Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es van reunir el passat 1 de juliol, enmig de les negociacions per a la investidura a la presidència de la Generalitat i abans que Esquerra Republicana tanqués un acord amb el PSC per investir Salvador Illa. Aquella va ser el primer contacte des de l’any 2021, quan Junqueras i la resta de presos polítics van ser rebuts pel president a l’exili després de rebre l’indult del govern espanyol. Aquell retrobament es va produir quan feia anys que els dos líders polítics del Primer d’Octubre mantenien una relació molt freda, fins i tot amb retrets a través dels mitjans de comunicació –no tenien contacte directe– des de l’inici de la repressió. Aleshores, ni l’un ni l’altre presidien Junts per Catalunya i ERC, respectivament, però ara la reunió de fa uns mesos es pot repetir ja amb tots dos al capdavant dels dos principals partits independentistes.
Un cop ja han passat els processos interns per escollir les noves direccions de Junts i Esquerra, el mateix Puigdemont ha assegurat que ha arribat l’hora de reunir-se amb Junqueras per tenir “un intercanvi d’opinions” sobre com veuen “les coses del futur, perquè fem política per pensar en el futur”. Així li va fer saber a Junqueras quan dissabte li va trucar per felicitar-lo per la seva victòria en les eleccions internes dels republicans. “La seva disponibilitat és total, així m’ho ha expressat, i per part nostra no hi haurà cap problema per parlar amb el president i la secretària general d’Esquerra”, ha detallat Carles Puigdemont. Un punt que també confirmen des de l’entorn de Junqueras, que “sempre està disposat a reunir-se amb tothom”. De fet, el mateix Junqueras ja ha dit: “És bo que parlem amb el president Illa i amb el president Puigdemont”. La reunió, a causa de la no aplicació de l’amnistia, s’haurà de celebrar, en tot cas, fora de l’estat espanyol.
Tots dos líders independentistes han tornat aquesta tardor a ocupar el paper que ja tenien la tardor del 2017. De fet, d’una manera o de l’altra i malgrat les circumstàncies de repressió, no han deixat mai de ser els referents de les dues principals formacions independentistes. Sovint, ambdós líders polítics, i els seus respectius entorns també, han airejat discrepàncies estratègiques sobre el rumb del Procés, i més de set anys després del referèndum de l’1-O tornen a comandar, si és que mai ho han deixat de fer, les naus dels dos principals partits independentistes, que tenen l’estabilitat del govern espanyol a les seves mans.
Seran capaços de mitigar les asprors? Poden acordar actuar de manera coordinada? Experts consultats per El Món es mostren molt escèptics sobre la possibilitat que Puigdemont i Junqueras puguin refer unes relacions que van quedar molt malmeses en el passat i creuen que no són les persones indicades per plantejar un projecte de futur per a Catalunya, on el context actual és molt diferent del de fa vuit anys i la majoria independentista d’aleshores ha quedat feta miques.
Un independentisme amb els mateixos líders que el 2017
Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UOC, recorda que és mot difícil separar el polític de la persona i, en aquest sentit, evidencia que “els dos dirigents de les formacions independentistes amb més força es porten a matar”. Dubta que puguin ser capaços de deixar els retrets de banda per “intentar trobar encaixos entre les dues formacions”. A més, apunta que “és difícil bastir una unitat” si les formacions no són capaces de tenir unes bases ben estructurades que els permetin “sortir amb un argumentari i una estratègia”.
Molt més contundent encara es mostra el professor de Ciències Polítiques de la UAB Marc Guinjoan, que veu “molt difícil” que Puigdemont i Junqueras puguin aconseguir que l’independentisme torni a ser hegemònic en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Apunta que abans, com a mínim, haurien de saber on són, redefinir el discurs i llimar les diferències personals, però aquest darrer punt, a parer seu, és impossible perquè considera que les relacions entre tots dos “són irreconciliables”.
Guinjoan creu que tant Puigdemont com Junqueras tenen una part de “lideratge messiànic” que no ha permès nous lideratges en les seves respectives formacions. A més, subratlla que “el fet que aquestes dues persones segueixin sent líders dels seus partits és una demostració que aquella etapa no s’ha tancat satisfactòriament”. Ho exemplifica amb l'”anomalia” que no s’hagi aplicat la llei d’amnistia i que “encara hagin d’estar lluitant per la seva llibertat personal”.
El politòleg i professor de la UPF Toni Rodon, per la seva banda, assenyala que el problema no és que repeteixin com a líders, que també, sinó que són líders que ja han tocat poder i la ciutadania ja sap com són i què poden fer. “I això, si es valoressin bé, tindria una part positiva, però també té una part negativa molt important en aquest cas”, apunta.
“Seran ells els qui faran el nou discurs de país? Crec que no són les persones indicades. Sigui o no culpa seva, les cartes estan marcades en aquest cas”, afegeix Guinjoan. Paneque també exposa que “veure les mateixes cares que recorden el Procés” pot cansar la gent. En tot cas, creu que Puigdemont i Junqueras han de ser hàbils i entendre que “no poden estar parlant amb les mateixes narratives set anys més tard”. “Si no s’adapten a les necessitats que hi ha actualment i que preocupen la societat, evidentment els lideratges acabaran desfasats“, i encara afegeix que “si no evoluciona el discurs, estem morts”. Rodon, encara que és molt escèptic, també apunta una altra possibilitat: que Puigdemont i Junqueras arribessin a una mena de pacte per deixar qüestions en comú fora del joc polític, i “establir uns límits”.
Actuació conjunta a Madrid?
Tots tres experts consideren que un dels mínims comuns denominadors que podrien acordar Puigdemont i Junqueras seria un front comú a Madrid per defensar els interessos de Catalunya, com ara el finançament, Rodalies i la llengua, entre altres. Però es mostren també escèptics perquè això no ha passat ni en els anys més àlgids del Procés. De fet, Andreu Paneque posa sobre la taula un dilema: “A Junts i ERC els interessa electoralment fer un front comú?”. “Si l’objectiu és tenir el lideratge de l’independentisme, això no té sentit perquè és una lluita entre ells. Només tindria sentit si l’objectiu fos recompondre el moviment i la seva força perquè aleshores l’enemic serien els socialistes”, explica.
El politòleg de la UAB, per la seva banda, exposa que aquesta unitat d’acció seria “excel·lent”, però hi veu un hàndicap per l’experiència del passat perquè des de gran part de l’opinió pública “s’assumeix que els vots d’Esquerra són més fàcils d’aconseguir que els de Junts”, i creu que els juntaires no estan disposats a deixar anar aquest privilegi. Tanmateix, Guinjoan subratlla que, si no vigila, a la formació de Puigdemont “se li acabarà aquest crèdit”. Per això “han volgut donar un cop sobre la taula amb la qüestió de confiança”. Finalment, Toni Rodon recorda que els intents, sobretot d’entitats, perquè hi hagués una unitat d’acció independentista a Madrid “han fracassat sempre”. “Això no vol dir que no col·laborin ara, encara que no han col·laborat mai”, sentencia.
