L’expresident del Barça Sandro Rosell s’haurà de conformar amb 232.500 euros d’indemnització pels gairebé dos anys de presó provisional que va patir en un procediment del qual en va ser absolt amb tots els pronunciaments. La sala tercera del Tribunal Suprem ha dictat una breu providència, de 4 pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, amb què ha inadmès a tràmit el recurs de cassació presentat per Rosell contra la sentència de l’Audiència Nacional, de maig de l’any passat, on li reconeixien aquests 232.500 euros d’indemnització pels 645 dies que va romandre engarjolat.

L’Audiència Nacional va rebaixar la pretensió econòmica de Rosell que reclamava una indemnització de 29,7 milions d’euros pel període que entre maig de 2017 i febrer de 2019 va ser empresonat. Els magistrats consideren que el recurs “no té interès cassacional objectiu” per crear jurisprudència. De fet, conclouen que Rosell no pot esperar que el seu cas canviï la doctrina i, a més, sentencien que la via del recurs de cassació no és aplicable al cas concret de l’expresident del Barça. No només no li augmenta la indemnització sinó que el condemna a pagar les costes del recurs per un màxim de 2.000 euros.

Part dispositiva de la resolució de la sala contenciosa del Tribunal Suprem pel cas Rosell/QS
Part dispositiva de la resolució de la sala contenciosa del Tribunal Suprem pel cas Rosell/QS

El “causisme”, la clau

Els togats raonen que “el causisme que presideix les qüestions plantejades en el recurs” no són prou per obrir una via de cassació. Així retreuen que “es qüestioni la valoració de la prova que es va dur a terme pel tribunal d’instància”. En aquest sentit, remarquen que el recurs pretenia “realment l’obtenció d’un pronunciament ad casum”.

En definitiva, que Rosell buscava una nova resolució sobre la qüestió de fons del plet en un sentit diferent del que va acordar la sala del Contenciós Administratiu en la reclamació de responsabilitat patrimonial de l’Estat per funcionament anormal de l’Administració de Justícia. Per tant, els magistrats disposen que “resulta incompatible amb el sistema vigent cassacional de marcada vocació nomofilàctica (interpretació uniforme de la llei) i de generació de jurisprudència uniforme”.

Comparteix

Icona de pantalla completa