Robert Surroca i Tallaferro (Barcelona, 1934) és un escriptor i activista polític independentista català, que durant els anys 60 es va especialitzar a passar material clandestí i gent perseguida per la frontera, recuperant així la tradició dels passadors dels anys 40 que actualment reivindica la Fundació Reeixida, que impulsa la senyalització dels passos de frontera traçats per independentistes catalans. Surroca és un dels últims tres passadors vius i militant de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC), i a finals de gener va ser homenatjat per Reeixida. Rep El Món el seu pis de l’Eixample i, tot i que el pròxim mes de març complirà 91 anys, té un cap claríssim i una memòria de ferro. En aquesta entrevista ens explica la seva trajectòria al Front Nacional fil per randa, i com eren les accions que es duien a terme en els passos fronterers, on van passar, com diu ell, de tot. Material, armes i persones. Entre els guiats hi havia membres d’ETA que van ajudar a travessar la frontera perquè l’organització armada, en aquell temps, encara no tenia estructura per fer-ho. Ell, que es defineix més com a activista que com a polític, també recorda com va viure el Procés i la desil·lusió que va sentir quan no es va abaixar la bandera espanyola amb la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. I, actualment, veu molt complicat assolir la independència perquè Espanya és “un enemic molt dolent”.
Vostè té 90 anys… d’on prové la seva família?
De la Cerdanya. Menys el meu pare, que va néixer a Barcelona. Els quatre avis i la mare són de la Cerdanya.
I ha viscut sempre a Barcelona?
Jo sí, he nascut a Barcelona i sempre he viscut al barri de l’Eixample. Tenia, i encara és nostra, una cansaladeria, l’ofici familiar, al carrer Rocafort amb Argó. I llavors, quan el lloc es va fer petit, perquè vivíem a la botiga, vam comprar aquest pis.
I vostè va treballar a la cansaladeria?
I tant, fins als 50 anys. Vaig tenir la sort que els fills no van voler seguir l’ofici. Si no encara estaria allà ajudant-los. L’època en què jo treballava no era com ara. Anaves a l’escorxador, mataves, elaboraves els embotits… Tot t’ho feies tu, perquè no hi havia grans indústries que et servien gènere, com hi ha avui dia.
Hi havia tradició política a casa vostra?
No, no. Més aviat el contrari, hi havia prevenció. A casa, als meus pares els hi van entrar els de la FAI a fer un registre i els hi van saquejar la botiga, i quan van entrar els nacionals van fer el mateix. I a més a més, el meu pare tenia un cosí germà que era policia de la Generalitat, d’Estat Català i francmaçó. Ho tenia tot. I els hi van fer diversos registres buscant-lo, pensant que s’amagava allà. El meu pare deia que eren catalans, catalanets, però des del punt de vista de la política, al contrari. Deien que la política és per qui viu d’ella. Jo he mamat la por a casa. I amb els pares he mamat la por del sistema.
I com li sorgeix l’espurna per iniciar-se en la política?
Tot va venir d’una manera molt simple. A mi sempre m’agrada llegir molt. I quan vaig fer 18 anys em va fer soci de la Biblioteca Central. Es deia així perquè li va treure el nom de Catalunya. Fins i tot el nom de Catalunya els hi molestava. I un dia buscant fitxes, perquè em duia els llibres a casa, em va sortir un llibre sobre la història de Catalunya. Em vaig quedar parat, jo no sabia que Catalunya tenia una història. A nosaltres, a l’escola franquista només ens havíem parlat de la història d’Espanya. I el vaig demanar. Era una història de Catalunya amb dos volums, només en tenien un, Història de Catalunya, d’Antoni Aulèstia i Pijoan, escrit abans de les normes ortogràfiques. Allò em va transformar perquè vaig veure que m’havien enredat. I gràcies a la Biblioteca de Catalunya vaig començar a demanar llibres. Va ser una involució, em vaig adonar que m’havien enganyat i estafat.
Quina va ser la primera actuació?
Vaig actuar durant la campanya d’en Jordi Pujol, pels fets del Palau de la Música. Vaig començar pel meu compte. Vaig fer diverses coses: monedes amb la carta de Franco amb el nom de Pujol, un timbre i un segell. També vaig fotografiar pintades i les vaig enviar a totes publicacions de l’exili, que les van reproduir. Va ser l’inici de la meva actuació política en solitari perquè ho feia pel meu compte. No tenia cap contacte.
A partir d’aquí, a poc a poc, entra en contacte amb altra gent?
Aquí, a l’avinguda Mistral, en el sòcol d’un arbre, vaig trobar la revista Caliu del Casal de Catalunya de París. I els hi vaig escriure que m’interessava rebre aquesta publicació, però en vaig rebre molt poques per correu, perquè les retenien. I interessant-me pel tema vaig connectar amb en Romà Planas, que va ser alcalde en democràcia pels socialistes a la Roca del Vallès. I a partir d’aquí, em va venir a veure en Joan Agut, que tenia una llibreria a Barcelona, que li havien escrit de París, que m’interessava per això, però jo li vaig dir que s’equivocava. L’Agut, que era llarg, em va deixar la targeta de la llibreria i em va convidar a passar-me per allà. Aleshores vaig escriure en Ramon Planes, i ell em va dir que era una persona de confiança que em presentaria altres amics seus. Llavors, vaig anar a veure’l, li vaig dir que ja sabia qui era i em va parlar del Front Nacional de Catalunya. A mi, en aquella època, sentir parlar d’independència i de l’esquerra independentista, era música celestial, i em vaig apuntar al Front Nacional de Catalunya a través d’ell.
Això va ser l’any 1962. Quines van ser les primeres funcions que va tenir al FNC?
Quan vaig entrar vaig veure que enviaven la propaganda, tot i que era escassa el 1962, per correu postal. Hi havia remitents falsos, però qui rebia la carta, que Correus podia obrir, quedava compromès, perquè es donava a entendre estava interessat en temes subversius. Així que la primera cosa que vaig organitzar, amb uns quants, va ser la distribució directa de propaganda a les bústies a Barcelona, sense passar per Correus. I a fora s’enviava per transportista. A una persona li enviaves tot el paquet i amb la llista que tenia anava deixant les cartes i no comprometia ningú. Una cosa molt simple, però que aleshores no s’havia fet. I a partir d’aquí, de mica en mica vaig anar assumint responsabilitats. Tantes com vulguis.
Tenia algun àlies?
Sí. Manel. En Joan Agut, quan em va fitxar, em va dir dues coses. Em van preguntar si seria capaç de matar per Catalunya…
I què li va dir?
Hòstia, no ho sé. No ho sé, no ho sé.
Quina va ser l’altra cosa que li va dir?
Que el meu nom seria Manel. Però vaig tenir altres noms perquè utilitzava identitats diferents quan anava fora. A EPOCA [Exèrcit Popular Català] em deien Ramon, però Manel era el nom orgànic dins el Front. Quan es van normalitzar les coses no es creien que el meu nom fos Robert Surroca.
Va tenir algun mestre quan va entrar al Front?
Et formaven políticament, però no hi havia pràctiques. De fet, una de les coses que no es formava la gent era en normes de seguretat. La gent que es dedica a una activitat d’aquest tipus, com a mínim ha de tenir unes mínimes nocions del que fa i com ho ha de fer. I d’això també me’n vaig ocupar jo. I, a partir d’un determinat moment, en Jaume Martínez Vendrell, que havia portat la secció militar de Nosaltres Sols! i després del Front Nacional de Catalunya, em va enviar a fer xerrades sobre normes de seguretat a diversos punts de Lleida.
En què consistien?
Feia les xerrades sobre normes de seguretat. Explicava qui és l’enemic, totes les mesures que s’han de prendre abans de fer una activitat, si et detenen com has d’actuar, els interrogatoris que et poden fer, les trampes que pots caure, etc. I també els ensenyava com es feien còctels molotov, artefactes incendiaris, metxes lentes. És a dir, l’ABC de la subversió. Però com que les xerrades s’allargaven molt, Martínez Vendrell em va demanar escriure un manual per distribuir-lo.
També va ser l’encarregat dels passos de frontera. Quin era el modus operandi d’aquests passos?
El pas clandestí de fronteres el vaig crear l’any 65 i era molt simple. Primer vam començar només passant papers, i després vam passar de tot. Anaves amb el cotxe, situaves la gent, passàvem tots per la frontera, es recollia el que s’havia de recollir, es posava a les motxilles i llavors passaven per la muntanya. El cotxe donava la volta i ens recollia per l’altra banda. Però a partir del 1969, va venir a veure’m el Joan Armet per a veure si podíem passar un etarra, perquè ells no tenien els passos de frontera solucionats. Jo vaig parlar amb l’executiu i ho van deixar a les meves mans. I el vam passar.
Com va anar això?
Aquesta persona vinculada a ETA es deia Francisco Rosado, àlies “Patxi”. Aquest es va vendre la policia espanyola poc temps després. Va avisar dos companys d’ETA per trobar-se en una muntanya que els hi havia de passar unes coses. Quan van arribar, els esperava la Guàrdia Civil i els van metrallar. A un el van matar. I l’altre va quedar ferit, però va poder escapar i va telefonar al Txabi Etxebarria, que aleshores era qui portava la lluita d’ETA, i li va explicar el que havia passat. El Rosado també va trucar al Txabi per dir-li que s’havien de trobar, però ell ja estava avisat i el va advertir que anirien per ell. Mai més s’ha sabut res del Patxi. Jo tinc una foto amb ell, que ha sortit publicada a diversos llocs.
En Patxi va ser l’únic?
No, en vam passar molts. L’etarra aquest ens va donar unes direccions del País Basc i hi vam anar amb l’Anton Ribas i Sala de l’Hospitalet, una persona molt coneguda també, i el meu germà. Allà vam anar a veure uns capellans d’allà, ens vam entrevistar amb una mena d’abat Escarré d’allà, i vam quedar per intercanviar en propaganda. Els capellans em van telefonar per demanar que s’havia de tornar a fer una altra operació com la que ja havíem fet. I així en van arribar a venir 30, fins que, al final, arran del Consell de Guerra de Burgos, va venir un grup de quatre per passar-los. A Montesquieu, on vam parar per posar benzina i fer un cafè, els paios es van passejar mostrant la pistola i els vaig cridar l’atenció: “Això no va així. Allà al País Basc actueu com us roti, però aquí discreció”. I quan vam tornar, vaig traslladar que no m’agradava la situació perquè, per molta simpatia que ens pugui merèixer la causa basca i la lluita d’ETA, es posava en perill institucions nostres per servir uns altres. I aquí es van acabar els bascs.
Quin va ser l’últim pas que va fer?
L’últim pas que vaig fer va ser amb l’Àlvar Valls, el Carles Sastre i Montserrat Tarragó i el Carles Sastre, quan el Martín Villa els va retirar l’amnistia i van haver de marxar una altra vegada. Aquest cop precisament vaig anar per la muntanya.
Com escollia les rutes?
Les primeres les vam fer per la Cerdanya i el Ripollès. Jo estiuejava a la Cerdanya perquè tinc casa, i me la coneixia. Després, quan van plegar els que ho feien, jo i el Ton Ribas vam agafar el relleu. Ell ens tornava el cotxe, i li feia més gràcia fer els passos per la Garrotxa.
Va tenir por?
I tant. Això que diuen que se’t posen els pèls del clatell de punta, a mi se m’havien posat més de dues vegades i de tres, eh? Però per determinades situacions concretes.
Quines?
Una d’elles va ser la primera acció que vaig fer del Front, que va ser l’any 1962 quan va venir el Franco. Tenia consignes de situar-me davant un edifici al costat de la Catedral i tirar unes ampolles de gas lacrimogen a terra coincidint amb l’arribada del dictador. Després vaig saber que érem deu. Em vaig fer un forat a la butxaca i vaig deixar relliscar l’ampolla pels pantalons, però no es va trencar. La vaig haver de trepitjar amb el peu i em vaig fer un fart de plorar. Enmig de tot això, venen tres tios, dos amb l’escut de divisionari i un altre amb el de la Falange. Els vaig veure corrent i vaig pensar que venien cap a mi, però jo em vaig quedar clavat i ells van passar pel meu costat i van avisar que havien tirat gasos. Però en veure’ls córrer cap a mi se’m van posar els pèls de punta.
El van enxampar mai?
Sí i no. Quan hi va haver la caiguda de l’Assemblea de Catalunya al 73, a l’església de Santa Maria Mitjancera, hi havia un del Front, en Joan Colomines Puig, que després va ser diputat per Convergència més tard, es va poder escapolir i la policia el buscava. Aleshores jo encara vivia a la botiga, però ja tenia el pis. I em va demanar per amagar-se aquí i li vaig dir que sí. I vam muntar una coartada, però un dia va fer la imprudència de trobar-se amb la que després seria la seva dona per dinar amb ella. La policia seguia a la dona, i darrere la dona va petar ell i en acabat vaig petar jo. Però vaig tenir la gran sort que a l’escala de la botiga, on encara vivíem, hi havia un comissari de policia normal. El seu fill era advocat i de la Brigada Político-Social. La dona del comissari, la senyora Carmen m’apreciava molt i quan tenia un problema em venia a buscar a mi sempre. Un cop vaig haver d’estirar el comissari que s’havia quedat encaixonat al vàter. La policia va preguntar al fill si sabia qui era jo i els va dir que “és un poco catalanista pero buena persona”. És clar, ell no tenia ni idea de les meves activitats. Me’n vaig sortir bé amb els Colomines. No ens vam maltractar, i ens vam mantenir amb la coartada que teníem muntada. O sigui, que me’n vaig sortir prou bé. Bé, se’m van quedar el passaport i no me’l van tornar fins mig any després de morir en Franco. Per això, a partir d’aleshores vaig haver de fer el pas de frontera amb motxilla perquè no tenia passaport.
Abans d’aquests fets que m’acaba d’esmentar, també va participar l’any 1971 en l’acció a l’hotel Duval.
En aquella època et trobaves que si feies pintades, l’esborraven; penjaves una bandera, la despenjaven. Aleshores vam dir que anés a fer una cosa que tingués ressò perquè els diaris no deien res de totes aquestes coses. I vam decidir posar uns altaveus a l’hotel Duval. Primer, els vam provar aquí a la terrassa, amb música normal naturalment. I jo vaig haver de fer un viatge a Andorra perquè allà hi havia un disc que es deia Le Chant du monde, amb cançons revolucionàries de diversos indrets i hi havia Els Segadors. Vaig comprar quatre o cinc discs. Vaig llançar una funda, vaig posar el disc subversiu, vaig llançar l’altre disc i vaig passar a la frontera. I aquí a casa es va gravar la proclama.
I quan ho va tenir tot, què va fer?
L’Antoni Malaret va reservar una habitació per a un estudiant que estava una mica afectat dels pulmons i que li interessava una habitació que donés al carrer perquè es pogués ventilar. L’Àlvar Valls i en Joan-Ramon Colomines ho van deixar tot preparat, amb un marge de cinta lliure perquè poguessin marxar, també van posar una mena d’artefacte amb cables que deien que no es toqués perquè explotaria i van omplir el pany de la porta de xiclet perquè no poguessin obrir. Però res, la policia ho va rebentar tot. A més, van deixar un sobre amb diners per les despeses que hi havia de l’hotel perquè van haver de fer malbé un endoll. Quan es va legalitzar el Front va venir el fill del propietari de l’hotel a casa i ens van dir que estaven molt contents que aquella acció es fes a casa seva i ens va explicar que la policia es va quedar els diners. Ho feien sempre. Quan registraven la casa d’una persona, si vien diners, volaven, sempre.
I durant la seva etapa al Front va tenir contacte amb altres organitzacions independentistes?
Sí, i tant. Amb Terra Lliure i amb l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), amb tots. L’última cosa que vam fer per Terra Lliure és que quan EPOCA es va dissoldre, l’equip fronterer del Front va entrar les armes –també vam entrar les armes del Front d’Alliberament de Catalunya–, i em van encarregar fer una sèrie de dipòsits d’armes en bidons de plàstic a la muntanya. Els vam fer i vam passar les dades. Jo no vaig posar les armes, se’n van cuidar uns altres, però eren per Terra Lliure. Posteriorment, vaig tenir algun contacte amb el Josep de Calassanç Serra, àlies “Cala”, que em deia el Gran Padre Blanco. Em va enviar una carta perquè l’anés a veure i volia que prengués partit pel sector de Terra lliure que ell representava, però m’hi vaig negar. Em vaig oferir a ajudar als dos, però que no em posicionaria per cap facció.
És a dir, per la frontera van passar papers, persones i armes.
Sí. En aquella època hi havia grups que tenien equips de fronteres, però eren grups més aviat com el MIL, coses així, que l’independentisme català no hi tenia una relació vinculant. Però els sectors independentistes sabien que el nostre funcionava, i algunes vegades ens havien demanat coses i les fèiem. Una d’elles va ser això de les armes del Front d’Alliberament de Catalunya. Es va fer un dipòsit a Catalunya Nord i vam passar les dades. Un dia em va trucar el Jaume Martínez Vendrell, que tenia una empresa de maquinària vinculada amb la cansaladeria, i em va dir que la seva venedora està embarassada. Això volia dir que el dipòsit estava ple. Aleshores, les vam anar a buscar. Eren mitja dotzena de Màusers del 9 curt i les vam deixar a la llibreria d’en Joan Ballester, la Públia. No les vaig deixar jo ni el Ribas, que vam fer el pas, perquè ens coneixia a tots dos. Vaig agafar un universitari, li vaig donar el paquet sense dir-li el que era i li vaig dir que el portés a la llibreria.
Després de la dissolució del Front Nacional l’any 1990, manté viu el seu activisme polític?
Vaig negociar l’ingrés del Front a Esquerra Republicana amb l’Àngel Colom, i em va demanar si ingressaria. Jo ho vaig rebutjar perquè era un resistent. Podia enganyar els altres, però no em podia enganyar a mi mateix. La política no era per a mi. Als partits has de vigilar més el que tens al costat que no pas el que tens davant.
I com va viure el Procés del 2017?
Eufòric. Home, jo que des del 62 havia fet coses i lluitat i he agafat un compromís molt fort per la independència, trobar-me una papereta a les mans em va trasbalsar. I, a més a més, el resultat va ser positiu. I aquesta gent hi continua sent. El que passa, que dissortadament, la política de partit ha fet que molta gent es desanimés. I això és vergonyós.
Recorda on era el dia de la declaració d’independència?
A la plaça de Sant Jaume esperant que traguessin la bandera espanyola, i quan vaig veure que no ho feien em van caure en l’ànima als peus.
Creu que Catalunya assolirà la independència?
Tenim un enemic molt dolent. Espanya abans trencarà tots els tractats internacionals que té amb Europa, i tot plegat, abans que atorgar la independència. Ara, pot ser que Catalunya pugui esdevenir una mena d’estat associat sota la corona espanyola. Una cosa d’aquest tipus. Però veig que és complicat i difícil, sobretot perquè Espanya és un mal enemic. I aquí, els que es declaren independentistes, moltes vegades, tenen actituds que no van pel camí, que haurien d’anar per assolir-la.
