Joan Llovet Berenguer no ha perdut l’accent de Bellmunt d’Urgell. Ni ganes. Durant dècades ha estat un dels mestres xocolaters més celebrats i festejats de Barcelona al davant de la franquícia catalana de Godiva, una de les marques més reconegudes del món. Al llarg dels anys ha anat acumulant saviesa sobre el cacau i el gran producte que se’n deriva. Els seus dippings han fet la delícia de la fauna urbana xocoaddicta. Fa poc va decidir jubilar-se, fart, sobretot, d’omplir papers i dels calvaris administratius que han de superar autònoms i empresaris. Ja veurem al remat qui n’acabarà fent, de xocolata i del que siga. Però manté la passió i l’ofici, perquè allà on va maduixes i mandarines albardades de xocolata l’acompanyen. Tot això no el fa necessàriament rar, però hi afegeix una segona passió: les curses de caragols en pista rectangular. Ara sí. Ara no hi ha dubte. De mestres xocolaters i preparadors de caragols d’alta competició, només n’hi ha un.
Què és un mestre xocolater?
[S’ho pensa i allarga la resposta]. Ni més ni menys que una persona que té una gran passió pel cacau, per la xocolata.
N’hi ha que en tenen i es limiten a menjar-ne sempre que poden…
Home, és clar. Hi hem d’afegir la possibilitat de poder treballar-la. La xocolata és un producte que només amb el canvi de temperatura és capaç de transformar-se. Tu poses un tauleta o unes perles de xocolata a una temperatura que els desfà, a quaranta cinc graus, els fas l’operació de temperar-los, 46, 29 i 33 graus, que és pujar, baixar i mantenir-se, i veuràs com aquest producte es torna a solidificar després de posar-hi les maduixes, les cireres, les mandarines… Això és meravellós!
Alguna gent fa d’escultor xocolater. La tracta com si fora argila…
Pots fer-hi de tot. Emmotlar-la, modelar-la i fins i tot treballar-la en un bloc amb martell i escarpra. I encara més important: pots fer gaudir la gent, pots fer-la feliç.
No ha acabat mai menjant-se un encàrrec?
Dooooncs, no. És curiós. Aquesta matinada he estat treballant una mica la xocolata pèr fer-vos un petit present. No t’ho creuràs, però m’he menjat una sola maduixa. Jo gaudeixo molt més treballant el xocolate que no menjant-me’l. És com el món dels caragols, que, si vols, després te’n parlaré una mica.
Alguna vegada ha sentit una enveja total menjant-se un xocolate preparat per un mestre rival?
Va haver-hi un temps que jo feia com les formigues. Treballava a l’estiu i acaparava per poder passar l’hivern. Això em permetia de tant en tant fer algun viatget. I tot viatjant em vaig trobar amb un bombó de la marca Godiva que es diu La Dame Blanche. Ho enllaço amb el que m’has demanat. Quan el vaig tastar vaig pensar: “Això és una cosa excel·lent! Això és una cosa meravellosa!”. Quan n’he sabut més i m’han regalat una Dame Blanche alguna vegada encara hi he gaudit molt més. Precisament, aquest bombó, La Dame Blanche, va ser el motiu que va portar la seva marca, Godiva, a Barcelona…
La va portar vostè! Comencem pel principi, perquè vostè és d’un poble ben petit…
Vaig néixer a Bellmunt d’Urgell en plena canícula de 1950, per Sant Pere, a Bellmunt d’Urgell. Mai me n’he donat de baixa. Continue sent resident i votant de Bellmunt d’Urgell, encara que he donat moltes voltes en aquesta vida. Allà vaig passar la infància i la joventut. Vaig venir gran a Barcelona. El meu germà Ventura hi va venir amb 14 anys, però jo m’hi resistia. Ho vaig fer després de passar la mili. I ho vaig fer perquè allà ho vaig intentar tot amb el meu pare: granja de pollastres, granja de conills, muntador de verres…
Això de muntador de verres és això exactament: muntador de verres?
Sí. Teníem un verro i la gent que tenia verres o truges ens les portava, però amb la garantia que quedessin. Si no quedaven, no cobràvem. Això de quedar es veu al cap d’un mes o d’un mes i mig, de seguida. Si la verra vol una altra vegada verro, és que no ha quedat. No falla. Nosaltres garantíem que quedaven [riu]. Després, si en feia dos, sis, vuit o deu, això ja no era responsabilitat nostra.
I l’ofici no va funcionar?
No va funcionar res. La granja dels pollastres, per exemple. Recordo que treballàvem per a una indústria que es deia Foa, de Mollerussa. Escolta’m, al final, els números no sortien. Tot s’ho quedava la Foa. Allò no funcionava. Sí, menjaves, perquè és molt difícil passar gana al món rural, però no és això. Jo creia que la vida és molt més i al final vaig fer el salt a Barcelona. Hi vaig estar molt poc. Jo, que no havia vist el mar mai, vaig anar a parar a un poble del Maresme que es diu Cales d’Estrac, Caldetes. Allà vaig anar a ajudar a portar un hotel-restaurant, La Fragata. El salt aquell va fer que passés un anys allà i que finalment arribés a Barcelona. Vaig fer cap a Caldes perquè Sebastià, el propietari de l’hotel, també era de Lleida. Quan jo trobo gent de Lleida se m’obre el cor. És l’únic lloc de Catalunya on passa això. Ens passa als lleidatans.
Sempre m’ha despertat la curiositat… Quan parlen de Lleida van més enllà de la ciutat. Això arriba a tot el que és “la provincia”, que és un invent administratiu espanyol del segle XIX. Són “de Lleida” la gent de totes aquelles comarques, del Pallars Sobirà al Segrià i les Garrigues? La gent que parla català occidental, del Pirineu a les Garrigues, forma part d’una realitat sòlida?
Això ara ha canviat una miqueta, però anys enrere jo crec que sí que ens sentien diferents.
Perquè parlen un català diferent?
Sí. Potser. La mare i lo pare, sí. Lo silló i lo bon vi del porró [riu]. Ens fan sentir diferents la gent de les grans urbs, principalment de Barcelona. Ens miraven amb molta displicència: “allò de Lleida, aquells de Lleida”.
Entre el Pont de Suert i les Borges Blanques hi ha una línia sentida de continuïtat?
No del tot. És cert també que hi ha una gran diferència entre una comarca i l’altra. Bellmunt d’Urgell és el límit entre l’Urgell i la Noguera, que és la comarca a la qual pertanyem per les influències mercadals de Balaguer. Nosaltres anàvem a Balaguer i no a Tàrrega. Aquelles comarques, del riu Sió, només tenien una collita a l’any. Una collita que depenia molt “del de dalt”, per si plovia o no plovia. La gent d’aquelles comarques tenia un caràcter conservador, però la gent de l’Urgell no depenia “del de dalt”, sinó de l’aigua del Canal, que no havia fallat mai fins a la gran sequera de fa dos anys. Això els donava un altre caràcter, menys conservador…
Sí, però aquest sentiment de “ser de Lleida” preval, malgrat aquestes diferències comarcals…
Aquest sentiment fa que ens hi sentim tots uns, que ens hi posem tots. Però després no és igual la gent de l’Urgell que la del Segarra o la del Segrià… Però, sí, tots som “de Lleida”.
I com arriba un muntador de verres de Bellmunt d’Urgell a fer-se mestre xocolater de Barcelona?
Pels meus viatges a l’hivern. A molts aeroports vaig trobar La Dame Blanche, aquell bombó meravellós, fet de xocolata negra, amb nou, crema de cafè i xocolata blanca. Excel·lent. Jo he portat trenta anys a Godiva i mai he pogut descobrir-ne el secret. Al final vaig conèixer l’inventor, i mai me’n va voler dir el secret!
Com arribo a Godiva jo? Enamorat del gust i la felicitat que em portava aquell bombó. La meva dona i jo vam parlar amb un altre matrimoni i els vam dir: “Per què no portem Godiva a Barcelona?”. Abans ho havíem parlat amb un altre xocolater molt bo, de Gant, Deskalidès, però ell no va confiar en Barcelona, que era una ciutat molt més apagada que ara. Llavors vam parlar amb Godiva, que ens va dir que els representava un senyor belga que vivia a Madrid. Hi vam parlar i tot va ser fàcil. No tan fàcil, perquè la fusió entre l’altre matrimoni i la meva dona i jo no va funcionar. Finalment, la franquícia de Godiva a Barcelona va ser meva. Quan se li va acabar la concessió al senyor de Madrid els belgues no l’hi van voler renovar i llavors vaig ser jo qui va continuar amb l’única botiga a tot l’Estat.
I es va fer un expert en xocolate…
M’hi vaig posar a fons. Molt a fons. Ells van ser els que em van fer xocolater de Godiva.
I això què vol dir?
Que, a més, de franquiciador, jo passava a formar la gent. No en l’elaboració de bombons, sinó en un producte que els de Godiva van ser els primers a traure. Es diu dipping. Nosaltres en vam dir Dipping Experience, que vol dir literalment en anglès submergir una cosa en un líquid.
Sucar, doncs…
Això! Ni més ni menys, sucar. Barcelona va ser la pionera a traure aquest producte fora de la botiga. Vam ser els primers a organitzar allò que ara en diuen events: casaments, batejos, comunions… Fins i tot divorcis!
Crec que una bona manera de celebrar un divorci es menjar qualsevol cosa bona sucada en xocolate..
No ho creu vostè sol. Li’n contaré una anècdota real. Va venir una noia a Godiva i ens va demanar fer la seva boda; després, el bateig del seu fill… Al cap de deu anys em va dir: “Joan, vinc perquè em facis un dipping de celebració del meu divorci”. L’hi vam fer.
Com ho feia això?
La meva posada en escena eren dues taules llargues, de quatre metres pel cap baix, una màquina de xocolata blanca en una punta i una altra de xocolata negra a l’altra. Fèiem l’operació del temperament i el públic podia veure la transformació del producte. La gent podia veure l’operació fantasmagòrica que transforma uns granets de cacau en un semisòlid, en un sòlid, i al cap de cinc segons, ja et pots menjar aquella xocolata que cobreix una maduixa, una cirera, una mandarina… El que vulguis, perquè la xocolata ho accepta tot. Això en directe tenia un gran èxit. Podien menjar abans ostres o pernil, tant se val, el xocolate caçava amb tot. Recordo un casament en què vam començar amb una copa de cava i maduixes amb xocolata. Molt bé. Després va venir l’aperitiu i tot el menú. Nosaltres vam anar fent xocolata en aquella taula immensa. Va ser un dinarot. I vaig comentar al meu equip: “Qui es menjarà tot això després d’aquest dinar?”. Un jove que era psicòleg m’ho va resoldre: “Mira, Joan, si tu ara oferissis a tots aquests comensals un filet, un turnedó o uns escamarlans, et dirien que no. Ara, si és xocolata, que entra pels ulls, ja ho veuràs”. I efectivament. No en va quedar res.
Abans d’entrar a Godiva vostè no en tenia ni idea, de xocolate…
Ni idea! Bé, una mica sí. Bellmunt d’Urgell és molt a prop d’Agramunt, on en els anys 50 hi havia dues o tres marques de xocolate molt famoses: Viladàs –“¿Que me das? ¡Chocolates Viladàs!”– i Jolonch… El meu món xocolater era el gran got de xocolata desfeta que la meva mare ens feia abans d’anar a missa el diumenge. Desfeta amb aigua, no amb llet, que en aquella època era molt cara. Hi sucàvem pa torrat. Una llesca de pa torrat. Una delícia, que us recomano. I aquest era el meu contacte amb la xocolata. Però després la trobada amb la Dame Blanche va ser determinant… Em va canviar la vida.
La seua frustració arrossegada ha estat no saber-ne la fórmula…
Home! Frustració… Va, vinga. He de confessar que una miqueta, sí.
No sé si és com la de la Coca-Cola… Vostè, que després n’ha sabut tant, no ha estat capaç de definir-la?
A veure… Al col·lega belga que la va inventar li vaig dir: “Això porta això, això i això, fet d’aquesta manera”. I no em va dir que no. Intueixo, doncs, que vaig descobrir-ne, sí, la fórmula secreta, però ell no m’ho va especificar mai.
Vostè ha arribat a considerar-se el millor xocolater del món?
Aaaah! Això és impossible! El millor xocolater del món, el millor restaurant del món… Una vegada vaig demanar a José Peñín quin era el millor vi del món i em va respondre: “Escolti, el millor vi del món per a vostè és el que més li agradi”. Saps què passa? El món dels premis i de les concessions… Tot això ja se sap com va. Dit això, et diré que sí, que fins ara els de Godiva han estat considerat uns dels millors xocolaters del món.
I ara ja no perquè vostè no hi és!
[Riu]. No, home, no, però li diré que molta gent em troba a faltar a Barcelona. No només per ser jo. Em dol molt dir-ho, però les coses a Godiva han canviat molt…
En quin sentit?
Tant en sentit de marca com de producció. L’empresa va ser fundada pels germans Draps. L’any 60 la van comprar els americans, la Campbell Soup, que la van posar dalt de tot. Els germans Draps havien estat els primers a traure botigues fora de Bèlgica i una de les primeres va ser a París, a la plaça Vendôme…
Bona plaça.
Veig que la coneix. Deu regalar vostè molts diamants [riu]. Allò ja anava fort, amb un bon producte, i quan hi van arribar els americans hi van afegir un bon màrqueting. L’èxit, doncs, estava assegurat. Però ja fa uns anys la va comprar una empresa turca, que immediatament en va eliminar l’alcohol. Nosaltres, Godiva, fèiem unes trufes al whisky, amb whisky dins, que se la jugaven amb qualsevol bombó de licor del món. El procés per fer-les era molt laboriós, però el resultat era excel·lent. Teníem una col·lecció de trufes farcides magnífica i tot això va anar desapareixent.
Després també van desaparèixer algunes col·leccions. En fèiem com en fan les botigues de roba: la del dia del pare, la de Pasqua, la de primavera, Sant Valentí, que era un dia excel·lent… Hi havia també la de Nadal, Christmas… Va ser arribar el turcs i la van suprimir. La van substituir per la de Holidays. Holidays 92, 93, 94, 95… I tot això ha anat fent que l’empresa decaigui. Això són les notícies que m’arriben ara. A més, han anat desapareixent les botigues arreu del món, pròpies o en franquícia. Ja no n’hi ha, per exemple, ni a França, ni a Itàlia, ni a Alemanya… A Portugal aguanta el meu amic Pedro Costa. L’aguanta perquè ja li venia del seu avi i perquè ell subministra a El Corte Inglés d’allà. Però també em diu que ja veurem què farà quan passi l’estiu…
Un amic meu de París cada vegada que ve a Barcelona em porta xocolate… Ducasse, Marcolini, Ladurée… Aquestes marques ací no tenen botiga ni franquícia pròpies…
No. Només Leonidas, al carrer del Consell de Cent. No sé per què les altres grans marques no ho fan. Només sé que quan jo vaig decidir deixar aquesta activitat, perquè el verb jubilar-se no m’agrada gens, la gent de Godiva em van dir: “Mira, Joan, si tu deixes la botiga, no en volem cap altra, en franquícia a Barcelona. Seguirem a El Corte Inglés i prou”. Suposo que deuen ser polítiques de mercat, de marca o d’estratègia. Però el cas és que també les botigues Godiva van desapareixent. A Brussel·les, de deu o dotze que n’hi havia, en queda la pròpia, a la Grand Place, una altra a les Galeries i una altra a la plaça du Sablon, al costat de Pierre Marcolini, i ja està. Tot el mercat americà se’n va anar en orris i també es van vendre Canadà.
Parla només de Godiva. I les altres grans marques?
No venen a Barcelona perquè també ha canviat la idea de negoci. Pim-pam i l’endemà ha de funcionar. El negoci de xocolate, ni que siguin grans marques, s’ha de treballar. Jo aquí a Barcelona he suat tinta per introduir la marca Godiva. Però molt. Costa molt. En primer lloc, perquè els preus són distints. I després, perquè en el meu cas ells no volien que n’agafés la franquícia una societat, volien que l’agafés un autònom. Un autònom és al front. Una societat no funciona igual. Jo m’he fet moltes vegades aquesta pregunta. Si jo tornés a començar, agafaria una gran marca i crec que… Encara que les coses també han canviat perquè al nostre país hi ha grans xocolaters. No vull dir que abans no hi fossin, però no s’apreciaven com s’aprecien ara. Ara jo ho tindria més difícil.
Quins són els grans xocolaters catalans que li agraden?
Uf! Saps què passa?
Que no ho vol dir!
Sí! Cap mena de problema. Però aquí no hi ha xocolaters-xocolaters específics. Hi ha l’amic Escribà, per exemple, però no sé si és xocolater o pastisser. És bon xocolater i bon pastisser. I així, molts altres. Enric Rovira va ser pioner aquí de fer xocolate només, és cert… I també hi ha petites botigues. El Blasi, per exemple, és molt bo. Però són petites botigues que, si no els coneixes, costa molt d’anar-hi expressament. L’Oriol Balaguer també toca molt bé el xocolate, però no fa això només. Quasi tots ells fan pastisseria. I tot s’engloba en el gremi de pastissers. Jo els vaig dir al principi que em dedicava només al xocolate i ells em deien –ja saps com és el caràcter català–: “Noooo. Posem-hi també un croissantet, una mica d’aigua i un cafè”. Així som.
El xocolate es lliga amb la felicitat.
No en va. Hi ha alguns dels components de la xocolata, que porta el cacau, com ara la teobromina, que aporten una mica de felicitat.
Perquè actuen sobre el cervell?
Exactament. Sí, sí, sí…
Diuen també que és afrodisíac…
És una de les preguntes que ens feien en els events. “El xocolate és afrodisíac?”. “Home, no diré jo que no. Però hi has de posar algun altre component tu mateix”.
Li’l posava vostè?
[Riu]. Noooo. L’ha de posar el consumidor!
En aquesta societat que vivim tradicionalment per a un home regalar xocolate a una dona era com regalar-li flors. No se si es recorda d’aquella cançó de Jacques Brel, Les bonbons, que recollia el costum parodiant-lo…
I tant! Interflora va fer una campanya per Sant Valentí que atacava una mica el xocolate. A grans trets, deien: “No, no, regaleu flors, que és molt millor”. Escolta, la flor és la flor, i la xocolata és la xocolata. En aquesta societat nostra, segons el moment, regalar flors o regalar xocolata pot comprometre més o menys. Avui dia, no, però fa quinze o vint anys, sí. Una capsa de Godiva anava una mica més enllà de quedar bé.
Per a vostè, era més romàntic, més compromès, regalar bombons que flors?
Sí! I t’ho argumento. La flor –oh, quin ram més maco!– al cap de tres dies, per la pròpia naturalesa, defalleix. Un ram de flors passat és lleig. En canvi, el xocolate, el bombó, no. En gaudeixes mentre duren. I el cervell ho grava. Em preguntaves abans si el xocolate crea addicció, oi?
Sí.
No és que en creï per ell mateix. Però quan tu et menges un bon bombó, quan et menges una maduixa o un gerd amb xocolata, en gaudeixes molt. El cervell ho grava. I quan ho torna a veure ho reconeix. Des del meu punt de vista, la flor no es gaudeix igual.
Deia Josep Pla que l’única cosa que li faltava a la rosa per ser perfecta és ser comestible…
És això. [Riu]. Però, ara que ho diu, jo li vaig desfer aquesta teoria. En una boda vaig fer pètals de rosa amb xocolata. Fantàstic!
Ara hi ha molts restaurants que et donen flors per a menjar en ensalada o sopa…
Sí. Sí, sí. Una de les darreres coses que vaig fer, boníssima i refrescant, van ser fulles de menta amb xocolata. O el gingebre. Gastàvem un gingebre a Godiva que no he pogut trobar en tot Barcelona. I mira que l’he buscat. Era un gingebre escarxat i que tenia un gran èxit entre les dones. No sé per què. És curiós. Aquest gingebre escarxat picava una mica i la combinació amb xocolata negra el feia sensacional, perquè, quan començava a picar o a ser fortet, actuava el xocolate. Aquest contrapès encantava a les dones.
Potser l’element afrodisíac no és el xocolate, sinó el gingebre…
Les dues coses! [Riu]. Aquest equilibri és fantàstic!
Hi ha una llegenda, com deien de l’allioli, segons la qual les dones en menstruació no poden temperar el xocolate…
Jo t’explicaré la meva experiència, no les llegendes que corren i et conten. Un dia estàvem fent un dipping i una dona del meu equip, Fernanda, brasilera, em va dir que no podia temperar la xocolata. Tot era correcte. Li vaig preguntar si estava menstruant i em va dir que sí. Li vaig dir que ho deixés estar. Vam haver de fer una altra vegada tot el procés perquè, si no, no hi havia manera. Això ho he llegit en alguns llocs, però jo puc corroborar que em va passar a mi.
Això és mentida, una coincidència, home. Per l’amor de Déu!
També m’ho creia jo, que era mentida. També m’ho creia jo!
Li ha passat més vegades?
Una altra vegada en un altre lloc.
S’ha trobat que una dona menstruant haja acabat bé tot el procés?
També!
Llavors…
Mira, m’ha passat dues vegades…
Són dues coincidències.
Potser sí. Tampoc ens estàvem cada dia comprovant la teoria. Mira, això és com el món dels curanderos. Jo ni hi entro ni en surto. Només t’explicaré la meva experiència. I punt. Científicament no m’hi posaré de peus. No, no. Ara, t’ho explico. A la meva mare li va sortir un herpes que no li curava ningú. No hi havia manera. Injeccions, tot el que vulguis… La infermera ens va dir que a Balaguer hi havia un curandero que ho podia arreglar. Era un dissabte. La va veure i li va posar un pedaç com si fos d’allioli i julivert. Ens va dir: “Avui ja dormirà tranquil·la i dijous ja no tindrà res”. I efectivament. Ni hi entro ni en surto. Però això és el que em va passar amb la meva mare i l’herpes. I allò altre és el que em va passar dues vegades mirant de temperar la xocolata.
Li agrada el Ferrero Rocher?
No em desagraden. Mai tiraré per terra cap col·lega. Crec que la salvació del Ferrero Rocher va ser Isabel Preysler. Queien en picat, perquè els trobaves en qualsevol lloc. El producte, doncs, no es venia en les condicions en què s’havia de vendre. I no agradava. Després de la campanya amb la Preyster van remuntar i van canviar aquesta política.
Ara el retiren a l’estiu.
No caldria anar tan lluny. No cal retirar-lo a l’estiu. Només l’has de cuidar. Nosaltres vam fer el dipping en les quatre primeres edicions dels Festival de Pedralbes i mira que era l’estiu… Mai vam fallar. Quan dic fallar vull dir que mai se’ns va deixar de temperar bé. Si no es tempera bé, és com si se’t talla la maionesa.
Adés ha dit que la gent el troba a faltar. Per què s’ha retirat?
No per qüestions de salut. Em vaig retirat sobretot per qüestions burocràtiques. La burocràcia em supera. Encara que tingui bons gestors. Mira, la tecnologia no m’espanta, la burocràcia, sí. Jo vaig ser dels primers a Godiva a tenir pàgina web i botiga online. Abans que Brussel·les. Vaig pensar que això era com tenir una botiga oberta les vint-i-quatre hores al dia. Arribes al matí i ja tens deu o quinze comandes. I a més, cobrades! Però la burocràcia… En l’època de l’hotel Fragata durant quinze anys feia els pactes amb una encaixada. Sense papers. Amb Godiva vaig estar deu anys sense signar cap contracte. Fins que la meva dona, que és advocada, em va fer veure que potser podíem signar alguna cosa… Tot això, per dir-te que l’excés de paper em supera. Cada vegada em complicaven més la vida. Compte, sempre t’has de buscar un motiu, una excusa, que en el meu cas ha estat la burocràcia.
A Barcelona cada vegada hi ha menys botigues, menys obradors, “de tota la vida”. Vostè és un desertor més…
Home! Desertar a setanta i escaig… També em toca, no? I no me’n penedeixo. Però trobo a faltar els bons moments amb els clients i els amics. Aquella era una tenda que venia xocolata, però majoritàriament era una botiga que venia experiència. La gent en sortia amb una experiència. Sigui amb una maduixa i una copa de cava, sigui amb gingebre i un gotet d’orujo… O de fer-t’ho tu mateix.
Xinesos i pakistanesos, que ara obren tantes botigues, saben fer xocolate?
Potser els xinesos. Com que tot ho saben copiar… [Riu]. Mira, no ho sé.
Què passa quan un xocolate se’t reblaneix? El llances?
No! Això no és el món del congelat. Quan un congelat se’n descongela no el pots tornar a congelar. Si la xocolata se’t fa tova… Pensa que la xocolata es desfà al paladar, a la temperatura del cos humà… Cap problema. La tornes a ficar a la nevera. Mira, per fer un bon bombó pots haver-lo temperat quatre o cinc vegades. No importa les vegades. Cap problema. I què passa si el xocolate es torna blanc? Res. Queda lleig, però si el tornes a desfer i el temperes, et brillarà. Tots els cristalls que porta tornaran a sortir a fora.
El desfàs al foc?
Al foc, no. Mai. Al bany maria. El foc el recrema i el faries terra, argila. O un toc molt petit de microones. Si es torna blanc, no és perquè s’hagi fet malbé. Es torna blanc pel temps o pel percentatge de mantega de cacau que conté. Aquesta mantega, amb el canvi de temps, fa l’efecte bloom. Els greixos surten fora i fam que el xocolate siga blanc. Cap problema! Millor que es torni blanc que no que s’alteri.
A mi m’agrada la xocolata amb un 100 per cent de cacau.
Home! Ai! He estat a Costa Rica visitant plantacions de cacau i de cafè. Allà n’hi havia moltes d’abandonades i el govern les donava a les cooperatives. Vaig visitar-ne una de noies. Vaig fer tot el procés: agafar la beina del cacau, traure’n els grans, el vam torrar, triturar… I vam fer cacau pur al cent per cent, sense extraure’n mantega ni res de res… Clar… Jo… M’agrada. Però, gaudir, gaudir, xocolate al 85 o al 90 per cent. Més, no. És terròs i se’t posa a la gola… Però el que passa és que, una vegada t’hi acostumes…
És com beure cafè sense sucre…
Sí! A Costa Rica també vaig anar a plantacions de cafè. Allà als restaurants i les cafeteries el fan encara en infusió. Aigua calenta i el mitjó o el colador aquell de sempre. Sense crema. Però aquí generalment, per aconseguir-ne, fan servir el torrefacte. Això és adulterar-lo, des del meu punt de vista. Allà el cafè tenia un sabor, et durava tant el gust… El gaudies, sense necessitat de ser un ristretto…
Li interessa la política?
[Esbufega]. Home… A veure. He tingut la sort de conèixer un escriptor, Domènec de Bellmunt, Domènec Pallerola i Munné, que es va exiliar a Tolosa. Allà em va donar la possibilitat de conèixer el president Tarradellas. Vaig fer molta amistat amb ell, fins i tot va ser el padrí de la nostra boda. Interessar-me la política? Sí, però no m’interessen segons quins tipus de polítics. La política ha d’interessar a tothom. Un ha de votar. Però garbelles, garbelles i garbelles, i el que no cau per aquí cau per allà. I no et queda gra net. Això és el que m’emprenya de la política.
I el país?
Si hi crec? Clar que m’interessa. Però no soc ista. Ni barcelonista, ni espanyolista, ni catalanista. Soc català i de Bellmunt d’Urgell. Si em toquen el meu país, no m’ajupo. No faré allò de la Bíblia, de posar l’altra galta. No.
Això se’ns acaba…
Em pensava que tocaries el món del caragol!
Un altre dia. Va, una mica. Diga vostè què en fa.
Que en feia. Els feia córrer en curses. En tenia cinc de competició. I me’ls estimava molt. Si la meva dona no em va deixar llavors, no em deixarà mai per res… M’encantava tancar-me hores a la nit en l’habitació sentint-los. Tenen milers de dents i quan mengen fan un soroll molt característic.
Ha guanyat competicions?
I tant! Dues o tres. [Trau una copa, gran, de la bossa, la munta i ens l’ensenya. Diu de quedar-nos-la, però el convencem que, millor, la pròxima vegada]. I no et penses que és fàcil! És difícil que corrin a solc, dins la línia. Algú pot pensar que els caragols són lents, però, si els deixes quan es fa de nit en un lloc, al matí, ves a veure si els trobes!
Quina espècie és la que corre més?
Els bovers.
Nosaltres en diem moros.
Això. Ja et dic que les competicions es fan en cercle o en pista rectangular. Els meus competien en pista rectangular.
Quants anys viuen?
A la vora de set. A mi em van durar sis i mig.
En menja?
Noooo. No puc. Em sap greu. Mira si em sap greu, que una nit va caure un pot de vidre a l’habitació on els tenia i va trencar-li una mica la closca a un dels meus campions, Claret. Li vaig posar Claret en homenatge a Andreu Claret i Casadessús. Aquell home tenia una biografia tan increïble i va fer tant per Andorra… El meu Claret podia morir amb aquella ferida i me’l vaig emportar a l’Hospital Clínic perquè, amb una mica de guix, com feien llavors amb els braços i les cames, potser la cosa es podia arreglar. Vaig entrar al Clínic amb el caragol a la mà i li vaig dir a un metge: “No estic boig, però ha de mirar d’enguixar-li la closca a aquest caragol”. Es va salvar.
Lloat siga el guix! Acabem.
Què diu? Quant de temps ha passat?
Una hora.
Hòstia! Com passa el temps…
