Després del dictamen de la tinent fiscal descartant terrorisme, el cas Tsunami Democràtic no està, ni de bon tros, dat ni beneit, al Tribunal Suprem. Ans al contrari, l’opinió d’Ángeles Sánchez Conde no és vinculant per a la sala penal que presideix Manuel Marchena. I encara menys, si es té present qui és el magistrat ponent que ha de decidir si admet o no la petició del jutge instructor de la causa, Manuel Garcia Castellón, de processar el president a l’exili Carles Puigdemont per terrorisme, el magistrat José Ramon Berdugo.
De fet, des que el dia 22 de gener la sala penal va nomenar-lo ponent, les guerres intestines de la fiscalia van esclatar, sobretot per els integrants del sector conservador que veien terrorisme en les protestes postsentència del Procés. Ara, serà Berdugo, que amb l’opinió del fiscal i l’extensa exposició raonada del titular del Jutjat Central d’Instrucció número sis de l’Audiència Nacional haurà de decidir si continua la imputació de Puigdemont i es queda la causa per instruir-la.
Aturem el Parlament, el cas Torra o l’ACM
L’escollit per argumentar una decisió o l’altra és un vell conegut de l’independentisme. Berdugo fa formar part del Tribunal del Procés i és un reconegut penalista conservador. Entre les seves decisions més recents, dues especialment dures contra l’independentisme. Per una banda, va confirmar la pena d’inhabilitació al president Quim Torra pel cas de les pancartes al Palau de la Generalitat que li va costar el càrrec. Per altra banda, va ser l’encarregat d’obligar a reobrir el cas contra nou membres de l’Associació Catalana de Municipis per un hipotètic finançament del Procés que l’Audiència de Barcelona va tancar amb una dura estirada d’orelles al ministeri fiscal.
Però també ha estat el redactor de sentències com la que va considerar una bufetada a un fill de quinze anys com un delicte i o de la sentència del cas Gurtel que va confirmar les penes lleugerament modificades a les imposades a l’Audiència Nacional. Berdugo, però té en el seu balanç haver subscrit una sentència que va alimentar una nova tesi sobre la violència ambiental en els desordres públics. Concretament, la resolució que va condemnar els encausats per la manifestació Aturem El Parlament, un mal averany per la causa del Tsunami Democràtic.
Un conservador tècnic que va convèncer Zapatero
Berdugo és un magistrat tècnic i membre de l’Associació Professional de la Magistratura. Nascut a Valladolid el 1959, on va estudiar dret i on va jugar a primera divisió de rugbi, va arribar al Suprem l’any 2004, en substitució de Cándido Conde Pumpido, escollit aleshores Fiscal General de l’Estat i actual president del Tribunal Constitucional i que casualment, s’ha apartat dels recursos relacionats amb el Procés. Portava a la carrera judicial des de 1979. El 1983 va ser ascendit a magistrat. Mai ha exercit a Catalunya. De fet, els seus destins van ser a jutjats d’Instrucció i penals d’Aguilar de la Frontera, a Córdova, a Vitòria i a Ciudad Real. Va ser el 1998 quan es va incorporar com a magistrat de la secció a l’Audiència Provincial de Còrdova d’on va saltar a la sala penal que presideix Manuel Marchena.
Els 20 anys de carrera a la magistratura del Suprem l’han fet signar com a ponent un bon grapat de sentències importants en el panorama jurídico-polític espanyol. Per exemple, la resolució del cas “Ekin-Kas-Xaki”, una operació de l’Estat contra l’aparell social i econòmic d’àmbit internacional que a parer de la Guàrdia Civil sostenia la banda armada ETA. Per altra banda, en canvi, va ser el creador jurídic de la doctrina que entenia l’existència de la violència domèstica amb violació dins el matrimoni. Una resolució dictada des de l’Audiència de Còrdova el 1999 que va inspirar la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que va esperonar el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero, de l’any 2004.
Amb el PP també ha tingut la seva experiència, a més de participar com a magistrat en diversos recursos de les peces separades de la Gürtel, va ser el ponent que va ratificar les condemnes de l’Audiència Nacional als 29 imputats de la causa central. Una resolució que contenia penes de fins a cinquanta-un anys de presó, tot i que algunes de les condemnes les va matisar lleugerament a la baixa. També va ratificar l’absolució d’un tribunal del Jurat de l’expresident del País Valencià, Francisco Camps, en el cas dels vestits. Els raonaments de Berdugo també van ser extraordinàriament exposats en els programes de varietat social arran de la seva sentència sobre el cas Rocío Wanninkhoff que va reblar la sentència a Tony King, condemnat pel Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, després de tenir una tercera persona innocent durant 17 mesos a la presó. El magistrat també va dictar la famosa sentència 14/2020 que va omplir els diaris. La resolució que considerava la bufetada a un adolescent de 15 anys propinada pel seu pare, com un delicte de lesions en l’àmbit de la llar.
Berdugo, poc amic del Procés
Ara bé, Berdugo no ha destacat per la seva magnanimitat amb els independentistes que han passat per les seves mans. Així va formar part del tribunal de la causa especial del Procés. Era el magistrat circumspecte que sempre seia a l’esquerra de Marchena. Va firmar la condemna de gairebé cent anys de presó pels encausats en considerar que havien comès un delicte de sedició i malversació de cabals públics. Però la seva relació amb el Procés no va acabar aquí.
Berdugo va escriure la resolució que confirmava la inhabilitació del president Torra pel cas Pancarta. En la sentència remarcava la desobediència “contumaç i obstinada” del president a la Junta Electoral Central. Així mateix, defensava que no es vulnerava la llibertat d’expressió o ideològica de Torra, perquè no era “l’objecte del litigi, sinó la desobediència reiterada a un òrgan constitucional que té com a funció garantir la transparència i la pulcritud dels processos electorals que exigeix la neutralitat dels poders i les administracions públiques”. Torra va ser obligat a deixar l’escó i, de retruc, president de la Generalitat.
Un altre dels casos clamorosos contra el Procés que han passat per la taula de Berdugo va ser la reobertura de la investigació per finançament del Procés a nou membres i directius de l’Associació Catalana de Municipis. Un cas entre els que s’hi compten com imputats l’exconseller d’Interior Miquel Buch o el secretari general adjunt de Junts, David Saldoni. Un sumari del Jutjat d’Instrucció 16 de Barcelona que l’Audiència de Barcelona va obligar a arxivar per vulneració de drets dels investigats i per portar a terme una investigació prospectiva. La resolució dels magistrats a Barcelona era especialment dura amb el ministeri fiscal per haver permès tota la investigació. Fiscalia no es va estar de braços plegats i va recórrer al Suprem. Berdugo es va fer càrrec del recurs i va estimar reobrir la causa en entendre que havia tancat la causa precipitadament. A més, avalava les entrades i escorcolls que l’Audiència havia anul·lat.
S’entén amb Marchena
Berdugo és un magistrat conservador i tècnic, però té una tercera característica molt remarcable, la seva sintonia amb Marchena. De fet, va ser un dels que va signar la sentència d’Aturem el Parlament. Una resolució que anul·lava la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya i imposava penes de fins a tres anys de presó a vuit dels vint-i-un encausats. L’alt tribunal va considerar acreditat un delicte contra les institucions de l’Estat, tot i que la resolució va tenir un vot particular que defensava l’absolució. Una sentència que va ser un escàndol perquè esberlava el principi de no condemnar a qui prèviament ha estat absolt. De fet, els magistrats van tornar a valorar una prova que no es va practicar en la seva presència.
Aquest cas ha estat clau per entendre la nova doctrina penal del Tribunal Suprem amb la restricció de drets i llibertats públiques. La sala de l’Audiència Nacional va absoldre els 21 encausats gràcies a una resolució dels jutges Manuela Fernández i Ramon Saenz Valcárcel. Ara bé, el tercer magistrat, i actual ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, va emetre un vot particular, en el que demanava condemnes per alguns dels processats. El Suprem va recollir el recurs i va aplicar una novedosa doctrina batejada com la “violència ambiental” per justificar el tipus penal aplicat.
“És, per tant”, afirmava Marchena, “en aquest clima coactiu, en aquesta atmosfera intimidatòria descrita en el fet provat, en què es desenvolupen diversos intents frustrats per accedir en condicions de normalitat a la seu parlamentària, entre ells el del president de la Generalitat i diversos diputats” . “I és en aquest context en què les accions protagonitzades per alguns dels acusats adquireixen significació penal”, concloïa. Una tesi que va subscriure de manera entusiasta Berdugo i que, posteriorment va deixar-se entreveure en la sentència del Procés. Berdugo podria ara també fer una interpretació extensiva del concepte terrorisme com ha fet el fiscal de sala del Suprem, Fidel Cadena, que també va ser protagonista del judici del Procés.
