“La història es repeteix i esperem que no sigui en forma de paròdia”. Aquest és el comentari d’un vell militant d’ERC amb més hores de servei que el pal de la bandera de la seu de Calàbria davant la situació actual de la formació. Tot plegat pel record del congrés de l’any 2008 al Fòrum de Barcelona. Un conclave al qual es va arribar després d’una batalla fratricida entre quatre candidatures que, finalment, va acabar guanyant la candidatura continuista dels Joanoles, és a dir, de Joan Puigcercós i Joan Ridao. Ara bé, una victòria que va tenir com a gran víctima, Xavier Vendrell, que va ser destituït per la votació majoritària de la militància.
La biosfera del 2008 era diferent però amb trets semblants a l’actual. ERC formava part del segon tripartit liderat pel president José Montilla, fórmula que l’aparell d’aleshores defensava amb entusiasme, però amb una oposició interna que anava creixent i que abonava les consultes populars per la independència, que alguns membres de la direcció d’aleshores titllaven de “coses de frikis”. El resultat d’aquell congrés va ser desastrós: dues escissions i sonores patacades electorals com la del novembre del 2009, que va atorgar 62 diputats a la CiU d’Artur Mas, i la de les municipals del 2011, que, llevat dels dos regidors que va obtenir ERC a Barcelona –Jordi Portabella i Joan Laporta-, van comportar la pèrdua de representació en les deu primeres ciutats de Catalunya.
Ara, el partit ha donat suport a la investidura del líder del PSC, Salvador Illa, després de tres patacades electorals, l’última de les quals l’ha foragitat de la Generalitat. A més, viu una convulsió interna entre dos aparells, que presenten sengles candidatures. Per una banda, els junqueristes articulats a Militància Decidim, al voltant de la figura d’Oriol Junqueras; per l’altra, els de l’actual direcció de Calàbria, integrats amb el nom Nova Esquerra Nacional, amb Teresa Jordà, Alba Camps, Xavier Godàs i Marc Aloy com a caps visibles; i dues propostes alternatives, Foc Nou, candidatura esperonada per Alfred Bosch, Jordi Orobitg, Joan Puig i Helena Solà, així com els octubristes, alineats amb la candidatura Recuperem ERC. La independència des de les bases, la marca electoral del Col·leciu 1 d’Octubre, coneguts com els “ortodoxos” dels republicans.
Com l’any 2008
Si totes les candidatures recullen les signatures que els calen com a aval i no arriben a cap pacte entre elles, els 8.600 militants dels republicans tindran quatre opcions per votar en el congrés del 30 de novembre. Tot plegat, com l’any 2008. Aleshores, les candidatures també van ser quatre i amb diferències estratègiques i orgàniques ben diferents. En primer terme, la candidatura de Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general. Una candidatura formada per quadres dirigents, amb força capil·laritat al territori i que arribava després d’una esgotadora batalla amb Josep-Lluís Carod-Rovira, que havia renunciat a la reelecció.
De fet, el carotisme no es va quedar de braços plegats. Ans al contrari. Carod va avalar una candidatura del “clan de l’avellana” amb dos noms de pes dins el partit, ERC Futur. Per una banda, el llavors president del Parlament, Ernest Benach, i l’aleshores actual secretari general de la vicepresidència, Rafael Niubò, un home de ferro del partit i que coneixia bé els forats de l’administració. De fet, Niubò va ser l’encarregat de donar de baixa el carnet de Carod quan l’expresident de la formació va estripar-lo.
La tercera candidatura va ser la liderada per Joan Carretero i Rut Carandell com a aspirants a president i secretària general d’ERC, respectivament. La candidatura es va aprovar en un míting del corrent intern d’ERC Reagrupament Independentista, que es va celebrar a Manresa (Bages) amb el lema Rellancem ERC. Carretero era un dels líders interns de la militància per la seva posició com a conseller de Governació, de la que havia sigut destituït després d’acusar el llavors president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, “d’espanyolista” i “demagog”. A més, com a conseller havia arriat la bandera espanyola de la seu del departament i s’enfrontava amb duresa als partidaris de l’acord amb el PSC i ICV-EUiA. La quarta candidatura va ser la batejada com Esquerra Independentista. Era la liderada per Jaume Renyer, com a candidat a president del partit, i Uriel Betran, com a secretari general. Feien costat a aquesta llista Héctor López Bofill i Elisenda Paluzie.
El destí negre de les quatre candidatures del 2008
El 7 de juny de 2008, al congrés del Fòrum va suposar el principi de la fi d’una etapa i dels lideratges. De fet, hi va haver un intent de pacte entre els Joanoles i els carotistes. Un pacte, però, que se’n va anar en orris arran de l’expurgació de Xavier Vendrell de la secretaria d’organització. El vot de càstig que va rebre el candidat amb menys suports va fer saltar pels aires un acord d’integració entre les dues candidatures que havien manegat l’aparell durant els darrers anys. Puigcercós i Ridao van triar una executiva monocolor on, per cert, ja hi van incorporar l’actual secretària general del partit, Marta Rovira, aleshores com a secretària de Política Internacional.
Les ferides obertes per la divisió van continuar sagnant amb aires de bolero. Puigcercós i Ridao van rebre de valent per la continuïtat del tripartit i per la defensa que van dur a terme de l’aprovació del nou finançament entre la Moncloa de Zapatero i el conseller de Finances, Antoni Castells. Un pacte que va resultar un fiasco. Els resultats electorals del 2010 van ser la prova de cotó i van rebre un clatellot que va suposar passar de 21 diputats a 10. Puigcercós i Ridao es van retirar amb una transició tranquil·la cap a la nova direcció, la d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que ara ha desembocat en una nova guerra interna. Tot i que Ridao va intentar ser cap de llista d’ERC a les eleccions espanyoles de 2011, va fallar, i el candidat va ser Alfred Bosch, amb Teresa Jordà per Girona. Aquests dos noms ara s’enfronten en dues candidatures internes. Les altres dues van acabar amb una sonora doble escissió –la de Carretero i la d’Uriel Bertran–, que va acabar en dues formacions polítiques noves que també es van enfrontar en una acarnissada batalla pel vot independentista.
Reagrupament i Solidaritat, una altra batalla
En primer terme, els de Reagrupament van marxar d’ERC i van impulsar la formació d’un partit amb Carretero i Carandell al capdavant. Fins i tot amb un aliat que després acabaria essent president de la Generalitat, com Quim Torra. De fet, Torra havia de ser el cap de llista per Girona d’ERC amb Bosch a Barcelona en les espanyoles del 2011, després del pacte electoral d’unitat signat amb la nova ERC de Junqueras. Finalment, i després d’un ciri intern a la federació de Girona, es va triar a Jordà, que ara és diputada a Madrid des del juliol de l’any passat, després de ser consellera amb el Govern de Torra i de Pere Aragonès. Reagrupament va apostar pel quart lloc de la llista per Barcelona. L’acord es va mantenir fins a les municipals.
Reagrupament va pactar amb el seu expartit, ERC, un cop van trencar relacions amb l’altra formació escindida d’ERC, Solidaritat Catalana per la Independència, que liderava Uriel Bertran juntament amb Alfons López Tena, home de Convergència i membre del Consell General del Poder Judicial, i l’ara de president del Barça, aleshores era expresident del Barça de les sis copes, Joan Laporta. De fet, el pacte de colideratge entre Carretero i Laporta es va signar una nit, amb fotografia i tot. Però, de matinada, tots dos es van desdir. Solidaritat es va presentar a les eleccions del 2010 i va obtenir 4 escons, però en pocs mesos es van quedar en tres i Laporta com a diputat no adscrit. Reagrupament es va presentar, però es va quedar amb 39.834 vots, i va quedar fora del Parlament. Posteriorment, la formació de Carretero va signar un conveni amb Convergència i es va diluir dins el moviment del PDeCAT i després a Junts, des d’on Quim Torra va arribar a ser president de la Generalitat després de l’aplicació del 155.
Si bé Carretero s’ha apartat de la primera línia política i només intervé a través de tuits a la xarxa X o en trobades amb membres de l’associació d’Advocats Independents, i Carandell és la directora de Plataforma per la Llengua, les restes de Solidaritat continuen cuejant. Uirel Beltran continua en la gresca política. De fet, és membre del Secretariat Nacional de l’ANC i va ser un dels impulsors del projecte de la llista cívica. Laporta torna a ser president del Barça i López Tena té una àmplia difusió en cercles liberals internacionals i s’ha apartat del Procés.
El Congrés que va portar a Junqueras
La desbandada de les dues escissions i la patacada electoral van portar ERC a una duríssima postguerra, però va durar poc. Després de les estomacades electorals al Parlament i a les municipals, Puigcercós va convocar el congrés amb un relleu tranquil i extraordinàriament pactat. El tàndem va ser l’aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts i exeurodiputat dels republicans, Oriol Junqueras, com a president del partit, i Marta Rovira com a secretària general, quan ja estava a l’executiva en un paper secundari com a secretària de política internacional. Junqueras, hàbilment, va fer dissabte de diversos sectors i va pactar amb els carotistes, establint com el seu sicari polític Lluís Salvadó, l’home de les Terres de l’Ebre, batejat com el “sicilià” pels seus silencis i la seva capacitat de moure fils amb prou contundència.
En els darrers anys, els equilibris interns a ERC s’han mantingut gràcies al creixement electoral i la seva participació logística del Primer d’Octubre. Ara bé, també li ha passat factura la batalla contra l’espai convergent i el rosegó que li ha suposat la CUP en alguna contesa electoral. Però la repressió, la presó, l’exili, una estratègia de pactes amb el PSOE no entesa pels votants i les derrotes electorals han provocat no només una escissió entre els votants i la formació sinó una divergència absoluta entre Rovira i Junqueras que ara s’ha acarnissat amb el congrés previst per al 30 de novembre. El suport a la investidura del líder PSC com a president de la Generalitat, així com, dues vegades, a un del PSOE per a la Moncloa, les batalles internes i les diferències del poder territorial fan que estratègicament i tàctica hi hagi més semblances que no pas diferències entre el 2008 i el 2024.
