La configuració del nou govern de Pedro Sánchez ha redibuixat de facto el mapa de l’esquerra espanyola i ha evidenciat definitivament el trencament entre Sumar i Podem. El disseny de la part de Sumar present a l’executiu estatal, que ha reordenat el poder intern entre les seves diferents famílies polítiques, ha deixat Podem a la cua de totes elles. Sumar ha apostat per Más Madrid i ha elevat el perfil de Mónica García, que passa de ser la cara de l’oposició a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a ser ministra de Sanitat. Una altra formació de l’esquerra que progressa amb el lideratge de Sumar és Catalunya en Comú, que passa a comandar el Ministeri de Cultura, una cartera amb més pes que Universitats. És més, l’aliança entre les dues formacions es fa evident amb la figura del ministre, Ernest Urtasun, que també es manté com a portaveu de Sumar. Finalment, Esquerra Unida conserva un ministeri amb la cartera de Sira Rego a Joventut i Infància. Experts consultats per El Món consideren que tots aquests moviments de Sumar per modificar la correlació de forces de l’esquerra es fan amb l’objectiu de liquidar Podem.
El fundador de Podem Juan Carlos Monedero considera que “hi ha una voluntat” per part de Sumar de “fer desaparèixer” Podem. “La lectura que fa la militància i la direcció de Podem és que hi ha hagut una voluntat de posar fi a aquesta força política”, sentencia, i lamenta que “s’ha desenterrat la destral de guerra i malauradament hi haurà massa episodis de lluita entre les esquerres que afebliran la tasca correcta, que és fer una bona política pública”. El politòleg Pablo Simón, professor a la Universitat Carlos III, també comparteix que Sumar vol acabar amb la formació violeta, però assenyala que, de fet, “Podem ja no suma res”. “Podem no té càrrecs, no té gairebé militants, per tant, aquest instrument ha anat morint de manera progressiva”, afegeix.
El politòleg de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Toni Rodon, per la seva banda, ressalta que la reordenació de la correlació de forces de l’espai que forma Sumar és perquè “se’n vagin de la coalició”, ja que “els ha exclòs absolutament de tot”. “Podem queda com l’últim mico”, diu, i ara la formació de Belarra ha de decidir què fa: “Si parteix peres i s’arrisca en solitari o si, de mica en mica, intenta canviar la coalició a favor seu o cap a una situació més favorable”.
Simón assenyala que la direcció actual de Podem està entestada a “preservar una marca” que avui dia, segons ell, “té més valor nostàlgic que pes electoral”. En aquest sentit, exposa que Más Madrid ocupa el seu espai a Madrid, Compromís fa el mateix al País Valencià, els Comuns, a Catalunya, i IU i el PCE, a Andalusia. “Podem no té espai”, diu Simón, i afegeix que el pas natural era evolucionar dins de Sumar, però considera que la direcció actual de Podem no ha acceptat el canvi de direcció: “Sempre van voler liderar Sumar”.
El detonant de la guerra
Rodon assenyala que la guerra entre Sumar i Podem sorgeix d'”una discrepància ideològica de fons”, ja que “Díaz té un perfil més moderat, més d’establir lligams més estrets amb el PSOE” i, d’altra banda, Podem “té una idea més combativa del partit i hauria d’anar una mica més a l’esquerra”. A tot això, cal afegir-hi “una qüestió personal”, perquè “les aspiracions” polítiques de Yolanda Díaz i Irene Montero han provocat el “trencament del partit”. “Això acostuma a passar bastant en els partits nous que governen, que són horitzontals i que veuen que no poden funcionar així i es verticalitzen. I això acaba provocant tensions internes”, sentencia.
D’altra banda, Monedero també apunta “un element objectiu estructural” en aquesta guerra, ja que “el que queda del règim del 78 considera Podem el culpable de la seva situació perquè va trencar el bipartidisme, no va permetre més draps bruts al rei emèrit i és una força política que va aconseguir que a una esquerra que se li prohibia entrar al govern hi entrés”. També apunta a “un profund error” en la construcció de Sumar perquè Díaz “s’ha recolzat molt en gent que va estar a Podem i després es va veure que tenia molta animadversió contra Podem”, i deixa clar que, d’aquesta batalla, l’únic beneficiat és el PSOE.
En canvi, Pablo Simón posa èmfasi en el fet que “militants i quadres de Podem se n’han anat a Sumar i ja hi estan integrats sense cap mena de problema” i Podem es va incorporar a la coalició per “assegurar la seva supervivència, perquè si no hauria estat molt poc probable que aconseguissin representació al Congrés”. “Podem ja estava en un procés de descomposició i es veu obligat a entrar de mala gana”, però revela que “la direcció de Podem volia que el govern no repetís”.
L’oferta ministerial a Nacho Álvarez
L’encara secretari d’Estat de Drets Socials, Nacho Álvarez, va rebutjar ser ministre perquè no comptava amb el suport de Podem, i va decidir que abandonava els seus càrrecs al partit. El politòleg de la UPF Toni Rodon considera que l’oferta de Sumar era per “crear conflicte” a Podem perquè “no és el que volia el nucli dur” del partit”. Una opinió similar a la de Monedero, que diu que el que “no té sentit és que tu diguis a una formació política qui serà el seu ministre”. “Si no funcionen des d’una certa corresponsabilitat, des del respecte mutu, des de l’assumpció que hi ha un front ampli i que hi ha un govern de coalició perquè es necessiten tots, les coses no poden funcionar”, adverteix.
Pablo Simón, per la seva banda, subratlla que l’operació Nacho Álvarez “és un intent de debilitar la direcció” del partit i no contra el partit en si, i deixa ben clar que “és paradoxal que ofereixis un ministeri a algú de la direcció de Podem, això s’entén com debilitar Podem”. “És una baralla per assegurar la seva continuïtat en política perquè, si no, a què es deu la insistència que Irene Montero ha de ser a Igualtat”, pregunta. I, així mateix, apunta que “Nacho Álvarez era algú prestigiat a totes les direccions” i deixa clar que “l’esperit de Podem està representat” en Pablo Bustinduy, que és un dels seus fundadors.
Pablo Iglesias, el responsable de l’ascens de Yolanda Díaz
El més paradoxal de tot és que l’exlíder de Podem, Pablo Iglesias, és el responsable del paper actual de la líder de Sumar, ja que ell mateix la va designar com a successora sense cap procés de primàries perquè considerava que era el major actiu electoral. En aquest sentit, el politòleg de la Carlos III creu que “s’ha de ser conseqüent amb les decisions que es prenen” i deixa clar que “Iglesias va posar Yolanda Díaz al carril central”. Així mateix, el fundador de Podem apunta que “la sortida de Pablo Iglesias va agafar l’organització amb el peu canviat”, però subratlla que ell mateix va designar Díaz sense que ella formés part de Podem i “això, sumat a la falta de sintonia personal, va acabar de curtcircuitar els canals de comunicació”. Juan Carlos Monedero, a més, defensa que sobre Podem “no ha de parlar ningú que no sigui Ione Belarra” i diu que “no és bo” ni per a Iglesias ni per a la formació lila que ell tingui un paper de “portaveu oficiós”.
És creïble l’amenaça de trencar la disciplina de vot?
Després de quedar-se fora de l’executiu espanyol, Podem ha volgut marcar perfil i assegurar que els seus cinc diputats respondran a la seva pròpia política. Un aspecte que Juan Carlos Monedero troba “lògic quan la coalició a què pertanys ha expressat la seva voluntat de fer-te desaparèixer”. “Si algú pensa que els cinc diputats de Podem es deixaran aniquilar és que no han entès la lectura que va fer l’esquerra del gueto de Varsòvia”, manifesta, i afirma que “és el gran error de Sumar, que no s’adona que amb el seu comportament està posant en peu de guerra Podem”. Tanmateix, posa èmfasi en el fet que la “reconstrucció” de Podem ha de passar per intentar marcar “el rumb del govern de coalició”, i no partint dels possibles “fracassos” que tingui el govern de coalició de Pedro Sánchez.
Simón, per la seva part, recorda que els grups tenen disciplina de vot i que si Podem la trenqués “haurien d’anar al grup mixt”. En aquest sentit, opina que “ells volen marcar el seu propi perfil però, alhora, tenir els recursos parlamentaris” i un altre factor que creu que s’ha de tenir en compte és que “les bases de Podem van votar a favor del suport a aquest govern amb més d’un 80%”. Per tant, no creu que això acabi passant perquè està en joc la seva visibilitat com a partit, ja que si acabes al grup mixt perdrien recursos, temps d’intervenció, visibilitat i despatxos. Una situació que, segons ell, els abocaria “a la irrellevància”.
En canvi, Rodon considera “possible” que s’acabi trencant el grup perquè “hi ha una tensió per part de les dues bandes que es podria arribar a produir la ruptura”.
