El Tribunal Suprem ha entrat de ple i sense miraments en l’agenda política catalana. Aquest cop amb artilleria de gran calibre com és la decisió de no aplicar l’amnistia als condemnats i processats pel delicte de malversació en el judici del Procés. Una decisió que impedeix aixecar les mesures cautelars i les ordres de detenció per a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig i manté les inhabilitacions per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa. Per tant, la resolució determina, i molt, la capacitat dels lideratges polítics independentistes que han aprovat la llei d’amnistia per negociar una virtual investidura a la presidència de la Generalitat i les relacions del govern espanyol amb els partits sobiranistes que li donen suport.
Les interlocutòries de la sala penal de Manuel Marchena, que ha tingut un vot particular discrepant, i la de l’instructor, Pablo Llarena, s’han publicat just hores després que es difongués un àudio on l’instructor de la causa Volhov, el magistrat Joaquín Aguirre, es vantava d’haver aturat l’amnistia, en un primer moment, amb la seva investigació sobre la trama russa del Procés. Una casualitat política que no ha passat per alt a cap dels dos partits on militen els afectats i que han negociat la llei amb el PSOE. De fet, la resolució del Suprem ha estat valorada per les formacions polítiques dels afectats com una “decisió política”. Per la seva banda, la portaveu dels republicans, Raquel Sans, ha asseverat que “hi ha alguns tribunals que no apliquen la llei, sinó que fan política” i, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha descrit la situació com un “cop de toga”.
Dos possibles recursos
De fet, una lectura reposada de la resolució evidencia el caràcter polític de la decisió dels magistrats del Suprem, així com una tercera interpretació del delicte de la malversació. En aquest sentit, cal remarcar que la resolució es basa en el que bategen com a “desafiament interpretatiu”. És a dir, un mecanisme inventat pels magistrats per fer de legisladors i obviar l’esperit i l’objectiu de la llei. En definitiva, el que ha retratat la magistrada Ana Ferrer en el seu vot particular.
Els magistrats critiquen de manera desfermada la negociació de la llei i la seva tècnica legislativa. Dos preceptes que utilitzen per carregar contra el poder legislatiu i mantenir la posició contra l’independentisme. Precisament, l’exòtica interpretació de la llei i el vot particular seran els arguments que serviran per defensar els recursos que es poden presentar contra la decisió, és a dir, l’incident de nul·litat i el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, on mantenen l’esperança de redreçar la situació.
“Dificultats interpretatives”
Els magistrats que han signat la resolució sobre la situació dels condemnats en el judici del Procés –Manuel Marchena, que n’ha estat el ponent, Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Juan Ramón Berdugo i Andrés Palomo– consideren que ha suposat una “dificultat de la tasca interpretativa”. De fet, ho arriben a titllar de “desafiament”. És a dir, per als magistrats el “ritme d’alta velocitat” amb què s’ha negociat i aprovat la llei, els obliga a reinterpretar l’objectiu de la norma. Ara bé, sense tenir en compte –com els retreu la magistrada Ana Ferrer– el principi fonamental que les normes penals s’han d’interpretar sempre a favor del reu.
En tot cas, els togats apliquen una curiosa norma de reflexió jurídica que és el temps que s’ha trigat a negociar i aprovar una llei. “La precipitació amb què aquest text legal ha vist la llum, reflectida entre altres aspectes en la visible distància entre la redacció inicial i la que finalment ha estat publicada, contribueix de manera decisiva a dificultar la tasca interpretativa“, manifesten. Però amb això no en tenen prou, i valoren el redactat de la llei per evitar complir el seu objectiu. “Entre la voluntat política que anima una determinada reforma i els enunciats normatius mitjançant els quals aquesta voluntat pretén portar-se a efecte ha d’existir una coherència precisa, exacta, que sigui fidel reflex del solvent domini de les categories conceptuals que són pròpies de la dogmàtica penal”, opinen.
“L’etèria figura d’un legislador”
Amb aquest context, els magistrats alerten que el text de la llei de l’amnistia “no és així”, que no compleix els requisits i, per tant, “se’n ressenten la previsibilitat i la inderogable seguretat jurídica que han de presidir tant la redacció de la norma que crea un fet delictiu, com la d’aquella que declara extingida la responsabilitat criminal per efecte de l’amnistia”. En aquest marc, estimen que la “tècnica legislativa” emprada “no arriba a ser capaç d’expressar en proposicions legals la genuïna voluntat del legislador“. En síntesi, els magistrats ignoren amb intencionalitat l’objectiu del legislador que menystenen com a poder argumentant que “la jurisprudència ha de guardar fidelitat a la legalitat, no a l’etèria figura d’un legislador resultant de la confluència d’aspiracions diferents i de vegades contraposades: el text legal cobra vida pròpia al marge dels seus plurals coautors“.
L’argument continua en expansió, al llarg de les 61 pàgines de la interlocutòria. Seguint aquest fil, els magistrats exposen que “indagar la voluntat del legislador és, per tant, indispensable i serveix de pauta hermenèutica de primer ordre”. Ara bé, no li donen ni cap valor ni gens d’importància. En conclusió, afirmen que “aquesta voluntat no pot imposar-se, sense més ni més, al desafiament interpretatiu, fins al punt que el jutge no tingui res a interpretar perquè el legislador ja ha dit ben clar el que vol”. “La funció jurisdiccional no té com a única i exclusiva referència la voluntat del legislador”, sostenen. Això és, que tant se val per a què s’ha fet la llei ni el seu objecte, ni tan sols en una llei força especial com és una amnistia, que té un objectiu força evident, perquè, si és contrari a la seva opinió, s’interpretarà en favor dels seus interessos i no en favor dels interessos dels processats o condemnats per als quals es va pactar la llei.
Una invitació al TC
Per altra banda, més enllà de les lectures polítiques, les defenses han començat a treballar en els recursos contra la interlocutòria per arribar com més aviat millor al Tribunal Constitucional. En aquest sentit, subratllen la importància del vot particular de la magistrada Ana Ferrer que, en quatre folis, desmunta l’argumentació dels seus companys de toga. A més, els advocats ja han començat a disseccionar les tres interpretacions que al llarg d’aquesta causa s’ha fet del delicte de la malversació -en la sentència, després de la reforma del Codi Penal i ara en les dues interlocutòries dictades aquest dilluns-. Així mateix, l’estranya connexió entre els interessos financers de la Unió Europea, l’organització d’un referèndum i una virtual agència tributària catalana.
De fet, els afectats admeten que durant temps s’ha estat pensant com neutralitzar la possibilitat que s’intentés entrebancar l’aplicació de l’amnistia amb la presentació d’una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Però els advocats també treballaven seriosament amb la possibilitat que Marchena tirés pel dret i fes un procediment propi per rebutjar l’amnistia. Un fet que implicaria resoldre la qüestió internament passant la patata calenta al Tribunal Constitucional.
De fet, recórrer al TJUE era una opció endimoniada per a Marchena. El procediment implicava que una qüestió prejudicial contra l’aplicació només podia ser defensada per Vox, perquè la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, així com els lletrats dels processats, apostarien per defensar l’amnistia. Un fet que hauria evidenciat el caràcter polític de la decisió a escala europea. En tot cas, la decisió del TC pot ser més ràpida i, atesa la composició actual d’aquest tribunal, el més fàcil és que l’amnistia sigui aplicada a través del reconeixement del dret a ser amnistiat per un recurs d’empara.
