Han passat gairebé cinc anys i fins i tot un dels denunciats, dissortadament, ja ha mort. Però han assolit l’objectiu. El Tribunal Constitucional analitzarà les garrotades que la Guàrdia Civil va propinar durant el referèndum del Primer d’Octubre a Callús, (El Bages). Una imatge famosa i viral en què es podia veure com els agents uniformats tiraven a terra l’aleshores alcalde, Joan Badia, sense motiu, a les portes de l’escola i repartien cops de porra entre els votants. Van deixar-hi una desena de ferits.
Segons ha pogut saber El Món, en una reunió de ple del TC de la setmana passada, el ponent del cas, Antonio Narváez, va convèncer els seus companys de toga que acceptessin el recurs presentat pels ferits. Els recurrents al·leguen que després de quatre anys d’instrucció els han arxivar el cas no per manca d’indicis de criminalitat, sinó per la suposada impossibilitat d’identificar els agents actuants. Un argument que fins i tot va fer que la fiscalia es posés les mans al cap.
Ara, Narváez, que curiosament va ser recusat pels líders del Procés condemnats per l’1-O quan van interposar recurs d’empara a la condemna per sedició, accepta estudiar aquest recurs dels denunciants contra la Guàrdia Civil. Ell i els seus companys del TC consideren que la resolució impugnada pot afectar els drets fonamentals o bé variar la doctrina. En tot cas consideren que el “cas té interès constitucional”. Així el TC analitzarà si l’actuació de la policia va ser legítima i si la Guàrdia Civil, en connivència amb una jutgessa, va obstruir l’acció de la justícia. L’admissió a tràmit serà comunicada al jutjat per tal que es faci saber a les parts implicades i es doni trasllat de l’expedient.
Un viacrucis processal
La història es remunta al matí del Primer d’Octubre del 2017. El poble de Callús havia organitzat el col·legi electoral de l’1-O a l’escola pública Joventut. La Guàrdia Civil tenia la instrucció d’evitar el referèndum a la zona del Bages, com en molts altres punts de Catalunya, que s’havia repartit amb la Policia Nacional. I així ho va intentar. La seva ràtzia en aquest municipi tot just set quilòmetres al nord de Manresa va fer la volta al Twitter. El seu alcalde, Joan Badia, un mestre i pedagog jubilat –va morir fa un any–, va ser empès fins a caure a terra sense motiu aparent, i a sobre, va ser denunciat i va passar pel jutjat per desobediència i obstrucció a una ordre judicial.
Un grup de vuit ferits van presentar denuncia conjunta el 25 d’octubre del 2017 per l’actuació de la Guàrdia Civil. El jutjat número dos de Manresa va obrir diligències amb el número 659/2017. La instrucció, però, es va trobar amb un gran entrebanc: la manca de col·laboració de la Guàrdia Civil en la identificació dels agents actuants. Finalment, el 3 d’octubre del 2020 la jutgessa va sobreseure la causa. Una decisió que l’Audiència va reblar el 27 de maig de 2021. I no ha estat fins aquest dimarts que el Tribunal Constitucional no els ha comunicat la decisió d’admetre a tràmit el recurs per vulneració de drets fonamentals.
Vulneracions de drets i la “clamorosa insuficiència” de la col·laboració policial
El recurs, al qual ha tingut accés El Món, entén que durant la instrucció s’ha registrat una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva de l’article 24.1 de la Constitució. L’advocat dels recurrents, David Casellas, interpreta que s’ha trepitjat el dret a obtenir una “investigació suficient i eficaç”. Així mateix emfatitza que l’arxiu es va decidir “no per una manca d’indicis de criminalitat sinó per la impossibilitat d’identificar els agents i per la impossibilitat de practicar més diligències d’instrucció”.
De fet, tot i la insistent petició de la jutgessa d’instrucció, en un primer moment la Guàrdia Civil només va identificar dos agents dels actuants. Davant el que la defensa qualifica de “clamorosa insuficiència d’informació” aportada per l’institut armat, el 15 de gener de 2018, la jutgessa va optar per tornar a reclamar els noms dels actuants. La informació de nou aportada va ser “incomplerta i insuficient”. Una posició que els recurrents defineixen com “una conducta obstructiva i una evident intenció de no col·laborar amb la investigació”. En una segona fase, la Guàrdia Civil va cedir i va identificar un total de vuit membres de l’institut armat. Curiosament, els identificats són els agents que formaven part de la unitat de policia judicial que tenia l’encàrrec de confiscar material electoral com les urnes. En canvi, en cap cas s’ha identificat a hores d’ara els GRS (Grup de Reserva i Seguretat, la Brigada Mòbil de la Guàrdia Civil), que hi van actuar i van repartir llenya entre els concentrats.
La jutgessa va voler tancar el cas el 30 d’abril del 2018, però no se’n va sortir. Les víctimes van recórrer i van trobar un aliat inesperat, el ministeri fiscal. El fiscal va exigir la identificació dels agents perquè era “fonamental” per a la resolució del cas i “prosseguir amb la investigació”. Fins i tot, fiscalia afirmava que no era “descartable plantejar l’existència d’un possible excés policial”. En aquest marc, subratllava que de les imatges aportades només es podia “interpretar que no hi havia cap perill per als agents actuants”, perquè la gent estava asseguda a terra. Però les víctimes, ni amb el suport de la fiscalia, se’n van sortir.
Dret de reunió, de manifestació i legitimitat per actuar
El recurs també obre un interessant debat sobre els drets fonamentals que s’haurien vulnerat per part de cossos i forces de seguretat de l’Estat per aturar el referèndum. La base plantejada per l’advocat de les víctimes és si la policia estava legitimada per actuar amb la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En aquest sentit, també qüestionen si es podien limitar els drets de reunió i de manifestació.
El recurs argüeix que la interlocutòria que signava la magistrada de guàrdia, Mercedes Armas, no era habilitant per realitzar una actuació policial com la que va portar a terme la Guàrdia Civil a Callús. Així, al·leguen que els agents van afectar la normal convivència ciutadana. En aquest marc, i en consonància amb la sentència de l’Audiència Nacional en el judici a Josep Lluís Trapero i la cúpula d’Interior, recorden que la resolució de Mercedes Armas no permetia actuar contra la gent concentrada als locals de votació, ni suspenia el dret de reunió, ni ordenava cap desallotjament. D’aquí que es retregui que la instructora del cas de Manresa descrigui com a “legítima” l’actuació policial, perquè que es contradiu amb el que permetia la interlocutòria.
De fet, conclouen que l’actuació policial va consistir en una “il·legítima ingerència” en el dret de reunió que va comportar una vulneració del dret de manifestació. Com a prova, el recurs remarca que no es va detenir ni identificar ningú. “Un important resultat lesiu, així com la desproporcionada actuació policial, sens dubte, no es pot considerar que superi el cànon de necessitat des de la perspectiva d’una societat democràtica, i per això hem de concloure que l’actuació policial denunciada va vulnerar el dret de reunió i manifestació dels denunciants”, indica el recurs, de 36 pàgines.
11 
2 