“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Aquesta és la pregunta que 2.286.217 catalans van respondre en el referèndum del Primer d’Octubre del 2017, aquest dimarts farà set anys. Va ser el moment àlgid d’un procés d’independència que es va posar a caminar ara fa quinze anys amb la consulta d’Arenys de Munt. El ‘sí’ es va imposar amb contundència l’1-O, amb un 90% dels vots, per només el 7,8% en contra, i hi va haver una participació del 43% del cens. Però més enllà dels resultats, en la memòria de molts catalans hi ha els nervis que van viure les persones que custodiaven els col·legis, gent portant les urnes als centres per començar la votació a primera hora del matí, la brutalitat a cop de porra dels policies espanyols contra la ciutadania per intentar aturar el referèndum o la incertesa sobre com el Govern compliria aquell mandat. Van ser alguns dels moments que van marcar aquell dia històric. El Primer d’Octubre, com diu el títol de la cançó d’Ovidi Montllor, serà un dia que durarà anys, per tot el que es va viure en aquella jornada, però també per tot el que es va produir després: des de l’aturada de país fins al discurs del rei espanyol Felip VI el 3-O, des de la declaració d’independència al Parlament de Catalunya –mai implementada– fins a l’aplicació del 155, l’arribada de la presó i l’exili, els indults, la repressió i la recent amnistia, amb molts casos, com el del president a l’exili, Carles Puigdemont, encara per aplicar.
Com passarà a la història el Primer d’Octubre? Quina és l’anàlisi retrospectiva que se’n pot fer ara que ja han passat set anys des d’aleshores? Era imaginable tot el que ha passat des d’aleshores fins ara? Set anys no són gaires per tenir una perspectiva àmplia d’aquell fet històric, però és un marge suficient per fer una primera anàlisi amb tres historiadors i per analitzar els encerts i els errors d’una jornada que a molts catalans els ha quedat gravada en la retina.
L’escriptor i historiador Xavier Diez, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona i col·laborador d’El Món, deixa clar que encara “és molt difícil valorar l’impacte” del referèndum, però es mostra contrari a veure-ho “com una derrota o com una victòria”, i creu que és un episodi històric que va suposar “un abans i un després en les relacions de Catalunya i Espanya, però també fins i tot de Catalunya amb ella mateixa”. En aquest sentit, diu que per a molts catalans va suposar “una mena de pèrdua de la innocència” perquè confiaven que vivien en una democràcia i es van trobar que, en la seva relació amb Espanya, “s’enfronten a un monstre autoritari”. “Hem perdut passió, però s’ha estabilitzat el divorci emocional i no hi ha marxa enrere”, sentencia.
L’historiador i expolític Jaume Sobrequés considera aquell dia com el “moment àlgid” de l’independentisme a Catalunya, quan el moviment “té més força”. És a dir, “el punt més elevat de la possibilitat i de la consciència col·lectiva que la independència era una opció possible”. Creu que a partir d’aquell moment això s’ha anat “diluint”, però deixa clar que “no ha mort”.
“Errors de càlcul” de l’independentisme en els tres factors clau del moviment
Joan-Pau Rubiés, historiador i professor de recerca ICREA Departament d’Humanitats de la UPF, considera que aquell dia “va ser molt important i molt positiu” per demostrar que hi havia una societat civil que volia votar i un Estat espanyol que, en el moment de la votació, va reaccionar amb “polítiques molt agressives”. Això últim, Rubiés ho atribueix a la formació d’un “espanyolisme agressiu” que volia aprofitar l’ocasió per retallar encara més l’autonomia, però més enllà d’això apunta que hi ha “tres factors clau” en un moviment independentista: el suport intern, la cultura política de l’Estat i la manera com reacciona i la simpatia internacional que pugui generar el moviment. Tanmateix, apunta que la vaga general del 3-O va suposar “el moment de màxim èxit” perquè, a parer seu, “va demostrar un consens encara superior al del Primer d’Octubre”.
Amb la perspectiva que atorguen aquests set anys, l’historiador de la UPF assenyala que el lideratge independentista va cometre “errors de càlcul” en els tres factors clau del moviment. Així, detalla que “no van calcular la capacitat de mobilització de l’oposició interna de tipus espanyolista, i van crear la il·lusió que Catalunya eren ells”. “De fet, estava clar que molta gent que no deia res i que callava, quan es van trobar en una situació de molta tensió política, es va organitzar”, subratlla, i afegeix que el fenomen Ciutadans, i la seva victòria el 23-D, només s’explica com una reacció interna del “vot espanyolista”. El segon error, apunta, va ser pensar que podrien “obligar” l’Estat espanyol a negociar perquè, segons remarca, en la història política d’Espanya, el principi d’unitat sempre preval sobre qualsevol altra consideració.
“Ells estaven disposats a destrossar l’estat democràtic espanyol si hagués calgut per mantenir el control de Catalunya”, assenyala Rubiés. I afegeix que l’independentisme “es va equivocar” pensant que l’Estat no faria segons quines coses. Sobre el tercer element, la simpatia internacional, apunta que la balança es va anar decantant a favor d’Espanya després d’una “sinergia molt positiva” amb l’independentisme. A mesura que va augmentar el conflicte, els recursos de propaganda exterior de l’Estat espanyol “van començar a créixer” i Europa va passar de “la neutralitat al suport a l’Estat espanyol”. “Aquests tres factors junts no es van tenir prou en compte, al principi”, resumeix.
La perspectiva d’un moment “irrepetible”
Per a Jaume Sobrequés, l’important d’aquell moment va ser que no era només un moviment de base de la ciutadania i de les entitats, com l’ANC o Òmnium Cultural, sinó que també les institucions i el mateix Govern de Catalunya van adoptar un paper capdavanter a la convocatòria del referèndum. “Va ser una constatació empírica de la força que tenia el moviment independentista, arrelat al Parlament i el Govern”, apunta. I opina que “va ser un moment realment irrepetible, almenys en un horitzó més o menys immediat”. L’historiador i expolític també assenyala que fa set anys “hi havia una il·lusió, una convicció, que això era possible i que el país tenia la força per fer-ho possible”, i, en aquest sentit, subratlla que els historiadors han de tenir molta cura de “no jutjar o analitzar el fet històric d’un moment determinat tenint en compte les circumstàncies del present”.
Xavier Diez posa de manifest que va ser un episodi històric “ple de llums i ombres” perquè, per una banda, es va poder tastar que amb la mobilització “és possible posar contra les cordes Espanya” i es va demostrar una gran capacitat d’autoorganització amb la “il·lusió de construir una nova societat més justa”, però, de l’altra, es va evidenciar que cal preparar millor les estructures d’estat i l’endemà” i, a més, la “por paralitzadora” va frenar la classe política i alguns activistes socials. “És un punt d’inflexió en el qual hi ha un divorci de la societat catalana respecte d’Espanya”, resumeix, i també afegeix que “a la societat espanyola s’ha normalitzat el racisme i el capteniment colonial contra els catalans”. Ara, la qüestió és com recuperar la il·lusió i com combatre la por”, conclou.
Una majoria a favor del referèndum i una lectura “no correcta” del moment
Per la seva banda, Joan-Pau Rubiés remarca que el referèndum va ser una demostració que a Catalunya “hi havia el consens que el referèndum era una manera de solucionar el problema” que s’arrossegava des de l’època de l’Estatut, un consens que havia arribat a tenir un 80% dels suports, incloses persones que “estaven en contra de la independència”. Però, segons ell, actualment aquest consens al voltant del referèndum és un tema del passat i ara “ja no existeix”. “Això es va perdre, però en aquell moment sí que existia”, subratlla, i ho atribueix a “una lectura no correcta d’aquell moment”.
El professor de la UPF considera que “els errors de càlcul del lideratge independentista van conduir a no reaccionar amb prou intel·ligència en els dies posteriors”. En aquest sentit, assenyala que la proclamació d’independència en comptes de convocar noves eleccions, que va obrir la porta al 155, “va aïllar l’independentisme dins de Catalunya”. “Penso que va ser un error de lectura del lideratge independentista” i creu que els “errors de lectura” van ser “no entendre Espanya, no veure bé que molts ciutadans de Catalunya no són catalanistes ni entenen la cultura catalana, i que, per tant, la majoria aquesta no existeix, i no entendre com funciona Europa i quines són les seves prioritats”. “El lideratge independentista va fer una lectura equivocada i va convertir un èxit en una derrota. És a dir, l’èxit de l’1 d’octubre es va convertir en una derrota en les setmanes, mesos i anys posterior”, conclou.
En canvi, Diez assenyala que “hi va haver una gran confusió entre tots els contendents. D’una banda, els independentistes podrien haver anat a fons, amb el risc de repressió, però es van quedar a mitges i tampoc no van evitar la repressió”. “Si s’hagués avortat el referèndum, i s’hagués substituït per unes eleccions, això tampoc hauria estalviat la repressió, perquè va amb la naturalesa consubstancial d’Espanya”. “Mentre Catalunya continuï dins d’Espanya, la relació normal amb Espanya és la repressió i l’opressió, perquè totes dues van lligades”. Sobrequés també recorda que l’Estat espanyol va reaccionar al Primer d’Octubre amb “una repressió salvatge que no s’havia donat mai a la història d’aquest país”, però, tot i ser un fet “absolutament inadmissible”, ho qualifica de “lògic i normal”, tenint en compte les circumstàncies d’aquell moment, amb el govern espanyol presidit per Mariano Rajoy i la majoria espanyola del PP.
La repressió del moment i una situació que podria haver estat “molt pitjor”
Rubiés creu que el que ha passat des d’aleshores fins ara “podia haver estat molt pitjor” si l’espanyolisme de dretes hagués pogut “articular una majoria”, i creu que “els errors de la dreta espanyolista han salvat la situació, per amortir una situació molt perillosa”. “Si en les darreres eleccions el PP i Vox haguessin guanyat les eleccions, ara serien tots a la presó”, i, a més a més, “tindríem un altre 155, molta tensió, molta fractura social, estaria la situació molt pitjor”, conclou. Diez, en canvi, opina que això és “difícil de saber”, perquè el PSOE és “el gran partit d’ordre”, i quan governen ells l’Estat espanyol “és estable”, però conclou que “tots dos fan servir la mateixa música però amb lletres diferents”. “Ningú ha sabut fer una lectura correcta de l’1-O, perquè els polítics professionals viuen en la seva bombolla i tenen poc contacte amb la realitat”, remarca, i assenyala que amb el PP al govern espanyol “hi hauria molts més conflictes i probablement podria haver-hi molta més mobilització i inestabilitat”.
