Aquest dissabte fa mig segle de l’entronització de Joan Carles I com a rei d’Espanya. Ell va ser l’aposta personal del dictador Francisco Franco per restaurar la monarquia a l’Estat espanyol. El va designar príncep i futur rei el 22 de juliol de 1969. En morir Franco, i havent jurat acatar els principis del Movimiento, les Corts el van proclamar rei el 22 de novembre de 1975. Feia dos dies que el dictador havia mort i Joan Carles de Borbó, que aleshores tenia 37 anys, començava el seu regnat. Això va ser el punt de partida de la restauració de la monarquia i l’inici del que s’anomenaria règim del 78, en referència a l’any en què es va aprovar la Constitució. Amb un encàrrec clar del dictador al monarca, com ell mateix va revelar en un documental emès l’any 2016 per la televisió francesa TF3. “Franco em va agafar la mà i em va dir que preservés la unitat d’Espanya”, va explicar l’ara rei emèrit. Després d’ocupar el tron d’Espanya durant 38 anys i mig, historiadors consultats per El Món consideren que mai va tenir cap gest de reconeixement de la personalitat de Catalunya. Els seus anys com a cap d’Estat van servir per confirmar la incompatibilitat de la dinastia borbònica amb el país. En aquest cas gairebé per falta d’un interès seriós.
Els analistes remarquen que la seva relació amb Catalunya no va anar més enllà de petits gestos com el que va fer el 16 de febrer de 1976, quan, al Saló del Tinell, va fer una part del discurs en català. Una visita que situen en una primera fase de la Transició, en què semblava que hi havia la intenció de resoldre d’una manera adequada l’encaix de Catalunya dins la monarquia. Va ser un temps en què Joan Carles I va empatitzar amb Tarradellas i, posteriorment va semblar que tenia una certa cordialitat amb Jordi Pujol. Però, a l’hora de la veritat, amb aspectes tan rellevants com per exemple la reforma de l’Estatut i la recollida de signatures en contra per part del PP, va preferir inhibir-se i no exercir el paper de moderador que li reconeix l’article 56 de la Constitució.
El moviment joancarlista que es va estendre arreu de l’Estat espanyol, sobretot en la primera part del seu regnat, no va tenir una rèplica a Catalunya, on la monarquia, sempre ha estat més impopular, igual que al País Basc. Això, després de la dictadura, es va fer evident per primer cop amb la xiulada pública a l’himne espanyol, amb pancartes incloses, a l’estadi olímpic Lluís Companys el 1989.
Però el descens a l’infern de la figura de l’ara rei emèrit comença l’any 2012, quan va haver de ser intervingut al maluc per una caiguda a Botswana mentre caçava elefants. Uns fets que, sumats als problemes judicials de la seva filla Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin, i els seus problemes amb Hisenda el van portar, el 18 de juny del 2014, a abdicar com a rei i cedir el testimoni al seu fill Felip VI.
Borja de Riquer: “No va tenir cap paper destacat respecte de Catalunya”
Borja de Riquer, historiador i professor honorari del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que Joan Carles I no va tenir “cap paper destacat respecte de Catalunya”. “En té en la política espanyola, lògicament, però dubto que es pugui parlar d’alguns trets específics per a Catalunya”, afirma. En aquest sentit, recorda que es va limitar a parlar en públic en català, un gest que no va tenir mai el seu avi Alfons XIII, que “es va negar a parlar en públic en català tot i que l’hi havien recomanat”. A més, De Riquer recorda que el seu avi es va atrevir a fer un discurs a Barcelona elogiant Felip V i la victòria dels Borbons a 1714. “Això, aquest no s’ha atrevit a fer-ho”, manifesta.
Així mateix, l’historiador deixa clar que la prioritat de Joan Carles I quan mor Franco és “salvar la monarquia, no la democràcia” i, davant el “camí sense sortida” que duu el govern de Carlos Arias Navarro, és quan busca el recanvi en Adolfo Suárez. “La seva prioritat sempre ha estat salvar la monarquia”, diu, i assenyala que acaba abdicant perquè la seva figura “està erosionant i desprestigiat la monarquia”. “L’única explicació és aquesta”, i afegeix que “en aquest camí, Catalunya hi pinta molt poc”. “La qüestió catalana no és un factor important en absolut”, insisteix Borja de Riquer, que separa la crisi del regnat i de la reputació de Joan Carles I i l’inici del Procés. “És evident que Catalunya és dels territoris on la monarquia és més impopular, però això no intervé en absolut en la crisi per la qual ell abdicarà“.
Anna Sallés: “La singularitat de Catalunya no existia en la seva ment”
Per la seva banda, Anna Sallés, historiadora catalana i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, no fa diferències entre Catalunya i Espanya sobre l’anàlisi del seu regnat i considera que ha significat el “manteniment d’un funcionament derivat de l’antic règim i l’establiment d’un nou equilibri de forces que, d’una forma o altra, estaven beneïdes per Joan Carles”, que, segons subratlla, ha estat hereu d’un sistema polític “corrupte”. “Aquesta corrupció ha continuat funcionant a Espanya, i també a Catalunya”, conclou. Sallés apunta que el Joan Carles I no va donar mai indicis d’entendre què és Catalunya i que durant el seu regnat no va tenir cap gest per reconèixer la singularitat de Catalunya, més enllà de parlar en català de cara a la galeria. “No existeix en la ment del monarca, com no existeixen tantes coses en la seva ment”, manifesta, i afegeix que és “bastant sinistre” que una figura com la seva hagi estat rei d’Espanya.
Tot i això, destaca que “l’important és que les forces polítiques catalanes van acceptar el joc derivat de la Constitució del 78”. “Així estem en aquests moments”, lamenta la historiadora, i deixa clar que el rei emèrit no ha tingut cap mena d’“intervenció en particular” durant el seu regnat i es limita a acceptar el que va aprovant les Corts espanyoles. “Mentre se li mantingués l’statu quo, i se li permetés viure gairebé com un rei del segle XVIII, en tenia absolutament prou”. Sallés defensa que va tractar els ciutadans com a “súbdits, gairebé com a tarats mentals”, i recorda que “no tenia cap mena de formació política”.
Xavier Diez: “ No va intentar cap gest de reconciliació amb Catalunya, ni se l’imaginava”
L’escriptor i historiador Xavier Diez, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona i col·laborador d’El Món, exposa que Joan Carles “és una figura molt blindada, que, en el seu moment, juga un paper conciliador, però, d’altra banda, no respon a un programa determinat, sinó que es fonamenta tot en relacions personals”. I situa el punt d’inflexió en el 2 de febrer de l’any 1981, quan fa un viatge oficial al País Basc que va culminar en un incident a la Casa de Juntes de Guernica, on parlamentaris d’Herri Batasuna van escridassar i interrompre el seu discurs. Uns fets que van passar dies abans de l’intent del cop d’estat del 23-F. De fet, Diez deixa clar que la diplomàcia personal de Joan Carles es neutralitza amb la discussió de la Constitució, quan es va imposar el cafè per a tothom i el “franquisme de tota la vida” actua per neutralitzar la idea d’una Espanya amb un País Basc i una Catalunya autònomes.
Amb tot, Xavier Diez deixa clar que l’ara rei emèrit mai va destacar per ser una persona amb “gran capacitat política, ni intel·ligència, ni independència”. “És algú que es deixa influenciar fàcilment pel seu entorn i, finalment, la realitat s’imposa a la inconsistència del personatge”, argumenta l’historiador. Tot i que creu que podria haver aprofitat el seu regnat per provar, per exemple, un encaix de Catalunya dins d’Espanya, com el d’Escòcia al Regne Unit, deixa clar que “això no va passar”. “No va passar perquè ni ell mateix s’ho imaginava, ni va intentar cap gest de reconciliació com ara demanar disculpes pel tracte històric dels Borbons respecte de Catalunya” i tampoc no ho va fer perquè, segons ells, “si ho hagués intentat, segurament el Madrid polític se l’hauria menjat amb patates”. “El seu regnat que va ser un intent frustrat i fracassat d’encaix”, afirma, i argumenta que la seva política de gestos personals “no va implicar els gestos polítics que probablement podria haver protagonitzat, i es va tornar a la lògica que Catalunya i Borbons no pot ser”. Ni que només fos per la via de la indiferència.
