L’advocacia de l’Estat ho té clar. La condemna del Tribunal Suprem als líders civils i institucionals del Procés pel Primer d’Octubre compleix tots els requisits necessaris. De fet, considera que la pena de noranta-nou anys de presó per sedició, malversació i desobediència va ser una decisió de la sala penal “legítima”, “necessària” i “proporcional”. Així ho expressa en les observacions que han presentat els lletrats del Regne d’Espanya, Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal i Heide-Elena Nicolás Martínez, tots dos apoderats pel ministre de Justícia, Félix Bolaños, davant el Tribunal Europeu de Drets Humans en resposta a les demandes dels presos polítics per vulneració de drets fonamentals.
En l’escrit, de 171 pàgines i al qual ha tingut accés El Món, els serveis jurídics de la Moncloa neguen cap vulneració del Conveni Europeu de Drets Humans. A més, defensen a capa i espasa les condemnes malgrat que el delicte de sedició fos derogat del Codi Penal. De fet, en l’escrit treuen ferro a la decisió de la reforma i recorden als magistrats europeus que res té a veure amb la condemna l’eliminació del delicte, perquè en el moment dels fets, el delicte hi era i va existir d’acord amb la legislació espanyola. Per altra banda, també argüeixen que el Tribunal Suprem era el tribunal que li corresponia i que no es va fer cap interpretació expressa per quedar-se una causa que no li corresponia per competència ni dels processats ni territorial. En cap cas consideren que hi ha “motivacions polítiques en la sentència”.
Quatre preguntes i quatre respostes
De fet, l’advocacia de l’Estat respon en format d’observacions les quatre preguntes que li formulava el TEDH per aclarir els termes del recurs. Així, Espanya assegura que la condemna “va ser respectuosa” amb el dret regulat en el principi que no hi ha pena sense llei, perquè “van ser condemnats per una conducta que constituïa un delicte segons la llei nacional en el moment de la seva comissió”. En aquest sentit, sosté que els tipus penals eren “previsibles” i que en cap cas es va “desbordar les vies de les regles d’interpretació restrictiva de les lleis penals”. En aquest punt, ressalten que la derogació del delicte “no altera les conclusions” perquè fins i tot, la sentència “ja era ferma”.
En les seves raons, el ministeri de Justícia remarca que la condemna de presó “no va constituir una ingerència ni en la llibertat d’expressió, ni en la seva llibertat de reunió”. L’argument és que “les penes imposades per les opinions abocades pels processats, si no a les seves conductes qualificades per les autoritats judicials nacionals com a contràries a la Constitució”. De fet, els advocats de l’Estat fan un pas enllà i alerten que si el TEDH considera que hi va haver una “ingerència” en aquests drets aquesta “ingerència estaria prevista per la llei, perseguia una finalitat legítima i era necessària en una societat democràtica”.
Els advocats també neguen que es vulneressin els seus drets polítics. En aquesta línia, exposen que “no van ser condemnats per actuacions acomplertes en l’exercici de les seves funcions representatives, sinó a conseqüència de les actuacions dirigides a la vulneració de l’ordre constitucional”. En definitiva, consideren que la sentència i la pena “prevista a la llei nacional”, “perseguia una finalitat legítima i era necessària en una societat democràtica” i que va “ser proporcional”. En cap cas, “no s’ha demostrat ni comprovat que la finalitat de les condemnes penals obeís a motivacions d’índole política”, conclou el ministeri de Justícia.
