Lluís Puig, (Terrassa, 1959), el conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts al Parlament, atén El Món a Perpinyà. La conversa és sobre el cas de Sixena, pel que serà jutjat per desobediència aquest dijous, 20 de febrer, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La seva posició va quedar clara en la primera part d’aquest entrevista, que aquest diari va publicar dissabte, en la qual Puig subratllava que la manera com el govern espanyol va endur-se eles obres, amb la Guàrdia Civil confiscant-les de matinada, va ser per “visualitzar el 155”. En aquesta segona part ens explica l’exili, com fa de diputat i, sobretot, la seva relació amb Toni Comín, ja que va donar suport al seu principal rival en les eleccions al Consell de la República.
Jo vull recordar que vostè obre la porta de l’exili.
La porta de l’exili segueix sent-hi. Ara ho tenim pendent. El president Carles Puigdemont, Toni Comín i jo sabem que el 10 de març el Tribunal Suprem ha de resoldre el nostre recurs d’apel·lació per la no aplicació de l’amnistia. No esperem cap novetat. No creiem que la sala d’apel·lació esmeni Pablo Llarena. No tinc cap mena ni d’il·lusió, ni d’optimisme, ni d’esperança. L’únic que és evident és que a partir d’aquesta resolució, que han retardat crec que més de mig any, és que se’ns obre la porta per presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, per vulneració de drets.
Ja han començat a admetre els recursos, ara els d’Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Raül Romeva.
No sé si els anirà resolent un a un, aquests recursos, o esperarà que arribin els nostres per resoldre’s junts. No sabem ni què farà ,ni com, ni quan, però en tot cas l’esperança o la il·lusió és que aixequin les mesures cautelars de detenció. Encara que el recurs trigui, el retorn seria immediat.
En el cas que es compleixi aquesta il·lusió, deixaria la política activa?
No vull ni pensar-hi perquè sempre que he fet plans, sempre que he fet futuribles… no els he encertat mai. En aquests set anys, al final ens hem acostumat a anar prenent decisions dia a dia, partit a partit. No em plantejo ara la política més enllà de la feina que estic fent com a diputat, perquè en l’àmbit de partit, d’estructura, soc un militant més.
Com es fa de diputat a l’exili?
Això és una cosa que molta gent em pregunta. Tot el dia penjant al telèfon i totes les plataformes de videoconferències dominades! També és veritat que quan quedo ara amb gent aquí, a la Catalunya Nord, sobretot per la gent que ve de Girona o de Figueres, o de Vic, veig que s’estimen més venir aquí que entrar a Barcelona! Amb videoconferències també t’haig de dir que penges d’una reunió i al cap d’un minut estàs linkat i connectat a la següent reunió. Això vol dir que l’estalvi de temps, de desplaçaments i d’hores mortes és important i a més a més les videoconferències ens han augmentat la virtut que ja tenien els catalans de ser puntuals perquè en una videoconferència si entres dos minuts tard ja t’has perdut.
Però clar, no és el mateix que poder ser a la cambra.
Bàsicament per a reunions presencials i per als plens, que amb la reforma del reglament d’aquesta legislatura només puc delegar el vot a les comissions en què participo. Quan em toca parlar, el president de la mesa em dona la paraula i em passa a pantalla. Hi ha vegades que els de Vox s’aixequen i marxen enfadats.
Aquests sempre estan enfadats.
Es veu que els provoca alguna mena d’al·lèrgia. Però quan són les votacions voto a mà alçada com tots els membres de la comissió. A les comissions és fàcil comptar les mans alçades quan és a favor o en contra o abstenció. Com a diputat, és clar que la meva il·lusió seria tornar al saló de plens del Parlament i entrar-hi com a diputat i seure a la cadira. Però veurem… perquè si m’inhabiliten pel cas Sixena i encara no he tornat, ja no tornaré com a diputat.
Mentre tot això dura, hi ha un exili de set anys i quatre mesos i la situació és una mica difícil. Hem vist les eleccions a Consell de la República amb poca participació i un càstig brutal a Toni Comín. Per cert, vostè va donar suport a Jordi Domingo. Com és això?
Home, li vaig donar suport a Domingo perquè em sembla un senyor assenyat i un senyor que era capaç de, l’endemà, quan se’l proclami oficialment, de poder treballar amb tot i tothom. Amb tot i tothom. Ara amb els estirabots que estan sortint no sé si tindran possibilitats de treballar amb tot i tothom. M’han estranyat les reaccions després dels resultats, bàsicament perquè és un reglament, tant del procés electoral com del recompte, amb el qual sempre s’havien fet les eleccions al Consell de la República. O sigui, no és que s’hagi fet un procediment nou ni diferent. Per tant, vol dir que, si aquest procediment no és bo, és com invalidar tots els processos anteriors, fins i tot el que va servir per elegir el president Puigdemont. Crec que és forassenyat. Penso que no és el que convé al Consell. Personalment, cadascú sabrà què li convé. Però jo sí que tinc ganes que hi hagi un Consell i sortir d’aquest focus mediàtic per problemets que semblen problemes de criatura. Segur que són molt seriosos per la gent que els fa, però no beneficien en res el Consell. No beneficien que hi hagi més participació electoral ni porten a ser més forts ni beneficien per poder treballar amb calma.
Per tant, vostè diu que el senyor Domingo és una persona assenyada i que sabrà treballar transversalment. Això vol dir que el senyor Comín no és ni assenyat ni sabria treballar transversalment? Creu que s’hauria d’haver retirat?
Ara no crec que es retiri mai. En tot cas, ell feia una bandera de l’exili i jo sabia que, posicionant-me, estava dient que hi havia un altre exili que no pensa com ell. Però amb les nostres avinences i desavinences durant set anys, hi ha hagut de tots colors. Bé, ell té el seu estil i la seva forma d’entendre les coses, diferents de les meves, és clar. Tampoc jo penso implicar-me en el nou equip. Vaig donar suport a Domingo perquè em semblava que valia la pena donar la cara. Ningú m’ha criticat per haver fet el pas i més aviat la gent m’ha agraït que em posicionés.
