Friedrich Nietzsche assegurava, com a principi general, que era més important qui deia les coses que no pas què deia. La història n’és plena d’aquests exemples, i la història de Catalunya, especialment. La història és plena de personatges que ajuden a entendre com s’han forjat altres personatges que han protagonitzat grans episodis i fan de fil conductor d’etapes i moviments. Possiblement, un dels grans exemples és Enric Pérez Farràs, l’home que va ser el cap dels Mossos d’Esquadra durant els Fets d’Octubre de 1934 i que sense la seva figura no es pot entendre bona part del potent catalanisme dels anys trenta del segle passat, de la Guerra dels Tres Anys o Guerra Civil i el duríssim exili posterior.
Noranta-un anys després, un periodista i, sobretot, gran divulgador de la nostra història contemporània, Pere Bosch, li ha fet justícia. De fet, l’ha tret de la lleixa i l’ha tornat a posar en el santoral de la història, en un país que té el mal costum de creure que, per mantenir el santoral, cada cop que hi poses una figura n’has de treure una altra. Bosch ha publicat El soldat lleial (Editorial Pagès, 2025) i ja té al sarró el 41è Primer d’Assaig Josep Vallverdú. Un llibre menestral, és a dir, un relat escrit després d’una feinada d’investigació ingent i que mostra com el comandant d’artilleria Pérez Farràs relliga la Catalunya i el catalanisme vigorós dels anys 30 del segle passat.
De fet, el subtítol del llibre és clau per entendre la dimensió del personatge i l’escenari en el qual va viure: “De cap de les Esquadres de Francesc Macià a assessor militar de Bonaventura Durruti”. El llibre proposa la seva trajectòria vital, el seu paper durant l’esclat que va portar la Guerra dels Tres anys i, sobretot, s’entreté en la seva participació en els Fets d’Octubre de 1934 on s’explica la importància del personatge, la seva convicció, la seva popularitat i la seva visió polièdrica, com home d’acció però amb un carisma extraordinari. El llibre no amaga la seva dissort a l’exili, on rau enterrat, malgrat la intenció d’alguns activistes de recuperar les seves restes per ser enterrades prop de la tomba del president Macià, a qui va acompanyar tota la seva vida política.
Una revolta, un judici i un indult
Precisament, els Fets d’Octubre van entronitzar Pérez Farràs, despertant un corrent popular immens per demanar el seu indult. Com a cap dels Mossos va ser condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim per un delicte de rebel·lió militar. A partir del judici i la sentència va esdevenir un símbol, que aturava les funcions de teatre per recollir signatures a favor del seu indult. De fet, la seva condemna va obrir una crisi política de primeríssim nivell a la república espanyola, que es va traspassar a l’opinió publicada a l’època a Madrid. Fins i tot, el llibre destaca com les dones dels polítics que avalaven la sentència i la repressió contra el Govern de Lluís Companys van esperonar la campanya per l’indult de Pérez Farràs a Catalunya.
El llibre de Bosch aprofundeix en el judici i en la posterior batalla pública per aconseguir l’indult que, finalment, va obtenir arran del clam popular. Però, ni el judici, ni el clam per l’indult s’entendrien sense el seu rol al Palau de la Generalitat durant el 6 i 7 d’octubre, que Bosch detalla gairebé al minut com una intensa i apassionant crònica periodística de primer nivell. En aquest sentit, no amaga el caos, les errades, l’embolic polític i les febleses del catalanisme que ocupava el Palau.
En aquest marc, i sense ànim de fer cap espòiler, el llibre subratlla el paper d’un periodista francès, Joseph Kessel, que va acompanyar Pérez Farràs durant aquella nit i durant el posterior judici. De fet, Pérez Farràs parlava molt bé el francès -la seva dona era belga- i tot i que la premsa estava vetada a Palau aquella nit el va deixar ser-hi. Les converses entre el cap dels Mossos i el periodista són mel històrica: Pérez Farràs li reconeix com el van ignorar o com va respondre davant les tropes espanyoles. Són els detalls que aclareixen el que va passar aquell 6 d’octubre a Catalunya, o més concretament, al Govern.
Va avisar de la declaració d’independència
Els diàlegs amb Kessel ensenyen com Pérez Farràs no va ser aprofitat a Palau. “Tot i que era el cap militar professional amb què compta la Generalitat, i que es tractava d’un suport armat, no vaig ser consultat per a res”, es lamentava el cap dels Mossos, que ja tenia problemes amb els subordinats que volien plegar veles davant el moviment de Companys. Tot i això, Pérez Farràs va advertir a Kessel del que passaria amb un anunci sorprenent que va fer quedar el periodista: “És probable que assistiu a la proclamació de la independència de Catalunya”. Un avís que va fer esgarrifar el periodista, que li va recordar que Espanya disposava d’un exèrcit. Un detall que Pérez Farràs assumia amb el pensament que si triomfava “la revolta catalana”, les tropes passarien a ser catalanes.
La història recorda que no va ser així, ni de bon tros, però sí que posa negre sobre blanc com Pérez Farràs va viure el final del 6 d’octubre. Va oferir a Companys fugir per la porta del darrere mentre ell, com a cap dels Mossos, es quedaria amb un petit destacament resistint a Palau fins a morir si calia. Sabia que, com a cap militar, el futur que li esperava -amb el codi penal militar a la mà- era una mort segura davant un escamot d’afusellament. “Vull morir aquí, president!”, va insistir a Companys. El president el va fer desistir en els dos intents, fins i tot quan el xofer de Farràs va hissar la bandera blanca al balcó del Palau i va ser ferit d’un tret i el cap dels Mossos volia continuar la lluita. Companys no fugiria, seria detingut i Pérez Farràs inclòs en la columna de detinguts. En aquell moment, la llegenda es va acabar de forjar.
