Lluís Llach: “L’intent de fer fracassar l’11-S és per fer fracassar l’aniversari de l’1-O”

Lluís Llach (Verges, 1948) fa anys que dedica molt més temps a l’activisme polític que a la música. De fet, quan fa música, com en el concert del desembre passat, és per fer política, en aquell cas per impulsar Debat Constituent. Va ser diputat en la legislatura de Junts pel Sí –la que va portar a l’1-O– a proposta d’ERC, i ara assegura que té una visió molt crítica dels líders republicans que s’estima per “la giravolta de 180 graus que han fet”. També es mostra decebut amb la CUP i expectant amb Junts. Forma part del Consell per la República i aquest diumenge serà a la manifestació de la Diada que ha arrossegat polèmica tota la setmana. Rep El Món a la seva casa de Parlavà per parlar de la situació de l’independentisme. la trobada és el 6 de setembre.

Fa cinc anys de l’inici del ple del Parlament en què es van debatre i aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat. Amb la perspectiva que dona el temps, què s’hauria d’haver fet d’una altra manera?

Vist amb perspectiva i tenint en compte com va ser utilitzat pel nacionalisme espanyol i per algunes forces polítiques catalanes espanyolistes, penso que es podia haver fet diferent. La meva crítica seria per excessiva generositat. Carme Forcadell va ser una presidenta exemplar que va deixar parlar tothom. En lloc d’imposar l’autoritat presidencial, que era possible, va voler tenir un respecte total amb tots els posicionaments d’una gent que anaven a muntar un escàndol. I ella va acabar a la presó.

Cinc anys després d’aquell ple i de l’1-O, s’arriba a la Diada amb el president de la Generalitat i el seu partit dient que no aniran a la manifestació i enfrontats amb l’ANC i els Mossos advertint del risc d’enfrontaments entre independentistes al carrer. Què ha passat?

La diversitat en el flanc social és lògica i necessària. En l’aspecte nacional, per a l’alliberament nacional, la unitat és estrictament necessària. Per tant, visc molt malament la desunió de l’independentisme. I em sento molt violent perquè me’ls estimo. M’estimo Marta Rovira, per exemple. Però tinc la tendència a criticar els que més m’estimo perquè són els que més contradiuen el que jo creia que era cap on anàvem.

L’actitud ERC envers la unitat independentista sempre ha sigut rondinaire. En va ser amb el 9-N i amb la creació de Junts pel Sí, que va acceptar en l’últim moment. I després de l’1-O i a partir del 155, ERC s’ha preocupat molt més de buscar la seva hegemonia que per la unitat per fer la independència. A mi tot això em genera molts problemes perquè soc un deixeble del que va predicar el senyor Oriol Junqueras. I de cop i volta, quan tot estava a tocar però hi havia una confrontació amb l’Estat molt forta, amb una Europa que s’ho mirava de reüll, el canvi de posició d’ERC no l’entenc. Pretendre negociar des de la feblesa amb l’Estat espanyol, amb el qual el senyor Junqueras deia que no es podia negociar, és un disbarat.

I la posició de Junts?

Fa vuit anys que s’està transformant. I, en un moment de lluita per l’alliberament nacional, que el centre o centre-dreta del país estigui en constant conformació i a més una conformació difícil que no se sap com acabarà, és preocupant. Però de moment espero que Junts sigui el més independentista possible, perquè sense un centre-dreta independentista la independència no és possible. Tot i que soc d’esquerres, la giravolta que ha fet ERC em preocupa molt més que els dubtes que té Junts. Junts va per la independència el més aviat possible, sembla que vol jugar aquesta carta. En canvi ERC va a calendes gregues.    

Què s’ha de fer?

Anar a casa segur que no. Continuar com fins ara, tampoc, perquè ens ve una patacada que hem de reaccionar ni que sigui per dignitat comunitària. Si guanya un PP-Vox a Espanya, no podem arribar-hi amb una actitud de rendició com l’actual. Hauríem de donar senyals a Europa i a nosaltres mateixos, per dignitat, que arribem a aquesta situació en lluita. Tant si guanya PP-Vox, o PP-PSOE, que seria el mateix, no pot ser que hi arribem i encara estiguem amb la taula. Perquè la capacitat repressiva de l’Estat espanyol que veiem ara, amb Podem al poder, no podem imaginar com seria amb Vox-PP o PP-PSOE.

Si la taula de diàleg no funciona, la confrontació com s’ha de concretar?

La confrontació institucional és possible. Per exemple, al Congrés. Amb el pes específic que podria tenir-hi l’independentisme, el que s’ha fet al Congrés és un escàndol, per part de tothom. Els hem regalat fins i tot la possibilitat de prendre’ns competències tenint el poder a les mans. Negociació és confrontació. I això vol dir confrontació al carrer que només serà efectiva si a més a més hi ha confrontació institucional, que és possible perquè tenim molts mitjans. Tenim independentistes en un percentatge bestial d’ajuntaments, per exemple. Podríem alliberar-nos de moltes maquinàries que l’Estat utilitza per tenir-nos colonitzats.

I per què creu que no es fa?

No sé si és el preu pels indults. M’agrada molt que estiguin lliures. I em faria feliç que Marta Rovira pogués tornar. El que no em faria feliç seria que el preu fos el comportament del partit. Va ser Joan Tardà qui va dir, i ningú l’ha desmentit, que l’Estat va demanar fer la taula de diàleg a canvi dels indults, perquè li permet justificar-se davant d’Europa i adorm l’independentisme.

La llluita per l’hegemonia també la fa Junts…

Sí, i la CUP, i el PSC, que és qui sortirà guanyant. Al final, la base que s’està eixamplant és la del PSC.

D’aquesta batalla per l’hegemonia, doncs, com se surt?

No se surt si no hi ha una rectificació. I només pot venir per pressions molt fortes, electorals o de carrer. 

Requereix un canvi de líders?

No ho sé. Els líders que han fet un gir de 180 graus igual el poden acabar fent de 360, però no és gaire lògic. Si Junqueras fa un viratge de 180 graus, sense dir que s’ha equivocat, sense presentar la dimissió per raons democràtiques, igual d’aquí a uns mesos ens trobem un Junqueras que torna a fer un altre gir de 180 graus. Benvingut seria. Però ara venen les eleccions municipals, que seran una cursa per veure qui obté més regidors. Després venen les eleccions espanyoles, i els resultats poden ser espantosos… I una crisi econòmica amb uns efectes bestials. Amb tot això no entenc que un conseller d’Economia i Hisenda preparat com Jaume Giró presenti les xifres del dèficit fiscal i l’endemà no vagi el Govern sencer a la confrontació no ho entenc.

La Diada d’aquest any se celebra amb l’ombra de la polèmica contra la manifestació per les crítiques d’ERC a l’ANC.

S’ha de tenir present que la manifestació la convoquen l’ANC, Òmnium i AMI, que té un president d’ERC. Sempre ha sigut la maquinària de l’ANC la que l’ha organitzat, però la crida és conjunta.

Per què creu que ha esclatat aquest any aquesta crisi?

ERC suportava molt bé que Carme Forcadell digués a Artur Mas ‘president, posi les urnes’ i ara li costa molt d’acceptar que l’ANC digui que els partits independentistes no fan prou. I la cirereta és quan el molt honorable president de la Generalitat, Pere Aragonès, es queixa que en lloc d’anar contra l’Estat van contra el seu govern. Potser és que ells són col·laboradors necessaris d’aquest Estat que continua reprimint. No hi ha la capacitat d’intentar entendre la societat que t’està cridant?

Mentre passa això, hi ha el debat permanent, perquè hi és a Junts, de si aquest govern s’ha de mantenir. Val la pena forçar la màquina per mantenir les institucions en mans de partits que tenen la independència en el seu programa?

Jo vaig ser partidari d’aquest govern. Val a dir que no sabia que la distància entre els dos partits era tan gran. Sigui com sigui ara és un moment en què tothom s’ha de definir. S’acosten les eleccions municipals i les estatals, cada formació ha de defensar les seves opcions perquè la gent sàpiga on és cadascú. Mantenir un govern per la quantitat de poder polític i econòmic que es té no ho considero prioritari. Em costa ficar-me en qüestions tan sensibles com la de si Junts ha de sortir del Govern, però a mi el cor em diu que ha de sortir-ne, perquè no pots estar contínuament en contradicció amb l’altre partit en un aspecte com l’alliberament nacional. I en aquests moments, des de l’autonomia es poden salvar molt poques coses i en canvi de cara a la qüestió de l’alliberament nacional, sigui simbòlicament o des del punt de vista pràctic, val la pena deixar les coses clares.

Tal com estan les coses en l’independentisme i en el context internacional, veu possibilitats reals de culminar el projecte a curt termini o caldrà esperar una o dues generacions?

Crec que no hem d’esperar. Ja sé que hi ha gent que diu que sí, i és legítim. Però per a mi l’empoderament és de la gent, i desaprofitar el que ha passat des del 2010 i esperar 30 anys, que ves a saber on serem, em sembla que seria un error històric. Tot i les dificultats. Perquè en un context de crisi global com l’actual, potser Europa veu que l’única sortida és el perfeccionisme democràtic, en comptes de la rendició davant el capitalisme salvatge.

Què hem de fer perquè Europa deixi d’inhibir-se i tingui en compte la reclamació de l’independentisme català?

No hi ha cap cancelleria europea que no tingui la carpeta catalana sobre la taula. No és dalt de tot de la pila gràcies als mèrits d’ERC, de Podemos… Però la carpeta hi és. El que passa és que mentre no creem un conflicte fort la carpeta seguirà a sota. Quan Escòcia es torni a moure tothom dirà que ‘això no és tot’. Potser això faci que molts països europeus entenguin que no es pot acceptar democràticament l’Europa que es va conformar sobre dotzenes de genocidis i monarquies absolutes imbècils. És una contradicció bestial que perquè som demòcrates a Catalunya haguem d’acceptar ser una colònia. Però mentre tu no creïs cap necessitat, la carpeta catalana continuarà sota les altres. Aquest és el gran error. En un moment que estava a sobre, i hi havia hagut moviments internacionals, de cop i volta es va dir que es negociava. Per això estic decebut i emprenyat que gent que m’estimo i que han defensat el que jo defensava des de la presó hagi fet una giravolta de 180 graus pels motius que sigui. I també em decep si Junts no fa una acció molt definitiva perquè la confrontació institucional sigui de veritat. I ja no diguem la CUP, que hauria de ser la seva feina.

Quins creu que són els motius de la giravolta?

Hi ha diversos factors. Un és l’indult, si ningú desmenteix Tardà. Un altre és la preponderància de l’aparell del partit. Hi ha molta gent que en depèn fins i tot econòmicament i no aixecaran el dit per dir el que pensen. I l’altre és la presència com un fat del president Puigdemont. L’existència del president Puigdemont, com a valor simbòlic i electoral, està condicionant totalment l’actitud d’ERC. L’aparició d’un líder independentista amb una capacitat de connexió tan forta, amb el simbolisme de tenir un president electe a l’exili per la repressió de l’Estat espanyol, és un factor molt important. I un dels problemes del Consell per la República és que entrar-hi és considerat per ERC una legitimació de la transcendència de Puigdemont, per això s’hi oposen.

Aquests dies l’ANC ha rebut moltes crítiques pel manifest que han fet amb motiu de la Diada, en el qual torna a sortir la idea que podrien promoure una llista electoral d’independents, al marge dels partits. És una bona idea?

És evident que la idea d’una llista cívica, que en diuen ells, fa posar la mosca sota el nas als partits. A mi també. Encara que jo hi estaria a favor, quan faci això l’ANC s’acaba com a ANC i passa a ser un contendent polític. Jo no sé si ara és el moment de perdre l’ANC com a entitat independent i transversal. Perquè entrarà en la lluita política i, si té bons resultats, serà partidista també. Jo m’ho pensaria molt bé. Això no vol dir que hi estigui en contra, perquè crec que als polítics se’ls ha d’espantar i recordar-los que només manen per delegació, que és una cosa que sovint obliden gràcies al sistema electoral que es va muntar durant la Transició amb voluntat que fos així.

Veu en perill el reconeixement de la validesa de l’1-O, amb les veus que criden a superar la nostàlgia?

L’1-O serà durant molts anys serà l’acte democràtic, d’alliberament nacional, més important assolit a Catalunya des del 1714. El patrimoni de l’1-O és històric i va més enllà de les voluntats polítiques. Jo pertanyo al govern del Consell per la República, i existim també per salvar l’1-O i sobretot les seves implicacions. Avui en dia es pren com una cosa simbòlica, però té profundes implicacions. Per això al Consell per la República hem promocionat, amb altres entitats, un acte pel cinquè aniversari, però no només de memòria, sinó de reivindicació de la implementació del resultat. L’ANC també hi està a favor, i no crec que Òmnium hi estigui en contra.

És la primera vegada que amb un estat a la contra s’intenta fer un procés democràtic per l’alliberament nacional. Obre una via mai oberta i mai intentada fins ara. Hi ha gent que ens escarneix per defensar això i que no li agrada que es faci la implementació el més aviat possible perquè no li convé per a les seves maniobres estratègiques. I la manera de demostrar-ho és anar contra l’1-O. Gran part d’intentar el fracàs de l’Onze de Setembre és per fer fracassar el cinquè aniversari de l’1-O, perquè no generi una dinamització del moviment independentista que doni força a la celebració de l’1-O, per celebrar que vam guanyar i que van ridiculitzar democràticament l’Estat espanyol, que la repressió no va servir per parar les iaies que anaven a votar i que no els va quedar més remei que fer un cop d’estat judicial.

Un dels darrers conflictes interns de l’independentisme és la batalla per la presidència del Parlament pel cas de Laura Borràs. Vostè l’ha defensat sense embuts.

Tenim quantitat d’informació de com funcionen les clavegueres de l’Estat, i sabem que si realment ha passat alguna cosa, que està per demostrar, seria una cosa que, segons m’han dit a mi diputats, regidors i alcaldes, practica tothom, perquè sense la fragmentació no hi ha manera de tirar endavant les polítiques. Que sabent tot això s’apliqui una norma que jo vaig votar perquè era per a quan la gent es ficava calés a la butxaca, i que parlamentaris independentistes tirin al poder judicial, afamat de nous casos, la presidenta del Parlament, que és la segona autoritat del país…! No hi ha cap sentit d’estat. Com volen fer un estat una gent que no té cap sentit d’estat?