El viacrucis que suposa l’aplicació de l’amnistia per líders institucionals i civils del Primer d’Octubre ha passat una altra etapa. Aquest matí ha celebrat la vista d’apel·lació al Tribunal Suprem. Un recurs presentat per les defenses de l’exili -del president Carles Puigdemont i dels consellers Lluís Puig i Toni Comín- així com de l’exsecretària general d’ERC, Marta Rovira. La vista tenia per objectiu reivindicar l’aplicació de l’amnistia a tots quatre, que no estan condemnats pel Tribunal Suprem, davant la negativa del jutge instructor, Pablo Llarena, d’aplicar la llei de l’oblit penal per l’independentisme.
La sessió ha tingut un protagonista estrella i ha estat un curs de finezza jurídica. Una orfebreria jurídica per distingir entre condemnats i processats. Un dret fonamental que ja es va plantejar en el seu dia durant el judici del Procés, el dret a tenir un jutge predeterminat per llei. De fet, les defenses sempre van entendre que el seu cas hauria d’haver passat, a tot estirar, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), amb el benentès que eren aforats com a membres del Parlament de Catalunya. Però una interpretació molt extensiva de l’especialitat del delicte de rebel·lió.
El Tribunal Suprem, amb l’aleshores president de la sala penal, Manuel Marchena al capdavant, va argumentar tres raons per quedar-se la causa. En primer terme, que el delicte tenia transcendència fora de l’autonomia catalana. En segon lloc, que tenia elements “d’internacionalitat”. En darrera instància, que el Tribunal Suprem és el tribunal superior en tots els ordres jurisdiccionals, i que a la vista que la causa es repartia per diversos tribunals, els hi corresponia la causa dels màxims responsables.
Preparat des del 2015
La decisió del Suprem va ser un debat de fons, en les qüestions prèvies del judici, però també ha arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a través de les demandes dels condemnats. De fet, només aplicar-se el 155 i la convocatòria de noves eleccions al Parlament, hauria d’haver suposat que alguns dels processats com que ja no eren membres de la diputació permanent del Parlament, perdien el seu aforament i el seu cas havia de passar a un jutjat d’instrucció de Barcelona. A més, els que mantenien el seu aforament -com Carme Forcadell o Carles Puigdemont, en tant que membres de la Diputació del Parlament- haurien d’haver aterrat al TSJC.
Però, finalment, i en primera instància, tots van anar a parar a l’Audiència Nacional, a mans del Jutjat d’Instrucció número 3, en mans de Carmen Lamela. Fins i tot, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, líders d’Òmnium Cultural i l’ANC, van passar per l’Audiència Nacional, i a més, van ser els primers en ingressar a la presó, tot i no tenir cap mena d’aforament especial. El fet que la fiscalia, i gràcies a una interpretació generosa a través d’una instrucció de 2015 del que havia estat cap de Fiscalia Penal a l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, va propiciar que la querella contra el sobiranisme fes cau a l’Audiència Nacional. “Un tribunal especialitzat però no especial”, segons alguns dels seus defensors.
Canvien les condicions
El debat del jutge predeterminat per llei ha tornat a ressorgir amb força en la vista d’aquest matí. Tant Gonzalo Boye -advocat de Puigdemont i Comín- com Jaume Alonso-Cuevillas, de Lluís Puig, com Íñigo Iruin, de Marta Rovira, han al·legat que el Suprem mai ha estat l’òrgan predeterminat per llei a l’efecte d’entendre del cas. Iruin, a més ha recordat que en el cas de Rovira, encara és més palès perquè només se l’acusa de desobediència, i per tant com va fer en el cas d’Anna Gabriel o Meritxell Serret, va remetre la causa al TSJC.
De tota manera, Llarena, amb el suport de la sala penal, va argumentar per retenir la instrucció que des del 2019 Puigdemont i Comín eren eurodiputats. I així tenia excusa per quedar-se tota la causa. Però, Boye ha esmentat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de 31 de gener de 2023, que va establir el concepte Grup Objectivament Identificable (GOI) i que ressaltava els dubtes que el Suprem fes de tribunal de primera i única instància.
Però han passat els anys, i quan es va sol·licitar l’aplicació de l’amnistia a Llarena, les circumstàncies han variat notablement. Ni Puigdemont és eurodiputat, ni Comín encara no té l’acta. Per tant, el Suprem ja ha perdut l’argument per retenir la causa contra els dos exiliats a Bèlgica i, de retruc, l’exiliat a la Catalunya Nord, en el cas de Puig. En la seva situació, de diputats del Parlament de Catalunya, els correspondria el TSJC.
El truc del Suprem
Tot i aquesta lògica, el Suprem en té una de pròpia. Si ha estat capaç de reinterpretar fins a tres vegades el delicte de malversació. Ara no tenen cap mirament en reinterpretar l’articulat de la llei d’amnistia. Fonts dels togats, alerten que l’article 4 de la llei d’amnistia determina que la seva aplicació o el seu coneixement pertoca a l’“òrgan judicial que estigui coneixent de la causa”. Per tant, seria un argument per mantenir la causa al seu redòs.
Però els advocats ja tenen prepara la contraofensiva a aquest argument que avui han exposat a la sala. Aquest article “només és a efectes d’aixecament de les mesures cautelars”, com ara les ordres de presó. Les defenses argüeixen que cal aplicar l’article 11 de la llei. Un article que estableix que si l’amnistia s’ha d’aplicar “durant la fase d’instrucció (com és el cas) o en la fase intermèdia es decretarà el sobreseïment lliure, amb l’audiència prèvia del Ministeri Fiscal i de les parts, per l’òrgan judicial competent d’acord amb l’article 637.3 de la Llei d’Enjudiciament Criminal”.
Diferència amb els condemnats
El punt fort de la vista d’avui és que cap dels recurrents ha estat condemnat, ni tan sols processat amb vista oral. Una diferència substancial amb la resta de condemnats pel Suprem, que fins i tot ha presentat qüestions de constitucionalitat i recursos d’empara. Per tant, la causa ja està en mans del Tribunal Constitucional. En canvi, en el cas de l’exili i de Rovira, la qüestió de la competència té un doble objectiu.
Per una banda, si el Suprem estranyament s’inhibeix en favor del TSJC, l’actual composició és favorable a l’aplicació de l’amnistia. En canvi, si no s’inhibeix, tots quatre tenen un altre argument de pes en cas de recurs d’empara davant el TC, per vulneració del dret a un jutge predeterminat per llei. Al capdavall, si el Suprem no accepta l’apel·lació, els advocats ja tenen preparada l’empara, i amb motius afegits.
