Era un dimarts, de matinada. Un 23 de setembre de 2019, ara fa set anys, i quan només faltaven tres setmanes perquè la sala segona del Tribunal Suprem condemnés a 99 anys de presó els líders institucionals i civils del Procés i del Primer d’octubre. La Guàrdia Civil irrompia en diversos municipis de Catalunya en una espectacular operació contra els Comitès de Defensa de la República (CDR) en el marc d’unes actuacions que la fiscalia de l’Audiència Nacional emmarcava dins del gran concepte de terrorisme. Era allò que l’institut armat va batejar com “Operació Judes” i que, fins i tot, va crear la figura dels anomenats ERT, acrònim d’uns inèdits “Equips de Resposta Tàctica”.
Una acció que es va interpretar com un dispositiu d’avís davant les manifestacions que es preparaven per respondre a la imminent sentència del Procés que tenia mal averany. La instrucció del cas va anar a parar al Jutjat Central d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, aleshores en mans del magistrat Manuel Garcia Castellón, ara ja jubilat, que va dur a terme una instrucció entrebancada i amb diversos calbots per part de la sala d’apel·lacions per vulneració de drets fonamentals. Han passat set anys, un dels acusats va quedar eximit per malaltia, però les acusacions van continuar tot i que es va limitar el que es podria utilitzar en la incriminació del sumari de la causa. De fet, la fiscalia demanava fins a vint-i-set anys de presó i les acusacions populars fins a trenta-tres anys.
Ara bé, l’aprovació de l’amnistia va frenar, provisionalment, la celebració de la vista oral. L’Audiència Nacional va presentar qüestions prejudicials sobre si els delictes relacionats amb el terrorisme, com dels que estaven acusats, eren compatibles amb la legislació europea. Unes preguntes a instàncies de les duríssimes acusacions particulars, tot i que magistrats de la sala que havia de presidir el judici admetien que “ja havien aplicat l’amnistia del 77”. Tot un missatge que ara ha d’esperar la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per tancar un cas, on, paradoxalment, els guàrdies civils acusats de tortures ja han estat amnistiats. El 13 de novembre l’advocat general del TJUE donarà la seva opinió, no vinculant, sobre si el cas és amnistiable.
Una instrucció amb molts forats
La matinada del 23-S, efectius de la Guàrdia Civil van entrar en diversos domicilis ubicats a Sabadell, Sant Fost de Campsentelles, Mollet, Santa Perpètua de Mogoda, Cerdanyola (Vallès Occidental) i Sant Vicenç de Torelló (Osona). Un operatiu que es va allargar 14 hores i on la fiscalia antiterrorista va tenir un protagonisme mediàtic intens. Una veritable ràtzia que va acabar amb 10 escorcolls i 9 detinguts acusats de terrorisme, rebel·lió i també tinença d’explosius. Tres dels arrestats van quedar en llibertat el mateix dia i cinc van anar cap a Madrid per passar a disposició del magistrat García Castellón.
A partir d’aleshores va començar un veritable viacrucis judicial, tot i que les proves que s’havien recollit desinflaven la importància de l’operatiu i la gravetat dels delictes que, a priori, imputaven als arrestats, que van ser posats finalment en llibertat. L’instructor va patir diverses estirades d’orelles per part dels seus companys de toga en diverses de les seves resolucions sobre recursos de les defenses. A més, va aparèixer una causa secreta, els 104/2017, a la mateixa Audiència Nacional, d’on derivava molta prova que s’imputava als encausats per la qual les defenses van posar el crit al cel. De fet, la sala d’apel·lacions va obligar el jutge a lliurar totes les diligències que havien servit per imputar els suposats CDR. A més, la fiscalia es va fer un embolic barrejant els CDR, amb Tsunami Democràtic, la CUP, Terra Lliure i, fins i tot, Batman. A més, el sumari va despertar serioses sospites sobre l’ús de programaris espia com el Pegasus als investigats.
Un dels principals protagonistes de la instrucció ha estat el magistrat Félix Guevara, president del Tribunal que teòricament, els hauria de jutjar que es va posar ferm amb el jute instructor i li va parar els peus quan es passava de la ratlla. Tot i això, Garcia Castellón va prémer l’accelerador i va tancar la instrucció aprofitant el debat sobre la proposició de llei de l’amnistia. Moment en què la fiscalia va posar negre sobre blanc una petició de pena de fins a vint-i-set anys de presó als dotze acusats que les acusacions particulars de Vox i l’Associació de Víctimes del Terrorisme inflaven fins als trenta-tres anys.
Una amnistia que desespera
La llei de l’oblit penal per a l’independentisme es va aprovar, i la fiscalia, que ja no estava en mans de Miguel Ángel Carballo, va decidir demanar la seva aplicació als acusats. Però les acusacions particulars, que insistien en els delictes de terrorisme, s’hi van oposar i van demanar presentar unes qüestions prejudicials davant el TJUE pel dubte de si els delictes de terrorisme es podien amnistiar d’acord amb la legislació europea. De fet, la llei era prou clara perquè especificava que no es podien amnistiar els delictes de terrorisme que havien afectat la vida de les persones. Una especificitat que incloïa la llei a través d’incorporar la definició tècnica de terrorisme que fa la directiva antiterrorista del dret europeu.
El debat jurídic es va fer palès el passat 15 de juliol a la Gran Sala del TJUE, quan es van celebrar les vistes sobre les qüestions prejudicials que tres tribunals i un tribunal administratiu van presentar sobre la llei d’amnistia. Les prejudicials preguntaven si era contrari al dret de la Unió Europea poder amnistiar delictes de terrorisme i si la llei tenia un component discriminatori. Les defenses ho van tenir prou clar en assegurar que la llei d’amnistia no posava en risc la lluita antiterrorista ni a Espanya ni a Europa, i que no discrimina, perquè també s’ha aplicat a policies i persones no independentistes.
Al capdavall, insistien que només era una exempció temporal i concreta de la normativa espanyola i europea antiterrorista, però no pas la seva “derogació total”. Un argument també defensat pel Tribunal Constitucional en la sentència que avala la llei de l’oblit penal per l’independentisme. En definitiva, després de set anys d’instrucció als 12 acusats no se’ls atribueix cap violació dels drets humans, cap víctima i en el procediment no hi ha pendent cap responsabilitat civil. És a dir, elements indispensables per no ser considerat terrorisme segons els marges del dret europeu. De fet, els advocats del cas van recordar a la vista que l’amnistia no supera el dret europeu perquè, comptat i debatut, el terrorisme té una legislació molt més àmplia a Espanya que no pas el dret de la Unió.
Set anys
Després de set anys, el símbol de l’operació Judes -un nom policíac i judicial del qual encara no s’ha aclarit l’origen- es traduïa en una nova fase repressiva a l’independentisme més combatiu. És a dir, el que eren els CDR que van esdevenir l’ase dels cops i l’excusa dels serveis d’informació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat per espiar, controlar i fiscalitzar l’independentisme civil, un cop l’institucional havia entrat en fase de ‘pacificació’ i als tribunals.
Va ser aleshores com tenir lleixiu o utilitzar la wifi dels bars eren prou indicis per considerar que els CDR tramaven atacs terroristes. Fins al punt que els EUA van incorporar els CDR com a moviment terrorista en un informe del departament de Seguretat Nacional de l’any 2019. Els investigadors i la fiscalia van concloure que els CDR processats en l’operació Judes formaven part del “moviment independentista global més radical i més combatiu” que busca la “materialització de la república catalana per qualsevol via, incloses les violentes, per això, els investigats pertanyen als CDR i al sector més radical, clandestí i compromès”. Tot i això, romanien en llibertat i ara estan pendents que el TJUE decideixi sobre si se’ls pot aplicar l’amnistia.
