Totes les setmanes tenen dilluns. Aquesta és una de les afirmacions universals que possiblement no comportin gaire debat, llevat que siguis un ferm seguidor de Immanuel Kant o Friedrich Nietzsche. Aquesta setmana també ha començat amb un dilluns, un dia que es reiniciava la llarguíssima vista oral del judici contra els Pujol Ferrusola. La setmana venia amb la ressaca de les anteriors sessions, on les defenses van esmicolar les conjectures del policia coordinador de la investigació, l’inspector 89140, Álvaro Ibáñez.
El judici es reprenia amb el seu testimoni, perquè restaven que algunes defenses acabessin la feina. I la van acabar. Però en vindrien més i que havien de servir per donar arguments a la fiscalia i que no van aguantar el ribot de les defenses. Altres que havien de donar detalls, més que importants, sobre el pecat original del cas, és a dir, l’operació Catalunya. I en van donar més que els esperats per sorpresa de tothom. A més, dels gestors bancaris andorrans que van descriure, amb certa nostàlgia, com era el negoci bancari d’Andorra. Uns testimonis que han desfet el mite que al Principat vivien del formatge de bola, el tabac barat i els paquets de cinc quilos de sucre que les famílies carregaven en profitoses excursions dominicials.
Per altra banda, també s’han enfilat a l’estrada els col·laboradors, socis i saludats de Jordi Pujol Ferrusola a Mèxic que, si bé per un costat, han certificat un cert nas pels negocis, també han delatat que, tot sovint, s’enganxava els dits. A tot cal afegir, els habituals problemes tècnics i com s’aguditza que el president del Tribunal, José Ricardo de Prada, pateixi la síndrome Mitch Buchanon, és a dir, com el famós salvavides de “Els Vigilants de la Platja”, només fa que sortir al rescat de les acusacions i dels policies que testitifiquen. I, per descomptat, no ha faltat la presència del drac del caos -vuitè passatger d’aquest judici- que només la Pilar, l’acurada agent judicial, és capaç de fer creure. El balanç més que positiu per a les defenses: la “deixa” és més versemblant, no hi havia organització entre germans i els negocis del primogènit eren de debò.
Els atestats, a la Thermomix de les defenses
Tres dels testimonis principals de la setmana han estat els membres del grup 24 de la Unitat de Delinqüencia Econòmica i Fiscal (UDEF), és a dir, l’escamot que ha construit policialment l’acusació contra la família de l’expresident. Aquesta setmana va passar per l’estrada, l’inspector 89140 -coordinador de la instrucció- que, no va aguantar la pressió de les defenses que quedaven per interrogar. De les preguntes en van sortir respostes com ara que admetien “poder haver comès alguna errada formal” i que no justifiquen algunes de les reflexions i opinions “policials” dels informes. Tal va ser la pressió que el president del Tribunal es va calçar amb el flotador al rescat del policia, i reconeixen als advocats defensors que els “magistrats treurien les seves conclusions”.
L’agent 105.601, un dels policies encarregats d’analitzar els comptes dels Pujol Ferrusola a Andorra, que va signar quatre de la cinquantena d’atestats de la causa, va seguir el guió que li havia marcat el ministeri fiscal per defensar “moviments” que sumaven 30 milions d’euros dels membres de la família. Sense especificar detalls interessants, com ara que els moviments eren entrades i sortides, inversions i desinversions, i el model bancari de les famoses “compensacions” que estaven en voga a l’Andorra dels anys 80 i 90 del segle passat. Les defenses, en un acte de murreria que s’explicaria en sessions de més endavant, no van formular cap pregunta. I a la fi va arribar, el darrer membre de la UDEF per declarar. Ho va fer des de Luxemburg, on té, casualment, un dels destins d’or del Cos Nacional de Policia. Un país, per altra banda, paradigma dels nous paradisos fiscals. Era el policia 88.095 que va substituir com a cap del grup 24 el 89.140 quan aquest va estar imputat en l’escàndol del pendrive.
Amb el fiscal no va tenir cap problema. Com diria el president del tribunal, va ser un interrogatori “poc espontani” i es va dedicar a recitar el contingut dels informes policials. Però va arribar el torn de les defenses, especialment dels advocats de Jordi i Josep Pujol Ferrusola, Cristóbal Martell i Jaime Campaner. Que com dos bons illencs, estan acostumats a veure el món de manera diferent. Al capdavall, Mallorca o Gran Canària només són illes si se les mira des de fora. Tots dos van treure la Thermomix i la van endollar a les seves preguntes. Els policies van veure com poc a poc esmicolaven els seus atestats. El 88.095 empassava saliva i mirava la pantalla des de tots els angles com si busqués alguna mena d’instrucció per acabar de justificar afirmacions dels seus informes com ara “pot ser una errada a l’hora de redactar el paràgraf”, “potser una errada d’error d’apreciació”.
Un ‘pendrive’ i una baralla
Punt per punt, els advocats demanaven d’on provenia cada “conclusió policial” o les “comprovacions” que s’havien dut a terme per a cada opinió expressada en els atestats. En aquest punt va començar una fluixera notòria, fins que com l’acudit del pare i el fill, amb els mussols, va pronunciar la frase maleïda que mai pot pronunciar un investigador “No, no ho vaig comprovar”. A més, Campaner, especialitzat en els mètodes de prova en els processos penals, es va ocupar amb professionalitat i destresa, a recordar que molta de la informació aportada provenia d’un pendrive confiscat en l’escorcoll de l’assessor fiscal Joan Anton Sánchez Carreté. Una dada clau perquè és una prova que també podria tenir els dies comptats perquè se’n van endur més informació que la que permetia el jutge.
Per acabar-ho d’adobar, Martell va treure una carta que el policia no se l’esperava. Un mail incorporat en el seu atestat que desmunta la tesi de tots els atestats. En concret, que els negocis de Jordi Pujol Ferrusola eren simulats i, per tant, els diners que cobrava a través de le seves societats per projectes a Espanya, Gabon, Mèxic, l’Argentina o Vacarisses provenien de comissions per adjudicacions de l’administració catalana. Si la fiscalia encara no ha pogut relacionar cap cobrament amb cap adjudicació, si els projectes s’han confirmat reals només faltava una “baralla entre socis” per demostrar que el fill gran de l’expresident feia negocis de debò, amb més o menys traça, sort o oportunitat. Per això, Martell va mostrar a la sala un mail on es podia identificar com se les tenien Pujol amb els seus socis pel compliment dels contractes. La pregunta va ser per emmarcar: “També simulaven les baralles?!”. El silenci de la sala el va interrompre el president del Tribunal que, amb indulgència dissimulada, va comunicar a l’advocat que havia rebut el missatge.
La història d’Andorra dels darrers 40 anys
La setmana ha ajudat a aclarir l’escenari d’Andorra com a protagonista del cas contra els Pujol tot i les greus dificultats tècniques que el jutge andorrà en culpava a les autoritats espanyoles. “És d’ells” afirmava el magistrat andorrà quan fallava la connexió recordant una antiga expressió de les cases catalanes quan només hi havia tres canals de TV i fallaven més que una escopeta de fira. Tot i això, fins a tres gestors bancaris han passat per l’estrada. Un dels testimonis estrella, Josep Maria Pallerola, que gestionava els comptes dels integrants de la família. Cal tenir present que amb els andorrans passa com amb la Guàrdia Civil, que per entendre-la has de ser guàrdia civil. Per això, les explicacions de Pallerola no només eren música celestial per a les defenses sinó per qualsevol curiós de la història del Coprincipat.
Pallerola va relatar que els diners que va començar a gestionar provenien de l’herència de l’avi i no recordava si els diners els havien portat en una bossa o en una maleta. “Miri, només miràvem que els diners no vinguessin de la droga, ni del crim organitzat, o de les armes…”, va aclarir. Una idea que només s’entèn en un país que cogovernat per un bisbe i per un jacobí al Palau de l’Elisi, i que ha sobreviscut gràcies a un secret bancari més o menys rigorós i a una flexibilitat legal per l’evasió d’impostos.
De fet, per l’Audiència Nacional han desfilat desenes de botiguers, metges, mecànics, petits empresaris, un senyor d’Olesa de Montserrat, un altre de Sabadell o un fuster de mobles, que tenien comptes a Andorra els anys 90 i que, tot i una edat avançadíssima, encara s’espantaven quan els advocats de l’Estat els interrogaven presentant-se com a portaveus de “La Agencia Tributaria“. De fet, n’hi va haver un que es va dirigir amb un somirure expansiu al tribunal per informar-lo que “A Catalunya era una tradició familiar tenir un compte a Andorra”. Andorra vivia d’això, d’un entramat de bancs familiars que van deixar estar la magre terra de conreu de les muntanyes per la virtud i l’esperança del negoci bancari de proximitat i de llunyania.
Res d’organització criminal
Els testimonis andorrans, més enllà de les relacionats amb l’operació Catalunya, van deixar també una autopista a les defenses en detallar que cada germà anava a la seva bola. Un cop Jordi Pujol Ferrusola va repartir els diners que provenien de la suposada herència, cada ovella ho va portar al seu corral i en va fer el que va considerar. Així ho van explicar Pallerola, Joan Jové o Marta Pallerola, tres dels gestors bancaris d’Andbank i BPA. Tots tres van insistir al tribunal que els Pujol mai van tenir comptes “secretes” a Andorra, perquè no existien, sinó que eren comptes numerades, amb una identificació a una part reduïda de la plantilla de la gestió de l’entitat.
D’aquí les off-shore, que responien a fundacions establertes a Panamà, que tenien un número d’identificació als quals només podien accedir determinats empleats. Era un sistema conegut com a clàusula Falciani, és a dir, de protecció dels clients, per evitar casos d’empleats “poc curosos” amb la informació. Marta Pallerola va ser prou clara quan li van preguntar si es podien identificar els titulars del comptes: “Home, per això estem aquí no?”.
D’Andorra també va declarar Manuel Cerqueda, president del grup Andbank, que va assegurar que els Pujol eren clients de la Banca Reig, l’entitat origen de l’actual grup. Cerqueda va explicar al tribunal que van estar “encantats que marxessin de l’entitat cap el BPA” i que els van demanar “destruir la documentació”. Un fet replicat pels germans Pujol que fan memòria a en Cerqueda que van “demanar documentació” no que la destruissin i que l’entitat els va respondre que no la tenien. Curiosa dada perquè part d’aquesta documentació va aparèixer a mans de la fiscalia espanyola. Cerqueda va ser detingut l’any 1989 pel cas BACASA, acrònim de Banc Agrícola i Comercial d’Andorra quan la policia espanyola va fer una ratzia contra un entramat d’evasió fiscal amb diverses detencions arreu de Catalunya. Andorra té un passat.
