Dilluns vinent es reprèn el judici contra els Pujol Ferrusola a l’Audiència Nacional. El programa previst era que testifiqués, a petició de la defensa de Mercè Gironès –exdona de Jordi Pujol Ferrusola i coacusada–, Victoria Álvarez, examant del primogènit del president i que va ser la clau de volta i pretext per encetar la investigació oficial contra la família. Però, aquest divendres, la defensa de Gironès, en mans del lletrat Oriol Rusca, ha desistit del testimoni, segons ha pogut saber El Món. Ara haurà de ser el tribunal de l’Audiència Nacional, que presideix José Ricardo de Prada, qui admeti la renúncia o no. Fins ara, no ha impedit cap renúncia ni tampoc ha donat trasllat a les parts que no havien demanat algun testimoni renunciat. Ara bé, sí que podria considerar que, un cop un testimoni ha estat citat, aquest queda en mans del tribunal i no pas de la part que el proposi. Però, estratègicament, i a la vista del caire que ha agafat al judici, sembla que ara per ara a ningú no li interessa el que pugui respondre Álvarez. Sobretot a les acusacions, ja que, amb un interrogatori ben conduït, les defenses podrien remarcar el seu paper en l’operació i la funcionalitat dels fons reservats que podria haver percebut. Però és que les defenses tampoc volien fer un espectacle amb un testimoni que la mateixa instrucció ja ha amortitzat i que en una sala de vistes pot embolicar la troca sense necessitat.
Cal tenir present que tant el ministeri públic com l’Advocacia de l’Estat asseguren que l’inici del cas va ser la comissió rogatòria a Andorra, posterior a la publicació de la captura de pantalla amb què El Mundo informava dels comptes de la família Pujol a Andorra. Però les defenses han introduït proves que, a ulls del tribunal, poden generar un dubte més que raonable que fa pensar que un element clau de l’origen del cas va ser Álvarez i la seva connexió amb el diplomàtic Jorge Moragas, el totpoderós cap de gabinet de Mariano Rajoy. Una història amb personatges, escenaris i complicitats que, amb el pas dels anys i els indicis apareguts, ha agafat tot el sentit del món.
‘Salmorejo’, detectius i el PSC
El 7 de juliol de 2010, al restaurant La Camarga –ara ja tancat–, se celebra una trobada que es podria qualificar de moltes maneres però no de discreta. Dinen Victòria Álvarez i Alícia Sánchez Camacho, l’aleshores líder del PP a Catalunya, valor en alça per la seva complicitat amb María Dolores de Cospedal, llavors secretària general del partit. El dinar, però, no era per preparar una trobada de puntaires. Era un conclave organitzat amb el PSC per gravar els secrets que podia explicar Álvarez sobre els Pujol. El full d’encàrrec de l’agència de detectius Método 3 –que havia de gravar la cita– és del 26 de maig de 2010, i porta el número d’expedient 20.178. La Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que va investigar el cas, va remarcar en el seu atestat que els socialistes no havien pagat l’IVA de la factura.
En tot cas, entre pernil, salmorejo i arròs caldós de llamàntol, Álvarez explica suposats negocis de Jordi Pujol Ferrusola i de la família i hipotètics viatges a Andorra portant amunt i avall diners en efectiu. La informació aportada per Álvarez havia de quedar en una lleixa dels partits, davant la imminent convocatòria electoral al Parlament de Catalunya que assenyalava una victòria de CiU, liderada aleshores per Artur Mas. Una informació que es podia o utilitzar en campanya o bé, en una virtual negociació d’investidura, fer pujar el preu del suport a Mas i, per tant, d’assolir poder en l’administració de la Generalitat.
El PP i el PSC tenien informació delicada i molt útil que creien que podria aturar l’onada sobiranista que s’albirava des de la manifestació del juliol de 2010 per la sentència de l’Estatut –nou mesos després de la consulta sobiranista d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009–, a la qual CiU s’havia enfilat. La utilitat d’Álvarez, però, arribaria sobretot per dos elements addicionals. Per una banda, l’accident de Joan Carles de Borbó a Botswana: calia buscar un focus d’atenció per aturar l’escàndol. Per l’altra, l’aparició del 15-M i l’efecte detonant de l’avançament electoral anunciat per Artur Mas després de la negativa de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal.
Villarejo entra en escena
Un cop es convoquen eleccions, la policia patriòtica es posa en marxa. Una de les seves primeres actuacions serà la visita del comissari d’intel·ligència José Manuel Villarejo, ara jubilat, a Sánchez-Camacho. Va ser el 6 de novembre del 2012, just en campanya per les eleccions al Parlament. La trobada és a casa l’aleshores líder del PPC. En aquesta conversa, Camacho centra la pilota i demana al comissari que pari l’orella a un nom del qual es refia “relativament”. “És una persona que es diu Vicky”, informa. Li passa el telèfon i li fa una descripció i li passa les dades per on considera que és indispensable que enceti el contacte.
La trobada no és casual. La connexió li ha facilitat María Dolores de Cospedal, amb la intermediació de Moragas, que coneix Vicky Álvarez i que durant el mes d’agost del 2012 hi ha contactat amb la intenció que fes una entrevista o una declaració judicial, per poder imputar Jordi Pujol Ferrusola. Villarejo se cita amb Victoria Álvarez i es fa passar per un tal Javier. La convenç i serà el 13 de desembre de 2012 que Rafael Redondo –y Villarejo, com a Javier– quan li fan el “guió” de la denúncia que haurà de presentar a la UDEF, en concret, al complex policial de Canillas, a Madrid. Álvarez declara a la policia el mateix que va explicar en el dinar de La Camarga, en una versió corregida i augmentada, i reclama els 119 euros de l’AVE als policies patriòtics. Aquests fets van ser gravats i van ser aportats per la Unitat d’Afers Interns a la causa Tàndem i se’n van elaborar un profús atestat al qual ha tingut accés El Món.
“Et faré un monument”
Després de presentar la denúncia policial, apareix de nou Moragas. L’aleshores cap de gabinet del president espanyol li envia un missatge de WhatsApp passats dos minuts de dos quarts de vuit del vespre, preguntant-li: “Però què has fet?”. Una pregunta socràtica, perquè ja tenia coneixement perfectament de què havia fet, com descriu la conversa, a la qual també ha tingut accés El Món. De fet, que és una pregunta retòrica es constata en la primera resposta d’Álvarez: “El que em vas demanar. No em vas demanar que fes una declaració?”.
Álvarez li explica que li ha trucat perquè ha dinat prop de Gènova, en referència al carrer on hi ha la seu del PP. La resposta de Moragas no pot ser més expressiva: “Uauuu, faré un monument al teu cos”. La resposta d’Álvarez, concloent: “El meu cos ja és un monument”. Álvarez, ja fora bromes, li demana que, si us plau, s’han de veure en persona. Començarà la segona part de la relació, que implicaria el cobrament de fons reservats.
Fons reservats i cap a l’Audiència Nacional
La relació d’Álvarez amb les maniobres de la claveguera policial i política no acaben aquí. Ni de bon tros. La relació amb Villarejo continua, amb permís exprés del Ministeri de l’Interior, sobretot del secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, amb Jorge Fernández Díaz de ministre. També s’apunta el coneixement del gabinet del ministre de les condicions econòmiques de Vicky Álvarez. Fins i tot, Cospedal mostrava neguit per si un dia se sabia que cobrava fons reservats, tal com va quedar clar en una reunió entre l’aleshores ministra de Defensa i Villarejo 12 de setembre del 2017.
Els diaris i agendes de Villarejo, a les quals ha tingut accés El Món, detallen els cobraments i les vicissituds que implicaven. Fins al punt que el 19 de maig del 2015, Álvarez “reclama una compensació vitalícia” per tot el que ha fet “a Catalunya”. Un altre dels molts apunts és categòric. És del 30 de setembre de 2013 i es queixa a Villarejo que “triguen a pagar”. El quatre de novembre del 2013, Victoria Álvarez només reclama que vol cobrar la seva mensualitat. Així mateix, l’11 de maig del 2015, Antonio Giménez Raso, un dels membres de l’equip de Villarejo a l’operació Catalunya, comunica al comissari que ha portat una “còpia escanejada” de tots els rebuts de Victoria Álvarez. Tot amb el coneixement del Partit Popular i del gabinet del ministre de l’Interior.
Álvarez va declarar el 17 de gener de 2013. Però no hi va anar sola. L’operació es va preparar amb calma. En concret, Villarejo va telefonar a Marcelino Martín Blas, llavors cap de la Unitat d’Afers Interns del Cos Nacional de Policia (CNP), des d’Atocha, on havia de recollir Álvarez. Villarejo, que sempre va als punts de trobada una hora abans de la cita per “albirar l’horitzó”, l’espera i la portarà a una cafeteria, on hi ha dues policies de paisà que, “tot parlant de robeta” i “fumant una cigarreta”, l’acompanyaran fins a l’Audiència Nacional a declarar. Una declaració, tanmateix, de la qual ni el jutge instructor, aleshores Pablo Ruz, no en fa cas. La fiscalia, però, la reactivarà el 28 de juliol de 2014, just després de la publicació de la captura d’imatge dels comptes dels Pujol a El Mundo.
