L’independentisme fa temps que ha perdut el rumb, una situació que ha comportat la pèrdua de la majoria independentista al Parlament, i encara aquesta Diada amb la unitat estratègica feta miques després que Esquerra Republicana hagi pactat amb el PSC la investidura de Salvador Illa. Un acord molt criticat pel president de l’Assemblea Nacional Catalana, Lluís Llach, que, d’altra banda, remarca en aquesta entrevista la capacitat que han tingut les entitats de refer la unitat i organitzar conjuntament la Diada d’enguany, que serà la primera en 12 anys que se celebra sense un president sobiranista a la Generalitat. Com ha d’actuar a partir d’ara l’independentisme? Quin ha de ser el paper de les entitats? I el dels partits? Totes aquestes qüestions, i moltes altres, s’aborden en aquesta entrevista amb el president de l’entitat, que adverteix que l’independentisme ha de reaccionar ja, perquè si no ho fa “potser ja no tindrem solució”.
Des que va accedir a la presidència de l’ANC va defensar amb vehemència que calia fer tot el possible perquè Salvador Illa no fos president de la Generalitat. Ja fa un mes que ho és. No se’n va sortir.
És el primer fracàs, però això serveix per aprendre’n, no? A l’ANC, com a independentistes amb l’únic objectiu de la independència, la presència del senyor Illa no ens és de cap ajut, al revés. Dificulta molt més la nostra voluntat de ser independents aviat. La conformació del poder polític independentista ha fet que, a força de disbarats, el president de Catalunya en aquest moment sigui un senyor com el senyor Illa. I, per tant, nosaltres farem tot el possible per lluitar contra les causes del que imaginem el seu mal govern respecte a les llibertats nacionals de Catalunya.
Aquest dimecres serà la primera Diada en 12 anys amb un president de la Generalitat que no és independentista. El Procés ha acabat?
No, no. Hauríem de fer una anàlisi més acurada i serena del que està passant. A mi em sembla que una cosa és l’independentisme institucional, i l’altra és l’independentisme social. Crec que l’independentisme social no ha canviat gaire. Potser ha canviat electoralment, però no sé de ningú que m’hagi dit que ha deixat de ser independentista. De ningú. I en aquest aspecte, penso que l’independentisme ja es va comptar. Som dos milions, més o menys, potser ara som menys, o potser som més, ves a saber. La presència del senyor Illa a la Generalitat és un motiu molt fort per manifestar-se i dir, a nosaltres mateixos els primers, perquè anem així una mica desorientats des de fa uns anys, a l’estat espanyol i a la gent que vingui de fora, que en ve sempre, que el moviment independentista social està indemne. La demostració d’això és que, per primera vegada, l’11 de setembre l’organitza l’ANC amb coordinació perfecta i voluntària amb totes les entitats grans i representatives d’aquest país. I les tres o quatre més importants representen socialment una massa crítica molt més important que la de tots els partits independentistes junts.
I l’independentisme polític?
L’independentisme polític és un desgavell. I ho reconeixem, ens lamentem tots, plorem a la nit, ens preguntem com és que ha passat això, fem crítiques, a vegades destructives, potser massa, etcètera. Però, en canvi, cal tenir en compte, perquè qualsevol dia ens podem trobar amb una sorpresa, que el moviment social independentista està empipat, decebut, molt decebut, desorientat. Això vol dir que qualsevol dia pot passar una cosa. Perquè el dia que aquesta gent es mobilitzi una altra vegada, el poder polític s’haurà de posar en marxa immediatament. I em sembla que això és el que mou el Secretariat Nacional de l’ANC. O sigui, dir a la gent que tot això depèn de la voluntat social.
S’han pogut refer els ponts entre les altres entitats independentistes, una situació que coincideix amb el trencament total de la unitat dels partits independentistes. Com s’ha arribat a aquesta situació?
Pel fracàs d’absolut dels polítics independentistes. El fracàs d’absolut d’una CUP que no sap rendibilitzar la seva bona feina a les comarques i als ajuntaments. Ara s’estan repensant, i esperem que això sigui realment una nova posició i que faci que la seva força de base tingui incidència en la seva força política al Parlament. És una queixa que tinc de la CUP des de fa molts anys, que la seva actitud parlamentària no és constructiva de cara a l’independentisme. És molt ètica, molt pura, però no és constructiva. D’Esquerra, jo ja no m’atreveixo a dir res, sincerament. No m’atreveixo a dir res perquè no entenc res. Junts ha passat per moments de molta confusió, i sembla que encara hi és. La personalitat del president a l’exili sembla que els ajuda a unificar-se, i a tenir esperances en l’hegemonia, però a mi això no m’interessa gaire. Penso que la lluita per l’hegemonia ja la decidirà l’electorat, i la lluita per l’hegemonia és continuar amb una mala praxi des d’un punt de vista independentista. Aquesta lluita ha portat molts problemes.
S’ha vist a les urnes que aquesta lluita no ha funcionat.
No ha funcionat, però compte perquè hi ha causes profundes com la repressió de l’Estat espanyol. Nosaltres encara no hem mesurat bé el que és la repressió. Aquells judicis espectaculars, amb unes condemnes inadmissibles des de qualsevol punt de vista processal, que a Europa han creat inquietud forta, amb reaccions de l’ONU i del TJUE. I una altra cosa que la gent no considera gaire, que crec que és molt important, és que hi ha un abans i un després de la Covid a totes les organitzacions. La Covid va acabar de desanimar la gent.
Però en què ha fracassat l’independentisme institucional?
És evident que l’independentisme institucional ha fracassat absolutament amb dues o tres coses. Primer, amb l’egoisme propi. És espectacular com han mantingut alguns, d’una manera espantosa, un fracàs estratègic d’unes dimensions extraordinàries. I, a més, amb tossudesa. O sigui, Esquerra Republicana ha tingut tres desfetes electorals, quan ja abans de la primera, alguns que els estimem, ja vam advertir que era una estratègia molt decebedora per a l’independentisme perquè ells eren els representants de la puresa independentista. Que ells siguin els que, d’alguna manera, l’any 2019 canvien 180 graus la seva estratègia, que s’equivoquin en una dimensió tan gran, estant avisats per molta gent, i, a més a més, persisteixin… I encara tenim un altre problema de l’independentisme. I és que tots s’estan refent, i fins al mes d’octubre-novembre estarem pendents de veure què passa. En aquestes circumstàncies, l’independentisme de base vol deixar clar que està més actiu que mai, més junt que mai i més disposat a condicionar-los que mai.
Durant aquest temps ha estat molt crític amb Esquerra. No sé si per aquesta proximitat que manifesta, o, si en part, s’ha sentit decebut pel discurs que va fer Marta Rovira en el seu retorn de l’exili i les decisions que el partit ha pres a posteriori.
A veure, jo vaig anar a veure el vicepresident Oriol Junqueras a Lledoners i em va explicar el seu panorama. El vaig escoltar i al cap d’un mes hi vaig tornar per dir-li que s’equivocava. I quan hi va haver la primera contesa electoral i vaig veure que ningú reaccionava, ja vaig començar a cridar el cel, però ningú em va fer cas. Però és veritat que ja des de l’any 2017 hi havia alguns matisos de divergència dins d’Esquerra. El discurs de Marta Rovira a l’absurda frontera espanyola-francesa, on deia que venia a acabar la feina, va ser un discurs molt maco i abrandat, vaig pensar que això es tornava a encarrilar. No és que estigui decebut, que ja no és la paraula, és més que decebut, perquè no en el fons no entenc res. O sigui, no crec que l’argument només sigui el de col·locar 400 o 2.000 persones. I no entenc res perquè ni això és un motiu per fer el que s’ha fet. No sé si hi ha pressions, si hi ha documents secrets… A la gent que no ho entenem ens convida a pensar en totes les paranoies possibles.
I vostè n’ha pogut parlar de tot això amb Marta Rovira?
Això fa anys que ho dic a tothom que em vol escoltar, i a Marta Rovira, també.
I recentment?
Recentment, em vaig escriure amb la Marta quan encara havia de tornar, desitjant-li molta sort. Em va dir que en aquells moments no podia parlar perquè estava molt ocupada, i segurament és veritat. Em sembla que jo encara no era president de l’ANC. I després de dir que no es veu en cor de restablir ponts, jo li diria que s’hauria d’animar, però que abans s’haurien de restablir les columnes dels ponts. Perquè aquesta decisió ha arrasat amb tot. I, a més a més, però això ja és una cosa personal, per a mi, independentista és qui practica l’independentisme.
I Esquerra practica l’independentisme?
Ara no. A mi em sembla, eh. No hi ha cap hemeroteca, cap document, cap instint que, fora del maquiavel·lisme més propi de Junqueras que de la Marta, hagi pensat que fer presidenta Salvador Illa és una manera de promocionar l’independentisme. Però això és feina més nostra que seva.
Però segueix considerant Esquerra un partit independentista?
Jo conec molts i molts militants d’ERC que són independentistes. Ara, si resulta que d’aquest congrés surten opcions que per a res ajuden l’independentisme com els últims actes, doncs n’haurem de parlar. Els partits, per vells que siguin, són eines, i no són finalitats. I, per tant, Esquerra Republicana, com a partit independentista, mentre sigui una eina útil, se l’ha de considerar independentista. Si no, doncs hem de buscar una altra opció que ompli aquest espai socialdemòcrata independentista, amb una quarta, amb una cinquena, o ells mateixos reformant-se.
Aquestes crítiques a Esquerra…
Però això són crítiques? Jo no intento criticar, intento analitzar la situació que m’ensenya la realitat. Dir que s’han equivocat és una crítica? És que s’han equivocat. És la fotografia. Però sí, d’acord.
Hi ha gent que pot interpretar…
És que jo no estic en contra d’Esquerra, no ho he estat mai. He entrat en política gràcies a Esquerra.
Però s’han fet interpretacions que el seu posicionament amb Esquerra situa l’ANC com un satèl·lit de Junts.
Ah, sí? Doncs això ja és el súmmum. Serà gràcies als mitjans d’informació, aleshores, perquè resulta que jo no he votat mai Junts. Se’m coneixia des d’abans, quan era cantant, per ser anticonvergent. És la primera conversa que tinc amb el president Puigdemont. Mai, mai, mai he votat Junts. I a més, quan no he pogut votar Esquerra, he votat a la CUP. I a més, per circumstàncies rares, que miraré d’evitar de dir qui voto a partir d’ara, a més ho he confessat i confesso la meva estima per la gent de la CUP. Per tant, que algun mitjà d’informació tinguin interès a presentar-me… Doncs, molt bé! Ara, no hi ha ni un gest que ho avali. Només que per a mi és importantíssima la figura d’un president a l’exili. És que seria negar els lligams històrics de la presidència de la Generalitat, però a mi m’importa un rave que el president sigui de Junts.
Aleshores, quina relació ha de tenir l’ANC amb els partits polítics?
L’Assemblea ha de ser un condicionador dels partits polítics. Un condicionador crític, positiu i propositiu. Nosaltres no estem en contra dels partits per anar en contra dels partits. En el fons, sabem que els necessitem, perquè necessitem que l’independentisme institucional funcioni. Ara, som crítics perquè la situació és la que és, som propositius, perquè per això volem fer un full de ruta per mirar si és possible caminar, i condicionadors. Com a posseïdors d’una certa influència pública i amb una quantitat de socis considerable en aquest país, mirarem de pressionar per fer el camí més curt cap a la independència.
I aquest camí com pot avançar en un escenari on l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament?
Doncs des de la base, la confrontació i la renacionalització del mentrestant. A veure, jo no soc dels que creuen que la independència serà d’aquí a quatre dies. Això és el que es pretenia fer per sistemes cívics i democràtics durant el 2015 a 2017, i l’estat espanyol va perdre l’oportunitat de democratitzar-se profundament i Europa va perdre l’oportunitat d’arreglar els seus problemes de nacionalitats oprimides. Ara tenim una força social crec que molt considerable. El primer que hem de fer és recuperar bous i esquelles que hem perdut en aquests últims sis o set anys de renúncies. Perquè és veritat que, encara que no es volguessin fer, el 155 i l’acceptació implícita, tot i que no explicita, de considerar la Generalitat una baula de l’Estat ha comportat la pèrdua dels paràmetres nacionals de convivència. Nosaltres diem que som una nació perquè tenim uns paràmetres nacionals de convivència, que van des de la llengua a una manera d’entendre l’associacionisme, que fa que aquest país és una cosa molt estranya dintre Europa, l’educació, la sanitat o l’activitat intel·lectual. Tot això s’ha anat esmicolant gràcies a la voluntat d’un estat per rebaixar aquests paràmetres nacionals. I, a més a més, perquè li interessa molt rebaixar-los perquè així no som tan cars i ens poden robar 22.000 millors l’any. El primer que hem de fer és reforçar els paràmetres nacionals i, per tant, m’agradaria que la gent de l’Assemblea comenci a actuar com a part d’aquest futur estat.
Com?
Doncs amb lluita quotidiana. O sigui, si tu no em contestes en català, immediatament denúncies. Si el professor no fa el 75%, immediatament denúncies. Què hem de fer des de nosaltres? Doncs, d’una banda, animar a fer-ho i, de l’altra, muntar, des de la coordinació jurídica, un exèrcit d’advocats que pugui fer que aquestes reclamacions no s’aturin a la primera finestreta de l’administració. Després tenim la desobediència civil. Tots sabem què és. Rosa Parks. Hem de practicar la desobediència, que està reconeguda en tots els sistemes democràtics avançats. Què hem de fer amb els trens? No sé què hem de fer, però alguna cosa haurem de fer, perquè no pot ser això. I aquest robatori fiscal mantingut des del 1714, perquè va d’això, ens identifica com una comunitat colonitzada. L’independentisme no és una raó de banderes, que potser ho és per a algun sentimental. L’independentisme el que vol és tot allò que ha d’aixoplugar una bandera justa, que és el benestar de la gent. L’independentisme és una necessitat de futur, com a col·lectiu que s’ha de desenvolupar econòmicament, socialment i culturalment. Amb l’arribada del PSC més espanyolista de la història estem en un punt d’inflexió que el resultat final pot ser molt difícil de superar. I si no reaccionem ara, potser ja no tindrem solució.
Si l’independentisme no reacciona, el Govern d’Illa va per llarg?
A mi que s’allargui… el problema són les conseqüències. Si l’arribada del PSC vol dir que la nostra situació nacional és pitjor, que a la nostra llengua i a la nostra cultura encara se les desprotegeix més del que ho han estat fins ara… Clar, nomenen un senyor d’Esquerra Republicana, al qui li desitjo molta sort, per a la llengua… Sí, sí, però si les escoles, si les altres conselleries no funcionen, pobre home, no? Etcètera, etcètera. Per tant, els moviments independentistes socials hem de lluitar descaradament sense complexos contra això. I dir-ho ben clar. O sigui, estem en un moment culminant. I, segurament, la primera demostració és que per a aquest 11 de setembre ens hem ajuntat tots. La segona seria que vingués molta gent, i així ho desitjo. És un moment molt delicat.
Ha comentat algunes de les reivindicacions que marcaran la Diada, però el primer pas perquè l’independentisme recuperi el pols no és recuperar el carrer?
A l’Ara mateix de Miquel Martí Pol hi ha una frase que a mi m’emociona: “Acumulant en cadascú la força de tots plegats”. Hem de fer això. Que és el que va passar l’1 d’octubre. La gent tenia una consciència que érem molts, que hi havia una necessitat d’alçar-nos i que cadascú de nosaltres sentia dins seu la força de tots plegats. Ara, les entitats hem de dir als nostres militants que es mirin als ulls entre ells, que sàpiguen que som molts, que lluitem contra la desinformació que s’ha instaurat en aquesta societat, sobretot des que els mitjans de comunicació estan en mans de les grans oligarquies, fent les diferències que calgui, i que entenguem que el nostre dret, i si es vol l’obligació, és intentar refer aquesta força de tots plegats. I això és el que pot obligar, en molt menys temps del que la gent preveu, el poder institucional. Perquè som molts. Tenim aquesta força i no cal que ens comptem. Estem en època de refer-nos i renéixer.
Però ara mateix és un moviment que està una mica desorientat.
Sí, perquè el 2012 i el 2017 hi va haver una cosa que passa molt poques vegades a la comunitat, sobretot radical. I és que qui dominava les institucions i qui dominava la societat, en aquells moments, anaven d’acord cap a la independència. I, per tant, la gent va posar la confiança en les institucions. Una confiança, diria, fins i tot excessiva. Potser quan el president Puigdemont s’equivoca el dia 10, no havíem d’haver obeït i havíem d’haver anat a la Generalitat o al Parlament. O quan el dia 3 érem a la plaça Sant Jaume, no havíem d’haver obeït, de la mateixa manera que no vàrem obeir quan la policia venia a agafar les urnes. I el 27, quan servidor i 71 diputats més vam votar que sí, malgrat el Coscubiela i les seves amenaces, ens vam equivocar. Ens vam equivocar tots, i es va equivocar la gent. La gent també va fallar perquè no havia d’obeir. I això són aprenentatges per al futur.
Aquests aprenentatges han de servir per fer un nou full de ruta?
És clar que sí.
I aquest nou full de ruta ha de ser unitari o no cal?
No sé exactament què vol dir unitari. Tenim la voluntat de fer un full de ruta perquè creiem que és necessari. Ara, el grau d’acceptació per part de la massa social independentista no el sabem. Nosaltres direm la nostra i si algun dia una altra cosa és més encertada, ja corregirem. El que passa és que nosaltres tenim una responsabilitat, juntament amb els CDR, perquè tenim com a objectiu la independència. En ser una entitat que la seva única responsabilitat és intentar l’assoliment de la independència, intentarem fer un full de ruta.
I aquest full de ruta està generant algun tipus de tensió interna?
La tensió interna dintre de l’Assemblea és una tensió assumida perquè som demòcrates i assemblearis. La candidatura de renovació, quan arriba, es troba amb una resistència pública, i publicitada, per part de més d’un terç d’una candidatura continuista. Els renovadors intentàvem que aquesta resistència s’apaivagués en posar-nos a treballar, però la veritat és que no és així. I, a més a més, no sé per quines causes, i no vull posar-me ara a fer l’Hercule Poirot, a fer l’animal, però tenim filtracions cada dos per tres. El vostre diari és una de les vies preferides per al filtrador perquè doni notícies. Nosaltres ho hem d’acceptar com a problema intern, i mirar bé què passa. Malgrat això, hi ha uns estatuts que permeten actuar, i si la minoria no accepta algun tipus de debat, nosaltres utilitzarem la majoria, si la tenim. I si no tenim la majoria, doncs haurem de presentar la dimissió o plantejar una altra cosa. El que passa és que en aquest moment a l’interior de l’Assemblea no hi ha serenitat, sinó que hi ha una confrontació entre un grup i un altre, fora d’algunes qüestions puntuals que em permet dir, ostres, sembla que ja prou, però al cap de quatre dies ja hi tornem a ser.
La intenció de l’ANC és tancar un full de ruta abans d’acabar l’any?
En l’últim Secretariat Nacional vam plantejar dos punts de debat, però ho devíem fer molt malament perquè vam presentar això després d’una PDR que va portar molt de debat i, al final, s’ha de votar. Però quan es porta a debat i és una PDR al final s’ha de votar. Aleshores resulta que vota el majoritari. Aleshores els continuistes es van emprenyar i quan era l’hora de debatre com podia ser el full de ruta s’hi van negar tots. Doncs escolta, molt bé. Ja mirarem d’intentar si podem refer la unitat, si podem refer el debat, però també hem de veure com fer un full de ruta però d’acord amb el reglament. La nostra pretensió és fer abans de finals d’any una assemblea general extraordinària, però si no se’ns permet fer-ho àgilment perquè no hi ha d’acord, doncs molt bé, hem de mirar quin temps tenim perquè les propostes arribin a les assemblees territorials i es discuteixin seriosament.
