El judici contra la família Pujol Ferrusola exigeix un màster en diverses branques de l’economia, la sociologia, la gerontologia i el dret per seguir-lo. En cas contrari, qualsevol espectador, encara que sigui un iniciat, es pot trobar més perdut que en Tarzan al Bonpreu. La setzena jornada del judici ha estat un nou exemple del desori que comporta una instrucció judicial a la qual cada cop se li veu més el palmó de la prospecció i del caos organitzatiu de testimonis. Tant és així que, un cop més la fiscalia ha intentat treure el cas Palau i, per altra banda, el finançament de CDC. Ha estat un bon intent, però sense resultat. Ans al contrari.
En tot cas, aquest dijous, des de la seu de l’Audiència Nacional al carrer García Gutiérrez a Madrid, s’ha pogut viatjar de l’Argentina a Mèxic, tot passant per Andorra, fer una volta per Colòmbia i acabar fent cap a un despatx del carrer Bruc de Barcelona. Els criteris de les citacions dels testimonis de l’acusació continuen sense tenir una coherència narrativa. Una circumstància que podria tenir una explicació més amable, com ara la dificultat organitzativa de l’Audiència Nacional –poc versemblant–, o bé una de més malpensada, que consistiria a fer un poti-poti enrevessat de diversos negocis per posar més pa que formatge en l’activitat emprenedora del, de moment, principal protagonista del judici, Jordi Pujol Ferrusola.
La virtualitat dels testimonis
A tot això cal afegir testimonis que superen amb escreix els 80 anys, que han d’assistir a la vista acompanyats i que es connecten virtualment. Unes connexions que continuen essent un forat negre de la comunicació i que suposen uns preàmbuls que fan perdre la paciència. Quan el problema no és que no se sent, és que es veu la imatge del testimoni a l’inrevés; o, de cop, surten tres testimonis en pantalla; o, com avui, que un dels testimonis, en acabar la seva declaració, s’ha vestit amb una camisa de llenyataire de franel·la i s’ha disposat a seguir el judici com qui segueix un serial de Netflix, bevent i prenent pastilles; o bé només surt la imatge dels ulls o del front o part dels rostres absolutament distorsionats com si fóssim a l’atracció dels miralls fantàstics del Tibidabo.
L’aparició en pantalla del primer testimoni a distància ha estat demolidora. En veure la seva imatge –un home molt gran, abrigat amb un anorac enorme i un gorro de llana ben gruixut i acompanyat d’un advocat–, el fiscal Fernando Bermejo ha tingut la decència de renunciar-hi. L’expressió dels ulls del president del tribunal era d’una comprensió absoluta. En un altre cas, el testimoni, afectat per un problema vascular gravíssim certificat pels forenses per no fer-lo a sortir a testificar, ha iniciat igualment la seva declaració i, davant el fet que s’ha bloquejat, han hagut de ser les defenses que desistissin de fer-lo testificar, després que les acusacions s’aprofitessin de la feblesa cognitiva amb la tolerància del tribunal. En alguns moments, tant la fiscalia com l’Advocacia de l’Estat han mostrat una manca de professionalitat sorprenent, fins al punt que el mateix lletrat de la Moncloa s’ha hagut d’autoesmenar pel fet d’haver tutejat testimonis, fins i tot amb els d’edat més que avançada. Cal afegir el cas d’Eva, una mestra de l’escola pública que, després d’avisar que la seva citació era efecte d’una confusió, el tribunal li ha hagut de demanar disculpes.
El fiscal perd a les màquines de joc
El judici ha començat, com és costum i tradició del president del tribunal, amb l’únic testimoni presencial del matí. Santos Esteban Aranda, un empresari de cabells llargs i armilla molsuda, propietari de l’empresa Creaciones e Investigaciones Electrónicas, SL, que té com a objecte social l’exportació i la fabricació de màquines recreatives i d’atzar. És a dir, un fabricant de màquines escurabutxaques i sobretot, de les millors màquines de pinball del mercat internacional, les batejades com a màquines “del millón“.
La tesi del fiscal és que el primogènit del president Jordi Pujol va contactar amb Santos Esteban per portar màquines de joc a Mèxic. Però Santos Esteban ha aixecat el braç per corregir el fiscal. “Vaig ser jo qui li vaig proposar a ell”, ha sentenciat amb vehemència. Una interrupció que ha agafat a contrapeu Bermejo, que ha redirigit l’interrogatori per establir que Jordi Pujol Ferrusola va intentar fer negocis a Mèxic quan estava investigat per l’Audiència Nacional i tenia prohibit bellugar el seu patrimoni. “Sí, i quan quedava amb ell em deia… vigila que ens graven, i jo reia”, ha replicat amb desimboltura el testimoni. “Però no havia d’amagar res perquè les llicències (de les màquines) a Mèxic les publica el govern mexicà en una web oficial”, ha argumentat el testimoni.
La pregunta del fiscal, però, era un parany per a ell mateix, perquè quan va intentar fer el negoci a Mèxic –que no va reeixir– van començar el 2015 i es van allargar fins a principis de l’any 2017. Un detall que no ha passat per alt a les defenses, perquè no va ser fins al 30 de juny de 2017 que la sala penal li va imposar una fiança de tres milions per poder sortir de la presó, on estava engarjolat des del 25 d’abril del mateix any, que “garantia la prohibició que se li imposava de gestionar per si mateix o per persones físiques o jurídiques el seu patrimoni”. És a dir, en el moment de portar a terme els negocis de joc a Mèxic tenia permès fer-ne. De fet, no va sortir de la presó fins al 27 de desembre i no va ser fins aleshores que va haver de signar a l’Audiència Nacional el requeriment apud acta imposat com a mesura cautelar, que comportava comprometre’s a no moure el seu patrimoni.
L’hospital a l’Argentina
Un altre dels punts forts de la jornada ha estat la declaració de l’exdirector de l’Institut Català de la Salut, Jaume Roma, que també havia estat conseller d’Obres Públiques, tot i que va durar uns mesos al càrrec per un presumpte cas de tràfic d’influències que va quedar arxivat per la justícia. Roma ha detallat que va fer negocis amb Jordi Pujol Ferrusola aprofitant els seus “bons contactes a l’Argentina”. En concret Roma liderava l’auditora i consultora J.J NEW SEA, SL. Una empresa que va pagar a la societat Project Marqueting, de Pujol Ferrusola, 131.478,76 euros l’any 2003, en dues factures.
Roma n’ha donat els detalls. La seva empresa va acordar amb el primogènit de Jordi Pujol aprofitar els seus contactes per poder gestionar un hospital a Salta, a l’Argentina. Una institució històrica que el govern de l’Argentina volia reestructurar i gestionar de manera privada. La consultora de Roma va aconseguir el contracte i en “agraïment per la feina feta” li va pagar la comissió a Jordi Pujol Ferrusola. “Jo em vaig comprometre amb ell que, si obteníem [la gestió de] l’hospital, jo li pagaria una comissió, i ho vam aconseguir i l’hi vaig pagar”, ha remarcat amb contundència. Una “comissió a èxit” com les que s’han explicat en diversos projectes més analitzats a la sala de vistes.
El cas Palau i CDC
La sessió també ha servit per fer enfilar a l’estrada virtual exdirectius i treballadors de les empreses HISPART, ALTRAFORMA i WINNER GRAPH que havien treballat per CDC en el material de campanya de la formació. Totes tres van obrir un compte de descompte a l’entitat FIBANC que, segons la tesi del fiscal, va ser a proposta de CDC, per fer “pagaments opacs”. Els directius d’aquestes empreses, d’edat molt avançada, han admès que tenien molt bones relacions amb CDC, però han puntualitzat que desconeixien la mecànica d’aquests comptes. Un d’aquests testimonis fins i tot s’ha encarat amb l’Advocat de l’Estat, que li ha assegurat: “Aquesta signatura és seva, ja li ho dic jo”. I el testimoni ho ha negat. De fet, ha traslladat la responsabilitat a la directora financera de l’entitat, que ja és morta. El ministeri públic aprofita el nom d’Altraforma sempre que pot per recordar que va ser condemnada en el cas Palau, tot i que la defensa recordi que, en aquell sumari, no hi havia cap Pujol implicat. Per altra banda, els testimonis han admès que no tenien cap relació amb Jordi Pujol Ferrusola, que treballaven amb David Madí o Josep Caminal o els responsables logístics de campanya.
Segons la documentació i les testificals de la instrucció, l’explicació d’aquest compte vindria per l’interès que tenia Jordi Pujol Ferrusola de treballar amb l’agència de publicitat multinacional J.D. Decó, que tenia relació mercantil amb aquestes tres empreses del món de la propaganda i la comunicació. El contacte per intentar fer negocis amb aquesta agència va advertir a Jordi Pujol Ferrusola que CDC no els havia abonat encara els diners de la campanya de 1999, la darrera de Jordi Pujol com a cap de llista de CiU. D’aquí que Pujol Ferrusola va negociar amb Fibanc un compte de descompte on CDC aniria ingressant diners per eixugar el deute de la formació que les tres empreses ja haurien saldat gràcies al descompte. Al capdavall, era una línia de descompte que avalava Jordi Pujol a través del seu compte a Andorra. D’aquesta manera, quedava la porta oberta per no embolicar la troca i que el primogènit del president pogués entrar a treballar amb JD. Decó. Tant és així que, curiosament, en la quinzena jornada del judici, va testificar el president i fundador de Fibanc, Carles Tusquest, i la fiscalia no li va formular cap pregunta, cap, sobre aquesta línia de crèdit. Un detall gens menor.
