La futura llei d’habitatge el govern espanyol encapçalat per Pedro Sánchez, encara sense un text tancat, ha desfermat una tempesta de reaccions. El projecte legislatiu pretén fer front a l’increment del preu de lloguers i és una concessió a les demandes d’Unides Podem a canvi de suport per als pressupostos generals de l’Estat, que s’han de votar a final de mes. El text planteja, en principi, més incògnites que certeses. Per això, experts consultats per El Món coincideixen a assenyalar-ne els desavantatges, que són majoritaris, tot i tenir pinzellades que consideren “esperançadores”.
1. Limitar els preus “no funciona mai”
Una de les línies mestres de la llei que ha transcendit és obligar els grans propietaris, és a dir, els que tenen més de deu habitatges, a limitar el preu del lloguer d’acord amb un índex de referència que el govern espanyol vol consensuar amb les comunitats autònomes. Aquesta obligació serà per a les persones jurídiques, en cap cas per als propietaris que siguin persones físiques. A banda, i en el mateix sentit, la llei preveu que fins i tot els petits propietaris –amb menys de deu habitatges– hagin de congelar els lloguers en les zones “tensionades”. Aquesta norma s’aplicaria als nous contractes i a les pròrrogues de tres anys, un sistema semblant al de la llei catalana.
Aquest és, precisament, un dels punts més controvertits de la norma. Sergio Nasarre, director de la Càtedra Unesco d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili, defensa que un sistema de control de renda dur com aquest “està demostrat, sense excepció, que no funciona mai”. De fet, l’expert assenyala que aconsegueix justament el contrari del que persegueix, que s’incrementin els preus perquè cau l’oferta –molts propietaris optaran per vendre en lloc de llogar–, que es degradi el parc de venda, que s’expulsi els més vulnerables i que els nouvinguts no puguin ni tan sols entrar al mercat. “És la típica mesura econòmica que aconsegueix el contrari del que busca i que també té efectes en la mobilitat laboral i en el deteriorament dels habitatges”, apunta.
“Un sistema de control de renda dur com aquest està demostrat, sense excepció, que no funciona mai”
Nasarre defensa que “el mercat es regula sol”, per la qual cosa les mesures del govern espanyol suposaran “una hipoteca futura” per a l’Estat “quan ells ja no siguin al poder”. En el mateix sentit, el professor del Departament d’Economia i Empresa de la UPF Josep Maria Raya considera que aquesta és “una mesura populista” i sempre “una mala idea”. Tot i afirmar que hi ha bones intencions darrere, Raya considera que pensar que si es prohibeix la pujada dels preus aquests es congelaran és “un pensament infantil”.
“S’aconseguirà que no es construeixin habitatges per posar en lloguer perquè no vindran inversors”, assenyala l’expert, que apunta que les mesures que s’han de prendre no han de reduir l’oferta, sinó augmentar-la. “Necessitem oferta pública i privada, no expulsar inversors”, subratlla el professor, que considera que els beneficis d’aquesta regulació són “molt reduïts” i comportaran problemes com l’expulsió dels més desafavorits perquè “el propietari llogarà el pis a la gent amb millor situació per assegurar-se cobrar”. “Les solucions fàcils no funcionen”, alerta.
2. El bo jove, en mans dels propietaris
El director de la Càtedra d’Habitatge alerta que el bo de fins a 250 euros mensuals per als joves d’entre 18 i 35 anys que tinguin una renda inferior als 23.725 euros anuals anunciat pel president espanyol “acabarà en mans dels propietaris”, que apujaran els preus pensant en el bo. Nasarre defensa que això “ja va passar l’any 2004” i tindrà un impacte negatiu en tot el sistema. “Tot el que sigui diners gratis distorsiona les normes i va en contra de valors importants com l’estalvi i l’esforç”, assenyala.
A banda, lamenta que el bo sigui igual per a totes les comunitats autònomes o ciutats. “En municipis petits pot cobrir el 100% del lloguer, però a les grans ciutats és ridícul”, assenyala abans d’afegir que aquesta és una de les raons que portarà les comunitats autònomes a rebutjar la norma.
El professor de la UPF Josep Maria Raya coincideix en la necessitat d’assegurar-se que aquest incentiu, que considera una bona mesura per al col·lectiu amb més dificultats d’accés a un habitatge, no acabi en mans del propietari traslladant-se als preus. “El segon punt que s’ha de garantir és que no sigui una mesura igual per a tothom, sinó que vagi en funció de la zona i com de tensionat estigui el mercat allà”, defensa Raya, que considera “una gran injustícia” que el bo no vagi equilibrat segons el poder adquisitiu dels euros a cada lloc.
3. Una manera de fer durar la precarització dels joves
“És una manera d’aguantar la precarització de la gent jove, de donar a través de l’Estat els diners que no dona la feina”. Així de taxativa és l’economista Queralt Baizan, que considera que la nova llei d’habitatge “valida la precarització de manera contínua”. Baizan considera que es tracta d’una subvenció “molt cara” per a l’Estat que no compensa, ja que “no ajudarà gaire gent a independitzar-se, sobretot a les grans ciutats”.
L’economista considera, però, discrepa del perill que el bo no generi un increment en els preus com va passar durant el mandat de José Luís Zapatero. “No hi ha tanta gent jove que amb 250 euros pugui independitzar-se quan de sou n’està cobrant 500”, assenyala Baizan, que admet que l’increment en els preus generat per aquesta mesura es podria donar “a l’Espanya buidada”.
Xavier Anzano, professor del Màster de Ciutat i Urbanisme de la UOC, encara discrepa més d’aquesta crítica i comparteix la tesi que els preus no pujaran per l’aplicació d’ajuts. “Es limita precisament els diners que es poden demanar per un pis. Aquí a Catalunya ja veiem que els preus estan baixant”, defensa Anzano, que considera que no hi ha arguments per sostenir aquesta opinió. “És evident que hi ha una pressió interessada del sector perquè aquesta llei no es compleixi”, lamenta.
4. El recàrrec de l’IBI no distingeix entre grans i petits tenidors
La llei d’habitatge pactada per PSOE i Unides Podem planteja un recàrrec de l’IBI de fins al 150% per als propietaris –grans o petits– que tinguin habitatges buits. Aquesta podria ser una bona mesura, segons l’expert Josep Maria Raya, si es distingís entre els grans tenidors i els petits.
“A Europa, els considerats grans tenidors tenen centenars de pisos. No es pot plantejar el recàrrec per a gent que en té dos o tres buits, perquè si els tenen així és perquè no se senten segurs al mercat de lloguer”, explica Raya, que considera que el que s’ha de tractar és la inseguretat en lloc de plantejar aquesta mesura que seria “contraproduent”. “D’aquesta manera no s’aconseguirà treure aquests pisos al mercat”, assenyala.
5. La llei no va a l’arrel del problema
Tant Josep Maria Raya com Sergio Nasarre defensen que el conflicte amb l’habitatge porta lligat un conjunt de problemes paral·lels. El principal, el mal sistema de cohesió territorial, que està “absolutament desequilibrat”. “Des del 2007 els joves s’han vist forçats a viure o treballar a Barcelona o a Madrid i les petites ciutats s’han despoblat perquè no hi ha oportunitats”, apunta Nasarre, que considera que aquest “complet desastre” és el que ha portat a uns lloguers desproporcionats com els actuals. “És la conseqüència de fer polítiques territorials des d’un despatx a Madrid”, es queixa.
En el mateix sentit, Raya considera que assumim com un problema d’habitatge un conjunt de mancances paral·leles: la cohesió territorial, els salaris precaris i estancats i la falta d’oportunitats a les petites ciutats que porta als lloguers desorbitats”. “Es pot intentar solucionar el que passa als altres mercats i mentre, treballar en l’habitatge amb mesures efectives com la creació d’un parc públic d’habitatge“, reclama.
