Vladímir Ilitx Uliànov, conegut amb el sobrenom de Lenin, és una figura importantíssima per entendre la història recent de la política. I no només per la ideologia, sinó per com va dissenyar les estructures que configuren el dia a dia dels partits. Les formacions polítiques han sobreviscut sempre aplicant la tesi leninista. Només els partits minoritaris, en crisi o sense cap mena de poder institucional es deixen anar pels procel·losos camins de la frivolitat assembleària. Oriol Junqueras, com a bon historiador, coneix Lenin i quina és la manera que els partits han de funcionar i, quan, cal, reflotar-los perquè tornin a tocar cuixa de poder.
De fet, Junqueras ho va demostrar, i sense gaires manies, quan va ser elegit president del partit en el famós congrés de Girona, el setembre de 2011. L’aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts va imposar el redreçament leninista del partit, després de dues dures patacades electorals, en els comicis del 2010 al Parlament i les municipals del 2011. La nova direcció, formada per Junqueras, Marta Rovira i un executor com Lluís Salvadó, que ara torna a gestionar el partit, va fer dissabte dels corrents interns que havien portat ERC a una acarnissada batalla interna i posteriors escissions que encara malviuen en la biosfera política catalana.
La fórmula va ser leninista i estava composta per ordre, disciplina i, quan convenia, certa magnanimitat. En el congrés que ERC viurà aquest cap de setmana a Martorell, l’escenari és semblant, però amb una notòria diferència. Junqueras ja porta gairebé 14 anys de cotització a la direcció del partit, ha passat pel Govern i, sobretot, ha llepat quatre anys de garjola. Poques coses se li poden escapar dins la militància republicana, tan complexa com ho és políticament la societat catalana. Junqueras feia mesos que preparava aquest congrés, tant com el temps que fa que va començar a sospitar que, a Calàbria, ja no el tenien tan present. Per això arriba aquest cap de setmana a Martorell amb la feina feta, i pensant en les quatre etapes següents: els congressos territorials, els pressupostos de la Generalitat per al 2026, les municipals de 2027 i l’aplicació definitiva de l’amnistia.
Un llarg procés congressual
Una de les coses que el govern d’ERC a la Generalitat ha generat és un canvi lingüístic, sovint gratuït, dels conceptes clàssics de la política. Així, el congrés d’ERC s’ha definit com a “procés congressual”. És a dir, una modalitat d’espai-temps que quan acabi ja haurà passat un any des de la dimissió de Junqueras per poder convocar-lo. Un temps que ha servit per copsar les grans disputes internes, les discrepàncies entre persones, l’ínfim debat ideològic i les costures internes del partit, molt matusser en les campanyes B contra els seus suposats rivals polítics.
En tot aquest marc, el lideratge va arribar després d’una segona volta electoral, on el tàndem de Junqueras i Elisenda Alamany es va imposar al de Xavier Godàs i Alba Camps. Els dos finalistes d’una carrera que en un primer moment va ser a quatre, amb el Foc Nou d’Alfred Bosch i Helena Solà que va assolir una lloable tercera posició i una quarta candidatura que no va obtenir prou avals, del corrent Primer d’Octubre.
Era la tercera consulta a la militància en un termini de tres mesos. La primera, sobre si investir Salvador Illa com a president, ja va evidenciar la divisió interna sobre l’estratègia política. Un debat, però, que va quedar esmorteït en la tria del president i del secretari general, perquè, llevat de Foc Nou, les dues grans candidatures tenien membres destacadíssims que havien defensat l’acord i altres que no.
El país… encara
Martorell no serà la darrera etapa, tot i que importantíssima, en aquest “procés congressual”. Després que el debat estratègic hagi minorat i agrupacions com ara Àgora, de Joan Tardà, Nova Esquerra o Foc Nou es puguin regularitzar com a corrents interns, vindrà la mare dels ous d’un partit amb tanta capil·laritat com és ERC. És a dir, els congressos de les federacions regionals i comarcals. De fet, ja s’han començat a bellugar posicions, tot i que en moltes federacions, com ara el Baix Llobregat o Terres de l’Ebre, està cantat com acabaran, a l’espera -per cortesia- del congrés de Martorell d’aquest cap de setmana, el nacional, on es debatran les ponències.
De tota manera, a la vista de com han anat les assemblees territorials per al debat de les esmenes a les ponències, la maquinària junquerista està esmerilada, greixada i marcada per una extraordinària disciplina vaticana. Per tant, allò que alguns auguraven que havia de ser un Vietnam, serà a tot estirar, un diorama de Comanche. Les candidatures que es van enfrontar a Junqueras no han volgut o pogut mantenir la bel·ligerància en qüestions cabdals com ara si el president o secretari general del partit poden ostentar la candidatura a la presidència de la Generalitat o la limitació de mandats al partit –unes qüestions que la direcció s’ha compromès a abordar d’aquí a dos anys amb la celebració d’un debat organitzatiu en el si del partit. A més, el junquerisme ha estat prou hàbil, amb un audaç Pau Morales al comandament, d’acceptar l’esmena que podia posar en problemes la direcció, un text sobre el futur de la llengua catalana en un país independent que signava el veterà Joan Puig, integrat a Foc Nou.
A més, el treball anterior i de rasclet arreu del país que Junqueras va dur a terme des del mes de maig de l’any passat fins avui dia, ara el passarà al cobrament. Per tant, sabent el pa que s’hi dona a cada comarca o regional, ja ha preparat candidatures que poden incorporar fins i tot, algú de candidatures contràries. I a d’altres, tot i oferir pactes que han estat rebutjats, l’ogiva nuclear que enviarà des de Calàbria farà cau i net, amb cares molt identificades amb el junquerisme. Al capdavall, Junqueras té una sala de mapes on ara per ara pot assegurar que té dominat tot el territori.
“Com una festa”
La formació republicana arriba a la cita, si no hi ha cap sobresalt d’última hora, amb el resultat dat i beneït. De fet, la direcció, en paraules del vicesecretari general de comunicació d’ERC, Isaac Albert, defineix el conclave de Martorell com “una festa”. Tindran al davant el debat de les esmenes que arribin vives i l’aprovació de tres ponències: política, estatutària i estratègica, per aquest ordre. Les dues primeres es debatran i votaran dissabte, mentre que el debat i votació de l’estratègica es deixarà per a diumenge. La primera de les tres aposta per enfortir la formació a partir del municipalisme, amb l’objectiu d’erigir-se en la primera força de cara a les eleccions municipals del 2027. Però aquest no és l’únic objectiu polític que es marca la direcció, que també defensa reivindicar el concepte de nació des de l’esquerra. L’objectiu és donar des d’aquesta perspectiva resposta a qüestions cabdals com l’ocupació, l’habitatge, la salut i també la llengua.
El debat de la ponència estatutària ha quedat del tot aigualit amb la retirada de les esmenes sobre els mandats i càrrecs de la direcció, però haurà d’abordar com s’afronten a partir d’ara investigacions internes com els de l’estructura B del partit. La proposta de la direcció és que els informes d’investigació passin del responsable de compliment a la Comissió de Garanties del partit, sense haver de passar per l’executiva amb l’objectiu d’evitar “judicis anticipats” a la direcció abans que l’òrgan col·legiat prengui una decisió. A més, la comissió de la veritat presentarà un informe sobre la investigació de l’estructura B, i també es presentaran les primeres conclusions de la comissió de pactes, que fa seguiment del compliment dels acords d’investidura amb el PSOE i el PSC.
Finalment, la ponència estratègica fixa l’any 2031, el del centenari de la fundació del partit, com un horitzó per a l’independentisme. La formació vol combatre la “política de braços caiguts” instaurada en el moviment amb la voluntat de preparar Catalunya per a un nou embat quan l’independentisme torni a tenir una majoria. Entre els objectius per “construir les condicions que ens permetin consolidar una majoria social i política favorable al projecte de la República Catalana”, hi ha el reforç institucional i una desconstrucció de les institucions de l’estat espanyol a Catalunya, així com aconseguir “més àmbits de sobirania”, com ara la fiscalitat i la reducció del deute amb i explotar la força d’ERC al Parlament, el Congrés dels Diputats.
