La geografia del desastre de la DANA al País Valencià té un punt negre a Xiva. Una localitat a la comarca de la Foia de Bunyol que sembla haver quedat dividida en dues parts. Com si una destral hagués caigut matusserament enmig del barranc de Poio, la rambla que baixa de la serra i on va a parar l’aigua quan plou, i n’hagués fet dos trossos. Certament, i com defineix en José Antonio, un home gran carregat d’ajuda que enfila carrer amunt, hi ha estampes que són “un paisatge lunar”. “Sembla que hagi caigut una bomba nuclear”, afegeix en Diego que l’acompanya un tros de camí.
Tenen raó. El paisatge és desolador. A més, la presència de militars, bombers, agents rurals, guàrdies civils i policies incrementa la percepció de desastre. Com a prova, els efectius de la policia militar que fan guàrdia davant els precintes que els cossos i forces de seguretat han posat per evitar que cap despistat o agosarat prengui mal. El poble és, ara com ara, un campament. Amb cinc punts de distribució de material i menjar, famílies desallotjades i funcionaris de l’Ajuntament que pràcticament han exhaurit les seves forces. No era el millor lloc perquè els reis espanyols s’hi passegessin diumenge. Per això, algun assessor els va recomanar suspendre la visita i esperar que els ànims estiguin més asserenats. I, pel que se sent i es palpa, encara haurà de passar temps perquè el malestar perdi intensitat.
Al poble hi ha hagut una víctima mortal –menys que en altres municipis–, però hi ha moltes famílies que han perdut la casa. Ho han perdut tot. Ningú no amaga l’emprenyada amb els polítics i la seva falta de previsió, per haver fet salat amb els avisos. “Som un nucli central i després moltes urbanitzacions disperses. Van avisar tard, i la sort ha volgut que no hàgim de lamentar més morts, no es van tancar ni els col·legis”, comenta la Rosa enmig del garbuix de gent i voluntaris que ocupen la plaça de davant de l’Ajuntament. Un punt de trobada que centralitza l’enorme logística que requereix l’ajuda. “Ara podem parar el cop, els problemes vindran després”, albira la Natàlia, una funcionària de l’Ajuntament que serra les dents i se li neguen els ulls en veure el panorama.
“S’ha de viure per saber què va passar”, assegura un veí de Xiva
En José Antonio deixa la bossa, es treu les ulleres de sol i es mostra satisfet perquè ja tenen aigua corrent i llum. Gas, encara no. “S’ha de viure per saber què va passar”, recomana. De fet, ell va ser testimoni de la riuada del 1983, que també va afectar el poble. “Va ser forta, però no com ara, és increïble, mai no havia passat això d’ara”, emfatitza. Una opinió que comparteixen dos veïns més que paren l’orella a la conversa, tot i recordar que aquella vegada van rescatar una dona embarassada fent un forat a la teulada.
Tots tres estan convençuts que “hi ha molts més morts dels que diuen”. Subratllen que molts cotxes van anar riera avall, altres cap a l’autovia A3 –que encara té un accés tancat– i molts que haurien quedat colgats per la terra i el fang. Però les xifres oficials i les mateixes dades que té el consistori i els voluntaris posen en dubte aquesta tesi. Val a dir, que allà on ha passat la DANA, tothom posa en dubte les xifres oficials. Una conseqüència evident de la poca traça en la gestió de la catàstrofe que ha fet perdre la credibilitat a les autoritats.
El drama de la gent que s’ha quedat sense casa per la riuada de la DANA
En Juanma és un sindicalista del Port de València, gruixut i de paraula sincera, que és “més de Xiva que l’església”. No té fills i fa 32 anys que està casat amb la seva dona amb qui va sortir nedant de casa seva. Narra l’experiència de la vesprada de les pluges amb una vivesa que l’obliga a aturar-se, empassar saliva i tancar els ulls. “Jo he salvat la vida, i encara puc estar content perquè m’han dit que la casa és salvable”, celebra amb discreció. Això sí, li han calculat que refer el seu habitatge seran 50.000 euros pel capbaix. “Espero que el banc em deixi endeutar”, sospira en Juanma, que no confia gens ni mica en les ajudes de l’administració.
Encara rai, en Juamma, i així ho deixa clar. De moment, dorm a casa l’Hèctor, un regidor hiperactiu que coordina tota l’ajuda. El nom d’Hèctor es va sentint per tots els racons de la plaça on se centralitza la distribució de l’ajuda i la cuina calenta per als voluntaris i els militars que fan tasques de neteja i desenrunament. Ho explica tot amb una transparència innata i amb unes formes encantadores va consolant, ajudant o parant l’orella a tothom que se li acosta. En Juanma evita protagonismes perquè recorda que els seus veïns, una jove parella de 30 anys i que es van fer l’habitatge fa dos anys, l’han perdut del tot. És una de les famílies que s’hostatgen en un dels tres hotels de la localitat, plens com un ou de persones desnonades pel fang. Altres s’estan a casa de familiars.
Precisament, és per aquesta situació que ja tremolen. Veuen a venir el desastre. Els funcionaris de l’Ajuntament tenen molt clar els problemes que tindran per reubicar els que s’han quedat sense sostre. Temen que les ajudes siguin una veritable gimcana i els problemes socials que se’n poden derivar. La Natàlia ensenya un dossier amb l’afectació dels camins del poble que porten als nuclis dispersos. “No hi ha camins! No hi són!”, crida apuntant amb el dit les fotografies que ho constaten. De fet, en aquests llocs reparteixen l’ajuda amb motos de trial. “És desesperant, no sabem ni quins contractes d’urgència fer ni de quin pressupost disposar!”, lamenta.
Molta ajuda arribada d’arreu a aquest municipi de la Foia de Bunyol
La Natàlia i l’Hèctor coordinen a quatre mans l’ajuda que ha arribat de tot l’Estat. Desenes de furgonetes i camions que han fet cap a Xiva. Quan ho relaten, ploren. També empreses de càtering o restaurants locals com Les Bairetes s’han posat a disposició i fan els menús calents per als voluntaris i els militars. “No els podem tenir tot el dia menjant entrepans!”, insisteixen després de lloar la sort d’haver tingut voluntaris tots els dies. També s’hi ha afegit la societat de la Penya Taurina del Torico de Xiva, que ha muntat una cuina de campanya excel·lent. “Hem arribat a donar àpats a 3.000 persones en un dia”, reconeix la Natàlia, sense posar-hi cap orgull.
De fet, ni ella, ni els voluntaris del poble que hi treballen saben com s’ho han fet. “Suposem que quan hi ha desgràcies d’aquestes et surten les tres o quatre persones que portes dins”, conclouen. Un grup de militars i de voluntaris confirmen l’atenció i el servei que han rebut. Al capdavall, després d’hores traient fang, esperen el seu torn per poder engolir alguna cosa calenta. Avui, estofat de mongetes i unes mandarines dolces com un panellet.
El teatre Astòria, centre de distribució de l’ajuda
El teatre Astòria és la base dels cinc centres de distribució de l’ajuda. Fins i tot, hi dormen voluntaris i militars. Hi han emmagatzemat el menjar, el material de neteja i el d’higiene com si fos un hipermercat. La gent hi pot entrar i agafar el que li faci falta. Això sí, coordinadament. La roba s’ha classificat per grups i rau a la platea, on una mena de circuit permet anar triant la roba que calgui als damnificats del fang. El teatre del poble, doncs, ha esdevingut un lloc on no es fa comèdia. Ans al contrari. De fet, el poble no és un lloc per fer comèdia. Per això algú va recomanar als Borbons no anar-hi. I va fer bé.
