Era a primera hora d’un dilluns. Dia catorze d’octubre de 2019. Havien passat tot just quatre mesos des del final del llarg judici del Procés al Tribunal Suprem. Una vista oral de setmanes dirigida pel president de la sala Penal, Manuel Marchena, per decidir si els líders civils i institucionals del Primer d’Octubre que havien pogut ser empresonats –la resta eren a l’exili– eren condemnats per rebel·lió o per sedició. Els equilibris a la sala, amb magistrats a punt de jubilar-se i amb la voluntat del president de tenir una sentència amb unanimitat i sense cap vot particular discrepant, van forçar una sentència per sedició, amb menys pena que la rebel·lió però, igualment, amb duríssimes condemnes de presó per al Govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i per als presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
Membres de l’administració judicial, acompanyats dels oficials del Cos Nacional de Policia adscrits al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional, es van dirigir a les presons a comunicar-los personalment la sentència i la condemna. Immediatament, l’eficaç servei de premsa de l’alta magistratura difonia la resolució i un resum de les penes individualitzades. Les protestes a Catalunya, en el marc del Tsunami Democràtic, van esclatar, i els potentíssims equips d’advocats dels presos polítics i dels condemnats van encetar una singladura judicial que, malgrat indults, resolucions de la justícia europea, reformes i derogacions al Codi Penal i fins i tot, una llei d’amnistia que no s’està aplicant als líders, cinc anys després encara no s’ha acabat, amb la sensació que encara va per llarg. Són cinc anys de rebel·lió judicial continuada per mantenir la condemna als independentistes costi el que costi i prosseguir la persecució dels que es troben a l’exili. Tot amb una flaire de conspiració.
La cuina, des del 2015
La sentència del Procés arribava després d’un llarg període d’instrucció amb molta divisió i amb una preparació estratègica de llarg termini per part de membres del poder judicial, i sobretot, per part de la Fiscalia. El paper del ministeri públic en la batalla descarnada contra l’independentisme ha estat clau, així com el suport policial de la Guàrdia Civil, especialment de les unitats de la policia judicial destinades a Catalunya, i de la Comissaria General d’Informació dels Mossos d’Esquadra, cos que dirigia amb mà de ferro Josep Lluís Trapero.
Segons l’excap de la Guàrdia Civil a Catalunya, l’ascendit a tinent general Ángel Gozalo, des de 2014 s’investigava el Procés sobiranista, arran de la consulta del 9 de novembre, de la qual enguany es compliran deu anys. “Hi havia molta intel·ligència sobre el Procés”, va afirmar Gozalo, ara ja jubilat, en la seva circumspecta declaració al Suprem. Els Mossos van començar a investigar el Procés no gaire més tard, el 2015. “Seguíem una instrucció de l’aleshores fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza”, concreten fonts d’Informació dels Mossos a El Món.
Era el projecte d’informació operativa (PIO) anomenat Estela, que va obrir l’Àrea Central d’Informació Interior de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, amb el comissari Manuel Castellví i Manuel Justo Medrano, ara a l’Ajuntament l’Hospitalet del Llobregat, com a responsables. El projecte es tractava de “recollir tanta informació com fos possible sobre el col·lectiu independentista i sobretot de l’esquerra independentista”, que ja començava a tenir un paper clau en la governabilitat de la Generalitat.
El fiscal Javier Zaragoza, clau
L’ordre de Javier Zaragoza era ben curiosa, perquè es basava en un document seu del cinc de novembre de 2015, quan, aleshores com a poderós fiscal en cap de l’Audiència Nacional, remetia una instrucció als responsables de cossos i forces de seguretat, amb especial menció als Mossos, amb què feia un canvi clau en la jurisdicció penal espanyola. Zaragoza no feia res més que elaborar un nou llistat de delictes que havien de jutjar-se a l’Audiència Nacional, un llistat on només s’hi afegien els delictes de sedició i rebel·lió. La mateixa doctrina judicial de l’Audiència Nacional fixada el 2008 deixava ben clar que aquests dos delictes havien de ser jutjats per les audiències provincials. Els arguments exposats en la instrucció de Zaragoza que canviava això es van incorporar a la memòria de 2016 de la Fiscalia General de l’Estat, capítol II, apartat 416.
De fet, la Fiscalia, més que reinterpretar el tipus penal de rebel·lió o sedició, va fer de legisladora i en va crear un de nou. I el que és més punyent, va canviar la Llei Orgànica del Poder Judicial que taxa i delimita les competències de l’Audiència Nacional, a més de carregar-se el principi de jutge predeterminat per la llei. Aquesta instrucció el que va fer és retornar a l’Audiència Nacional la competència dels delictes de sedició, ara un delicte contra l’ordre públic, i el de rebel·lió, que és un delicte contra la Constitució. Segons l’article 65.1 de la LOPJ, els delictes per als quals és competent l’AN són els delictes contra el titular de la corona, el/la consort, el/la successor/a, alts organismes de la nació i la forma de govern.
Tres mesos després, un bon aliat de Zaragoza, el tinent coronel Daniel Baena, cap de la Unitat de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, va lliurar un primer atestat per sedició, malversació, prevaricació i desobediència el 15 de març de 2016, signat el 8 de març de 2016, amb el número 2016-101743-0015. L’atestat estava signat per ell com instructor i pel TIP N29100C com a secretari, amb el paraigua del Grup de Delinqüència Econòmica i Tecnològica. Una obertura, si més, no sospitosa, perquè no va ser fins al 31 de gener de 2017 que no es van obrir diligències al jutjat 13 arran d’unes declaracions del magistrat Santiago Vidal en una xerrada sobre el Procés. El 17 de març, Zaragoza signava una ordre d’instrucció arran de la investigació de Baena. És a dir, Baena feia una investigació abans que es formalitzés l’ordre de la Fiscalia. Tot molt agendat.
El jutjat 13, el canal
Tot plegat, per això, necessitava del suport judicial. L’escollit va ser el titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, José Antonio Ramírez Súñer, ara ja mort i condecorat de manera pòstuma per la Guàrdia Civil. El magistrat va fer de submarí de tota la investigació i va alimentar les causes derivades en tot l’entramat jurisdiccional espanyol. És a dir, la seva instrucció va anar a parar al Tribunal Suprem, a l’Audiència Nacional, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i també a l’Audiència de Barcelona, un garbuix processal que va complicar la preparació de les defenses.
El fet que fos el jutjat 13 el que comencés la investigació i la interpretació de la Fiscalia del canvi del jutge predeterminat per llei va generar el primer gran dubte del cas. Les defenses van sostenir des del minut zero que ni l’Audiència Nacional ni el Tribunal Suprem eren competents, sinó que, a tot estirar, ho era el TSJC per la condició d’aforats dels líders principals del Procés. I això últim agafat amb pinces, perquè ni Jordi Cuixart ni Jordi Sánchez tenien cap càrrec públic. Aquest primer punt encara és viu en els diferents recursos presentats pels condemnats i va servir a la justícia belga per justificar que es negava a lliurar el conseller Lluís Puig, en entendre, entre altres motius, que el Suprem no era competent. De fet, aquest també va ser un punt destacat de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les qüestions prejudicials i que va fonamentar, en part, la tesi del Grup Objectivament Identificable (GOI).
Una sentència per sedició
La condemna va arribar a través d’una combinació especialment rebuscada amb el concurs de dos delictes: la sedició i la malversació, als quals s’afegien, per a alguns dels implicats, la desobediència amb llargues penes d’inhabilitació. Tot i la discussió jurídica que va aixecar aquesta qualificació penal, -la mateixa que va patir la cúpula d’Interior, amb el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ara altíssim càrrec socialista al govern de Salvador Illa- el president de la sala penal, Manuel Marchena, que deixarà el càrrec el pròxim 8 de novembre, va continuar l’estratègia per tal d’aconseguir una sentència amb aquest delicte.
El món acadèmic i jurídic van considerar aleshores que la rebel·lió no era un delicte aplicable i el debat va entrar en el si de la sala penal. Luciano Varela, el magistrat que afrontava el seu darrer judici abans de jubilar-se, defensava, en canvi, que no era aplicable la rebel·lió, com la magistrada a Ana Ferrer, però sí la sedició, i amb penes dures. De fet, coincidien amb l’opinió de Diego López Garrido, un dels ponents del delicte de la sedició en el Codi Penal del 1995, que veia més els líders independentistes en una conducta sediciosa que no pas rebel. De fet, va qualificar de “correcta” la sentència.
La voluntat de Marchena d’assolir una sentència sense cap vot discrepant i amb unitat de criteri va fer que, les darreres setmanes del mes de juliol, el xat de Whatsapp dels magistrats –el nom del qual es manté en secret– tragués fum. L’objectiu d’una sentència amb la signatura de tots els magistrats va fer claudicar a Marchena, que va optar per la sedició però aplicant la banda alta de les penes, amb el concurs tècnic de la malversació. Tot i això, la sentència –llarga– apuntava la violència com a fet determinant i feia una interpretació força extravagant de la malversació. Dos puntals en què la magistratura persisteix en la seva rebel·lió fins a encara avui dia, en què es nega a aplicar l’amnistia aprovada pel Congrés.
Indults, derogacions i reformes
Després de la sentència, el Tribunal Suprem i al Fiscalia van continuar amb la mà dura per assegurar-se que les condemnes es complissin a la presó. D’aquí les anul·lacions dels tercers graus o possibilitats de sortida arran de drets penitenciaris que van patir els condemnats durant el seu temps a presidi. Posteriorment va arribar la batalla pels indults que tot i la pressió i oposició mediàtica i les fiscalies a l’ombra i la fiscalia oficial finalment es va aplicar amb la fórmula de l’indult parcial, és a dir, es redimien les penes de presó però no la inhabilitació que comportava la condemna.
El pas següent va ser negociar i aprovar la derogació del delicte de sedició i la reforma de la malversació. L’acord passava per substituir el delicte de sedició pel de desordres públics agreujats, amb una pena mínima de tres anys. Una derogació ad hoc que va tenir efectes només sobre una part de la condemna. La reforma de la malversació tampoc no va convèncer ni la Fiscalia ni els magistrats del Tribunal Suprem, que van ignorar el poder legislatiu i van reinterpretar el nou redactat de la malversació per tal de mantenir la condemna i les inhabilitacions.
Una amnistia poc eficaç
La resposta política va ser la llei d’amnistia després de les eleccions al Congrés del juliol del 2023, amb la victòria de Pedro Sánchez i el suport de Junts i ERC, que tenien la clau de la Moncloa, per a la investidura. La llei va entrar en vigor l’11 de juny de 2024. La certesa és que ha servit més per alliberar policies que no pas activistes de l’independentisme. En aquest sentit, el Tribunal Suprem es nega a aplicar-la als presos polítics del Procés amb una tercera interpretació de la malversació per evitar la competència objectiva de la llei, tot i que aquesta vegada no per unanimitat.
La magistrada Ana Ferrer va emetre un vot particular reclamant l’aplicació de la llei de l’oblit penal i el ministeri públic, després d’un dens i agre debat intern, va optar també per l’amnistia. De res ha servit, tant la Sala Penal com l’Audiència Nacional com el Tribunal Superior de Justícia (TSJC), han torpedinat l’aplicació de l’amnistia han deixat la resolució del cas en mans del Tribunal Constitucional i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a través de les qüestions d’inconstitucionalitat i les qüestions prejudicials.
En aquest sentit, basen principalment el seus suposats dubtes en la vulneració del dret a la igualtat o de la garantia de la separació de poders. Tan és així que, en el darrer recurs d’apel·lació, en què la sala penal del Suprem insistia ja de manera absolutament desbocada en la inaplicació, amenaçava el Constitucional d’acudir a la justícia europea si fa entrar la malversació en l’amnistia. Després de cinc anys, continua la rebel·lió dels jutges contra l’independentisme. La voluntat d’empresonar els independentistes ha suposat una conspiració policial, política i judicial per protegir la unitat d’Espanya i evitar un nou front popular amb Pedro Sánchez al capdavant.
