Poques coses més místiques i tèrboles que les històries de bruixes. I sobretot, a Catalunya. Un país on la seva persecució ha marcat part de la seva història. Tant és així que, fins i tot, els grups de l’esquerra feminista es definien com les “netes de les bruixes que no vau poder cremar“. Per Tots Sants, les bruixes tornen a ser un element important, originari de molt abans que el virus del Halloween.
De fet, diuen que surten a passejar cada vigília de Tot Sants, i es recorden amb fires, festes i mostres com a Viladrau (Osona) o Sant Feliu Sasserra (Lluçanès). Tanta és la importància del mite de les bruixes que el 26 de gener de 2022 el Parlament de Catalunya va aprovar, per una aclaparadora majoria de 114 vots (PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns) contra Vox i l’abstenció dels oblidats Ciutadans –que van desaparèixer i no precisament per art de bruixeria–, una resolució que reconeixia les dones empaitades per bruixes com a “víctimes d’una persecució misògina”. Una persecució que va tenir el seu punt àlgid un 1 de novembre de fa més de 400 anys.
Una història estudiada
Precisament, l’interès per les bruixes ha comportat arreu de Catalunya una intensa, densa i treballada historiografia sobre la persecució que van patir les dones que, suposadament, feien encanteris, elaboraven metzines i volaven amb un mànec d’escombra ben sucat amb atropina agafat a l’entrecuix. Dins aquesta feinada ingent de recerca, destaca un dels prominents catedràtics d’història moderna de la Universitat de Barcelona, Agustí Alcoberro, un veritable referent en la matèria i autor d’un llibre de capçalera sobre la persecució de les bruixes, Judici a una bruixa catalana (La Campana,2022).
Alcoberro defensa una interessantíssima tesi sobre la relació entre el clima i la persecució de les bruixes. És a dir, que un cataclisme climàtic les va criminalitzar. De fet, ha participat en un llibre col·lectiu d’abast acadèmic europeu on s’explica aquesta connexió i també és un dels autors d’un article col·lectiu de la revista Ambio, de l’Acadèmia de Ciències de Suècia, on historiadors del clima i historiadors socials reflexionen sobre clima i violència. Val a dir que va impulsar una de les exposicions més exitoses del Museu d’Història de Catalunya, titulada Bruixa i metzinera, on es descrivia l’època del terror que van viure unes dones culpades dels mals que provenien del cel. Un moment en què, curiosament, va ser la Inquisició qui va aturar la massacre.
De Sant Agustí al fred
El capítol del llibre conjunt escrit per Alcoberro es titula La cacera de bruixes i la ‘petita edat de gel’ a Catalunya: el crim de provocar desastres naturals i la seva repressió (1614-1629). Segons alerta l’historiador en conversa amb El Món, cal situar-se en el context de l’eterna polèmica dins l’Església catòlica entre els que defensen la doctrina de Sant Agustí -tot el que passa a la Terra és obra de Déu-, i la de Sant Tomàs, que distingeix entre les forces del bé i del mal, i l’existència d’una secta organitzada pel Dimoni. Dues visions que ajuden a entendre la persecució del que s’entenia per bruixa. És a dir, entre els que creien que les bruixes poc hi podien fer i els que les alineaven amb les forces demoníaques.
Però anem a pams. Alcoberro remarca que “el clima també té història” i està molt relacionat amb el patiment de les bruixes. Així, es remunta a ara fa 25 anys quan l’historiador Wolfgang Behringer va proposar una relació àmplia entre la “petita edat de gel” que es va produir a l’hemisferi nord entre les dècades de 1560 i 1630 i el “punt zenital de la cacera de bruixes”, sobretot en punts de l’Imperi Germànic i que després trobarem al Pirineu, als Apenins o als Alps. Aquesta miniglaciació va suposar hiverns més freds i estius més humits i frescos, però sobretot va portar “fenòmens atmosfèrics excepcionals”, com ara tempestes, pedregades i boires que feien saltar pels aires molins, fargues, ponts i cases.
“L’any del diluvi”
Els estudis d’història climàtics centrats a Catalunya confirmen aquesta petita edat de gel al país. Un fenomen que va passar per un moment excepcional la tardor de 1617, que les cròniques coetànies descriuen com “l’any del diluvi”. Precisament, la tardor d’aquell any va ser descrita com una llevantada que va començar l’1 de novembre i que va provocar desbordament de rius i rieres que s’emportaven tot el que trobaven pel davant. També hi va haver un “devastador temporal marítim”. Les seqüeles i estralls de la llevantada van obrir una repressió brutal contra la bruixeria a Catalunya, que ja s’havia iniciat el 1614 amb alguns processos generalitzats. Per a la gent, amb els seus encanteris i màgia negra feien malbé collites i condemnaven a la fam famílies i pobles.
Val a dir que la bruixeria ja havia estat perseguida, per exemple, al Pallars, i com a prova, les Capitulacions de la Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) del 1424, que ja apuntaven la bruixeria com a fet perseguible. El poeta Jaume Roig glossava aquestes pràctiques l’any 1460. Però a partir de l’any del diluvi, la cacera de bruixes es va desfermar fins al 1622, amb rèpliques el 1627 i el 1629. Tan acarnissada va ser la persecució que en un informe de la Inquisició, contrària als processos contra les bruixes que eren dirigits per batlles municipals o jutges locals laics, va calcular que fins al 1620 havien mort un miler de dones acusades de bruixes.
Una qüestió de competència
Alcoberro, citant també els estudis de Mariano Barriendos o Pau Castell, destaca el “paper primordial, i sovint únic, de la petita glaciació en la fonamentació jurídica de la cacera de bruixes en els seus anys centrals”. Les raons són clares. Cal recordar que Catalunya participava d’una monarquia composta, la corona hispànica, fet que li atorgava plena autonomia de caràcter legislatiu, fiscal i judicial i, per tant, també ostentava el monopoli de la força.
En aquest context, cal tenir present que els “crims de caràcter climàtic justificaven, en primer lloc, la competència dels tribunals laics locals sobre els processos, contra la voluntat de la Inquisició de fer-se’ls seus”. De fet, la Inquisició només tenia sota la seva jurisdicció els pecats d’apostasia i els d’adoració o pacte amb el dimoni. En segon terme, el clima era utilitzat per fonamentar l’argumentació jurídica de jutges i fiscals; i, en darrer lloc, permet entendre “l’ampli suport popular que van tenir aleshores aquests processos”.
A més, Alcoberro ressalta que la majoria de les declaracions extretes sota tortura es limitaven “a una descripció reiterada de les tempestes, pedregades o boires esdevingudes en la localitat de referència en les darreres dècades”. “I el que és encara més sorprenent”, subratlla el catedràtic, “és que en totes elles s’exigeix que les encausades quantifiquin el valor de les pèrdues provocades per les maltempsades”.
Culpar les bruixes també era un negoci
Culpar les bruixes de les calamitats climàtiques també va ser un negoci. En aquesta línia és bo tenir present que l’atribució als batlles reials -un tribunal ordinari- de la causa de bruixeria està vinculada a una altra competència seva: la defensa dels interessos patrimonials del monarca en cada batllia, un àmbit que es podia estendre a delictes com la destrucció de les collites o la pèrdua d’arbres. Per tant, tot i que les conseqüències dels judicis i les seves condemnes eren terribles, era un tribunal molt inferior qui les podia dur a terme. Ara bé, normalment gaudien del suport del Tribunal del Veguer, que els permetia tenir més mitjans per afrontar uns processos cars però molt populars.
D’aquí que Alcoberro conclogui que en aquests judicis sumaríssims contra les bruixes també hi havia un xic d’interès i negoci. La majoria dels funcionaris que es van fer càrrec dels diferents moments del procediment judicial pertanyien a aquest Tribunal del Veguer. Això implicava “jutges assessors, fiscals, cirurgians (encarregats de la correcta aplicació dels turments), escrivans, torturadors (anomenats “porters” del Tribunal del Veguer) i, finalment, botxins”. Per tant, facturaven els serveis i obtenien “importants ingressos extraordinaris”.
Per tant, ja seríem al cap del carrer, perquè la cacera de bruixes va ser un fenomen accelerat i violent, però no tan irracional com sembla. “Hi ha la combinació de tres interessos coincidents: la pressió de l’opinió pública -francament espantada-, la voluntat de les autoritats locals d’obtenir el suport popular i els interessos materials dels qui van esdevenir professionals de la cacera”. Una combinació que va generar tota mena de procediments irregulars i una mena de taca d’oli de mort i deshumanització de les dones. Fins que es va imposar Sant Agustí i el seu credo que a la Terra només passa allò que vol Déu i no pas una secta d’adoradores del Dimoni. Un episodi ben tèrbol de la història de Catalunya que fins i tot va posar els pèls de punta a la Inquisició, que afirmava que “nunca hubo brujas hasta que se habló de ellas”. Ara se’n torna a parlar.
