Anàlisi d’un excap del Cos dels Mossos d’Esquadra, el comissari ara en excedència Eduard Sallent, sobre l’augment de la conflictivitat social al carrer. Segons Sallent, a través del blog de Segurament, la consultora d’intel·ligència estratègica que dirigeix, les darreres convocatòries de manifestacions i concentracions mostren “la tendència que aquest any s’ha observat de recuperació de la capacitat de la protesta per assolir objectius socials, laborals i polítics”.
Sallent parteix de la davallada de la mobilització al carrer després del Procés sobiranista i de l’efecte de la pandèmia de la Covid-19. En aquest context, afegeix la batussa ideològica, la inflació i l’ús polític de la demografia com a elements que esperonen la protesta amb el risc de fer-les més viscerals. “Hi ha canvis de fons en el desplaçament cap a l’eix social en els espais de l’esquerra radical, l’aparició de la dreta radical amb un discurs antiimmigració i un context econòmic marcat per l’encariment de l’energia, l’alimentació i l’habitatge que configuren noves condicions de protesta”, argumenta l’excap de l’àrea d’intel·ligència de la Comissaria General d’Informació de la policia de la Generalitat.
Un dels avisos més contundents del comissari és el que bateja com a “confrontació entre grups antagònics”. Això és, casos on “els actors no es mobilitzen únicament per defensar una determinada causa, sinó també per confrontar-se amb els seus adversaris i disputar-los la presència i el control de l’espai públic”. L’exemple serien els episodis com el del Fossar o el de Núcleo Nacional per la Diada. “En aquest context, l’espai públic es converteix en un àmbit de disputa política i simbòlica, en què la capacitat d’ocupar-lo, mantenir-lo i impedir-ne l’ocupació per part de l’adversari esdevé també un objectiu de la mobilització”, sosté.
Dels mestres a l’habitatge
Un element que fa rumiar Sallent és la darrera manifestació en defensa de l’habitatge el sis d’octubre a Barcelona. Una convocatòria que, a criteri seu, “va superar amb escreix les previsions més optimistes, amb l’assistència de més de 20.000 persones”. Una participació que s’explica “probablement” pel rebuig dels decrets al Congrés i la posterior convocatòria d’eleccions avançades el 29 de novembre. Una manifestació que confirmaria el creixement de la protesta al carrer que es va iniciar, a parer seu, de sectors professionals concrets.
“Els primers símptomes de represa en l’exercici del dret de manifestació es van produir en l’àmbit dels conflictes laborals, primer a la sanitat i després en l’ensenyament, on es va situar el màxim de mobilització, amb 35.000 persones, el 20 de març de 2026″, concreta Sallent. Unes dades que refermen el creixement de la conflictivitat a Catalunya, després de la Covid i de l’etapa “d’enorme mobilització que va comportar el procés independentista”, quan “la protesta va entrar en crisi com a instrument per assolir objectius socials i polítics”. Una crisi generada perquè es va demostrar que manifestacions “grans i continuades” tenen “una capacitat limitada per traduir la mobilització en l’assoliment dels objectius perseguits”.
Ara bé, l’orientació més social de la protesta, per a Sallent, canvia l’escenari i la seva intensitat. “Iniciem una etapa en què és previsible un increment de la protesta i de la conflictivitat en l’espai públic”, alerta. “Les mobilitzacions seran més freqüents, més diverses i més complexes de gestionar”, subratlla. En síntesi, raona que cada cop serà més “exigent” garantir simultàniament el dret de reunió i manifestació, la seguretat de les persones i els béns i l’ordre públic serà cada vegada més exigent.
La fragmentació
Per altra banda, Sallent assevera que les “mobilitzacions seran més fragmentades perquè estem immersos en una cultura social que posa l’èmfasi en la diferenciació: es busca allò que singularitza més que allò que uneix”. En aquesta línia, distingeix que, en l’àmbit polític, hi ha una “major pluralitat d’actors i de causes susceptibles de generar mobilització”. “Una fragmentació que”, reflexiona Sallent, “comporta més diferenciació, però també més polarització: la mobilització no es construeix només a favor d’una determinada causa, sinó també —i cada vegada més— contra un altre”. De fet, qualifica d’exemple “les mobilitzacions antifeixistes”. Aquesta fragmentació també faria aparèixer nous espais de conflicte i de protesta com ara l’ecologisme i el primitivisme, l’anarquisme i el nihilisme, així com les lluites pel territori o contra determinats equipaments tecnològics, que “poden esdevenir nous vectors de protesta emergent”.
Tot això en un escenari on la conflictivitat laboral continuarà creixent. “Les mobilitzacions dels serveis d’emergències, del personal docent i dels professionals sanitaris, juntament amb l’anunci d’una vaga general, apunten a una recuperació de la capacitat de mobilització del moviment laboral”, avisa Sallent. A més, preveu que l’increment no es limitarà a conflictes sectorials,” sinó que pot afavorir una extensió progressiva de la protesta a altres àmbits i més coordinació entre diferents col·lectius”. És a dir, “la protesta laboral pot esdevenir, així, un dels principals motors de la conflictivitat en l’espai públic durant els pròxims mesos”.
A més, cal afegir-hi el context polític, seguint les previsions de la configuració a la Moncloa d’un executiu del PP i Vox. Una circumstància que fa preveure que “una part de l’oposició política i social utilitzi la mobilització al carrer com una estratègia d’erosió del govern”. “Això podria contribuir a incrementar la freqüència i la intensitat de les mobilitzacions i a convertir determinats conflictes socials en espais de confrontació política”, conclou el comissari en excedència.
