És la meitat del tàndem que encapçala Alhora, el nou partit que lidera conjuntament amb Clara Ponsatí. Fins aquesta setmana eren aspirants a ser el quart espai independentista, en rivalitat amb la llista cívica que impulsava l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en unes eleccions al Parlament que havien de ser a principis de l’any que ve. Entre aquest dimecres i aquest dissabte, Alhora s’ha trobat de cop al davant un esprint per arribar en condicions a unes eleccions anticipades per al 12 de maig i sense rival, ja que la llista cívica ha caigut. Jordi Graupera (Barcelona, 1981) parla de tot plegat en aquesta entrevista: s’havia de fer dimecres, es va ajornar a dijous i s’ha completat aquest dissabte, una interioritat que no tindria gens d’importància si no reflectís la coctelera que ha sigut la política catalana aquesta setmana. Graupera és l’home que el 2019 va quedar fora de l’Ajuntament de Barcelona, per poc, amb la candidatura de Primàries, i que va ser assenyalat com a culpable de fragmentar el vot independentista. Quatre anys i mig després, admet que li van fer passar “una mica putes” però assegura que s’ha “aixecat”. I es planteja el que havia de ser l’acte de presentació del seu projecte, una conferència al teatre Borràs amb entrada de pagament –amb les entrades per a la primera sessió esgotades en dos dies–, com el primer acte de campanya.
No només cobren per un míting, un tipus d’acte que el tòpic diu que s’omple muntant autocars i regalant entrepans als assistents, sinó que esgoten les entrades de seguida i ja han venut la meitat de l’aforament de la segona sessió. Per què cobren entrada i per què creuen que la gent paga per assistir a la presentació d’un partit?
Cobrem per tres motius. Primer, perquè això és un moviment polític que haurem de finançar entre tots. No hi ha ni subvencions públiques ni grans donants privats. Això ja va passar amb Primàries, en què el 80% de les donacions eren de menys de 20 euros. Aquest serà la tònica d’aquest moviment polític. Si hi ha prou força material de tota mena per tirar-lo endavant, reeixirà, i si no, no. Segon motiu, perquè és una manera de saber si hi ha prou suport o no. Si acabem tenint 1.400 persones, ja en portem mil, que estan disposades a pagar 12 euros per l’acte, vol dir que n’hi ha 3.000 o 4.000 que vindrien de franc. És una manera de tenir informació sobre el compromís disponible per a la gent. I tercer motiu, perquè les idees i els projectes tenen costos. No només els materials, del moment, sinó de l’esforç. Està bé aquest canvi cultural de dir que la política no és una cosa de franc, és una cosa que fem entre tots. Ara, admeto que no pensàvem, ni de broma, que vendríem les entrades tan ràpidament.
Però per què creuen que passa això? Perquè en els últims anys la política s’ha devaluat, o la gent considera que s’ha devaluat. En aquest context, què significa que estigui disposada a pagar 12 euros?
Significa que hi ha un tant per cent del país que té ganes que aparegui alguna cosa nova. I com que la nostra proposta està plantejada en termes d’escoltar, hi ha prou gent al país disposada a obrir-se a la possibilitat. Jo faig una metàfora que a molta gent no li agrada perquè és una mica cursi, però crec que políticament la gent té el cor trencat. Quan et trenquen el cor, desconfies de tot, no et vols tornar a enamorar i potser busques opcions pragmàtiques. I la nostra missió és convèncer la gent que val la pena tancar aquesta ferida i que s’atreveixin a tornar a comprometre’s amb alguna cosa. Això costa molt. Però és evident que si existeix aquesta alternativa, si és robusta, hi ha prou gent per llançar el projecte endavant. En els últims 6 o 8 mesos, la Clara i jo ens hem vist amb molta gent.
Ja amb la idea de llançar una candidatura per a les eleccions?
Estàvem explorant. Jo estava convençut que calia això, des de fa molt de temps. Però volíem saber quin material hi havia al país, quina voluntat. I ens hem trobat amb molta gent que ens deia ‘feu-ho’. ‘Feu-ho vosaltres’, no ‘fem-ho’. Això et fa plantejar què vol dir lideratge polític. Obrir una opció nova a Catalunya fa una certa por a la gent, per moltes raons. Hi ha un punt d’agressivitat quan intentes posar el peu, ho vaig viure amb Primàries.
De fet, Alhora un esperit molt semblant al de Primàries.
En el sentit que és una opció rupturista davant els partits, sens cap mena de dubte. Però també hem après de les coses de Primàries que van funcionar menys, que s’han de corregir.
Com ara quines?
De totes les coses que no van funcionar a Primàries, n’hi ha algunes que tenen a veure amb mi com a candidat. He escoltat què és el que la gent no va voler i per què. Però en tot aquest procés de veure’ns amb gent, t’adones que lideratge vol dir enviar el senyal que tu estàs disposat a trencar-te la cara, que estàs disposat a llançar-te la piscina sense saber si hi ha aigua. És la conclusió a la qual vam arribar amb la Clara. El que hem de fer és llançar-nos.
A mi me les van fer passar una mica putes després de les municipals. El sistema és molt bo tancant-te portes. Però he après que totes aquestes capacitats que a vegades em diuen que tinc, que a vegades m’ho diuen per dir-me superb, i a vegades per dir-me llest, potser no serveixen per alliberar el país o per guanyar unes eleccions per majoria absoluta. Potser no serveixen ni per entrar al Parlament. Però serveixen per aixecar-me quan em tomben.
Han passat quatre anys i m’he aixecat. La por que té la gent s’aguanta sobre la creença que li arruïnaran la vida si fracassa. I la meva gran descoberta és que no, que no ens hi juguem res que no s’hi jugui algú que obre un diari digital, una llibreria o un bar. És el clic mental de fer-ho perquè és el nostre deure, perquè el país ho necessita. La raó per la qual ho fem és per canviar-ho tot, però és motiu suficient que d’aquí a uns anys mirem enrere i no es pugui dir que a tothom ja li semblava bé el que passava i ningú hi feia res. No ens agrada el que està passant i hem de fer-hi alguna cosa.
Falta que la gent respongui.
Si la gent ho vol, fantàstic, el país començarà a fer el tomb. Si la gent no ho vol, això és una democràcia, ens n’anem a casa.
Quines són les coses de vostè mateix que diu que ha canviat?
Costa molt d’expressar. No són coses tangibles. Per exemple, vaig tornar dels Estats Units i feia 15 anys que feia periodisme polític i creia que coneixia la política catalana. I no la coneixia. Hi ha un submon a la política catalana que no es veu d’entrada. I, després, he hagut d’entendre que, encara que a mi m’agrada molt discutir amb la gent, la batalla dialèctica, perquè és fàcil per a mi, respectar els altres també és jugar en el seu camp, amb les seves armes. He hagut d’adonar-me que no és tan important ser el paio que té més raó o les dades més precises, sinó que és important entendre per què hi ha grans resistències que tenen a veure amb una intuïció que és molt més sàvia que tots els arguments que tinguis.
I serà un candidat diferent?
Jo soc qui soc i estic molt reconciliat amb qui soc. Però he entès que el que estic plantejant és molt agressiu. Vinc a dir que els partits existents han de desaparèixer. No em puc queixar quan la resposta és agressiva. El sistema fa el que pot per defensar-se. I està bé que sigui així. La meva feina és guanyar malgrat això i no queixar-me perquè el camp fa pujada. Jo he triat jugar en un camp que fa pujada. Podria haver triat entrar en un partit polític i he decidit no fer-ho. La manera com he plantejat les meves intervencions polítiques en el país en els últims anys sempre tenen més possibilitats de fracassar que de tenir èxit. La llei electoral espanyola està pensada per generar estabilitat. Per això el PP i el PSOE són tan forts, malgrat tot.
Es presenten a les eleccions i diuen obertament, almenys vostè, que té clar que poden patir una patacada electoral. No és el que solen fer les candidatures polítiques…
Però és que no hi ha ningú idiota en aquest país. Què he de fer? Dir que segur que ens en sortim? Per què? Per demostrar que soc una persona optimista? L’oferta que fem és molt clara. La gent em coneix prou per saber què vol dir el que dic. A Clara Ponsatí, la gent la coneix prou per saber què significa el que diu. Si la gent ho vol, entrarem al Parlament. I si a la gent no li convenç el projecte, no hi entrarem.
Per guanyar ha de semblar que pots guanyar. En el seu cas, guanyar voldria dir entrar al Parlament.
Sí. Però també diem clarament que les possibilitats hi són. Nosaltres, l’any 2019, vam treure un 3,8% de vots a la ciutat de Barcelona. El llindar de les municipals és un 5%. En les autonòmiques, és un 3% en cada circumscripció. Si es donés el mateix resultat a la província que es va donar a la ciutat, entrem amb 4 o 5 diputats. Quin precedent tenim d’una cosa similar? Solidaritat, amb Joan Laporta, en la seva època de més prestigi. El 2010 va treure 3,01% la província, 3 diputats. A la ciutat de Barcelona va treure un punt menys que jo, 10.000 vots menys que jo a les municipals. No es pot traslladar una cosa a l’altra. Però aquests resultats diuen que la província està més oberta a discursos nacionalistes del que ho està la ciutat. Hi ha l’espai, no ens l’haurem d’inventar.
Van anunciar el projecte, sense concretar què volien fer, plantejant una conferència exploratòria el dia de Sant Jordi, per començar a escalfar motors. Era una marató i ara s’han convocat eleccions i han de córrer els 100 metres de llisos. Això canvia radicalment el plantejament.
Que hi hagués eleccions anticipades era una possibilitat. No hauria dit mai el 12 de maig, però podia ser coincidint amb les europees [el 9 de juny] o quinze dies després. Perquè una de les possibilitats que tenia Pere Aragonès era convocar eleccions en el període que va des de l’aprovació de l’amnistia fins que s’amnistiï Puigdemont.
Això és el que diu Junts…
És que això és veritat. A més a més, el fet que el cas Koldo hagi esquitxat Salvador Illa li treu una mica la brillantor que podia tenir la seva ‘marató’ particular. I si no hi ha pressupostos, el Govern pot plantejar un relat en el qual ells volien una cosa molt bona per al país i els altres no per raons partidistes. Quan fa uns dies van llançar una campanya publicitària explicant tot el que ha fet el Govern, vaig pensar que estaven convocant eleccions. Era una possibilitat. L’altra era que volguessin allargar la legislatura al màxim, però amb la sequera s’acosta un estiu amb restriccions i després la gent estarà enfadada. El cas és que hem de córrer. Doncs ho fem. Ara necessitem 500 voluntaris per recollir signatures. Si no els aconseguim, voldrà dir que alguna cosa falla. Però en les primeres set hores de la crida ja en teníem gairebé 300. Necessitem les signatures d’un 0,9% del cens de cada província. Això a Barcelona vol dir 4.000 i escaig, unes 5.000 i escaig a tot Catalunya, sumant les altres demarcacions. Ens presentarem allà on arribem, sense drames. Això és un projecte a llarg termini.
I l’objectiu?
L’ambició és liderar l’independentisme a Catalunya. I governar. No volem ser un ariet, volem ser el partit central, el primer partit fundat per fer això. Posar el Govern i les institucions al servei d’alliberar el país dels espanyols.
Si no entren al Parlament aquesta vegada, continuaran?
Ja ho veurem, depèn de què vulgui dir no haver entrat. Depèn de per quants vots ens hàgim quedat fora, depèn de per què…
Fins ara, semblava que el quart espai independentista seria la llista cívica de l’ANC, que aquest dissabte ha caigut dels plans de l’entitat perquè el ‘no’ ha guanyat la consulta. Des del principi, vostès han dit que en cap cas es fusionarien amb la llista cívica…
Des de fa molts mesos dic que és una mala idea. Primer perquè la idea de llista cívica s’aguanta sobre el concepte que els polítics són massa professionals i que necessitem que la gent cívica entri a les institucions i faci una DUI. Jo crec que el problema és que els polítics són massa poc professionals. I segon perquè l’ANC té una missió que no està complint. L’ANC és el lloc on els independentistes de diversos partits polítics han de poder trobar per fer activisme. I per digerir l’actualitat política i proposar coses que serveixin per a tothom, sense condicionar la militància de ningú. L’ANC té una feina a fer, que és aquesta, i no la pot fer fins que no faci autocrítica del suport que va donant els partits del Procés durant el Procés.
I ara que els mateixos associats han tombat la proposta, es plantegen unir forces amb l’ANC d’alguna manera, com van fer en el seu moment amb Primàries Barcelona?
En el cas de Primàries, l’ANC va acordar internament estendre la idea de Primàries a tot el territori i vam signar un acord pel qual l’Assemblea vetllava perquè el procés de Primàries a Barcelona fos neutral, sense que ells intervinguessin ni en la campanya ni en el seu finançament, contra el que molta gent es pensa. De tota manera, no crec que l’ANC ara hagi d’intervenir en cap instrument polític i nosaltres no farem cap acord amb l’Assemblea. Però volem animar la gent que creia que calia una altra llista per a les eleccions, i que ha votat que sí en la consulta, que se sumin a Alhora individualment i que treballin amb nosaltres. I la gent que ha votat que no perquè creia que l’ANC no era el lloc on fer això, també, que vinguin amb nosaltres a construir un espai independentista que pugui capgirar la situació i fer-nos sortir de l’atzucac.
Fa un moment ha dit que el problema no és que els polítics siguin massa professionals, sinó que ho són massa poc. Se sol parlar de polítics professionals per referir-se a persones que tenen tota o gairebé tota la seva trajectòria laboral en partits i institucions polítiques. Però no deu ser aquest el perfil que volen…
No necessitem que hagin treballat en la política o en l’administració. Potser és una mica confús, però internament diem que busquem gent que pugui tenir vides interessants fora de la política. Que la vida que sigui, de pagès, de fuster, de botiguer, de llibreter, d’escriptor, d’acadèmic, ja els doni una vocació, una motivació. Gent que no necessiti la política per tenir una vida interessant. Perquè si algú necessita la política per tenir una vida interessant, s’avicia, renuncia a les conviccions i als compromisos per continuar enganxat a l’addicció, que és un dels problemes que té clarament la nostra política. I, per tant, el que volem és gent professional en allò que fa.
Junts està jugant la carta de Puigdemont des que s’han convocat les eleccions. No està clar si serà el seu candidat, però podria ser que ho fos. Fins a quin punt creu que mouria el tauler?
Puigdemont té una gran virtut i un gran defecte. La gran virtut és que és el president deposat il·legalment i injustament pel govern espanyol. Per això la gent en diu el president legítim. Això fa que, com a català, tinguis ganes de dir als espanyols: ‘No, el posem nosaltres i el traiem nosaltres, no vosaltres’. Ell és la institució deposada per l’Estat. En aquest sentit, hi ha un cert deure de protegir la institució. Ara, té un gran efecte, que és el president que ha tingut l’oportunitat més clara d’alliberar el país d’Espanya en tota la història de Catalunya i la va malbaratar. I no n’hi ha prou que digui ‘em vaig equivocar’. No n’hi ha prou. Em vaig equivocar ha de voler dir ‘deixo pas’. A una nova generació. Ell ja va tenir la seva oportunitat i pretendre que n’ha de tenir una altra indica que no ha après dels seus errors. Tot el que hem vist els darrers anys és Puigdemont intentant conservar el seu espai polític, que ja és el que va fer que prengués malament aquella decisió. ERC i el PDeCAT competien per no ser els traïdors, i Puigdemont va declarar una independència que no tenia cap intenció de protegir.
Què havia d’haver fet?
Un acte d’honestedat amb el país i dir ‘no ens esperàvem que passés això, no ens esperàvem que la gent sortís a votar així, no ens esperàvem que hi hagués 3 milions de persones al carrer, no estem preparats. Anem a eleccions, agafem aquesta força i la portem tots junts a intentar fer-ho’. En comptes de ser honest i fer això, va ser deshonest. No només es va equivocar, va ser deshonest. I un cop va declarar la independència, en comptes de defensar-la se’n va anar i va deixar que l’Estat fes el que li donés la gana al país. I el que està fent des d’aleshores és protegir l’espai polític del qual és responsable. Ho entenc, però això fa que el seu discurs cada cop estigui més desgastat, cada cop hi ha menys gent disposada a votar aquest discurs. Cada cop aquests partits tenen més exvotants que votants. Si ara presenten Puigdemont, prometent que vindrà per la investidura quan no poden saber si això serà possible, una cosa que ja van prometre dient ‘Si vols que torni president, vota el president’, té un punt de ridícul. I indica que l’espai postconvergent no té capacitat de generar lideratges nous amb idees fresques. Presenten Puigdemont i és el seu gran trumfo. Doncs molta sort, però no és cap solució per al país.
Les enquestes diuen que tornarà a guanyar Salvador Illa i per més marge que el 2021.
No sé què passarà, pot passar qualsevol cosa. Tot indica que el PSC ha fet la feina d’aparèixer com un partit anodí que pugui votar la gent que té ganes de votar coses anodines, que deu ser molta ara mateix, en la part espanyolista del país. Perquè ja està tot tancat. Un cop aprovada l’amnistia, la rendició és total. I Illa és el candidat de ‘que se note el efecto sin que se note el cuidado’. Ha sigut el pitjor ministre de Sanitat de la història d’Espanya. Va gestionar la pandèmia infernalment, no només pel nombre de morts, sinó que sortia a les rodes de premsa amb els militars al costat. No hi ha individu més autoritari a Espanya. Però és un senyor que ha sortit molt a la tele i calculen que hi ha un cert electorat una mica passiu, que vota d’una manera desapassionada, que el votarà. I creuen que sobre aquest desapassionament poden construir un espai per pactar amb ERC i els comuns.
Pere Aragonès ha dit obertament que no faran Illa president.
És igual el que diguin. No hi ha una sola cosa que hagin dit que després no hagin contradit, en els últims deu anys. La promesa complerta és el gran unicorn de la política catalana. El dia que la trobi, aplaudiré. Esquerra Republicana ha construït un discurs ideològic que compra els discursos progressistes nord-americans. Jo en dic l’esquerra de Netflix. Una versió del feminisme, una versió de la diversitat, etc. Res d’això està ancorat en la tradició del país, en les lluites del país, en l’esquerra del país, en el republicanisme del país, sinó que està ancorat en les sèries que veu la gent a Netflix o a HBO. I això ha degradat tant el seu discurs que pràcticament no serveix per parlar del país. L’única cosa a la qual poden aspirar és a conservar un espai que, de tan buit, els serveixi per fer una cosa i la contrària, segons els interessos més immediats.
Una de les coses de les quals es queixen els partits independentistes amb representació és que les candidatures que van sorgint, com era la llista cívica i ara la seva, fragmenten l’independentisme i que això pot provocar vot perdut.
Si alguna cosa demostren els darrers 10 anys de política catalana és que tot vot que ha anat als partits independentistes és un vot perdut.
Vot perdut en el sentit que no entri al Parlament. És el que va passar el 2019 a l’Ajuntament de Barcelona. La CUP i Primàries van quedar fora per poc, uns i altres.
Els partits independentistes han segrestat el vot independentista i l’han ficat al Parlament a fer no res, en el millor dels casos. I, en el pitjor dels casos, a fer el contrari de la intenció d’aquest vot. Tot vot que va anar a altres opcions i que no va entrar al Parlament és un vot guanyat per al país. És un vot de gent que no està disposada a acceptar el xantatge dels partits per no fer res. Cada vot arrencat del processisme, és un vot salvat.
Encara que no entri a la institució?
Si entra, molt millor. Si entra, serem imparables. Si obrim aquesta esquerda, no la tancaran mai més. La gent parla del quart espai. I aquí hi ha dos espais. Un, que és el de dins, i l’altre, que és el dels que som a fora. I els que som a fora estem fent un esforç amb molt pocs mitjans per entrar, amb la voluntat de la gent. Si entrem i fem una esquerda en aquest sistema, no se’n sortiran.
És obvi que els partits independentistes amb representació institucional no han fet la independència. Vostès asseguren que Alhora s’ha creat expressament per a això. Com es fa? Fa sis anys que ells busquen la manera…
Ni ho han intentat. Es pot fracassar, no hi ha res segur. Però ells no ho han intentat.
Però com es fa?
La independència no és cap misteri de Lurdes. Els països que s’han independitzat no és que tinguessin un laboratori amb físics quàntics buscant una fórmula màgica. La independència té 3 o 4 reptes logístics complicats, que requereix gent molt competent i molt professional al darrere, com recaptar els impostos. I en el cas de Catalunya, que no és una independència acceptada per Espanya, tens un problema que és la violència. Aquest és el problema.
Rellevant…
La meva tesi sobre això és que la independència en el cas d’Espanya és un problema d’ordre públic, no és un problema militar. No estem en un escenari en què Espanya pugui fer una intervenció militar a Catalunya i li surti bé. Això no pot passar. Això que es diu que hem de controlar el territori és una altra de les fal·làcies del Procés. El territori ja està controlat.
Com?
El territori és de la població. Catalunya és un país amb 8 milions de persones, orogràficament complicadíssim. El problema que tens és per anar-lo a controlar. Per això quan van enviar 20.000 policies l’1 d’octubre se’n van haver d’anar amb la cua entre cames. No hi havia manera de controlar-lo. I la idea que hi pot haver una intervenció militar a Catalunya és una idea que està en l’inconscient català perquè tinguem por i no fem res. Però quina intervenció militar hi pot haver a Catalunya?
És la idea dels tancs entrant per la Diagonal, la imatge del 39.
Contra qui disparen a la Diagonal? Contra el 3r 2a perquè hi ha la bandera d’Òmnium i no contra el 3r 1a perquè hi ha la bandera de l’’aguilucho’? Catalunya és una societat massa diversa i plural. I en el moment que s’atrevissin a fer una intervenció militar, s’ha acabat el joc. La possibilitat que Espanya governi mai més Catalunya s’ha acabat. I, a més a més, Espanya és una democràcia. No ens la creiem, és deficient, autoritària, tot el que vulguis. Però és una democràcia, també sociològicament. Els espanyols són com nosaltres. Són europeus occidentals, tardocapitalistes. Els agraden les croquetes, tenen el colesterol alt i un iPhone. Als anys 30, les desigualtats econòmiques que hi havia a Espanya eren de país al caire de la guerra civil. Amb les migracions d’entre els anys 50 i els anys 70, amb els andalusos, murcians i extremenys que van venir a Catalunya, es van trencar les desigualtats i Espanya va entrar en el grup de societats que poden tenir una democràcia. I ara portem 40 anys d’una mena de prosperitat molt determinada, una mica degradada i cutre, però que ens ha fet penetrar en discursos democràtics i en actituds vitals democràtiques, amb el divorci, l’homosexualitat, els sindicats, les vacances pagades. Tot això impedeix materialment que Espanya es pugui plantejar mobilitzar la seva població per orquestrar el que està fent Rússia a Ucraïna.
Per tant, un problema d’ordre públic i res més?
És un problema d’ordre públic en el sentit que hi hauria una sèrie de gent a Catalunya lleial a l’Estat espanyol, que no estaria còmoda amb el que passaria i voldria fer-hi alguna cosa. I aquí la gran responsabilitat del govern que faci la independència serà mantenir l’ordre públic. Si tu pots mantenir l’ordre públic prou temps, has guanyat. Si no pots i ha de venir Espanya a mantenir-te l’ordre públic, has perdut. Totes les teories de l’autodeterminació serioses del món et diuen que el que fa la sobirania, el que fa l’autodeterminació és l’autodeterminació. És a dir, que tu siguis capaç de governar-te tu mateix. I si tu ensenyes al món que et pots governar tu mateix, no hi ha marxa enrere. El que no pot ser és que continuem vivint amb la idea que l’única raó per la qual no som independents és perquè no ens atrevim a declarar-ho perquè ens bombardejaran. Això és un deliri. Aquesta por és una herència dels nostres avis. Hem d’organitzar democràticament les nostres institucions per poder declarar la independència. És fàcil? No. És ràpid? No. Amb el material que ara mateix hi ha a la política catalana es pot fer la independència? No, rotundament no.
I el suport internacional que sempre s’ha dit que caldria?
És mentida. L’autodeterminació sempre és una molèstia per a tothom, excepte si algú té un interès molt particular per desestabilitzar una zona. Els països europeus hi estaran en contra, i està bé que hi estiguin en contra. No només dic que hi estaran en contra i que s’ha de fer contra l’opinió de tothom, que és com es fan les autodeterminacions, sinó que dic que està bé que sigui així, perquè els països tenen un deure de mantenir l’estabilitat. Ningú vol que les coses caiguin en espirals difícils de controlar. Ets tu qui ha de demostrar que ets capaç de generar una inestabilitat contra la seva voluntat i després una nova estabilitat que retorni la zona a la normalitat. I aquesta és la nostra missió. És dificilíssima, però s’ha de poder fer sabent tot això, perquè a vegades la història et posa davant d’una oportunitat a empentes i rodolons, que és el que va passar el 2017. I el fonamental és que la gent que està al capdavant del projecte, si li apareix el botó de la història al davant, el sàpiga pitjar.
Però no parlem de, en la pròxima legislatura, anar dia al Parlament i proclamar la independència…
No hi ha ningú seriós que pugui dir això. Però mai has de descartar aquesta possibilitat. Per a mi, el referèndum està celebrat. Si algú vol un referèndum més legítim que el del 2017, que l’organitzi. Si Espanya vol un referèndum més legítim, que ens faci una proposta. Discutim-ho. Però el referèndum per a mi ja està fet. I sempre has de tenir el dret, la possibilitat, de declarar la independència. No pots renunciar-hi d’entrada, no pots dir que aquesta legislatura no estem preparats i no ho farem. Ja ho veurem.
