La proposició de llei orgànica d’amnistia (tècnicament, proposició de la llei orgànica de l’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya), encetarà oficialment el curs parlamentari del 2024 al Congrés de Diputats. De fet, tothom espera que continuï com el gran protagonista de l’escenari polític i mediàtic. En principi, la Mesa que presideix la socialista mallorquina Francina Armengol va dictaminar el 19 de desembre que el termini per al registre d’esmenes acabava el dia 3 de gener. Però el PSOE va maniobrar i, aprofitant la majoria de la Mesa de la cambra baixa espanyola, va sol·licitar el passat 26 de desembre una ampliació del termini només per a l’articulat de la llei. Així, el termini s’allarga, si no hi ha cap més pròrroga, fins al pròxim 16 de gener.
Ara bé, el dia 3 sí que acabava el termini per a les esmenes a la totalitat, ja registrades per PP i Vox, però fins al 16 de gener es mantindrà el registre obert per a les esmenes a l’articulat. Són aquestes esmenes on hi ha la mare dels ous de la llei, donat que serviran per perfilar serrells o mirar de garantir casos que ara per ara quedarien exclosos de l’aplicació de l’amnistia o que deixen massa marge interpretatiu al poder judicial per entrebancar-ne l’aplicació cas per cas. Aquí és on entren les esmenes que podrien obrir camí als casos de lawfare que reivindiquen Junts i ERC, un concepte que el PSOE ha començat a admetre, tot i que a la seva manera.
Una ampliació de terminis per guanyar temps i calmar les aigües de l’altra Espanya
La pròrroga del termini per a la presentació d’esmenes a l’articulat, les esmenes parcials, per part dels grups parlamentaris implica que el govern espanyol tindrà temps per comunicar el seu criteri sobre la proposició de llei fins a les sis de la tarda del dos de febrer. Un tràmit que normalment passa sense pena ni glòria en les iniciatives legislatives presentades pels grups parlamentaris que donen suport a l’executiu, com seria el cas de l’amnistia. Tot plegat, pensat per enviar el missatge a navegants que el PSOE, i ningú més –per tant, no els independentistes–, controlen l’agenda i piloten el procés amb sentit d’estat. I de pas, esperen guanyar temps perquè baixi el suflé de la ultradreta i les protestes a Ferraz.
Serà aleshores quan la comissió de Justícia del Congrés haurà de dictaminar sobre el text, abans d’aprovar-lo, remetre’l al Senat i posteriorment al Congrés. Lluny quedaria doncs el pronòstic que va fer el portaveu dels socialistes, Patxi López, que apuntava que el mes de gener hi podria haver “l’aprovació definitiva” de la norma per part del ple del Congrés. Ara com ara, no hi ha cap data a l’agenda per a la convocatòria de plenaris i ni tan sols de la comissió de Justícia, que té encomanada la tramitació i el debat.
Una comissió que serà un camp de batalla
Els terminis, tot i que allargassats, no són els terminis bíblics del reglament parlamentari, perquè la llei d’amnistia es tramita pel tràmit d’urgència. Un mètode que estalvia passos. La vida parlamentària de la llei es va encetar el passat 12 de desembre, quan es va admetre a tràmit en el debat de presa de consideració per 178 vots a favor i 172 en contra. Un cop passat el primer sedàs, la Mesa del Congrés va establir els terminis i va encomanar a la comissió legislativa de justícia de la cambra la seva tramitació. Allà es debatran les esmenes a l’articulat. “Aquí és on hi haurà el veritable Vietnam parlamentari”, asseguren fonts de les formacions.
Qui és qui en la negociació de les esmenes
Paco Aranda, un veterà dels socialistes a Catalunya
La composició d’aquesta comissió és interessant. La presideix un socialista murcià, Francisco Lucas, però com a portaveu del grup del PSOE-PSC hi ha un veteraníssim de l’arquitectura interna dels socialistes catalans, Paco Aranda. Aquest diputat va ser l’home de confiança de Miquel Iceta durant la travessa del desert de la formació arran del Procés, està avesat a les ofensives populars i és un extraordinari oficial de combat a les bambolines del poder.
María Jesús Moro, pel PP, i Ortega Smith per Vox
Hooligan del Betis, Aranda té un temperament que sembla buscat per neutralitzar la popular María Jesús Moro que porta a la cambra sis legislatures i és professora de dret civil a la Universitat de Salamanca. A la bancada de la dreta visigòtica, Vox no s’ha estat de res i hi ha nomenat com a portaveu el seu ariet jurídic contra el Procés, Javier Ortega Smith.
Pilar Vallugera, figura clau sempre discreta d’ERC
Per part d’ERC, els republicans no han volgut experiments i han confiat la tramitació de la llei a una veteraníssima del partit amb fons de jurista, i amb un punt de picardia catalana, com és Pilar Vallugera. Aquesta diputada, la passada legislatura va ser l’encarregada de portar les galeres de diverses iniciatives parlamentàries. El fet que Gabriel Rufián xuclés tota l’atenció no va permetre que els diputats republicans traspassessin la línia per arribar al gran públic, però hi eren fent feina.
Josep Maria Cervera, un home bregat de Junts i l’AMI
Per part de Junts, els de Carles Puigdemont han decidit que Josep Maria Cervera, expresident de l’Associació de Municipis per la Independència, en sigui el portaveu. La tria de Cervera respon al fet que té la pell molt gruixuda després de quatre anys al Senat amb majoria del PP i una llarga experiència com a alcalde de Port de la Selva. De fet, Cervera va ser un dels que va triar l’equip jurídic de l’AMI per tal d’evitar un reguitzell d’inhabilitacions d’alcaldes per la seva participació el Primer d’Octubre. La cap de files de Junts, Míriam Nogueras, consta com adscrita a la comissió.
Jon Iñarritu, diputat estrella de Bildu
Aquests portaveus no estaran sols. Bildu ha optat per un experimentadíssim diputat, exsenador i força coneixedor de la realitat catalana com és Jon Iñarritu. Diputat expert a trolejar la dreta, d’un verb ràpid, irònic i intel·ligent, tindrà la tasca de reforçar Vallugera i Cervera, quan necessitin suport aeri. Coneixedor de la realitat basca i ferm pacifista, assenyat de mena, se’l coneix a Catalunya amb el sobrenom del “cinquè Beatle” de l’independentisme. Ha estat un dels observadors d’Euskadi entre comunitats minoritzades com la kurda o els armenis.
Mikel Legarda, un lletrat expert del PNB
El PNB també aposta per la rigorositat tècnica amb un diputat amb moltíssimes hores de vol com és Mikel Legarda, lletrat dels serveis jurídics centrals del govern basc. Porta sis legislatures a la cambra i sembla que no tingui cap arruga al vestit. El seu aspecte de sir Humphrey de la famosa sèrie ‘Sí, ministre’ li ha permès mantenir el pols tot i les envestides de la dreta espanyola.
Enrique Santiago, Gerardo Pisarello i Martina Velarde, en el front de Sumar i Podem
Enrique Santiago, l’actual secretari general del Partit Comunista d’Espanya, serà el portaveu de Sumar, amb l’ajuda d’un adjunt de luxe com és Gerardo Pissarello, exprimer tinent d’alcalde de Barcelona i un dels impulsors del Col·lectiu Prada, l’entitat de professors i acadèmics del dret que defensaven la legalitat del referèndum. Martina Velarde, diputada de tres legislatures, serà l’encarregada de portar la veu de Podem en la tramitació legislativa.
Orfebreria en les esmenes
El tràmit d’esmenes és evident que no serà bufar i fer ampolles, tot i que no s’esperen una quantitat ingent d’esmenes parcials. Bàsicament, la projecció és que hi haurà esmenes per retocar “quatre detalls” que en un text com aquest poden ser claus. D’entrada les esmenes hauran de treure ferro a la reforma aprovada el passat desembre que va espantar els grups polítics independentistes amb el benentès que establia la suspensió dels terminis quan un jutjat o tribunal presentés una qüestió prejudicial a la justícia europea. Una opció que alentiria, per la decisió d’un jutge, l’aplicació de l’amnistia en els processos ja oberts.
Un segon punt que han d’abordar les esmenes són els casos de lawfare. És a dir, com “establir (i garantir) negre sobre blanc l’aplicació de l’amnistia en els casos que s’ha aplicat el codi postal en lloc del Codi Penal”. Això vol dir crear un redactat que protegeixi els casos dels independentistes que han estat processats fregant els marges del que s’entén per Procés, en casos no directament vinculats. La fórmula que ara per ara més adeptes tindria seria incorporar una esmena apuntant els casos que es pot acreditar que s’han aixecat a partir d’activitats parapolicials amb el paraigua de l’Estat. Acreditar-ho o generar el dubte raonable sobre els mètodes emprats, per exemple, per la policia patriòtica de l’etapa de Mariano Rajoy, que s’ha fet evident que actuava amb motivacions polítiques contra el sobiranisme i amb sistemes qüestionables.
Serien aquells casos on la policia patriòtica o membres d’unitats especialitzades policials, com la UDEF, hauria portat a terme operacions encobertes, amb manipulació de proves i de relats per embolicar a pretesos líders independentistes en una causa judicial. Aquesta fórmula permetria alliberar els jutges d’acusacions de lawfare amb el benentès que se’ls presentaria com a víctimes “d’una actuació irregular de la força instructora”, la policia. Els tècnics de totes les formacions favorables a la llei d’amnistia estan fent punta al llapis per trobar una fórmula prou rigorosa que superi el filtre del Tribunal Constitucional que, ara per ara, s’espera que avalarà text proposat.
