El magistrat Manuel Marchena, molt conegut per haver dirigit el judici del Procés, ha deixat de ser president de la poderosa sala penal del Tribunal Suprem, però continua essent el gran influencer contemporani del dret penal espanyol. Ho demostra una sentència recent, molt interessant, de la qual n’ha estat ponent i que posa límits a un dels canvis en el dret processal penal que més influència han tingut els darrers anys. En concret, la de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, reformat amb l’anomenada llei Cuevillas perquè la va impulsar el catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona Jaume Alonso-Cuevillas el 2020, quan era diputat de Junts per Catalunya al Congrés. Aquesta llei va ser el que va portar, per exemple, a l’arxivament de la causa del Tsunami Democràtic.
El text que reforma el 324 redefinia els períodes d’instrucció i establia que la investigació judicial s’ha de dur a terme en un termini màxim de dotze mesos des de la incoació de la causa. En tot cas, amb una resolució ben motivada es podia prorrogar de sis mesos en sis mesos. En el mateix sentit, determinava que les diligències que s’havien acordat fora de termini no tenien validesa. La reforma tenia per objectiu, segons el preàmbul de la reforma legislativa, “establir certs límits a la durada de la instrucció com a garantia per al dret dels justiciables”. La reforma volia que cohabitessin “l’eficàcia del procés penal amb els drets fonamentals de presumpció d’innocència, dret de defensa i a un procés amb totes les garanties que se substanciï en un termini raonable”.
Aquesta reforma ha servit per tancar moltes instruccions i, fins i tot, per arxivar-ne altres, com ara la del Tsunami Democràtic, perquè el jutge Manuel García Castellón havia practicat moltes diligències sense prorrogar a temps. També ha posat fi a peces separades que cuejaven del sumari de la causa Volhov i algunes de les diligències, per exemple, de l’operació Judes. Net i pelat, l’article 324 reformat posava traves a les instruccions llargues i permetia arxivar processos on, per exemple, no s’hagués pres declaració a l’acusat dins el termini de la instrucció. Però ara, arran d’un recurs de la Fiscalia Anticorrupció, una resolució de Marchena del 26 de febrer retalla l’eficàcia d’aquesta norma, posa condicions a la seva aplicació i determina que cal mirar-ne l’aplicació amb lupa en cada cas en concret.
De Benidorm al Convent de les Saleses, seu del Tribunal Suprem
El cas que ha analitzat la sala penal –integrada, a més de Marchena, per Juan Ramon Berdugo, Carmen Lamela, Ángel Luis Hurtado i Javier Hernández– neix en un sumari del Jutjat d’Instrucció 1 de Benidorm sobre les activitats d’una organització formada majoritàriament per ciutadans russos que s’estan a Alacant. Se’ls acusa de dur a terme operacions de blanqueig des del 2013 a través de negocis immobiliaris i d’hostaleria. El jutge instructor va ordenar el sobreseïment lliure de la causa perquè no s’havia dut a terme la declaració dels investigats dins els terminis màxims que fixa l’article 324 reformat amb la llei Cuevillas.
La Fiscalia Anticorrupció va recórrer el sobreseïment a l’Audiència d’Alacant, que va donar la raó al jutjat d’Instrucció. Aleshores, el recurs va anar a parar al Convent de les Saleses, la imponent seu del Tribunal Suprem. El ministeri públic va qualificar la mesura de l’instructor de “dràstica” a la vista de la quantitat d’indicis recollits que portaven al que s’anomena una “imputació material” de fets delictius a “persones concretes”. De fet, s’havien dut a terme escorcolls i bloquejos de comptes i actius, i els acusats s’havien personat amb advocat i procurador al procediment.
Per això, el ministeri públic demanava al Suprem aclarir quin “abast ha de donar-se a l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal i la fixació dels efectes que es poden derivar de la pràctica de diligències d’investigació extemporànies, quan s’han acordat més enllà dels dotze mesos”. En concret, reclamava saber si entrava dins la “correcció jurídica” el sobreseïment lliure arran de l’extemporaneïtat de la declaració dels imputats, practicada dos mesos després d’exhaurir-se el termini de 12 mesos. En la resolució, Marchena dona la raó a la fiscalia i subratlla que el Suprem ja ha deixat entreveure en altres resolucions que “l’extemporaneïtat no es pot convertir en un pressupòsit indeclinable de nul·litat”.
“Examen de cada cas en concret”
Marchena aposta per “imposar un examen de les circumstàncies de cada cas concret no per advertir si la declaració s’ha practicat de forma extemporània, sinó per concloure si el transcurs del termini previst a l’article 324 de la LECrim ha implicat una vulneració del dret de defensa”. Com en el futbol, partit a partit. D’aquesta manera, admet que hi ha “supòsits en què aquest pilar estructural del procés quedarà afectat de manera irreversible” o “altres que han assolit un clar caràcter inquisitiu que, d’esquena a l’investigat, produeix un efecte invalidant per l’afectació que suposa als principis que legitimen la investigació jurisdiccional”. Però, en altres supòsits, creu que cal fer-ne una ponderació.
L’argument exposat per Marchena és que l’article 324 no pot interpretar-se com “un principi estructural del procés penal”. En la mateixa línia, interpreta que el poder legislatiu “no ha volgut substituir la prescripció del Codi Penal per una prescripció d’alta velocitat, concebuda dins un termini exclusiu de dotze mesos, en què, un cop transcorreguts, sigui quina sigui la gravetat del delicte, decau qualsevol possibilitat que l’instructor pugui esclarir els fets indiciàriament constitutius de delicte”. “Exhaurir aquest termini mai no pot actuar com el pressupost d’una decisió de sobreseïment”, afegeix. En la mateixa línia, retreu que “lligar l’extemporaneïtat d’un acte processal d’investigació -en aquest cas, la declaració dels imputats- al dictat d’una resolució de sobreseïment lliure no té cobertura legal en el nostre sistema”. “Convertir l’art. 324 de la LECrim en l’extravagant regulació d’una nova forma de prescripció que bloquegi tota possibilitat d’aclarir el fet inicialment investigat tampoc no té suport en la literalitat de l’art. 324 de la LECrim”, conclou.
L’objectiu del legislador
En la darrera part de la sentència, Marchena remarca que el significat de l’article 324 “només es pot trobar en el desig legislatiu d’assegurar la vigència del dret a un procés sense dilacions indegudes, imposant el deure del jutge d’instrucció de dictar una resolució que motivi i faci comprensible al justiciable les raons de la lentitud o paralització de la causa penal que l’afecta”. Per això, addueix que el Suprem “no pot avalar una lectura de l’article 324 que associï la declaració de l’investigat practicada fora de termini a una crisi processal amb l’efecte immediat d’una decisió de tancament que, per si no n’hi hagués prou, no té encaix en cap dels supòsits que autoritzen el sobreseïment lliure que dictamina la mateixa Llei d’Enjudiciament Criminal”.
Però el preàmbul de la reforma no només té la base en les dilacions indegudes, sinó que subratlla que serveix per protegir els “drets fonamentals de presumpció d’innocència, dret de defensa i a un procés amb totes les garanties que se substanciï en un termini raonable”. En tot cas, Marchena demana un esforç per distingir el grau d’eficàcia del 324. Així, considera que “transgredir el termini no determina la nul·litat radical de les diligències extemporànies ni una precipitada decisió de sobreseïment lliure”. En aquest sentit, argüeix que “només implica una limitació de la seva eficàcia en l’àmbit d’una fase instructora que, per definició, s’orienta a la investigació i l’assegurament de fonts de prova”. “En suma, allò que persegueix el 324 no és altra cosa que definir una conseqüència d’ordenació processal: el tancament de la instrucció i la transició a la fase intermèdia amb l’exclusiva ponderació del material probatori incorporat a la causa”, conclou.
Segons la nova resolució, l’article 324 “només impedeix que aquestes diligències puguin servir de suport per a decisions instructores que permetin prolongar artificialment la fase de recerca o posin el comptador a zero ampliant-ne indegudament la durada”. Així, indica que aquestes diligències puguin recuperar la seva “eventual eficàcia probatòria” amb els filtres propis de la vista oral, com són el principi de contradicció, publicitat i dret de defensa.
