Joan Vizcarra porta més de 25 anys col·laborant en mitjans de comunicació com El Jueves, Interviú, el Periódico, l’Avui, el diari ARA, entre d’altres. Això l’ha catapultat com un dels referents de l’humor gràfic a tot Espanya. Coincidint amb el tancament de la revista Interviú, el caricaturista ha publicat una obra dedicada a resumir la seva obra a l’històric setmanari durant els set que hi va passar.
Què és per tu l’humor?
Jo des de petitet sempre havia tingut la necessitat d’expressar-me gràficament fent caricatures de la gent. Em sortia de manera natural expressar-me mitjançant dibuixos satírics i irònics. Per mi, doncs, és un mitjà d’expressió molt natural. Em surt de forma espontània. Avui en dia, tal com està el panorama, crec que l’humor i l’humor gràfic són absolutament indispensables i donen molta salut mental a tothom.
També en el cas d’aquest humor satíric tan punyent?
La sàtira es pot graduar. Quan un per exemple fa una caricatura pot regular la intensitat de la “mala llet”. Però de totes formes aquest humor satíric és molt necessària perquè gairebé és del poc que ens queda. Serveix per criticar i denunciar situacions injustes. Crec que va en la línia de la raó de ser de la nostra professió.
És més efectiva la crítica que ve des de l’humor que no pas la que ve des de l’argumentació?
És possible. Ve d’aquella màxima que diuen que una imatge val més que mil paraules. Quan agafes una pàgina de diari on tot és text i hi ha un petit dibuixet, on primer se’n va la vista és precisament cap aquell dibuixet. El dibuix té una atracció visual molt forta. I interessen molt els dibuixets que tenen un missatge, que volen expressar una idea.
En temps convulsos, com els que vivim ara, aquest humor irònic i satíric es rep pitjor per part del poder?
Certament estem en moments de certa convulsió, però jo sempre he tractat temes més socials, esportius i culturals que no pas polítics. De totes maneres considero que hauria de ser molt normal d’acceptar certa crítica humorística per part de tothom. No hi veig altra manera. L’humor és absolutament imprescindible, sinó apaga y vámonos.
Algun cop has rebut alguna trucada que t’ha dit no segueixis per aquest camí?
No, la veritat és que no. De fet, tot el contrari. Jo porto molts anys treballant, fent caricatures i hi ha originals meus -perquè jo treballo de forma artesanal- que han acabat en mans del Rei Joan Carles I; es veu que li agraden molt les caricatures, és un ‘cachondo’. Altres personatges que també en tenien eren en Ruiz-Mateos o Camilo José Cela. Són personatges que potser des de fora semblen una cosa i resulta que després tenen una visió més ample de les coses.
Agafant com a referència tots els problemes que ha tingut El Jueves amb l’Estat, existeix algun límit en la llibertat de creació?
Al final el límit se’l posa cada dibuixant. Jo crec que el límit ha d’estar a l’hora de ferir personalment una persona. La millor forma és enfocar-ho no de forma respectuosa però tampoc irreverent, sinó fer una crítica sana. És el més saludable per tots.
Aquella portada d’El Jueves del juliol del 2007 on apareixien els dos prínceps espanyols copulant que va acabar amb la retirada dels exemplars dels quioscos és un exemple de l’ofensa que mencionava abans?
En principi quan censures una cosa acabes rebent l’efecte bumerang. No sé si era l’opció més intel·ligent…
Però era la correcta? Perquè el motiu que es va donar va ser que ofenia als prínceps i, per tant, a la Casa Reial.
Crec que en aquest cas ha de prevaldre la llibertat d’expressió. Tampoc crec que la caricatura fos ofensiva, més aviat era simpàtica.
Es pot comparar amb la portada de la mateixa revista del passat febrer d’aquest any on es titulava “Avalancha de hijos de puta” i sortien diferents dirigents del PP, del PSOE i internacionals entre d’altres? Perquè en aquest cas més que humor hi havia un missatge molt clar…
Més enllà que jo soc un col·laborador extern i jo no entro en la línia editorial de la revista, no soc partidari d’insultar per insultar. És a dir, es pot dir el mateix però buscant altres formes. Aquí és on entren la ironia i la sàtira. El fons pot ser semblant, però la forma una altra, ja que és molt important en l’humor.
Vas estudiar Belles Arts. Sempre vas tenir clar que volia dedicar-te al que t’has acabat dedicant?
Sí. Ja abans de la carrera, la meva dèria sempre havia estat fer caricatures. La meva mare encara guarda una quantitat increïble de papers on hi ha dibuixats professors i companys meus. Per sort aquesta dèria s’ha acabat consolidant en una professió.
Hi ha alguna cosa dins d’aquest món de les Belles Arts que t’hagi quedat pendent, que encara t’agradaria fer?
La veritat és que sí. Tot i que he treballat en diversos àmbits, perquè a part de fer caricatures també he fet retrats i dibuixos més seriosos, m’agradaria fer pintura més realista i investigar en el mateix realisme. De moment no tinc temps. Potser quan em jubili, si és que en Montoro ens deixa…
Has passat per Interviú, El Jueves, elPeriódico, l’AVUI, el diari ARA… Has hagut d’adaptar-te o de canviar la teva forma de treballar depenent del mitjà on has estat?
No, en absolut. El meu registre gràfic l’he aplicat al mitjà on estava. Tampoc hi ha hagut per part de la línia editorial un marcatge a la meva feina. També he treballat amb guionistes i tampoc he tingut problemes. Evidentment has de posar-te d’acord a l’hora de saber cap on s’enfocarà un tema, però mai he fet res que no m’hagi agradat personalment.
Quin és el procés per fer una caricatura?
Bàsicament documentació. Per sort, avui en dia vas a internet i tens tant material que no te l’acabes. Després tracta d’estudiar una mica com és el personatge en qüestió i començar a fer esbossos. És molt important saber moltes coses del personatge per tal de crear aquesta conya que és la gràcia de la caricatura. I com t’he dit abans treballo a mà i existeix tot aquest procés de les aqüareles. Li dona un punt més personal, més de traç. Hi ha una empremta molt més personal. En canvi, treballar en digital unifica molt el resultat final de l’obra. L’únic bo que té el digital és el famós control Z que et permet rectificar. Però com a mà no et pots equivocar, dona un plus al dibuix. El resultat és més fresc i ric. Acaba deixant una empremta més marcada de cada autor.
