En els darrers deu anys, tant les proves PISA i l’Estudi Internacional de Tendències Matemàtiques i Ciències (TIMSS per les seves sigles en anglès) com les avaluacions de competències bàsiques del Departament d’Educació han posat sobre la taula una baixada constant del nivell dels alumnes catalans en matemàtiques. En parlem amb Claudi Alsina, doctor en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (UB), postgrau a la Universitat de Massachusetts i recentment guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Alsina ha sigut secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), vocal del Consell Superior d’Avaluació del sistema educatiu, director general d’universitats i coordinador de les proves d’accés a la universitat (PAU). En aquesta entrevista, reflexiona sobre el nivell actual dels estudiants catalans en matemàtiques, la “pèrdua de l’interès” general sobre aquesta matèria i les noves maneres d’ensenyar-la a l’escola.
Catalunya no ha sortit ben parada en els resultats de les darreres proves TIMSS que organitza l’OCDE. Aquests resultats constaten, una vegada més, la baixada de nivell de l’alumnat en aquesta matèria. Es tracta d’una situació preocupant?
La situació general de nivell de matemàtiques i comprensió lectora exigeix millores. Crec que això és evident. Ara bé, més enllà de les proves TIMSS, considero que són molt més significatius els indicadors de PISA. No considero que TIMSS tingui un to adequat, perquè posa massa atenció en aspectes memorístics i repetitius. En aspectes molt tancats. En canvi, les proves de PISA mesuren moltes altres qüestions, com ara saber argumentar, aplicar els coneixements matemàtics, relacionar diferents aspectes entre si… A mi els resultats de PISA sí que em preocupen més que els resultats de l’informe TIMSS. Millorar les competències que s’analitzen en les proves PISA em sembla fonamental, en canvi, fer-ho amb les competències de les TIMSS no em sembla prioritari.
Els resultats de les proves PISA, però, no disten gaire de l’informe TIMSS.
És cert, no disten gaire, però per mi són molt més significatius perquè analitzen factors essencials a l’hora d’aprendre matemàtiques. Sempre faig la mateixa pregunta: Per què cal aprendre matemàtiques? Per a mi, la resposta, és molt evident: per pensar millor. No aprenem matemàtiques per calcular més de pressa o per lluir un seguit d’habilitats, sinó que cal aprendre matemàtiques per pensar millor. És una eina transversal. Els raonaments que es fan servir dins teu a l’hora d’aprendre matemàtiques es poden traslladar a l’hora de fer una tria d’una compra, a pagar factures, etc. Les matemàtiques serveixen per al dia a dia, per pensar millor i poder-ho aplicar a la teva vida, no per fer una carrera d’enginyeria.
Tots dos informes internacionals, de la mateixa manera que també ho constaten els resultats de les competències bàsiques, indiquen que el nivell dels estudiants ha baixat molt en els darrers anys. A què es deu aquesta caiguda?
Hi ha moltes coses a millorar. Per part del professorat, s’ha de millorar molt la manera amb què s’ensenyen les matemàtiques i la manera de fer aprendre als estudiants. El darrer llibre que he publicat en català, Anima’t! Provocar l’interès per aprendre matemàtiques (Rosa Sensat, 2023) [escrit conjuntament amb Carme Burgués i Antón Aubanell], respon, d’alguna manera, a la forma que s’hauria d’aplicar per transmetre a l’alumnat les matemàtiques. El professorat ha d’aconseguir despertar de nou l’interès dels joves per les matemàtiques. Intentar ensenyar aquesta matèria sense una motivació prèvia de per què ens serviran no donarà fruit. No podem esperar que l’alumne pregunti, que sigui curiós, és el professor que s’ha d’anticipar a aquesta situació i desenvolupar-ne una actuació al respecte. Hi ha un immens camí i marge de millora, amb menys operacions i accions rutinàries, i més argumentació, problemes oberts perquè reflexionin.
És a dir, la clau és fomentar la capacitat de raonament de l’alumnat.
Sí, potenciar el raonament dels estudiants i plantejar problemes en què els alumnes puguin veure la utilitat de resoldre’ls. És fonamental fer veure als alumnes que les matemàtiques són útils.
Es tracta, doncs, d’un canvi de mentalitat des de la base de l’educació.
Bé, es tracta d’un canvi des de la base, però també des de tots els nivells. Les millores no només poden venir des de l’educació primària, sinó que també calen a secundària i a la postobligatòria. No podem mantenir el caràcter tan tradicional que prenen moltes classes de matemàtiques, es fa servir massa la pissarra a les aules. Avui en dia disposem de molt material audiovisual, interactiu, que es pot fer servir per complementar les lliçons. Hem d’aprofitar tots els recursos dels quals disposem.
Hi ha altres docents, però, que consideren que les noves metodologies, amb menys hores de pissarra i més ús de materials interactius, són part de la problemàtica que han generat aquesta caiguda de nivell.
Ja hem vist on ens han portat tantes hores de pissarra [exclama amb contundència]. Crec que en la situació actual tenen la resposta. Considero que cal canviar el plantejament de la societat sobre com ensenyem a les noves generacions, i molta gent [escoles] ja ho està fent bé. Si mirem a Catalunya, avui en dia, l’enorme quantitat de concursos i activitats que es dediquen al jovent per fomentar el talent matemàtic, com Problemes a l’esprint, Bojos per les matemàtiques, l’Olimpíada matemàtica…, veiem que hi ha una gran oferta. Tota la societat fa una immensa quantitat d’activitats molt interessants que plantegen la resolució de problemes per als més joves, però de manera interessant. I això és molt positiu. De la mateixa manera que s’ha de reconèixer que hi ha moltes escoles que ho fan molt bé, però d’altres que no.
La clau, doncs, rau en l’interès dels estudiants per les matemàtiques.
Exacte, en recuperar l’interès dels joves i també aconseguir que les famílies hi donin suport. A primària, el suport de les famílies és essencial. Les famílies han de tenir un paper actiu. A Catalunya, i a Espanya en general, quan pensem en extraescolars ens ve directament al cap l’anglès i la música, però en altres països, com Singapur o el Japó, l’extraescolar més usual són les matemàtiques. És per això, entre altres coses, que no ens ha de sorprendre que aquests països sempre destaquin i liderin els rànquings internacionals. És a dir, des de la família hi ha moltes accions que poden contribuir a fomentar les matemàtiques.
Quins mecanismes es poden dur a terme per recuperar l’interès dels estudiants?
La clau és plantejar reptes que els siguin interessants. Escoltar les seves inquietuds i escollir una tipologia de problemes que lliguin amb el seu interès. No és el mateix partir d’un exemple sobre com s’elabora un còmic, o quins són els secrets d’un videojoc, que plantejar un problema clàssic d’economia d’interessos. Els nois i noies no paguen, per tant, no tenen cap mena d’interès sobre l’economia [riu]. Per tant, calen menys exemples de fórmules d’economia, per exemple, i més qüestions que els despertin l’interès. A més, no cal ser gaire innovadors. Ja tenim exemples desenvolupats arreu del món, des de Finlàndia fins al Japó, que són molt bons i només cal copiar-los.
A banda d’un canvi en la metodologia d’ensenyament de les matemàtiques, quins altres mecanismes s’haurien d’aplicar per revertir els mals resultats?
L’administració ha de dinamitzar i facilitar la formació contínua del professorat. La inicial també [la que reben quan estudien la carrera], però sobretot la contínua. És una mica la idea que planteja el pla Florence [impulsat per l’exconsellera Anna Simó i heretat per Esther Niubó], el qual té la meva absoluta admiració. És un molt bon programa i, si l’executen correctament, tal com s’ha plantejat des d’un bon inici, pot contribuir molt a millorar els resultats dels alumnes. Tot el que s’havia fet, ja fa anys, també es pot continuar utilitzant. El CreaMat ha fet grans aportacions, la seva pàgina web està plena de molt bons exemples didàctics que es poden aplicar a l’aula. Tenim molt bones iniciatives, algunes ja existents, però cal que l’administració les incentivi. I hi ha moltes associacions de matemàtics i docents que poden donar un cop de mà. L’administració no ha de caure en l’error de confiar tota la feina a les universitats. Les universitats poden col·laborar-hi, però no poden ser les úniques. És molt important escoltar tota la comunitat eductiva.
Els problemes de l’escola amb les matemàtiques no tenen només a veure amb els resultats, sinó que també tenen a veure amb el professorat, ja que cada vegada hi ha menys docents que volen impartir aquesta matèria.
Aquesta situació té diferents causes. Per una banda, a les escoles de magisteri s’aplica una formació generalista. Caldria millorar la formació de mestres, en part especialitzats en matemàtiques, perquè es fan poques hores. En segon lloc, pel que fa a secundària, cal inventar l’especialitat de matemàtiques, perquè encara no existeix. Fins ara, la gent fa la llicenciatura de matemàtiques i després un màster d’un any d’ensenyament. Això, però, s’ha vist que no és suficient, ja que són quatre anys d’ensenyament matemàtic, però sense les competències didàctiques. És per això, doncs, que caldria crear una carrera que es compongués de dos anys de matemàtiques i dos d’ensenyament, de didàctica. Això implica, també, bones pràctiques tutoritzades, no només teoria.
La falta de professors, però, no depèn només de la seva formació.
No, és un problema multifactorial. Avui en dia ens trobem que molts nois i noies que decideixen estudiar matemàtiques [una de les carreres amb la nota de tall més elevada de la selectivitat] no volen ser professors perquè reben ofertes formidables en empreses, en la indústria. Les companyies han vist que la gent amb formació de matemàtiques és gent que té el cap molt ordenat, ben posat, que es pot adaptar a moltes situacions. És per això que són perfils molt buscats, i amb els sous, que són més elevats que a l’educació normalment, els capten de seguida. Per tenir més professors de matemàtiques als instituts, cal incentivar la vocació. Recuperar la vocació per ser docent.
