El president del Parlament de Catalunya, Josep Rull (Terrassa, 1968), atén El Món cinc dies després de celebrar-se el congrés de Junts per Catalunya a Calella, que va entronitzar Carles Puigdemont de nou com a president del partit. Rull ens rep amb un marcat posat institucional, que l’acompanya des que va accedir al càrrec; i remarca que duu corbata negra perquè ha d’assistir al minut de silenci convocat a la plaça Sant Jaume per les víctimes de la DANA al País Valencià. Ho subratlla seriós abans de començar l’entrevista, en què s’aborden qüestions com la relació que manté amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, amb qui ha tingut la seva primera reunió institucional, la seva idea de catalanitat, el moment que travessen el moviment i les formacions independentistes o com es troba la negociació del seu partit amb el PSOE. “La continuïtat de Pedro Sánchez dependrà de la seva agilitat a l’hora de negociar i complir els acords”, adverteix, i remarca que l’acord d’investidura d’Illa amb ERC “entra en contradicció amb l’acord de Brussel·les”. Sobre la situació del president a l’exili i diputat de Junts, descarta buscar mecanismes perquè pugui intervenir en els plens des de Waterloo. “Seria normalitzar una situació anòmala”, expressa, i defensa que l’independentisme no pot aparcar mai la via unilateral perquè fer-ho seria “renunciar a Catalunya com a nació”.
Aquesta setmana vostè va tenir la primera reunió institucional amb el president de la Generalitat Salvador Illa. Quines inquietuds li va traslladar?
Bàsicament, la necessitat de reforçar les institucions a la nació. Jo emfasitzo molt aquest concepte. De fet, no em considero a mi mateix el president d’un Parlament d’una autonomia, sinó el president del Parlament d’una nació. Per tant, aquest és un element fonamental. I això passa pel respecte institucional de tot el sistema polític de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat està formada pel president, el Govern i el Parlament. I, per tant, entenc que cal reforçar la institucionalitat en termes nacionals i, per altra banda, aquesta actitud de respecte mutu, de respecte institucional. També li vaig explicar tots els elements que crec que hauríem de ser capaços d’afrontar amb processos legislatius que fossin més ràpids, amb compareixences tant de consellers com d’organitzacions i entitats al Parlament que fossin més flexibles, perquè tenim un mecanisme que és excessivament rígid i de vegades poc productiu. Molt sovint les nostres compareixences és una tira llarga de monòlegs. Hi ha poc intercanvi, i hauríem de ser capaços que hi hagués intercanvi. I també li vaig expressar la meva inquietud pel fet que la figura del projecte de llei últimament ha quedat en un segon terme. Hi ha molts elements de millora que hem de ser capaços d’explorar.
Més enllà d’aquesta trobada, vostès coincideixen en molts actes institucionals. Hi ha un diàleg constant?
Sí, es produeix aquest diàleg constant sobre, per exemple, aquesta setmana, a l’hora de gestionar aquesta catàstrofe terrible que s’ha esdevingut al País Valencià i en altres territoris, ja vam parlar de seguida de com ho havíem d’afrontar i tots dos vam coincidir en la necessitat de ser molt categòrics a l’hora d’expressar la nostra solidaritat amb el País Valencià. Per exemple, una decisió com aquesta estava molt treballada i molt parlada entre la presidència de la Generalitat i la presidència del Parlament.
Creu que el govern del País Valencià ha gestionat bé l’emergència?
Això s’haurà d’acabar determinant, però en principi per les franges horàries de cadascun dels elements en l’activació d’una emergència sembla que hi ha un decalatge. S’hauran de donar les explicacions per justificar aquest decalatge. Per què es va advertir tan tard? És evident que amb uns primers indicis fa la sensació que les coses no s’han fet bé.
Vostè parlava d’un respecte institucional mutu entre el president de la Generalitat i vostè, però són dues persones que defensen idees oposades. Tothom que ve a millorar Catalunya és català, com va dir el president de la Generalitat?
És una definició… Jo crec que la catalanitat s’expressa a partir de dos elements, de dues columnes. La voluntat de ser català i una llengua que es pot aprendre. La catalanitat és oberta en aquests termes, i després hi ha moltes altres definicions. Jo amb la que em sento més còmode és amb la del president Pujol, que és extraordinàriament actual: ‘És català tothom que viu i treballa o vol treballar a Catalunya i en vol ser’. L’element de voluntat és determinant. I després hi ha altres com ‘Catalunya és terra de pas i català aquí és qui s’hi queda”, o aquella definició, que a mi m’agrada molt i que és molt potent, que forma part del miracle de la nació catalana, i subratllo miracle de la nació catalana, és ‘jo soc d’on són els meus fills’. En la mesura que els meus fills ja seran catalans, jo seré català o catalana orgullós de les meves arrels, orgullós d’Andalusia, orgullós de Romania, orgullós de Colòmbia, orgullós del Marroc; però seré català en la mesura que els meus fills ja en seran de catalans i, per tant, hi ha aquesta capacitat d’integrar.
Abans ha fet referència a la llengua, com veu que el president la Generalitat utilitzi de forma recurrent el castellà en els seus discursos com ha fet aquesta setmana per adreçar-se als ciutadans del País Valencià?
Doncs aquí és un dels elements, jo crec que hi ha d’haver aquest punt d’exemplaritat i la presidència a la Generalitat, com la presidència del Parlament, ha de ser inspiradora per al conjunt de la nació i Catalunya té tres llengües pròpies, que són el català, l’aranès i la llengua catalana de signes. Allò que és i que hem acordat que sigui hem de ser capaços de poder-ho defensar a tot arreu i de manera exemplar i inspiradora.
Fins ara, el president de la Generalitat s’ha reunit amb tots els expresidents de la Generalitat excepte amb Carles Puigdemont. Com veu aquesta situació?
És anòmala i anormal. I la normalitat és que el president de la Generalitat es reuneixi amb tots els expresidents en la seva condició d’expresidents.
De fet, ell és diputat i I fa set anys que és a l’exili. Aquesta situació és el que fa que Junts per Catalunya renunciï a utilitzar la figura de cap de l’oposició?
Sí, rotundament, perquè utilitzar aquesta figura de cap de l’oposició seria ignorar aquesta anomalia. Com pot ser cap de l’oposició algú que no pot venir físicament al Parlament amb risc de ser detingut malgrat que hi hagi una llei d’amnistia aprovada i operativa? És absolutament impensable des d’aquesta perspectiva. No és normal, per exemple que, amb la seva condició d’expresident de la Generalitat, no tingui la seguretat ja atribuïda i adequada. Per tant, el president Puigdemont, al marge d’aquesta consideració reglamentària de ser cap o no cap de l’oposició, és el cap de l’alternativa a aquest govern, amb totes les conseqüències, perquè aquest lideratge és clar i rotund. Era el cap de llista de la força que juga aquest paper d’alternativa, de la primera força a l’oposició. Per tant, no cal un títol reglamentari, sinó que aquest lideratge hi és i es percep amb totes les conseqüències. Jo miro que sigui el màxim d’operatiu possible, i per això he anat un parell de vegades a Waterloo a visitar-lo, amb la seva triple condició d’expresident de la Generalitat, de líder de Junts per Catalunya, però també de líder del principal grup parlamentari a l’oposició aquí al Parlament.
El Parlament pot trobar mecanismes perquè ell, mentre duri aquesta situació d’exili, pugui intervenir, per exemple, en un ple?
No els volem trobar. Tinc això molt clar, perquè seria normalitzar una cosa que no és normal. Utilitzar el plasma per atenuar aquesta situació anòmala seria pretendre, insisteixo, normalitzar allò que no és normal. I no és normal que un càrrec electe d’aquest país no pugui accedir amb llibertat a la seu de la sobirania nacional, que és el Parlament de Catalunya, i més quan hi ha una llei d’amnistia aprovada i que hauria de ser plenament operativa.
En referència a l’amnistia, l’estabilitat de Pedro Sánchez depèn de l’aplicació definitiva de la llei?
Depèn de la seva capacitat de complir els acords i de negociar. I existeix un pacte, que és el pacte de Brussel·les, que estableix diversos elements, un dels quals era l’aprovació de la llei d’amnistia. El govern espanyol té molts mecanismes per tal d’agilitar preses de decisions tant del poder judicial com, eventualment, del Tribunal Constitucional. Les seves posicions com a Advocacia de l’Estat, d’una manera molt clara, i eventualment també de la Fiscalia. Però hi ha el pacte de Brussel·les que estableix molts altres elements d’un punt de vista de finançament, de traspàs de competències, una de les quals, molt rellevant, és el tema de la immigració, i compartir una determinada narrativa, que era el més important de l’acord de Brussel·les.
Hi ha un conflicte polític, i aquest conflicte polític té els seus orígens amb el Decret de Nova Planta, i això era la primera vegada que dues formacions, una de les quals té el govern de l’Estat reconeix que aquesta és la base d’aquest projecte polític. Després, el pacte de Brussel·les també incorporava el tema de l’oficialitat del català i la necessitat de resoldre aquest plet polític. I el plet polític només es pot resoldre votant i que el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur. Per tant, la continuïtat de Pedro Sánchez dependrà de la seva agilitat a l’hora de negociar i complir aquests compromisos. I aquest acord de Brussel·les està basat en la negociació, amb un instrument que són aquestes reunions de Ginebra i amb un mediador internacional.
I s’està avançant en aquesta negociació? Perquè fa la sensació que està tot encallat.
Les reunions continuen produint-se i, evidentment, l’acord d’investidura de Salvador Illa entra en contradicció amb aquell acord de Brussel·les. I, per tant, s’ha de determinar amb quins termes queda una part d’una negociació i una part de l’altra negociació. Junts només se sent interpel·lada per aquell acord que es va adquirir ara fa pràcticament un any.
Vostè és la màxima representació institucional de l’independentisme ara mateix. Fins a quin punt és important això?
Intento que la meva agenda reflecteixi la importància d’aquesta responsabilitat i, amb el meu gabinet, mirem de tenir una agenda molt intensa. Ara només ens queden set comarques per visitar. Només set comarques pendents visitar després de només cinc mesos, i sent present a tots els actes i allà on tenim la possibilitat d’intervenir. És allò que li deia, que soc el president del Parlament d’una nació i subratllar aquest component nacional crec que és absolutament determinant en termes simbòlics i en termes operatius. També, per exemple, la setmana que ve commemorarem, i això ho fa el Parlament de Catalunya, el desè aniversari del 9 de novembre. Ho fa el Parlament de Catalunya, i també vull posar molt en valor la majoria sobiranista que hi ha al Parlament, que és activa i és operativa, sense perjudici que, en la majoria de les qüestions, aquesta Mesa actua per unanimitat, per un amplíssim consens. Però quan pertoca, és una Mesa que està actuant com una mesa sobiranista i també ho vull fer valdre.
En què consistirà el tracte de congregació del desè aniversari del 9-N?
És un acte institucional al Parlament amb la intervenció de les tres potes que van fer possible aquell 9 de novembre, la intervenció del president Artur Mas, com a president del Govern que va liderar aquell projecte; la intervenció de Carme Forcadell, la líder aleshores de l’Assemblea Nacional Catalana, i la intervenció de Meritxell Budó, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis. Aquestes van ser les tres potes que van permetre fer-ho possible. També hi haurà la intervenció del president del Parlament, la meva, perquè va ser d’acord amb la llei de consultes no refrendaries, amb mecanismes de participació, que es va donar empara a aquella consulta, que va ser la primera vegada que es va guanyar de manera desbordant. Aquelles 2.300.000 persones que van anar a votar, que poca gent s’ho esperava, però hi havia una confiança que això seria possible. És molt difícil d’entendre l’1 d’octubre sense el 9 de novembre.
Hi haurà algun representant del Govern en aquest acte?
El Govern, evidentment, està convidat. Jo en vaig parlar des del primer moment amb el president Illa, dient-li que hi havia aquest acte i que, evidentment, ja hi estava absolutament convidat.
Però li han confirmat si hi assistiran?
No, no m’han confirmat res, encara.
Van commemorar l’aniversari de l’1-O, ara commemoraran el 9-N, fets rellevants del Procés. S’ha acabat?
Si s’entén renunciar a l’objectiu de la independència, no. No s’acabarà mai, perquè Catalunya és una nació i totes les nacions tenen dret a guanyar la seva llibertat i aspirar a la seva plenitud. I cada vegada estic més convençut i més intensament convençut que l’única manera de sortir a la plenitud nacional de Catalunya és amb la independència de Catalunya. Allò que va començar l’any 2012, òbviament, s’ha de replantejar i s’ha de reformular, perquè ara sabem més coses.
Quines?
Ara tenim una cartografia nova que no teníem ni el 9 de novembre ni l’1 d’octubre, perquè era la primera vegada que ho fèiem, i vam arribar més lluny que mai. Des de 1714 vam arribar més lluny que mai, i malauradament no ho vam poder culminar. Però ho vam fer, insisteixo, sense GPS, sense cartografia. Ara ja tenim una cartografia clara, sabem quins camins són viables i quins altres són impracticables. Sabem quines són les nostres forces i les nostres febleses, i també les forces i febleses de l’Estat, i hem descobert coses que no intuíem, o que podíem intuir, però no n’érem conscients.
Per exemple?
Quan parlàvem de l’acompanyament d’Europa. Hem vist que hi ha una Europa política que ha estat rotundament refractària allò que hem fet, però, en canvi, hem vist l’Europa de les justícies europees que ens ha donat uns amplíssims nivells de recorregut: la justícia alemanya, la justícia belga, la justícia escocesa, la justícia sarda italiana, la justícia suïssa. Si ens haguéssim dit que l’àmbit on tindríem més recorregut seria el de les justícies europees i també amb algunes resolucions importants al Tribunal de Luxemburg, no ens ho hauríem cregut. Ara estem a l’espera de què dirà el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, però hem vist que en la part política, Comissió i Consell, és molt més complicat del que inicialment havíem plantejat. El Parlament Europeu depèn d’aquestes majories, i en aquests moments no corren bons vents, però, en canvi, les justícies europees ens han donat un recorregut molt considerable.
Però tot això es va fer amb l’independentisme unit.
Sí, aquest és l’altre element. És a dir, quan anem junts som imparables. Quan ens fixem en l’horitzó i no en els retrovisors, i no en els retrets, aquest país és imparable, i quan som capaços d’articular, bastir, un projecte d’ambició col·lectiva, de progrés i de benestar. Aquesta és la clau del projecte independentista. Aquella idea que ara hi ha algú que la vol escarnir, però que crec que continua sent absolutament vigent, que estem en condicions de ser l’Holanda o la Dinamarca del sud d’Europa, amb els recursos adequats i amb les eines adequades perquè tenim uns majors nivells de creativitat i una força que és el que estic acreditant com a president del Parlament en aquests cinc mesos, una força de la societat civil que és desbordant. És un país molt ben travat. Quin problema té? Diguem-ne que té un problema de pocs recursos que afecta directament la cohesió social. Tenim uns nivells molt preocupants, inquietants, de pobresa. Aquest 25% és una ferida que, tenint totes les eines al nostre abast, no hauríem d’estar suportant.
Aquest mirar constantment al retrovisor és el que ha afeblit el moviment?
És un dels elements que ha afeblit el moviment. Al moviment l’ha afeblit canvis sobtats de relat, la incapacitat de fer aquesta valoració conjunta del que hi va haver, de pactar aquesta cartografia conjunta, i sobretot aquesta imatge de trencament i de poca cohesió. Per tant, aquests són elements que són perfectament objectivables i que es veuen agreujats per un Estat que continua desplegant tota la repressió. Un Estat que pretenia tres coses: que hi hagués por a Catalunya, que ens baralléssim, i que el catalanisme, o l’independentisme, deixés de ser un moviment lluminós i passés de ser un moviment amarat de rancúnia i ressentiment.
L’Estat espanyol ha assolit aquests objectius?
No. Crec que han intentat inocular la por, i aquí ens hi hem de rebel·lar. Em rebel·lo davant la por. En aquesta nova etapa també hi ha hagut querelles criminals, amenaces de tota mena, però manllevo paraules que eren del president Roosevelt, que va dir que ‘només hem de tenir por de la nostra pròpia por’, i ens hem de rebel·lar davant la por. Continuaran insistint perquè la presó hi és, l’amenaça d’inhabilitacions hi és i el lawfare hi és, i és brutal. La meva predecessora en va ser víctima. L’element de les baralles, hem de tornar a sumar, a construir, a recusar, perquè si no passa el que passa, que Catalunya per primera vegada des de l’any 80 no té una majoria nacionalista o independentista al Parlament. I, per altra banda, sí que hem de mantenir l’esperit de Muriel Casals, ‘no som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni’. Que és aquesta idea, no un independentisme agre i expressat en negatiu, sinó un independentisme de projecte que interpel·la el conjunt de catalans i catalanes, que és capaç de dibuixar aquests horitzons de prosperitat, benestar, progrés i justícia social. Hem de recuperar el projecte.
I com es pot fer això?
No hem de tenir límits, l’1 d’octubre no teníem límits. Hem de recuperar aquesta mateixa actitud, però cal que hi hagi projecte i molta solidesa a l’hora de gestionar les institucions i en la gestió dels tangibles i els intangibles. L’1 d’octubre teníem pla A, B, C, D… I per això va anar bé. I jo recordo molta gent que ens deia que no, que aquell dia no hi haurà la possibilitat de votar. El problema és que la manca de cartografia, i alguns errors propis, van fer que no… Sempre he dit que la declaració d’independència l’havíem d’haver fet el dia 3, immediatament després. Però ara és molt fàcil dir-ho, en aquells moments no teníem tots els elements de judici, i la part autocrítica també l’han de fer.
En aquesta nova etapa, el cap de setmana passat el seu partit va iniciar una nova etapa, i el president Puigdemont i Jordi Turull van fer una crida per ‘abandonar els quarters d’hivern i passar a l’ofensiva’. És el moment de deixar de lamentar-se i tornar a situar un projecte sobre la taula?
Jo crec que Junts no s’ha lamentat. Junts ha mantingut la posició amb tota la intensitat i tota la capacitat que ha pogut. Però és veritat que en aquests moments aquesta ofensiva de l’Estat, aquests tres fronts que deia, aquestes tres amenaces hi han estat i, per tant, hem mantingut la posició, i això és molt important, és molt rellevant. Amb moltes dificultats, amb molt patiment, però ara és el moment de tornar a avançar, que vol dir tornar a reforçar aquest projecte perquè sigui un projecte guanyador i lluminós.
I això s’ha de fer conjuntament amb Esquerra?
Hem de buscar aquests espais compartits amb el sobiranisme català, però amb Esquerra d’una manera especial. La nostra ponència estratègica anava en aquest sentit, de buscar aquests espais on poder compartir. I jo, hi insisteixo, a la Mesa del Parlament, que és allà on tinc la possibilitat de poder actuar, amb els companys d’Esquerra Republicana ho estem fent. I ho vull posar molt en valor.
La militància d’Esquerra ha d’escollir la nova direcció a finals de novembre. Es poden buscar espais compartits amb Puigdemont al capdavant de Junts i Junqueras al capdavant d’ERC, si així ho decideixen els militants?
Ha de poder ser. Si hi ha generositat i hi ha sentit de transcendència, que vol dir que la nació no ens pertany només a nosaltres, sinó que pertany als que han de venir. Que la nació és sobretot un préstec que ens fan els nostres fills. Estic convençut que aquesta generositat hi serà i hi prevaldrà. Jo puc parlar de l’actitud del president Puigdemont i sempre hi ha hagut aquests dos elements: molta generositat i molt sentit de transcendència. També conec Oriol Junqueras, Marta Rovira i els altres líders, i en determinats moments tots hem estat capaços d’aconseguir aquest propòsit. En determinats moments, el que hauria de ser és amb caràcter general.
Per què la lluita per l’hegemonia ha debilitat el moviment?
És allò que deia dels retrovisors, i per això aquesta és una posició que evidentment no fa sentir còmode d’altres opcions polítiques, en aquest cas Esquerra Republicana. Però jo n’estic molt convençut que un moment guanyador d’aquest projecte va ser Junts pel Sí, que va generar un sentiment d’eufòria, de victòria, que va permetre aconseguir aquella majoria independentista al Parlament amb una altíssima participació. I és això.
Aquest és l’objectiu de Junts per Catalunya? Convertir el partit Junts pel Sí?
Això ho hem dit. Nosaltres, Junts pel Sí i, per tant, poder liderar, però això no ho farem sols, sinó que ho hem de fer amb d’altres. Però cal que hi hagi un lideratge i Junts està disposat a liderar de manera molt generosa tot aquest moviment.
Quan parlen d’incorporar perfils de tradicions diverses, però vinculats al catalanisme, estan cridant l’electoral o el militant exconvergent que s’ha sentit orfe?
No. Estem cridant a tothom, estem cridant a tothom perquè aquesta és la idea. Junts per Catalunya és un partit transversal que incorpora a tothom. Incorpora des d’aquells que venim de Convergència, que ha sigut un gran instrument d’expressió majoritària, i en bona part el que hem pogut fer com a país en termes independentistes és perquè aquella Convergència de l’any 74 que va governar l’any 80 va governar el país amb mentalitat d’estat i amb batec de nació amb els seus temes, però, evidentment, també s’incorpora gent que ve del PSC, alguns que venen, diguem-ne, de l’independentisme d’esquerres, d’altres de Demòcrates, d’altres que venen de Més, d’altres de Reagrupament. És un moviment d’ampli espectre. Perquè l’independentisme sigui operatiu cal que tingui instruments d’expressió molt majoritària. I Junts per Catalunya vol ser això, vol ser una eina amb vocació de ser majoritària per liderar aquest projecte. I això no és incompatible amb buscar complicitats i sumar amb les altres forces independentistes, però legítimament Junts vol liderar, i en aquests moments està liderant l’independentisme. A més té una figura excepcional per fer-ho, que és la figura del president Puigdemont, que té aquesta percepció de ser un líder molt transversal.
Però a la nova direcció aquesta transversalitat s’ha reduït. Han desaparegut noms de l’entorn de Laura Borràs i el sector de Jaume Giró s’ha hagut de conformar amb vocalies i s’ha importat el turullisme.
No. El que s’ha establert és aquesta idea d’aquest Junts on tots els lideratges sumen, i el lideratge de Laura Borràs, que continua sent vigent, que continua en l’executiu, en una posició que serà molt prevalent, no queda minimitzat, perquè no podem descapitalitzar-nos. Renunciar a persones i a lideratges tan potents com Laura Borràs seria descapitalitzar-nos i això Junts no ho farà.
I Comín també és capital polític o ha de plegar per l’assumpte al Consell de la República?
Estic convençut que tant el conseller Comín com el Consell de la República donaran totes les explicacions que corresponguin garantint l’exemple i l’exemplaritat del Consell.
Un altre aspecte que es va provar a la ponència estratègica és la unilateralitat. Va generar una mica de debat, però finalment el seu partit aposta per la negociació ,i si fracassa, tenir aquesta via. Això és el ‘referèndum o referèndum’ del president Puigdemont?
Exacte, és això. Ara ho anava a dir. El referèndum o referèndum. El primer referèndum és el referèndum a l’escocesa, a la quebequesa. És el referèndum pactat, acordat; i el segon referèndum és el referèndum de la no resignació. Si tu només dius referèndum, no és possible aquesta via acordada perquè hi ha un estat espanyol que no està disposat a entrar-hi, el que no pots renunciar és a tu mateix. I renunciar a aquest segon referèndum, que vol dir renunciar a la unilateralitat, vol dir renunciar a la mateixa existència de Catalunya com a nació. El dret d’autodeterminació és imprescriptible, és indisponible. No hi pot haver una nació que hi pugui renunciar. Quina és la via que sempre hem prioritzat? Ha estat la via del pacte i de l’acord.
Si no s’assoleix l’objectiu d’un referèndum pactat, el referèndum s’ha de tornar a fer o és vigent l’1-O?
L’1 d’octubre, allò que vam acordar, és vigent i la declaració del Parlament és vigent. No s’ha revisat. Per tant, el que hem de veure és en quins termes s’ha de desplegar, però sempre el que hem dit és que la cosa òptima seria poder arribar a un acord, però sense renunciar a allò que ja hem estat capaços de fer.
I vostè com a president del Parlament estaria disposat en un moment determinat a tirar endavant aquesta via unilateral?
Si hi ha una majoria al Parlament. La majoria en aquests moments no hi és, malauradament. En el ple de política general vam debatre i vam poder votar una proposta de resolució, que anava per aquí. Crec que va ser un error presentar aquella proposta de resolució, però la vam qualificar, malgrat que teníem advertiments de no fer-ho. Tenim una jurisprudència del Tribunal Constitucional que ens deia que no ho hauríem de fer, i, tanmateix, ho vam fer, perquè el Parlament, amb l’únic límit dels drets humans, ha de poder parlar i decidir de tot.
Ha fet referència a la proposta que demanava aixecar la declaració d’independència. També es va presentar una proposta sobre un referèndum. Va ser un error presentar-les sabent que no prosperarien perquè no hi ha majoria independentista?
Tots aquests elements hem de ser capaços de poder-los parlar i de poder-los negociar abans. Això és el que ens correspon de fer a tots en el futur. I vull creure que en el futur serem capaços de fer-ho.
