La falta de confiança dels ciutadans en el sistema de partits creix de manera sostinguda des del 2024. Segons les dades comparades de les diferents onades del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) –incloent la segona i la tercera onada del 2024, les del 2025 i el darrer estudi del 2026–, l’opció que assegura que “cap” partit està capacitat per resoldre els grans reptes del país s’ha situat de manera permanent al capdavant en totes les àrees de gestió, amb percentatges al voltant del 30%, en alguns casos del 31% o el 32%. Un dels elements més cridaners d’aquesta tendència és l’elevat pes del volum de respostes de “no ho sap o no contesta”, que oscil·la de manera recurrent entre el 16% i el 22% segons l’àmbit i el baròmetre analitzat. En conseqüència, l’agrupació de tots dos factors posa de manifest que la suma de “cap” i “no ho sap” frega o supera clarament el 50% dels enquestats en la pràctica totalitat de les matèries des de fa anys.
L’anàlisi de la sèrie històrica des del 2024 mostra com el rebuig a la classe política no és un fenomen passatger sinó una tendència consolidada. Ja en la segona i la tercera onada del 2024, l’opció “cap partit” liderava les respostes, amb percentatges d’entre el 28% i el 37% en matèries com el creixement econòmic, la seguretat pública o la reducció de la pobresa. Aquesta desafecció va continuar marcant els baròmetres del 2025, amb registres del 27% a 28%, per acabar repuntant amb força fins a superar el 30% i fregar el 33% en el darrer estudi del 2026. De fet, en el darrer baròmetre només PSC, ERC i Junts apareixen com un actor recurrent que pot donar resposta a les problemàtiques del país, però sempre amb percentatges inferiors als que consideren que no hi ha “cap” partit que pugui fer front als problemes del país, mentre que PP, Vox, Comuns i Aliança Catalana només apareixen com a actors a tenir en compte en alguns dels problemes. La CUP és l’únic partit que no surt com un actor que podria solucionar algun dels sis problemes que assenyala el baròmetre.
Aquesta dinàmica d’escepticisme generalitzat ha afectat de manera directa les formacions tradicionals, especialment el PSC, que tot i mantenir-se de manera recurrent com la força amb més suports entre els qui trien una opció partidista, ha patit notables oscil·lacions i un desgast progressiu en la percepció de la seva capacitat real de resolució de problemes. En l’àmbit de les relacions entre Catalunya i Espanya, per exemple, el PSC s’ha mogut tradicionalment en percentatges al voltant del 25% al 27%, però s’ha vist interpel·lat directament per un bloc sòlid de rebuig general i de dubtes que sovint iguala o supera aquestes xifres, evidenciant la divisió i la manca de consens generalitzada sobre quin espai polític pot encapçalar amb garanties el diàleg territorial. Aquest fenomen reflecteix com l’espai socialista, malgrat conservar una posició central en la preferència dels ciutadans, topa amb una barrera invisible de desafecció creixent que qüestiona la seva capacitat per fer front als problemes estructurals que pateix el país.
Els partits independentistes tampoc convencen
Les principals forces de l’independentisme tampoc se’n surten i es mantenen en registres discrets i sense capacitat d’articular-se com una alternativa d’àmplia majoria, amb percentatges baixos al llarg de tots aquests cicles d’enquestes. Aquesta falta de tracció es reflecteix en el fet que Esquerra Republicana i Junts per Catalunya mantenen una presència clarament secundària i marginal en la gran majoria d’indicadors de gestió sectorial, amb dades d’acceptació que oscil·len de manera general entre el 5% i el 14% depenent de la matèria analitzada, tant si es tracta d’afavorir la convivència, mantenir l’ordre i la seguretat pública com d’impulsar el creixement econòmic.
En la mateixa línia, la CUP apareix de manera intermitent en onades prèvies de l’últim baròmetre –amb percentatges discrets al voltant del llindar mínim de representació o entorn del 4% en matèries com la reducció de la pobresa o la gestió de serveis públics–. Aquestes xifres demostren que l’independentisme tampoc aconsegueix trencar la barrera de la desconfiança ciutadana ni posicionar-se com una alternativa de govern sòlida o una solució transversal als problemes quotidians, quedant al marge de les preferències de la majoria dels enquestats.
Seguretat i pobresa: el pes dels indecisos i el rebuig global
La radiografia que ofereixen els successius baròmetres des del 2024 fins al 2026 confirma que àmbits crítics com la seguretat ciutadana, la gestió dels serveis públics o la lluita contra la pobresa provoquen els nivells més alts de desconfiança ciutadana. En l’apartat del manteniment de l’ordre i la seguretat pública, la desconfiança assoleix cotes molt elevades, amb l’opció “cap” enfilant-se fins al 33% en el darrer baròmetre i registrant xifres similars en onades prèvies, a la qual cosa cal afegir un percentatge fix de “no ho sap o no contesta” que se situa fermament entorn del 20%.
Un patró gairebé idèntic es reprodueix en la gestió dels serveis públics i en l’impuls del creixement econòmic, on el rebuig generalitzat a tots els partits frega o supera constantment el terç dels enquestats –situant-se al voltant del 32–. La constant hegemonia de l’opció que nega la capacitat a qualsevol formació, sumada de manera inseparable al volum persistent de ciutadans que opten pel “no ho sap o no contesta” –entre el 16% i el 22% segons la matèria–, evidencia una profunda esquerda estructural entre les expectatives dels catalans i la capacitat de resposta de l’actual sistema de partits polítics davant dels reptes més urgents del país.
