Junts per Catalunya i Carles Puigdemont s’han fet amb l’hegemonia de l’independentisme amb les eleccions del 12-M, però el cost d’això ha estat alt, perquè les formacions sobiranistes al Parlament ha passat en tres anys de la majoria absoluta de 74 diputats i el 52% dels vots a 59 diputats i poc més del 40% dels sufragis -61 escons si es compta Aliança Catalana, descartada per als pactes per la resta de formacions. El daltabaix patit per Esquerra, que ha perdut 13 diputats d’una tacada, i el de la CUP, que n’ha perdut 5 i a hores d’ara no està clar que pugui comptar amb grup propi, no queda compensat pels resultats de Junts, que ha obtingut els millors resultats de la seva curta història però només ha estat capaç de recollir 3 dels 15 diputats que han perdut les altres dues formacions sobiranistes. De fet, des de les eleccions al Parlament del 2017 fins a les de diumenge passat, els partits independentistes han perdut més de 700.000 vots i, de retruc, la majoria absoluta, dos fets que obliguen els partits a fer una profunda reflexió per veure com poden recuperar-se d’aquest fracàs i reconnectar amb l’electorat desencisat que prefereix quedar-se a casa abans que votar aquestes tres formacions o propostes noves com Alhora, que tampoc han sabut mobilitzar aquest electorat.
La davallada dels resultats de l’independentisme produïda pel desgast després d’aquests anys de Procés i de governs independentistes ja s’ha cobrat les primeres víctimes, ja que el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, ha anunciat que abandona la primera línia política, i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha decidit que no es tornarà a presentar per al càrrec al congrés del novembre. Queda la incògnita de saber que farà Oriol Junqueras, que ha comunicat que deixarà la presidència de la formació el 9 de juny, però que podria presentar-se per ser reelegit per al càrrec al novembre, si percep que té prou suport. Aquests anuncis ja han disparat els moviments discrets de possibles candidats a la renovació de lideratges, tot i que de moment és tot molt embrionari.
Mentrestant, Carles Puigdemont intenta guanyar temps i anuncia que es presentarà a la investidura i posa així pressió a Esquerra Republicana per bloquejar la presidència de Salvador Illa, i adverteix que no té por d’una repetició electoral. D’entrada, Puigdemont no té els suports per forjar una alternativa, que necessitaria l’abstenció dels socialistes.
Enmig de tots aquests moviments tàctics, experts consultats per El Món adverteixen que el que necessita l’independentisme ara és un projecte de país que marqui objectius clars per intentar esperonar aquest electorat que hi és, però que a hores d’ara no se sent interpel·lat.
El catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra Ferran Requejo admet que li fa ràbia tornar a pronunciar les paraules “full de ruta”, tan repetides els últims anys, però creu que les formacions independentistes, per començar, haurien de deixar de banda les pugnes entre elles i pactar “un programa, si no de govern, sí d’acció”. “És a dir, els grans temes que s’han de negociar durant els pròxims anys”, apunta. També manifesta que la lluita entre Junts i ERC per l’hegemonia “interessa poc” a la ciutadania. “El que importa és que el país avanci, no quin partit fa les coses, però si els partits estan fent la guerra així el país no només no avança, sinó que els ciutadans queden frustrats i desconnecten de la política”, subratlla.
Pau Vall, investigador postdoctoral a la Universidad Carlos III de Madrid, opina que el problema dels partits independentistes és “més de fons que no pas de qui té l’hegemonia de l’independentisme” i deixa clar que “tots aquests conflictes interns d’aquests últims anys han provocat que es perdessin vots de gent que s’ha abstingut o que ha passat a votar el PSC”.
“Venim d’un moment que hi ha hagut una gran desconfiança entre els actors que haurien de formar aquesta majoria i tampoc no hi ha un objectiu clar“, alerta Vall. Segons ell, la pregunta és: “Per fer què?”. “Durant molts anys sí que hi havia un objectiu, com fer el referèndum, la independència o restituir les institucions. Hi havia objectius a curt o mitjà termini, però ara no queda clar què poden oferir els partits independentistes”, conclou.
El professor lector al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB Marc Guinjoan també és del parer que l’independentisme ha de reflexionar, però desconeix cap a quina via ha de fer-ho perquè “ara ja no tenim ni la legitimitat de l’1-O, ni la majoria, ni un model de país”, que creu que és el primer que cal definir, però que no arribarà fins que no s’entengui i es pensi en “les seves necessitats i en un país integral”. Així mateix, admet que és molt “complex” perquè l’any 2021 l’independentisme va fer una reflexió i va convenir que s’havia d’avançar amb un independentisme més pragmàtic, però remarca que aquesta via ha quedat invalidada perquè no s’han obtingut els resultats que s’esperaven. “Ho veig complex”, perquè “ens queda el replegament identitari i fer-nos cada cop més petits”. Si aquest és el model de país que alguns volen, està molt bé, però amb mi que no hi comptin”, conclou.
La proposta d’investidura de Puigdemont no convenç els experts
Tots tres coincideixen que Puigdemont ho té complicat per ser investit president de la Generalitat amb els vots d’Esquerra Republicana i la CUP, 59 diputats que, a més, requereixen l’abstenció del PSC i Salvador Illa, que han guanyat les eleccions. Requejo assenyala que els resultats obtinguts per Carles Puigdemont “han servit per estabilitzar el partit”, però reconeix que és “un triomf agredolç” en el front independentista perquè “no han pujat gaire tenint en compte el que han baixat els altres”. Creu que l’aritmètica que ha deixat les eleccions és “bastant enverinada” perquè “ni Puigdemont ni Illa ho tenen fàcil perquè les combinacions són possibles, però molt poc probables perquè hi ha partits antagònics” com el PSC i el PP. “No hi ha cap combinació a banda del tripartit clàssic”, argumenta, i creu que si ERC no participa de les negociacions tot es complica més, però alerta que “si voten a favor la investidura d’Illa potser s’acaben d’enfonsar i amb l’abstenció el líder socialista no en té prou, ni sumant el PP”. També veu “molt complicada” la investidura del president a l’exili perquè “Esquerra no voldrà votar a favor de Junts”.
“Què vol fer Puigdemont? Què proposa? Com vol ser investit? El PSC s’abstindrà havent guanyat les eleccions de carrer? Per què el PSC li hauria de donar la presidència a Puigdemont? Per fer que a Madrid continuï negociant? Seria sucursalisme invers del PSC i em sembla impensable”, deixa clar Marc Guinjoan, que considera que l’estratègia de Puigdemont de presentar-se com a candidat factible és una “fugida endavant”, ja que, segons apunta, els resultats obtinguts pel PSC “legitimen Illa per ser president de la Generalitat”. Per contra, defensa que aquests resultats han de portar a l’independentisme en general a “reflexionar” i a Esquerra, en particular, a “l’oposició com a esforç saludable intern dins del partit” per “reflexionar i treure nous lideratges”. “Jo si fos d’Esquerra, em quedaria a l’oposició i no entraria en un govern d’un partit que no saps molt bé què proposa perquè no sabem què proposa en termes territorials i nacionals”, diu sobre la possibilitat que ERC negociï la investidura de Puigdemont.
Vall rebutja catalogar d’il·legítimes les intencions de Puigdemont, però considera que és molt complicat que acabi sent investit president, ja que, segons ressalta, la unió dels partits independentistes en el moment àlgid del Procés era possible perquè “tenien moltes similituds en l’eix nacional”. Així mateix, admet que aquestes similituds continuen existint, però el principal problema rau en el fet que l’electorat ha votat més per l’eix esquerra-dreta que pel nacional i això “dificulta que es puguin formar pactes pensant només en aquest eix”.
No descarten la repetició electoral a l’octubre i que Sánchez convoqui eleccions
Així mateix, Ferran Requejo considera que la “gran força” de Carles Puigdemont són els 7 diputats a Madrid i que “tot seria molt diferent si Junts no tingués la capacitat de fer caure el govern espanyol”, però amb aquest escenari d’aritmètiques diabòliques no descarta que hi hagi una repetició electoral a l’octubre i que Sánchez aprofiti l’avinentesa per avançar eleccions i fer-les coincidir. “No és descartable que hi hagués eleccions espanyoles i catalanes a l’octubre”, diu, i reconeix que “no és l’ideal, però pot passar perquè si ningú cedeix hi ha una situació de bloqueig”. “Junts no té incentius per afluixar perquè té la paella pel mànec a Madrid i també depèn de les prioritats del PSC i quina relació té amb el PSOE, però el PSC ha quedat primer en vots i escons i no poden cedir molt”, conclou.
Davant aquest escenari, el periodista i col·laborador d’El Món Fernando Jáuregui, amb dècades d’experiència analitzant la política espanyola des de Madrid, creu que el PSOE no forçarà el PSC a facilitar la investidura de Puigdemont perquè “partiria el PSC” i perquè “no li perdonarien” aquest moviment a la resta de l’estat espanyol. “Obriria una confrontació amb Illa que Sánchez no es pot permetre”. Per això considera que el plantejament de Puigdemont “és un brindis al sol” i no li dona cap possibilitat que arribi a bon port, ja que Esquerra, de moment, rebutja donar-li suport. Si hi ha un bloqueig a la investidura que desemboca en una repetició electoral a l’octubre, Jáuregui creu que “Sánchez convocaria eleccions perquè pot fer-ho a partir del juny”. “No m’estranyaria gens que passés això”, diu. I apunta que els republicans serien els grans damnificats d’una repetició electoral perquè “pot passar a la condició de Ciutadans” sigui amb Oriol Junqueras o sense. Amb tot, creu que Illa acabarà sent president de la Generalitat.
Una reflexió profunda del conjunt de l’independentisme i d’ERC en particular
Requejo deixa clar que el votant potencial independentista no ha desaparegut i creu que “pot ressorgir quan els partits ho facin millor”. “Si en algun moment es fes una alternativa més atractiva per part dels partits, i deixessin de barallar-se d’una vegada, d’aquesta mena de guerra civil que fa anys que fan, això podria tornar a engrescar a tanta gent”, argumenta, i posa en relleu que de les eleccions del passat diumenge “no es pot interpretar que això és el final del Procés”. “Si els partits deixen de donar aquest espectacle de controvèrsia permanent, pot tornar a renéixer perquè no s’han solucionat els problemes de fons com poden ser el reconeixement nacional, l’autogovern, el finançament i les inversions són un desastre, i el poder central continua sense fer seu el plurilingüisme de l’estat espanyol”, conclou.
D’altra banda, el catedràtic de la UPF creu que els lideratges, com a mínim a Esquerra, “haurien de canviar”. “Pere Aragonès plega, però és un error que Oriol Junqueras es plantegi repetir. És un error total”, apunta, i recorda que “en els països normals els dirigents dimiteixen quan tenen una derrota d’aquest calibre”.
Vall, per la seva banda, creu que el mal resultat d’Esquerra és perquè ha perdut una part de l’electorat que els va votar “en un moment del Procés” i que ara ha vist que el PSC és “prou moderat, veient les polítiques de Pedro Sánchez vers l’independentisme i apaivagar la situació”. “Consideren que el PSC és una bona opció per a Catalunya i no necessiten votar un partit d’obediència netament catalana”, argumenta.
Guinjoan es pregunta quin és l’independentisme que ha de fer una reflexió perquè en aquests comicis hi havia “dues propostes independentistes”. Per una banda, el “turbo independentisme” de Junts, que, segons ell, “no tenia una idea molt clara sobre què proposa a l’independentisme”, i, per l’altra, les propostes d’ERC i la CUP que “intentaven pensar en un país integral”, però constata que “els seus resultats són nefastos”. “Els dos projectes han perdut vots” però insisteix que cal “vestir un argument global, un argument de país, que entengui la independència com quelcom més enllà d’abaixar la bandera espanyola i substituir-la per la catalana”.
