Susanna, Su, Moreno, té 39 anys, ve de l’Anoia. De fet, ha estat vuit anys regidora a l’Ajuntament de Capellades, milita a Endavant i es vanta de ser marxista. Ha format part del grup impulsor del Procés de Garbí i ara és una de les dues cares més visibles del nou secretariat de la CUP. De fet, n’és la portaveu i comparteix secretaria amb Non Casadevall, que ha estat triat com a secretari general. El Món conversa amb Moreno a la seu de la CUP sobre el moment actual del partit, de la política catalana, de l’extrema dreta i de tot allò que envolta el procés d’alliberament nacional. La portaveu emfatitza el que ja fa setmanes ronda pel Parlament, si la CUP serà l’única oposició al Govern d’Illa.
Podem definir com a oportunitat única, amb nou secretariat, la CUP renovada després del Procés de Garbí?
Podem dir que hi ha una CUP renovada però que no s’allunya dels pilars bàsics, dels objectius bàsics. Sí que ha fet una feina de repensar l’estratègia, de carregar piles i de superar aquest cicle polític que demanava avançar cap a noves apostes polítiques.
Posats a parlar del cicle polític, si res no ho entorpeix, que en aquest país mai se sap com van les coses, en principi venen tres anys i mig, com a mínim, de calma en els cicles electorals. Per tant, temps per a expectatives i estratègies a través del municipalisme i el Parlament i tot en un context d’agilització de les estructures.
A part dels canvis organitzatius que plantegen les nostres ponències, que van des d’una CUP més pròxima, o més centralitzada, per exemple, a les territorials, també busquem acollir noves formes de militància, entendre que els temps canvien. Hi ha d’haver la possibilitat d’acollir noves formes de militància, a més de treballar amb un canvi de centralitat en la presa de la direcció política, que passem de Consell Polític a Mesa Nacional. Tots aquests canvis organitzatius que pensem que poden contribuir a fer una CUP més forta, més referencial i en lluita. Nosaltres tenim clar que una de les qüestions essencials, i en la qual tenim com a deures al Secretariat Nacional, és desplegar allò que diríem un programa polític.
Un programa polític?
Desplegar i generar un programa polític. I amb això no estem parlant d’un programa electoral, sinó que ha de ser un programa que sigui capaç d’aglutinar també les diferents lluites. En aquest programa polític té tres eixos. Un és l’articulació de construcció de l’alliberament nacional, l’altre és la transició ecosocial i, en darrer terme, la defensa dels drets civils i polítics. Aquestes tres idees són les que tenen la centralitat tant amb la nostra feina a escala municipal, com en l’àmbit parlamentari, com a escala de país.
S’ha aprofundit prou al Procés de Garbí?
Jo penso que s’ha aprofundit o s’han tocat temes essencials que fan o que donen les eines perquè la CUP pugui anar cap a aquesta idea de fer una CUP més forta, més referencial i més gran. També crec que sí que hem aconseguit com a mínim teixir les bases o un full de ruta en l’àmbit estratègic i també en l’àmbit organitzatiu que ens porten cap aquí.
Ni un mes després de cloure el procés ja comencen a sentir-se cants de sirena en els processos congressuals, per exemple, d’Esquerra. O, per exemple, veus que provenen de l’espai dels comuns, sobre la preparació o creació d’una mena d’una nova formació, un nou moviment, diguem-ho així, d’esquerra nacional independentista, entre sobiranistes dels comuns, ERC i la CUP. La CUP s’ho pot mirar i pot parar l’orella?
Nosaltres hem fet una anàlisi també del cicle polític passat i també en traiem alguns aprenentatges. No sabem si ara el que necessita el país és un nou artefacte electoral. Segurament el que necessitem és articular les lluites, reforçar-les, generar estructures de contrapoder, donar suport i reforçar la lluita antifeixista que s’està mobilitzant o que es mobilitzarà aquest diumenge a Ripoll, donar suport a tota aquesta capacitat que té el moviment de defensa de l’habitatge, que també es manifestarà el 26 de novembre. Hem de poder articular, donar força a tot aquest moviment que també està sortint al carrer i que ara mateix permet anar generant les condicions objectives per anar reforçant també el moviment independentista.
No caldria, doncs?
Com a organització, diem que el moviment independentista ha de néixer a partir d’aquestes lluites socials i tornar al que havia estat d’alguna manera el moviment independentista. De fet, considerem que el moviment continua sent en gran part aquella gent que també sortia per la defensa de l’escola pública, el moviment feminista, etc. Pensem que cal reforçar tot això i no sabem si ara mateix el que es necessita és un altre artefacte institucional.
Diu “reforçar”, però de fet l’estratègia ara no és que sigui nova, però sí més centrada. És a dir, és cert que el moviment independentista va acumular algun tipus d’esperança de millora social, però era més oníric. En canvi, ara sembla que hi ha fets o objectius més concrets, per exemple, l’habitatge.
Potser no estava tan clar, però sí que és evident que l’independentisme, com a procés d’alliberament nacional, també ha de contemplar l’alliberament social o l’emancipació social, perquè això també ha d’atendre, diguem-ne, les necessitats que té ara mateix el país. I quina és l’emergència que tenim avui? La qüestió de l’habitatge és un drama. O sigui, la gent està escollint si pagar el lloguer o pagar el menjar, no? I estem en aquest drama. Per tant, sí que l’independentisme ha d’atendre això també, perquè ha de ser un camí també que ens porti cap a la conquesta de drets i no perdre alguns drets que estem perdent marxes forçades.
Amb el nou cicle electoral parlamentari, la investidura del president Salvador Illa per part d’ERC, el posicionament ideològic de Junts, és conscient la CUP del camp que té per córrer com a oposició?
Bé, el que nosaltres estem veient és, sobretot, la poca oposició que s’està plantejant al Parlament. Veiem com ERC ha posat la catifa vermella al PSC, i no és ara, sinó que ja fa temps que ho fa. Per altra banda, Junts, que clarament va dir que no faria d’oposició. Els comuns, que també veiem com tenen una clara relació de pacte amb el PSC. Per tant, sí que es visualitza una possibilitat que nosaltres puguem tenir una altra veu realment d’oposició dins del Parlament, sobretot veient quina és la disposició de la resta d’actors polítics.
Es veuen com l’única oposició?
Nosaltres som una oposició ferma, anticapitalista, i el que també diem sempre és que ara mateix som, segurament, l’única alternativa independentista i d’esquerres que existeix i que, a més a més, té representació al Parlament. Davant d’un independentisme que no està fent d’independentisme i unes esquerres que no estan fent d’esquerres, tenim una altra veu clarament opositora, anticapitalista i independentista dins del Parlament.
Una de les febleses de la CUP al cicle anterior ha estat el municipalisme amb pèrdua i no recuperació de representació a Barcelona, la patacada a Tarragona, més enllà de l’èxit de Girona, i la baixada electoral i de regidors, com tenen pensat donar-li la volta?
Cal dir que alguns resultats acaben sorgint perquè en aquell moment venim d’un circuit de gran mobilització al carrer, i també sabem que alguns artefactes polítics neixen del 15-M, neixen del moviment popular… però que s’acaben esvaint en el moment en què el moviment al carrer també s’esvaeix. En el moment en què hi ha cada cop més desencís polític. També hem pogut veure que algunes propostes que s’han anat fent també en alguns municipis, com Barcelona, potser no han estat les esperades per la gent. De totes maneres, nosaltres seguim apostant pel municipalisme, però que tingui allò que nosaltres en diem un triangle: no desarticular la importància de tenir representació institucional, de tenir força a la institució, i tenir un moviment fort fora de la institució, que al final és el que acabarà acompanyant que puguem fer polítiques transformadores.
La fórmula d’un peu a Palau, un peu al carrer. El que passa és que fins ara aquesta fórmula no ha funcionat bé…
Nosaltres afinem una mica això, i el que també hem reflexionat al Garbí és que d’alguna manera cal trencar aquesta dicotomia. El municipalisme és un tot. Moltes vegades es confon el municipalisme amb tenir representació institucional, i en realitat el municipalisme és tot allò que ajuda a transformar un municipi. Cal entendre que això estigui d’alguna manera equilibrat. En alguns municipis ha anat millor, hi ha hagut més possibilitats d’avançar en aquesta direcció, i en uns altres no, i segurament té a veure amb aquests desequilibris que dèiem.
Una de les qüestions que més van sorgir en alguns debats i en algunes assemblees és la qüestió del llenguatge. A vegades la CUP no s’ha acabat d’explicar bé, possiblement per un llenguatge massa hermètic o a vegades massa complex. És tasca del nou secretariat aclarir una mica aquesta idea?
Aquesta tasca del nou secretariat és un dels deures que tenim, poder explicar-nos d’una manera més planera, poder explicar les nostres apostes polítiques que no sigui només a través dels mitjans, sinó també a través d’estar amb la gent. Per això, la tasca municipal és tan important, perquè ens permet estar inserits en la societat, que és el que ens toca fer. Això també permet, moltes vegades, atendre com t’entenen i com no t’entenen. Jo crec que no només és en l’àmbit discursiu, sinó també és en l’àmbit de tocar de peus a terra amb la gent.
Una de les qüestions més candents de la legislatura serà el català. Vosaltres vau ser els únics que us vau oposar al decret de modificació de la llei sobre la immersió. Serà aquesta la línia?
La defensa del català serà un dels pilars fonamentals. I en aquesta construcció del programa que dèiem, quan dèiem d’articular la qüestió de l’alliberament nacional, el català n’és un pilar central. L’altre és que nosaltres treballarem internament i generarem una sectorial específica en la qüestió del català perquè també analitzem quin és el drama. I que poc s’està atenent això. Quan llegíem l’altre dia que les llistes d’espera per poder fer classes de català al Consorci de Normalització Lingüística són eternes, això vol dir que no s’està atenent el que toca atendre. Collarem qui toqui en totes aquestes qüestions perquè realment es garanteixi tant l’accés a l’aprenentatge català com l’aplicació de la llei.
Molts diuen que tenim socioliberalisme a Palau i el primer grup a l’oposició a la dreta, torna ressonar el Hard Rock o l’aeroport del Prat i la seva ampliació.
Bé, és que les polítiques que posen sobre la taula… Estem en un context ara mateix en què no només ho estem veient aquí, sinó que ho estem veient també arreu d’Europa. Estem en un context en què aquestes desigualtats que pateix la gent i d’aquesta crisi sistèmica i també ecològica que vivim es volen resoldre amb mesures, com diríem, de pegat, o de mesures d’una tirita. O amb mesures, podríem dir, més reaccionàries. De fet, el creixement de l’extrema dreta arriba quan no hi ha oposició forta al carrer i quan les esquerres no fan d’esquerres. S’acaba generant que s’impulsin polítiques totalment reaccionàries, com estem veient a Itàlia, com a Europa ja es planteja, etcètera. Aquí també, amb la qüestió de l’habitatge, quan estem veient que les receptes per a aquest problema són 200 euros per als joves! Com si fos una qüestió pròpiament de joves i no fos una qüestió de classe, que és el que acaba sent! Quan no s’aborda la necessitat d’intervenir els preus de lloguer, evidentment ens ho posen en safata, perquè anem malament amb aquesta no voluntat de voler anar a l’arrel dels problemes.
Torna la lluita de classes, doncs?
Jo crec que mai ha desaparegut la lluita de classes, però segurament caldrà articular-la. El que falta segurament és presa de consciència en aquest sentit i falta mobilització. És necessària l’organització a nivell de classes per defensar els nostres drets civils polítics i materials, i de vida.
D’aquí que abans definia la CUP com l’única alternativa independentista i d’esquerres.
Correcte.
Però això és una gran responsabilitat. Entenen aquest protagonisme en un moment que el Procés -partim del 2010-2012 fins ara-, s’ha acabat?
Finalitza un cicle polític determinat que ens ha generat uns aprenentatges importants.
I ha creat monstres… Aliança Catalana.
Clar, però és que nosaltres no considerem independentistes com Aliança Catalana. No podríem, diguem-ne, ficar-nos dins d’aquest grup o d’aquest moviment. Sobretot perquè, si alguna cosa podríem pensar més aviat d’Aliança Catalana és que és més un artefacte al servei de l’espanyolisme, que l’únic que pretén és dividir. El que fan és dividir la classe treballadora, fer culpable de les desigualtats el del costat, el de baix, fer més vulnerables les persones ja vulnerables, etc. Per tant, nosaltres considerem l’independentisme com un moviment ampli, integrador, acollidor, etc. No entenem que Aliança Catalana estigui dins d’aquests paràmetres. I Aliança Catalana, al final, és que el que passa a Catalunya és el que passa a l’estat espanyol, el que passa a Europa, i també el que està passant al món. El creixement de l’extrema dreta no és una cosa casual ara mateix aquí, sinó que són aquells artefactes polítics que, en moments de crisi sistèmica, tenen una base econòmica, clarament, però que és com la mirada política que intenta posar solucions fàcils a coses complexes i que després, quan arriben al poder, tampoc fan grans canvis, com també estem veient a Itàlia, que estructuralment tampoc ha canviat res. Per tant, aquí també patim el que està patint la resta del món.
Permeteu-me, però teniu un discurs molt marxista, però no des del punt de vista dogmàtic, perquè Marx s’acostuma a interpretar bastant malament.
És que ho soc. Bé, històricament sempre la gent acaba agafant el que més li convé de cadascú.
Li falta marxisme a l’independentisme, doncs?
Estaria molt bé que tingués molt de marxisme l’independentisme. El que hem d’aconseguir al final és que el moviment independentista sigui d’esquerres, sigui un moviment alliberador a escala nacional, perquè tenim dret també a poder tenir la nostra pròpia sobirania, a poder-nos autogovernar, a defensar la nostra cultura, etcètera. Però també que sigui un procés emancipador en l’àmbit social.
Situeu Junts a la dreta?
Junts evidentment està fent últimament algunes propostes que tornen directament cap a la Convergència més de dretes. Ho vam veure l’altre dia amb Laura Borràs, que va posar sobre la taula aquella possibilitat de moció i censura amb Vox i PP, que ens sembla indignant que algú que es digui independentista estigui plantejant això. O també ho vam veure quan van contribuir a fer caure la llei d’habitatge. Però també veiem que difereix poc del model de país del qual parla el PSC, al voltant de baixada d’impostos, etcètera. El Junts d’ara recorda més la Convergència més de dretes que el Junts que venia del Procés.
I què en dieu de la relació entre ERC i PSC? Potser hi ha una part de l’electorat dels republicans que es pot trobar…
Orfe! Crec que la nostra feina és aquesta. Contribuir a la construcció de nou d’aquest moviment independentista d’esquerres que considera que ha de ser una via clara cap a l’emancipació. Bé, ara estem en un moment de recés i un moment complex. Segurament ERC pateix les conseqüències de la repressió. A nosaltres també ens sap greu, ara mateix, el que d’alguna manera viu ERC, perquè no ajuda a contribuir al creixement popular i a vegades genera desencís. Seguim parlant de persones en comptes de política o de projecte polític i ara mateix segurament no és el que necessita el país. Però bé, nosaltres, al final, davant d’aquests tres eixos que comentava abans, tindrem una mà estesa o la voluntat de parlar amb tothom que faci falta i que tingui ganes de contribuir-hi.
La mà estesa cap ERC, però i amb els comuns?
Jo matisaria que més que allargar la mà a ERC l’allarguem a qualsevol agent polític que vulgui anar cap a aquests tres eixos de treball: construcció i articulació del moviment de l’alliberament nacional, transició ecosocial i defensa de drets civils i polítics. A tots aquells agents polítics i socials que ens vulguin acompanyar. Quan parlem de la construcció d’aquest programa polític, no podem fer-ho sols, ho farem amb diferents aliances i amb diferents contactes, i no només passarà per partits polítics. De fet, passarà, segurament, ara mateix, més per articular el moviment popular que no pas pels partits. Tot i que sí que poden haver-hi algunes aliances tàctiques en funció de la conjuntura i en funció del context.
Un dels protagonistes, l’Àlien, el vuitè passatger que sempre hi ha en el procés polític, sobretot des del 2017 cap aquí, és la repressió. Fins a quin punt això encara impedeix l’acció? La inaplicació efectiva de l’amnistia en els grans processos com l’operació Judes o els encausats o ja condemnats pel Procés en són un exemple. Fins a quin punt enterboleix una mica el fet de ressuscitar del moviment i sortir d’aquest, em deia, “recés”?
Aquí hi ha diverses coses. D’una banda, és important denunciar i seguir denunciant que aquesta llei d’amnistia que prometia solucionar totes aquestes qüestions no s’està aplicant correctament, hi ha molta gent que n’està quedant fora. I, per altre costat, cal ser molt conscients que l’estat espanyol ens ha ensenyat les urpes, hem vist què és capaç de fer en un moment en què la mobilització popular fa trontollar el règim del 78.
L’esquerra independentista ja sabia com les gastava l’Estat…
Correcte. Ara hem d’entendre que en processos de lluita com el que ens plantegem possiblement tindran processos repressius, però això també ens ha de fer entendre que cal preparar-nos per a això. En aquest passat cicle polític, possiblement, una de les coses que ens faltava afinar era això, ser conscients que no hi ha receptes màgiques sinó que seran processos complexos i que l’Estat utilitzarà totes les seves eines per dificultar-los.
Després del procés de Garbí, què pot animar algú a fer-se militant de la CUP?
En primer lloc, que tenim estratègia. Tenim una estratègia clara i sabem el que volem fer. I l’altra és que ara mateix l’opció independentista i d’esquerres que té el país és la CUP. Per tant, aquells que vulguin contribuir, que es vulguin animar a contribuir al nostre alliberament nacional i social, la CUP és un espai on poder-ho fer, perquè tenim aquesta mirada. No només fem la feina en institucions, sinó que la CUP o l’esquerra independentista pot ajudar o és, ara mateix, un actor clau per contribuir a avançar cap a un món una mica millor.
De fet, una de les qüestions és que l’esquerra independentista sempre havia tingut moviments interns i, com a mínim, us garantiu, després d’aquest procés, un temps de pau.
Nosaltres sortim, pensem, reforçats; amb més cohesió i amb ganes de tirar endavant i haver resolt alguns debats que pensàvem que eren importants. Està clar que tenim feina, però sortim reforçats i també amb una gran capacitat que hem tingut d’activar la militància. Ara començarem una trobada amb les assemblees territorials i locals. El que diem, l’àmbit nacional hi ha d’estar sempre en contacte.
