Si una cosa se sabia del judici contra els Pujol Ferrusola és que seria una vista llarga i, sobretot, complexa. Ho apuntaven senyals com la desena llarga d’anys d’instrucció -amb quatre jutges-, 90.000 folis de causa, una Fiscalia que ha treballat bregosament, un grup de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) convenientment motivada, una operació condemnada de la policia patriòtica i un grup d’advocats defensors penalistes -gairebé la selecció catalana de lletrats- disposats a plantar cara amb tremp, rigorositat i, sobretot, amb un domini del sumari a la coma.
Per acabar-ho d’adobar, el ministeri fiscal ha inflat la llista de testimonis per intentar construir una teranyina d’empreses, noms, societats i CiU amb Jordi Pujol Ferrusola. De fet, la sensació és que el fiscal de la vista, Fernando Bermejo, ha desistit –de moment– de la resta de la família per centrar-se en el primogènit del president Pujol. A més, plana la sensació que a Bermejo li han encolomat un mort que no tenia gens de gana d’agafar perquè, al capdavall, el cas el portava Belén Suárez, la fiscal que havia estat adscrita al jutjat que regentava (i administrava) Pasqual Estivill i que, un cop promocionada al Tribunal Suprem, ha deixat l’embolic al seu company de toga de l’omnipresent Fiscalia Anticorrupció.
La “síndrome del testimoni”
En aquest escenari, aquest matí el fiscal ha patit el que s’anomena la “síndrome del testimoni”. És a dir, el principi general del dret processal -que admeten els advocats amb molts anys de cotització a les estrades- que alerta que els “testimonis els carrega el diable”. I més si aquests testimonis porten els deures fets, o encara pitjor, estan jubilats i fins i tot surten a declarar amb ulleres de sol o ensenyant les fotografies dels seus nets que tenen als seus despatxos.
D’aquí que els testimonis que pretesament havien d’apuntar les acusacions de suposades irregularitats dels negocis de Jordi Pujol Ferrusola no només han normalitzat la seva relació, sinó que, a més, han demostrat errades greus de la instrucció judicial, confusions dels escrits d’acusació i falles clamoroses sobre qui és qui i quina relació mercantil tenia amb el primogènit de l’expresident. Bermejo s’ha mostrat inquiet en algun interrogatori, incòmode fins i tot, fins al punt que demanava noms als testimonis i els apuntava amb una semblant voluntat de convocar-los. La prova del nou de tot plegat ha estat que les defenses, majoritàriament, s’han dedicat a no formular cap pregunta, perquè guanyaven per golejada.
Copisa, l’estrella
Així, per la immensa sala de vistes de la seu de l’Audiència Nacional de San Fernando de Henares, aquest matí han passat vuit testimonis relacionats amb el grup Copisa, per al qual Jordi Pujol Ferrusola havia treballat. Si una cosa ha quedat clara és que el primogènit havia cobrat d’empreses d’aquest grup en concepte de “comissions d’èxit”. És a dir, que proporcionava compradors, però només cobrava comissió si l’operació reeixia. Si no, com s’ha acreditat en la vista, no percebia ni un euro, o ni una pesseta –a majoria d’operacions que ara fiscalitzen encara van ser en pessetes.
La sessió ha començat amb l’única declaració presencial, la de José Luis Goyeneche, un home de 83 anys, jubiladíssim, que ha anat a passar el matí a San Fernando. De fet, ni s’ha tret l’anorac i ha dibuixat un somriure al tribunal quan, sorprès de la brevetat del seu testimoni, ha preguntat als magistrats: “Ja he acabat?”. I, per reblar el clau, ha admès que “no tenia gaire cosa a dir-los”. I així ha estat, perquè, a preguntes del fiscal, ha contestat que no recordava res del que li preguntava, que mai havia conegut Jordi Pujol i que a Copisa hi feia de tècnic i delegat a Madrid. De fet, li han preguntat per la compra d’unes oficines per canviar la seu de la companyia a la capital de l’estat, en la qual hauria participat Jordi Pujol Ferrusola. Però aquest senyor, amablement, i amb un aire entranyable de Paco Martínez Soria, ha desmuntat la tesi acusatòria, amb un contundent: “No l’he vist en ma vida”.
Francesc Xavier Tauler, l’objectiu
Després del senyor Goyneche ha estat el torn de Santiago Ballesté, que ha atès el tribunal des de casa seva, com la resta de testimonis de la jornada. Un home que tenia una empresa de construccions metàl·liques i també “d’acer inoxidable”. Un detall important si es coneix el sector, perquè una cosa és ser un serraller de ferro i, una molt diferent, és treballar amb acer inoxidable. Ballesté ni recordava factures que el fiscal s’esgargamellava a repetir de l’any 2000 i que encara es computaven en pessetes.
Tot i l’esforç, burxar a Ballesté i apuntar la seva resistència a respondre el que el fiscal volia sentir ha estat picar ferro fred, fins que Bermejo ha tret el comodí de la seva relació personal amb Jordi Pujol Ferrusola i s’ha enganxat els dits. El fiscal li ha preguntat si havia estat diputat a Madrid. Li ha respost que sí, i Bermejo s’ha enfilat amb emoció donant per suposat que era un premi tenir una acta per CiU, donant per fet que aleshores també tenia relació o coneixia el pare Pujol. Però llavors ha estat Cristóbal Martell, advocat de Jordi Pujol Ferrusola, qui ha entrat en joc. I, com Romario de Souza faria als deu metres de la porteria, només ha formulat una pregunta: “De quin partit va ser diputat? “Del PP, per Barcelona”, ha contestat el testimoni. El fiscal s’ha hagut de posar bé les ulleres.
Però qui venia marcat amb fosforescent a la llista de testimonis era Francesc Xavier Tauler Ferrer, exconseller delegat “mancomunat” de Copisa Constructora. El fiscal ha patit fins al punt que el mateix president del tribunal, José Ricardo de Prada, ha hagut d’aclarir punts al final de la seva declaració. Bermejo donava per fet els seus càrrecs de responsabilitat com a administrador de Copisa. Tauler ha aixecat les celles diverses vegades perquè el fiscal li confonia empreses, càrrecs i encàrrecs. De fet, ha aturat el seu testimoni per detallar i corregir quins havien estat els seus càrrecs i les seves responsabilitats al grup, li ha explicat que una cosa és un grup i una de molt diferent les empreses que l’integren, i més si es té present que hi treballen dues mil persones. Així, s’ha tret les puces de sobre en referència a alguns tractes comercials de Pujol Ferrusola amb empreses del grup. “Això és de Copisa Industrial”, “això és de Thesauro”, responia a cada factura que li demanava, deixant clar que cada empresa té els seus administradors i els seus directius financers, tècnics i comercials. Tauler no ha amagat la relació amb Jordi Pujol Ferrusola, fins i tot personal, i ha reconegut que, a vegades, havia proposat compradors, però les operacions no havien funcionat i, per tant, no cobrava.
Apareix el PSC quan el fiscal no s’ho esperava
El ministeri públic ha prosseguit amb la resta de testimonis, perquè l’altra acusació, l’Advocacia de l’Estat, treballa a roda de la Fiscalia. De fet, també s’han trobat el cas sobtadament i mostren un desconeixement profundíssim de la causa, d’aquí el seu escàs protagonisme en la vista. I la majoria de testimonis han advertit al fiscal que s’equivocava de persona en referència a les explicacions de qüestions com factures o contractes. “Això no ho portava jo”, “no hem treballat mai amb aquesta empresa”, “jo era un tècnic, no un comercial” han estat respostes que alteraven el guió de la Fiscalia. Tant ha estat així, que el darrer testimoni, José Luis Prada, un senyor amb ulleres de sol dins de casa seva que s’ha hagut de connectar amb el mòbil perquè no sabia engegar el micro de l’ordinador, no només ha negat haver conegut Jordi Pujol, sinó que ha puntualitzat que mai va fer cap operació urbanística a Terrassa –amb empreses relacionades amb el primogènit de l’expresident, com insistia el fiscal–, sinó a Ronda (Màlaga) i a l’Hospitalet de Llobregat, i sense cap relació amb Pujol Ferrusola, que no ha vist “mai de la vida”. I ha reblat el clau un dels advocats de la defensa, que li ha fet recordar qui governava a l’Hospitalet de Llobregat quan es va fer l’operació urbanística. La resposta, de manual: “El PSC”. No ha estat un bon dia per a la Fiscalia. Ara bé, queden més dies que llonganisses.
