Aquest dijous el Congrés dels Diputats ha aprovat la llei d’amnistia. Ara, per a la seva aplicació només cal que es publiqui al Butlletí Oficial de l’Estat. I, per descomptat, el que és la veritable mare dels ous, el comportament de bona part de la judicatura. Sobretot, de l’elit del poder judicial espanyol que, juntament amb el sector més dur del ministeri fiscal, ja fa temps que preparen una contraofensiva contra l’aplicació de la llei de l’oblit penal per a l’independentisme. El que el líder d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián, ha batejat com el “partit judicial espanyol”.
Segons el text aprovat, els jutges i tribunals tindran dos mesos per aplicar aquesta llei. De fet, hi ha tribunals que han suspès vistes o recursos a l’espera de l’aprovació de la llei, com és el cas de l’Audiència de Girona o, fins i tot, la sala d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però també, destaca la maniobra de difusió d’una guia -sinistra jurídicament parlant- de com esquivar una l’aplicació de la llei repartida entre jutges i tribunals de tot l’Estat. O, fins i tot, l’avís dels fiscals del judici del Procés advertint que veuen inviable amnistiar la malversació, o d’associacions de jutges com Francisco de Vitòria, que titlla la llei de “perversa”. Tot apunta que, almenys en alguns casos, l’aplicació de l’amnistia serà un veritable Vietnam.
Preparació estratègica
En tot cas, la Fiscalia i els possibles beneficiaris de l’amnistia ja fa temps que tenen en maridatge els casos que poden ser objecte de la llei. Per exemple, Alerta Solidària, una de les organitzacions jurídiques que més casos antirepressius ha portat, calcula que en els seus arxius hi ha 419 persones “amnistiables”. És a dir, sense comptar casos que porten altres advocats o de causes com Tsunami Democràtic o els condemnats pel Tribunal Suprem.
Per la seva banda, la fiscalia té un excel amb més de 600 causes penals. Caldrà veure la resta de casos que es poden considerar susceptibles que s’instaran als jutjats i quin posicionament tindran certs jutges. Un fet que els advocats implicats ja han previst i han coordinat una estratègia conjunta adaptable a cada cas. De fet, des de dilluns d’aquesta setmana ja tenen enllestits els escrits.
En tot cas, el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, el passat mes d’octubre ja va remetre una carta reclamant a les fiscalies territorials un llistat amb els casos que podrien entrar en l’amnistia. De seguida, els fiscals territorials s’hi van posar i, fins i tot, la Fiscalia de la demarcació de Barcelona va sol·licitar més temps perquè era el lloc on més casos tenien detectats. Fonts de la Fiscalia subratllen que el sistema d’arxivament del ministeri públic no permet portar un registre informàtic de causes que puguin entrar en l’amnistia. En definitiva, els fiscals han fet un veritable treball d’orfebreria localitzar tots els casos, entre condemnes, processos oberts, conformitats o arxius provisionals.
L’amnistia als jutjats
Un cop comptabilitzats els casos, la Fiscalia o els afectats poden instar l’aplicació de l’amnistia. No es pot oblidar que un procediment penal es basa en un procediment en què s’ha de respectar el principi –el dret– a la contradicció, és a dir que hi ha acusacions i defenses. Per tant, totes dues parts tenen dret i legitimitat per instar l’amnistia. Un principi que, cal no oblidar, no té present una de les martingales que preveu la guia repartida entre els jutges per evitar aplicar-la a través de la jurisdicció europea i constitucional, amb fórmules com les qüestions prejudicials o les qüestions de constitucionalitat.
Un cop el rei espanyol sancioni la llei, el text es publicarà al BOE. El ministre de Justícia, Félix Bolaños, ja ha avançat que “serà en els pròxims dies”. Amb aquest tràmit formal superat, les formacions parlamentàries contràries a l’amnistia –només calen 50 diputats– o fins i tot comunitats autònomes -com ja ha anunciat la de Madrid-, podran presentar, en el termini de tres mesos, un recurs d’inconstitucionalitat davant el TC, tot i que això no suspendria l’execució de la llei. A més, un cop resolgui el recurs al Constitucional, el text portarà el segell de cosa jutjada i dificultarà la tramitació de les qüestions d’inconstitucionalitat, una de les vies soterrades per intentar esquivar l’aplicació de la llei proposada per una part de la judicatura més dretana.
Mentrestant, amb la llei a la mà, els que podrien ser objecte de l’amnistia poden instar la seva aplicació al tribunal sentenciador. Serà en aquest punt on el garbuix pot ser considerable. Podria ser que molts jutges o tribunals avalin l’amnistia sense gaire tràmit i amb rapidesa, i, en canvi, altres presentin la qüestió d’inconstitucionalitat. És a dir, la pregunta que pot adreçar cada jutge que tingui un cas en què se li reclami l’amnistia al Tribunal Constitucional, sobre si la seva aplicació podria vulnerar la Constitució o algun dels drets i llibertats recollits a la carta magna. El darrer graó seria platejar a la justícia europea una qüestió prejudicial, com s’apunta que té pensat el Tribunal Suprem dirigit per Manuel Marchena.
Preparar-se per la batalla
“Com diria un entrenador de futbol, això serà partit a partit”, comenten a El Món tres advocats que porten casos del Procés per definir l’estratègia de l’aplicació de l’amnistia. De fet, molts d’ells ja esperen la publicació al DOGC per registrar de manera automàtica la petició d’amnistia en els casos més urgents en base l’article 130 del Codi Penal, que preveu les mesures d’extinció de la responsabilitat penal. Si bé la judicatura ja ha mostrat part de les seves cartes per intentar demorar o esquivar l’aplicació de l’amnistia, els lletrats de les defenses, també.
En primer terme, la llei d’amnistia preveu que tant si es presenta una qüestió al TC com si es fa als tribunals europeus no se suspendria, teòricament, l’execució de l’amnistia. De tota manera, el control processal d’aquestes qüestions quedarien en mans de les oficines judicials, que, en el pitjor dels casos, en podrien endarrerir l’aplicació algunes setmanes. En aquest punt, si el tribunal ja s’ha pronunciat pel recurs d’inconstitucionalitat, podria ser que les qüestions quedessin bloquejades, perquè seria cosa jutjada.
Per altra banda, presentar qualsevol de les qüestions implica acreditar una violació d’un dret fonamental que afecti les parts en conflicte. De fet, és un principi inherent al sistema contradictori del sistema penal espanyol. És a dir, la violació del dret fonamental dins del procés judicial i normalment a favor del reu, i és difícil encabir una qüestió prejudicial o de constitucionalitat per l’aplicació d’un dret en abstracte i que perjudiqui el reu.
Abús de dret
En aquest sentit, una de les línies de la defensa serà posar en evidència que les maniobres dels jutges poden vulnerar l’article 11.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial: “Els jutjats i tribunals rebutjaran fonamentadament les peticions, els incidents i les excepcions que es formulin amb manifest abús de dret o comportin frau de llei o processal”. L’argument serà que si bé han vist aquest frau de llei o abús de dret en alguna de les parts, “mai no ho han vist d’un jutge”.
Sia com sia, la demora de l’aplicació per part del Tribunal Constitucional o per part de la justícia europea es pot allargar entre sis mesos o un any, en els terminis més optimistes, i molt més de dos en els més pessimistes. De fet, aquest temps pot ser un dels aliats de les defenses per neutralitzar l’ofensiva dels jutges més bel·ligerants que volen portar els casos a la justícia europea. Per exemple, alguna inhabilitació quedaria extingida pel pas del temps, com seria el cas de Jordi Turull. El Procés entra en una nova dimensió, però no del tot desconeguda.
