català l’any 2030 és un objectiu realista?
Depèn de què s’entengui i per nous parlants. Si per nou parlant entenem algú que diu que l’entén i el parla segurament que sí. Però si entenem el que s’entén a tot arreu, és a dir, si estem parlant que d’aquí a cinc anys hi haurà 600.000 nous parlants de català que l’usaran sempre com a llengua per defecte i que el parlaran acceptablement bé col·loquialment, aleshores temo que no.
