Gonzalo Boye, (Viña del Mar, Xile, 1965) és advocat penalista. Al llarg de la seva vida professional ha portat la defensa i acusació de causes importants, i també mediàtiques. Té al cap el funcionament de la justícia europea. Boye és l’advocat de Carles Puigdemont, el president a l’exili. La seva estratègia ha evitat que durant més de set anys, tot i els intents, hagi estat traslladat a Espanya. Una tasca que no li ha sortit de franc. Com a exemple, el judici del cas Mito, una macrocausa a l’Audiència Nacional de narcotràfic i blanqueig, que suposadament dirigia José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. A Boye li demanaven gairebé 10 anys de presó per blanqueig. El judici ha estat dens i, després de 30 jornades, el seu advocat, Eduardo García Peña, ja ha prsentat l’informe final davant el tribunal. Ara ja només queda una jornada de la vista per si algun dels gairebé cinquanta processats volen fer ús del torn de darrera paraula. En aquesta entrevista, Boye explica detalls de com ha viscut aquest judici.
Un judici complicat, no?
Bé, com a acusat, jo crec que tots els judicis són complicats, però aquest a mi m’ha resultat tremendament complicat i et deixa extenuat.
D’altra banda, dijous va ser el dia de l’informe final. El seu advocat, Eduardo García, va informar el tribunal definitivament sobre les proves, però ha dividit l’informe en dues parts. D’una banda, les nul·litats. I el silenci de la sala era força eixordador. Era un senyal que alguna cosa fallava des de la instrucció…
Nosaltres sempre hem sostingut que aquesta ha estat una instrucció dirigida específicament a asseure’m al banc dels acusats. Una instrucció que ha vulnerat tota mena de drets, tant els meus com els dels meus advocats, així com els de molts altres advocats que es relacionen amb mi, i de tots els meus clients. El que va dir Eduardo és molt cert! Es van emportar tot el meu correu professional! No s’han endut ni un Gmail, o un Yahoo o un Hotmail… s’han endut el correu professional de 10 anys de feina!
Amb informació delicada?
Hi havia estratègies de defensa, causes, tota mena d’instruccions! Ara, a mi em passa justament el contrari que al fiscal general de l’Estat: el que a mi em salva és el meu correu electrònic i el meu telèfon, perquè hi ha les proves de la meva innocència. Jo no he necessitat esborrar el telèfon per defensar-me, perquè això no és defensar-se, això és endinsar-se en un camí molt truculent. El que afirma el meu advocat és molt cert: ni el fiscal ni la jutge tenien dret a tenir aquesta informació perquè era l’estratègia de defensa. Des del primer dia sabien tot el que nosaltres defensaríem, tenien la nostra estratègia.
Per què?
Perquè sobre la base del contingut del meu telèfon, la policia, la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera (UDEF), va anar fent informes per intentar desvirtuar el contingut del meu telèfon. Aquí hi ha una de les dues figures claus de la imputació: la UDEF. L’altra és el fiscal Ignacio de Lucas. Ves per on, dues peces que condueixen sempre al mateix lloc i al mateix tipus de situacions.
Ignacio de Lucas, el mateix que surt en el llistat de pagaments de la Fundació Internacional i per a Iberoamèrica d’Administració i Polítiques Públiques (FIIAPP)?
Sí, el fiscal que algun dia haurà d’explicar moltes coses, no només sobre el meu cas. He llegit a El Món que sembla que aquest senyor cobrava sobresous d’una fundació… Però avui és l’encarregat d’investigar les actuacions d’aquesta fundació amb fons europeus. Això ens deixa en molt bona posició. I, per altra banda, crec que ha quedat força clar que hi va haver un abús sistemàtic per part de la UDEF de les dades que tenien i una ocultació important de dades. És a dir, treien de context petites coses que en el seu àmbit general tenien un significat totalment diferent. O sigui, o no van investigar o van amagar dades que a mi no m’haguessin portat al banc dels acusats.
Però la UDEF no actua sola, com a mínim té la connivència de la fiscalia i en aquest cas, de la jutgessa instructora…
Sí, sí, és clar, és clar. El que passa és que, afortunadament, hem tingut molt de temps. Tots aquests anys [que ha durat la instrucció], per una banda, han estat un calvari, però, per altra banda, hem pogut preparar una defensa en condicions. L’hem preparada en contra de tot allò que van articular. Pensi que jo, en els darrers set anys, porto sis causes obertes… i tot em porta a la UDEF. Fins i tot, em van fer testaferro de la família Pujol, que ni els conec. Va ser tan absurd que un dels altres que va cobrar de la FIIAPP es va veure obligat a arxivar la causa. Però clar, amb comissions rogatòries pel mig, perquè no només se’m va investigar, sinó que em van desprestigiar. Cada comissió rogatòria és un desprestigi.
Una curiosa coincidència de casos.
Sí, van fer servir el mateix mètode que en aquest procediment pel qual ara em jutgen. Un pres que diu saber coses i que vol declarar en contra meva. El porten a l’Audiència Nacional, el treuen de la presó i no aconsegueixen acreditar res. En aquest cas, ha estat Manuel Puentes Saavedra i a l’altre va ser un pres que s’ho va inventar tot, igual que Puentes Saavedra.
Precisament, la clau de volta de la imputació arriba per la declaració d’un pres, que si no recordo malament és la cinquena declaració en aquest cas…
Bé, Puentes Saavedra ha fet cinc declaracions, totes diferents. Les ha adaptat en funció del moment processal. Hi ha una cosa que és molt significativa. A Puentes Saavedra no se’l creu ni el seu advocat. Perquè si el seu advocat s’ho hagués cregut, estava obligat a demanar l’atenuant de confessió i col·laboració amb la justícia, petició que no ha formulat.
Per què no la va demanar?
Perquè ell sap que Puentes Saavedra està mentint. Les coses que he hagut d’aguantar i he hagut de veure, fins i tot extorsions cap a mi al llarg d’aquest judici, per explicar la veritat i que jo no he tolerat, ha estat brutal.
De fet, el fiscal Ángel Bodoque va demanar, gairebé d’amagatotis, que el tribunal tingués present la declaració de Puentes Saavedra a l’hora de dictar sentència.
Bé, el fiscal Bodoque, que és un altre dels beneficiaris de la Fundació FIIAPP, no va modificar les conclusions, per tant, no va demanar cap atenuant. Però després, tracta d’endossar a la sala que es cregui Puentes Saavedra i li rebaixi la pena. Home, que aquest senyor és el defensor de la legalitat! O això crèiem… però bé, Ángel Bodoque és Ángel Bodoque. I, per tant, tots sabem què és.
En tot cas, vostè és al banc dels acusats, per cert.
Sí, i confio que això surti bé. En aquest sentit, estic tranquil. El que passa és que, la veritat, aquest judici m’ha costat la salut, m’ha costat molt de desgast personal, social i professional. Ara cal esperar sentència. Jo confio en aquesta sala perquè crec que és la millor sala que podríem tenir per a un judici d’aquestes característiques.
Sortosament, s’ha evitat polititzar aquest judici
Ho ha evitat la sala i ho hem evitat nosaltres.
Per què?
Perquè, entre altres coses, hem cregut que la veritat està del nostre costat, que teníem la manera de demostrar-ho. Crec que qualsevol persona que hagi seguit tot el judici sap que és fals que cometés un delicte i tota persona que ha seguit el judici sap que és fals que hi hagués res estrany en la meva actuació. Aquí, l’única cosa estranya i l’única cosa que caldrà justificar és per què he estat víctima de tot això. Perquè fa set anys que estic en això. Amb un cost, insisteixo, personal, humà, fins i tot en l’àmbit de salut, molt elevat, que ningú ja no repararà.
