Dues paraules ressonen intensament en el panorama polític actual: reflexió i democràcia. El president espanyol, Pedro Sánchez, va aturar cinc dies la seva agenda per decidir si “val la pena” continuar a la Moncloa. El socialista ha denunciat un assetjament mediàtic i judicial contra ell i la seva dona, acusant la dreta de fer-li lawfare pel simple fet d’encapçalar un “govern progressista” a Espanya. Finalment, creu que sí, que val la pena continuar i, de fet, ja s’ha proposat encapçalar, també, els pròxims mandats. Sánchez ha fet esment a la “mobilització social” que hi va haver, diu, el passat cap de setmana com un dels arguments que l’animen a continuar. No per continuar com ara, sinó per “liderar” una “regeneració democràcia”. El parèntesi és “un punt i a part” en la legislatura, diu. El president espanyol ha tret un peu del règim del 78 durant cinc dies, qüestionant les estructures de l’Estat. Certament, això ja s’havia vist. L’independentisme n’és un exemple, com també ho va ser el moviment dels indignats, el 15-M: les protestes a la Puerta del Sol de Madrid o l’acampada a la plaça de Catalunya, ja demanaven una reflexió sobre les ombres que va deixar la Transició.
Paloma Román és doctora en ciències polítiques de la Universitat Complutense de Madrid –un dels orígens de la protesta del 15-M– i coneix a la perfecció com es va engendrar el moviment indignat. “El 15-M va ser una crida social, des de baix. Ara, aquesta crida arriba de dalt, des del poder, de l’estructura del privilegi”, apunta la professora per trobar una primera diferència entre els dos moments històrics. Roman apunta que la maniobra del socialista “està bé com a bandera”, però creu que s’ha d’entomar amb “escepticisme”. “La pregunta que li hem de fer a Sánchez és què ha fet ell per canviar el que ara denuncia”, insisteix l’analista política. En les primeres entrevistes que ha donat després de l’aturada, Sánchez ha al·legat que darrerament estava concentrant en “el més urgent” i que no havia calibrat com era de greu la situació. “Com a bona intenció, allà quedarà, però serà difícil [veure una regeneració democràtica a l’Estat] perquè l’única autocrítica que es fa és no haver-ho vist abans”, conclou l’analista.
El poder, la vacuna contra el 15-M
El moviment indignat o el moviment independentista, cadascú amb els seus arguments i a la seva manera, ja han intentat canviar l’statu quo. “Vam aconseguir que el 15-M qüestionés el que es va fer malament a la transició”, diu el politòleg Jaime Pastor, un dels primers a signar els documents fundacionals del moviment indignat. Pastor, que parla amb El Món abans de l’anunci de Sánchez, detalla que les protestes de 2011 “denunciaven el règim del 78, qüestionaven la crisi de representacions”. En certa manera, malgrat tots els matisos que hi pugui haver, és el que ha intentat Sánchez ara, des de les institucions, això sí. “O diem prou o aquesta degradació de la vida pública determinarà el nostre futur, condemnant-nos com a país”, argumentava Sánchez en la seva compareixença. Els indignats també va ser un moviment que deia “prou”; fonamentat, en aquest cas, en els “fills de la classe mitjana que expressaven la seva frustració davant d’un futur que no anava a satisfer les seves expectatives, com sí que ho havien pogut fer les generacions anteriors”, diu Pastor. Hi ha diferències, sí, però tots dos parlen de “futur” i qüestionen en certa manera “el poder”. En el cas de Sánchez, el mediàtic i judicial.
Curiosament, els analistes consultats per aquest diari coincideixen a remarcar que el poder polític, les institucions, han estat un factor determinant per acabar amb el 15-M. Els indignats, recorda Pastor, “van arribar a plantejar la impugnació” del règim, però xoquen constantment “amb la majoria absoluta de Mariano Rajoy”, que no obre la porta a cap canvi. És aleshores quan Podemos recull el testimoni del 15-M a Madrid, però tampoc aconsegueix passos molt significants. “No ha aconseguit gaire més enllà d’haver inclòs a l’agenda política determinats temes com la corrupció o l’habitatge”, comenta l’analista madrileny. “En el terreny institucional en queda poc, del 15-M. S’esgota a partir de governar amb el PSOE. El que hi ha hagut és una constatació que no s’ha pogut acabar amb el règim i que només han pogut arribar unes poques i petites reformes”, conclou Pastor.
El Món truca un dels fundadors de Podemos, Juan Carlos Monedero. El professor reconeix que el 15-M triomfa en el seu moment “destituent”, però que troba moltes dificultats en el moment “constituent”; és a dir, que no sap passar de la queixa a la proposta. “Sabíem que en aquest moment anaven a emergir les diferències. És més fàcil estar d’acord a tombar els responsables del desastre que en la manera en què faràs les coses l’endemà que això passi”, exposa. En tot cas, Monedero defensa l’aliança de Podemos amb el PSOE. “Vam governar amb els que van tallar el cap a aquells amb qui nosaltres confrontàvem. Sánchez confronta amb Felipe González i Susana Díaz”, diu el fundador de Podemos, que alhora fa una petita autocrítica: “Errejón i Iglesias estaven convençuts que anàvem a governar, jo estava convençut que ni de bon tros, que si superàvem el PSOE, ells haguessin fet una aliança amb el PP de Rajoy. Allò havia de trencar el PSOE i, amb els sectors honestos dels socialistes hauríem creat un front ampli”, argumenta Mondero.
Sigui com sigui, això és política ficció –o no tant, perquè Susana Díaz i Felipe González ja són a segon pla– i la realitat és que Podemos està ara més tocat que mai i que Sumar s’hi assembla però no és el mateix. ¿Va infravalorar el 15-M el poder de l’Estat? “Sabíem que intentarien posar-nos traves, però no que anaven a construir una policia política, que Montoro inventaria querelles contra nosaltres o que Soraya Sáenz de Santamaría utilitzaria el CNI per buscar proves falses”, critica Monedero. “No sabíem que un país que és la quarta economia de l’euro anava a arribar tan lluny”, conclou. La resta d’analistes, menys implicats sentimentalment en el projecte de Podemos, apunten a la mateixa direcció. “Va haver una subestimació de la capacitat de resistència del règim i una sobreestimació del PSOE, de pensar que podria canviar moltes coses, quan el PSOE és un aparell del règim”, qüestiona Pastor. “Haurien d’haver tingut més paciència estratègica”, conclou. Paula Roman afegeix que a Espanya “hi ha una enorme resistència al canvi” i, fent el paral·lelisme amb l’actualitat, es pregunta “com pensa Sánchez afrontar el canvi que diu voler fer amb l’oposició que té”, referint-se a PP i Vox. Roman també critica la “rigidesa” de Podemos, que “ha interposat persones a solucions”.
L’aliança frustrada amb l’independentisme
L’independentisme, a la seva manera, també ha buscat –sense gaire èxit per ara– fer escac i mat a l’aparell de l’Estat. De fet, aquest moviment també ha patit una persecució com la que exposava anteriorment Monedero. Jaime Pastor, professor i també membre de Madlieños por el dercho a decidir, creu que Podemos “no ha sabut valorar fins a quin punt el moviment que es va desenvolupar a Catalunya era un desafiament al règim” i aporta un ingredient fictici a la conversa: “La direcció de Podemos es va veure condicionada per la pròpia cultura dominant de l’esquerra espanyola i això va ser un llast. Podria haver aprofitat l’independentisme per debilitar el règim i obrir una nova etapa”. Pastor creu que el fet que hi hagi gent de la dreta catalana i la CUP converteix l’independentisme català en un “moviment popular”.
A la contra, trobem l’opinió de Monedero, que vincula l’independentisme a un moviment tàctic d’Artur Mas: “Sabia que la crisi econòmica havia fet perdre eleccions a tots els líders i el que fa és convertir la protesta al carrer en una protesta independentista”. L’exfundador de Podemos argumenta que els independentistes “inicialment repudien el 15-M” i acusa els seus líders “d’esgotar la utopia de molta gent que va pensar que la independència era possible i que transformaria”. “És irreal pensar que Mas i Puigdemont anaven a canviar l’estructura”, insisteix. Per últim, contundent, recrimina a l’independentisme que “usurpés l’espai dels indignats”.
És possible una nova revolta?
D’aquell moviment en queda poc, pràcticament res més enllà d’algunes figures concretes i una manera de fer política diferent, segons diuen els mateixos impulsors de la revolta. Tot i això, Monedero recorda “que després de la Revolució Francesa va venir el termidor” i que el moviment popular és com el Guadiana, “que emergeix i submergeix fins que en una de les emergències transforma”. És cert? Els joves del futur recuperaran l’esperit revolucionari contra l’Estat? Paloma Roman, que inicialment demanava ser prudent amb la “regeneració democràtica” que proposa Sánchez, creu que el més destacat que podria aportar el parèntesi del president espanyol, en matèria revolucionària, és que “hagi despertat un debat social en què la majoria de la gent prengui consciència que no es pot continuar així”.
Altres analistes amb lligams encara més pròxims al 15-M també veuen difícil que la revolució arribi des de les institucions. Pastor, per exemple, creu que és més fàcil que el pròxim cicle de mobilitzacions tingui a veure amb la crisi climàtica, amb moviments antiguerra, feministes o LGTBI; moviments més concrets i no tan lligats a la idiosincràsia del règim. Sigui com sigui, en un terreny més polític, Pedro Sánchez sí que podria ressorgir de la mà d’una nova indignació popular. Roman creu que Sánchez “és hàbil capitalitzant el sentiment polític; té una imatge forta, recursos tàctics i capacitat de mobilització”. Tot plegat, apunta l’experta, podria fer que Sánchez es convertís en un “líder de moviment social” i apuntalar la Moncloa. Ara bé, Roman recorda que no deixa de ser el secretari general del PSOE i insisteix en la dificultat d’atrevir-se a revolucionar l’Estat des de la comoditat del cotxe oficial.
