Tarda de commemoració a la Universitat Catalana d’Estiu amb canvi d’escenari inclòs. Aquest dimarts, el gruix del rectorat i de l’alumnat s’ha traslladat en un bus col·legial de Prada, al Conflent, a Prats de Molló, al Vallespir, població coneguda com la vila de “la memòria i la solidaritat”. La seva ubicació al nord del Coll d’Ares la va convertir en el gran refugi dels exiliats catalans de la Guerra Civil espanyola. Però, l’exili no era la temàtica de l’acte central del dia a l’UCE, sinó un dels episodis més sonats de l’independentisme del segle XX. En concret, l’aixecament militar contra la dictadura de Primo de Rivera i per a la proclamació de la República Catalana, que s’ha batejat amb la fórmula molt catalana de “fets de Prats de Molló”, com s’ha utilitzat en altres episodis dissimulats de la seqüència històrica catalana com “els fets d’octubre del 34” o “els fets de maig del 37”.
El Fogar Rural del municipi s’ha omplert per sentir les explicacions sobre el contingut, la història i els detalls de l’aixecament liderat pel president Francesc Macià l’any 1926. Un acte de “base insurreccional” propi de l’època que va entronitzar Macià no només com un símbol separatista sinó com “l’únic líder opositor” a la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Els encarregats de detallar la història d’aquella insurrecció frustrada gràcies a la infiltració dels serveis secrets italians han estat tres historiadors amb ofici: Fermí Rubiralta, Jordi Casassas i Agustí Colomines, que, a més, en el seu llistat de tasques acumula la de diputat de Junts per Catalunya, amb la funció de ser l’ideòleg del “front patriòtic” que vol articular la formació que lidera Carles Puigdemont. Un acte que ha acabat amb una visita guiada a la Casa Macià del municipi amb un cicerone de prestigi com és el conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts Lluís Puig.
“Una baula d’un procés molt més llarg”
Colomines no ha evitat la ironia en comparar els inicis del moviment independentista contemporani i el seu tarannà convuls amb l’actualitat de la biosfera sobiranista. En tot cas, tant Rubiralta com Colomines i Casassas han contextualitzat com una maniobra pròpia de l’època -com el cas d’Irlanda-, el moviment de Macià de voler entrar a Catalunya, fins a Olot, amb escamots armats i declarar la República amb la connivència d’una vaga general revolucionària de la CNT i l’aixecament d’algunes guarnicions militars dirigides per oficials maçons i republicans. De fet, Colomines ha recordat que Macià no només tenia present tirar “endavant un projecte d’autogovern” i, per a aquest objectiu, és “evident que va utilitzar tota mena d’apostes”. Així, l’ha definit com una ”baula més d’un llarg procés” de creació de l’independentisme modern.
En el mateix sentit, Rubiralta ha insistit que Macià no era un dels homes més radicals, en comparació a l’acció que propugnava Daniel Cardona, líder de Nosaltres Sols i molt crític amb les aliances que el líder d’Estat Català podia tenir amb forces espanyoles. Com a anècdota, Rubiralta ha recordat que els grups i els escamots d’Estat Català que estaven acostumats a viure en la clandestinitat es van “adaptar molt bé” a la dictadura. Així van fer una passa més enllà que no pas “apallissar algun vicari que deia les misses en castellà o tirar bombes fètides” per arribar al Complot del Garraf, un atemptat fallit contra Alfons XIII. Sia com sia, el moviment de Macià va ser “simbòlic” i va servir per organitzar la dispersió de l’incipient moviment independentista. De fet, Rubiralta ha destacat els elements en comú que aquesta insurrecció podia tenir amb les “carlinades” o amb les “tàctiques garibaldines” -pròpies de la unificació italiana- en la seva actuació.
En tot cas, Rubiralta ha subratllat, amb el suport de Casassas i Colomines, que Macià va ser prou hàbil per utilitzar la desarticulació del moviment per internacionalitzar la causa catalana. El grup insurrecte va ser enxampat in fraganti amb les armes guardades a la casa de Prats de Molló que feia les funcions de quarter general. En aquest sentit, Rubiralta ha ressaltat que Macià durant el judici va sentenciar que volia convertir Catalunya en la “Bèlgica del Sud” i sense cap relació amb la Catalunya Nord per evitar problemes. Una solució que va ser prou eficaç perquè França, tot i haver-los sorprès amb les armes i els preparatius, només van imposar-li una multa de 200 francs i un mes de presó, per ser immediatament expulsat a Bèlgica i va encetar una gira per la comunitat catalana d’Amèrica, on van redactar una Constitució catalana. Un bagatge que li va permetre liderar ERC i arrossegar classes treballadores, petita burgesia i joves. Una jornada “contextualitzada” sobre un dels episodis que l’independentisme semblava que havia fet dormir el son dels justos amb la flassada de la “revolució dels somriures” o el lema de “ni un paper a terra”.
