Joaquim Albareda i Salvadó (Manlleu, Osona, 1957) és un referent. És un catedràtic d’Història Moderna a la UPF que mai no ha deixat de fer recerca. Una recerca lloada per l’acadèmia i que ha estat capaç de girar com un mitjó mites i llegendes de la nostra història. De fet, n’ha canviat la perspectiva. La seva investigació centrada en la guerra de Successió d’Espanya (1705-1714) es pot constatar en múltiples treballs, llibres i articles. De fet, Albareda s’ha encarregat científicament de desmuntar amb un rigor extraordinari la historiografia que presentava la Catalunya posterior al 1714 com un país lliurat als braços del règim borbònic. Res més lluny del que diuen els arxius, els documents i els testimonis que fa anys que investiga. Un dels seus llibres, Vençuda però no submisa (Edicions 62), ho explica amb precisió. Catalunya va ser resistent i tossuda després del 1714. És bo fer-ne memòria després de la Diada.
El títol en el seu llibre era molt clar, Vençuda però no submisa. Una idea que trenca aquesta historiografia a què ens havien acostumat sobre les bondats de la implantació del sistema borbònic després de 1714 i com va ajudar a progressar el país.
Sí, i aquesta lectura es va fer des d’obres i òptiques totalment contraposades. Per una banda, la que va fer Ferran Soldevila, que apunta una Catalunya que es va convertir, va voler convertir-se, en província perquè no tenia altres opcions, tot renunciant als objectius nacionals. Una tesi que va compartir Jaume Vicens Vives, tot i que després es va esmenar. I, en l’altre pol ideològic, sempre hi ha hagut una historiografia marcadament espanyolista, que des del primer moment, des del segle XVIII, presenta l’entrada borbònica com la clau de la prosperitat futura de Catalunya, com el fiscal Campomanes, que atribueix tots els mèrits del progrés econòmic al cadastre i al Decret de Nova Planta. I aquestes dues línies són les que van marcar profundament la historiografia. Una, en clau pessimista del país mateix. I l’altra, d’un optimisme que no tenia cap fonament i que simplement el que volia fer era justificar els vencedors.
Una idea que ha caigut.
Això s’ha anat matisant força aquests últims anys des de diversos àmbits i àrees amb aportacions molt diferents, com la d’Ernest Lluch, que va ser molt important, o la de Josep Fontana, o altres historiadors de l’economia que han anat explicant que les transformacions que hi va haver a Catalunya són gràcies a les seves estructures econòmiques i socials que la fan apta per competir en aquelles condicions noves que es van generar.
De fet, en el llibre vostè apunta fins i tot que el creixement econòmic és anterior al segle XVIII.
Això està demostradíssim. Això ja ho va plantejar Pierre Vilar, i sembla estrany que economistes com Gabriel Portella insisteixin en aquesta idea. Vilar ho va dir de manera molt clara a la seva obra Catalunya a l’Espanya moderna. Després, Albert Garcia Espuche també va demostrar que encara hem d’anar una mica més enrere per trobar els precedents del creixement en el segle XVII. I el professor de la UPF Jaume Torres, que va morir l’any passat, posava en èmfasi, sobretot, en el contracte que hi havia després de la revolta dels Remences, que convertia el pagès en gairebé el propietari de la terra. Això va ser essencial per al creixement econòmic i per estimular innovacions en els cultius per la mobilitat de l’ús de la terra, cosa que no succeïa Castella, i aquesta és la clau. Si després hi havia estímuls, és clar que n’hi havia, però si no hi hagués hagut tots aquests antecedents, els estímuls no haurien servit de res, com li va passar a l’Aragó. O en part com li va passar a València, que va patir molt el decret de Nova Planta.
Esmenta el cadastre, que a priori podria ser un bon invent, però jo interpreto que el defineix com un instrument de repressió…
A veure, la idea del cadastre corre per Europa en aquelles èpoques, a França, a Àustria. I, en principi és un bon sistema: intentar fer un sistema més equitatiu de contribució en el qual paguin els que més tenen i no qui menys té, com estava passant en la majoria de llocs. Però aquest principi teòric es desvirtua des del moment que només s’aplica a la Corona d’Aragó, com a territoris vençuts, com una mena de càstig en la línia del model del comte duc d’Olivares, que afirmava que a partir d’aleshores la Corona d’Aragó havia de contribuir i hi havien d’aplicar lleis, tot en línia repressiva. I el que és pitjor: la seva aplicació va ser nefasta.
Vostè ho ha investigat, per què va ser tan nefasta?
Perquè feien el repartiment els regidors corruptes que, en moltes ocasions havien comprat el càrrec, i això genera una allau de protestes durant tot el segle XVIII. Per tant, el mite no s’aguanta per enlloc. Es confonen, diguem-ne, els desitjos inicials dels efectes positius que podia tenir amb els resultats finals, que van ser nefastos. No hi ha manera d’agafar el cadastre positivament. La prova és que el 1793, a finals del segle XVIII, quan hi ha la Guerra Gran a França, la ciutat de Barcelona diu que mirarà de col·laborar en la defensa, però posa condicions. La primera, que s’aboleixi el cadastre, que només es paga als territoris de la Corona d’Aragó. I la segona era que es destruís la Ciutadella. És la mostra de la consciència que hi havia del caràcter opressiu del cadastre i la Ciutadella per als catalans.
Ho he entès bé? Vostè ha dit que hi havia regidors que havien comprat el càrrec que controlaven el cadastre?
Sí, sí! El 1739 la monarquia, per problemes financers, copiant el sistema francès, i abans, en alguna ocasió durant els Àustries, posa a la venda els càrrecs de regidors, i són uns ingressos fabulosos per a la monarquia. És una inversió per a qui compra el càrrec, no pel sou de regidor, que era molt baix, sinó pel que obtindrà amb tota mena de martingales, com ara inventar-se contribucions, fer pagar més a la gent, deixant uns quants exempts sense pagar impostos i distribuir les càrregues dels impostos sobre la terra, donant més valor a les terres dels més pobres, i a l’inrevés amb els rics. Tot això ho sabem per denúncies, que sovint durant anys hi intervenen advocats i tot. Hi ha un cas sorprenent, a Cervera, que fins i tot el Consell de Castella els dona la raó! Però no passa res perquè el corregidor militar protegeix el regidor denunciat i aquí s’acaba tot. Hi ha molts casos com aquests a Barcelona, Tarragona i Guissona… Hi ha una realitat prou representativa del que significativa la corrupció, per una banda, i la dissidència, per una altra.
Aquest és un altre dels relats que es pot desmuntar amb la recerca i és que fins ara ens havien fet creure que a Catalunya no hi havia hagut dissidència…
Sí, perquè la primera lectura era pessimista i derrotista; tot i que Ferran Soldevila ho va detectar i en deixa constància. En canvi, hi ha hagut historiografia, com l’escrita Roberto Fernández, que no es pot sostenir per enlloc. És un disbarat dir que, després del 1714, tothom va viure feliç i que no hi ha indicis representatius de protesta o de subversió o dissidència. N’hi ha a munts! Es podria fer una tesi només amb el material de la Reial Audiència i anar resseguint les denúncies, les protestes i les queixes, que són una forma de dissidència molt clara.
I com eren aquestes dissidències?
El més interessant és que aquestes dissidències, ja fossin memorials, denúncies o fins i tot revoltes, anaven sempre acompanyades de reivindicació, amb el missatge ‘d’això abans no passava’. Així recordaven que s’elegien els paers o els regidors, per tant, era gent del poble que defensava els interessos del poble, o el Tribunal de la Visita, que controlava la corrupció i que va ser abolit, o la representació dels ajuntaments responia a la realitat social, amb tots els matisos, un sistema representatiu prou avançat per a l’època. Tot això hi surt en aquests memorials, com elogis a la Diputació General que ‘tan bé ens governava’. Això fa pensar que ho tenen present, però vigilen com ho diuen perquè la repressió era molt forta i, a vegades, el més sorprenent és que a vegades són oficials borbònics!
Borbònics?
Sí, perquè davant les queixes diuen que el millor seria restablir la Generalitat, que ho feia prou bé, i que fos la que administrés les contribucions i s’haurien acabat els problemes. És a dir, hi havia gent prou sensata per veure que allò era un desgavell, un cau de corrupció absoluta. Hi ha funcionaris borbònics que ho escriuen i ho titllen de vergonya, perquè veuen gent que arriba sense un ral i tornen enriquits. Demanen que torni la Generalitat! Al capdavall, era una institució que tenia prestigi.
Quan afirma que s’havien confós els estímuls amb l’evolució econòmica de Catalunya, què vol dir?
No es pot negar que la monarquia borbònica emprèn unes reformes o mesures que en alguns casos van ser positius per a Catalunya.
Per exemple?
L’abolició de l’estrangeria. Això implica que poden comerciar amb tot Espanya. Els catalans van inundar els mercats castellans de teixits de llana, es van quedar amb tota la indústria de la sardina de Galícia -amb protestes que van incloure persecució de catalans- però a la inversa també es dona el fenomen. Els catalans arruïnen la indústria tèxtil castellana perquè la indústria catalana era més competitiva i estava més ben preparada, i poden inundar els seus mercats. Una altra mesura, l’abolició de les duanes interiors. I l’aprovació de la Junta de Comerç, arran de la bona entesa de la burgesia catalana amb el govern. La Junta de Comerç estava integrada per gent que col·laborava amb Felip V des de 1713 i va rebre un premi amb aquesta entitat que va fer de govern de Catalunya que va fomentar la tècnica i l’economia i les escoles professionals com la d’arts o navegació, que la monarquia no proporcionava. També es van aprovar mesures proteccionistes del cotó quan començava a arrencar aquesta indústria a Catalunya, per motius fiscals, perquè a la monarquia li anava millor la recaptació interna que no pas els aranzels. I, una darrera circumstància, que ara s’estudia molt, com és la demanda militar. L’exèrcit de Felip V era molt important, amb 30.000 homes, requeria una demanda de roba, munició i armes que només podien proveir indústries de Catalunya per la seva capacitat de producció. Són estímuls perquè Catalunya estava en condicions de respondre. Una capacitat que provenia del 1600 no del 1700. En cas contrari, no hauria estat així. Ara bé, a mesura que passen les dècades, els estímuls cauen i el pes es deriva cap a Madrid.
I la societat civil?
També cal tenir present l’emergència de la societat civil que esperona institucions com l’Acadèmia de Matemàtiques, que va néixer com escola militar però d’on van sortir molts enginyers civils que van jugar un paper essencial en el desenvolupament social. O bé l’Acadèmia de Bones Lletres -que ja venia del 1600-, que tenia per objectiu escriure una història de Catalunya i reivindicar el català. Això explica que no es va perdre la consciència de la identitat perquè hi ha la continuïtat de la llengua.
