Les escoles i instituts d’alta i molt alta complexitat suposen una quarta part del sistema educatiu del país. En concret, a Catalunya hi ha 240 centres de molta alta complexitat i 490 d’alta complexitat, cosa que representa un 24% del total d’escoles i instituts públics del país. Es consideren centres d’alta i molt alta complexitat -depenent de les casuístiques de cada centre- perquè concentren altes proporcions d’alumnes amb necessitats socials específiques i dificultats d’aprenentatge. El darrer estudi de la Fundació Bofill, presentat aquest dimarts al matí a partir d’una enquesta a 852 docents de diversos centres d’aquestes característiques, revela que la “inestabilitat” dels claustres fa trontollar els projectes educatius de les escoles i instituts, cosa que repercuteix en els alumnes d’aquests centres: “La inestabilitat dels claustres dels centres més complexos dificulta la consolidació dels seus projectes educatius, la cohesió docent i l’establiment de referents per a la millora educativa“, argumenten des de l’entitat de pedagogs en el seu estudi, signat pels investigadors Antoni Verger, Gerard Ferrer-Esteban, Edgar Quilabert, Mauro C. Moschetti i Antonina Levatino.
Segons les dades del Departament d’Educació, encapçalat per la consellera Esther Niubó, en el període entre l’any 2018 i el 2023 s’ha substituït més de la meitat dels docents -un 53%, concretament- que treballaven en aquests centres de màxima complexitat, cosa que supera els canvis en les plantilles dels centres educatius sense aquestes casuístiques especials, on els canvis dels claustres s’han xifrat en un 50%. Tot i que la variació dels docents al sistema educatiu és força similar, des de la Fundació Bofill denuncien que aquests canvis perjudiquen “especialment l’alumnat en centres vulnerables, amb més necessitat de vincle, professionals de referència i suports estables”. Aquestes variacions, doncs, fan trontollar “els projectes educatius” i no contribueixen a “fomentar la cohesió docent i assegurar la millora dels aprenentatges i el vincle amb l’escola i els estudis”.
Cal tenir en compte, però, que les dades facilitades per la cartera d’ensenyament mostren que en aquest període de cinc anys s’ha incrementat notablement la inestabilitat dels claustres de les escoles i instituts. En detall, l’any 2019, en els centres de màxima complexitat variava la plantilla un 26%, mentre que l’any 2023 la xifra es va enfilar fins al 53,3%. Aquesta mobilitat docent dels claustres es deu, principalment, a l’elevat nombre de personal interí que existia al sistema educatiu, el qual es va estabilitzar a través del macroprocés que va impulsar l’anterior responsable de la cartera. Ara, però, s’obre un nou concurs de trasllats, el qual també tindrà un impacte entre dins el sector: “Creiem que amb el concurs de trasllats hi haurà molta mobilitat, però també que es crearan les condicions per garantir més estabilitat en els pròxims anys”, argumenta l’investigador de l’estudi Antoni Verger.
La influència de la “matrícula viva”
Des de la Fundació Bofill també argumenten que les problemàtiques que colpegen aquests centres de més complexitat s’agreugen amb l’entrada de nous estudiants a través del mecanisme conegut com a “matrícula viva”. És a dir, el procés pel qual es pot accedir a una plaça després del període de preinscripció. Segons les dades que va presentar la titular de la cartera en la darrera comissió parlamentària d’Educació, durant aquest curs -el qual està a punt d’acabar- s’han incorporat 74.328 alumnes al sistema educatiu després de finalitzar el procés de preinscripció, xifra que es tradueix en l’arribada de 9.000 alumnes cada mes a les escoles i instituts del país. Cal tenir en compte, però, que part d’aquests alumnes que es registren com a matrícula viva ja formaven part del sistema, ja que estaven inscrits en algun altre centre. És a dir, si una persona està inscrita en un centre de Barcelona, però a mig curs canvia a un de Terrassa, per exemple, aquest es comptabilitza com a matrícula viva: “La matrícula viva no és un problema de per si. És un problema quan les concentres en uns centres determinats [en referència a les escoles i instituts de més complexitat]”, argumenta el director de la Fundació Bofill, Ismael Palacín, que recorda que bona part d’aquests alumnes s’incorporen en centres que “ja escolaritzen als percentatges d’alumnes vulnerables”.
Aquests condicionants s’acaben veient repercutits, segons les dades de l’enquesta de l’entitat pedagògica, en els resultats educatius dels alumnes: “Aconseguir els resultats és una proesa quan no hi ha les polítiques que ho acompanyen”, apunta Palacín, que reclama més recursos i més ajudes per part de la conselleria d’Educació, en mans de la consellera Esther Niubó. De fet, el director de la Bofill remarca que els resultats en aquests centres de més complexitat són molt més baixos que en les “escoles mixtes”, on hi ha tota mena d’alumnat. Ara bé, els mateixos centres remarquen en l’enquesta que els resultats dels alumnes no són l’única manera de valorar la feina que es fa en aquesta tipologia d’escoles i instituts. En detall, el 85% del professorat creu injust valorar un centre basant-se en els resultats de les proves i el 70% considera que no ofereixen una imatge fidel del treball docent.
“Repensar” les competències bàsiques
En línies generals, l’estudi de la Fundació Bofill planteja set eixos de treball per pal·liar les mancances dels centres de més complexitat del sistema educatiu. Aquestes propostes van des de la reducció de la càrrega lectiva i d’horari de docència o l’increment del personal administratiu, fins als incentius de formació i reconeixement professional, la participació en xarxes d’aprenentatge i intercanvi d’experiències, el suport d’inspecció educativa, així com la distribució de recursos en funció de les necessitats dels centres. En aquesta línia, tenint en compte que els resultats dels estudiants a les proves diagnòstiques i de competències bàsiques són una de les preocupacions d’aquests centres, des de l’entitat de pedagogs també apunten que l’administració catalana hauria de “repensar-les” per millorar-ne la utilitat i potenciar les avaluacions durant les etapes educatives, no a final d’etapa -moment en què es fan les competències bàsiques. De fet, els autors de l’informe apunten que, després de parlar amb els docents, han comprovat que els centres no tenen clara la finalitat d’aquestes proves, ja que no saben si “són maneres d’analitzar els centres” o maneres de fer una diagnosi del sistema educatiu.
Segons les dades de l’enquesta, “la meitat de centres [enquestats] de Catalunya senten un nivell alt de pressió per obtenir bons resultats a les competències bàsiques”. En detall, el 55% de les direccions i el 45% dels docents senten un elevat nivell de pressió per obtenir bons resultats en les proves de competències bàsiques. A banda, les dades també mostren que el 80% dels docents enquestats senten que aquesta pressió està imposada, per una banda, pels equips directius, però, per altra banda, també és “autoimposada”. És per aquest motiu, doncs, que des de la Fundació Bofill consideren que la conselleria hauria de reformular el model d’avaluacions diagnòstiques. Des de l’entitat remarquen que les propostes que han elaborat “tenen la voluntat de ser transversals”, que interpel·len “als administradors” del sistema educatiu, des de la conselleria fins al servei d’inspecció. “Entendre com confronten [els centres de més complexitat] la millora educativa de l’alumnat en un marc creixent d’autonomia, rendició de comptes i pressió pels resultats és vital per identificar polítiques de suport prioritàries en contextos de major vulnerabilitat social”, conclouen els investigadors.
