La història, encara que sigui recent, té una tendència irresistible a repetir-se. No cal mirar gaire enrere per trobar un govern socialista espanyol assetjat per diverses causes judicials i pressionat pels seus pactes amb els nacionalistes catalans. L’exemple més pròxim és la legislatura del 1993 al 1996. Una de les frases més emblemàtiques vinculades l’arribada del PP al poder, amb José María Aznar com a protagonista, va ser aquell famós “Váyase, señor González”. Un lema de guerra política que va donar les claus de la Moncloa a la dreta espanyola per un estret marge de 290.328 vots en les eleccions avançades del març de 1996. Va ser una “victòria amarga” del PP i una “derrota dolça” del PSOE –segons va voler-la llegir Felipe González–, però va encetar l’era que Manuel Vázquez Montalbán va definir com a “Aznaridad”.
L’eina principal del PP per assolir la Moncloa va ser utilitzar la pressió mediàtica contra un PSOE que s’arrossegava en diversos fronts judicials, amb escàndols del que aleshores se’n deia la beautiful people i, sobretot, els pactes dels socialistes amb els nacionalistes bascos i catalans, aleshores en espais al Congrés com Minoria Catalana, amb personatges com Miquel Roca, que es va acomiadar del seu escó a Madrid descrivint el clima polític del moment, 1994, com “temps de sotsobre i desconfiança”. L’arribada del PSOE de Pedro Sánchez també va ser en situacions comparables, la corrupció de la Gürtel va fer insostenible, fins i tot per al PNB, la continuïtat dels populars, i una moció de censura va foragitar de la Moncloa Mariano Rajoy el juny de 2018.
Els paral·lelismes entre el final del govern de Felipe González i la situació actual
La situació del moment, salvant les lògiques distàncies que han generat les tecnologies de la comunicació, té prou punts de connexió amb la legislatura del 1993 al 1996, marcada per una tensió i una agressivitat política acarnissada que remuntava la crisi econòmica post 1992. Casos amb clars indicis de corrupció, com el cas Koldo, la imputació del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, la investigació sobre la dona de Pedro Sánchez i la del seu germà per suposats delictes de prevaricació, la dreta judicial i del ministeri fiscal especialment excitada, i els pactes ara ja amb l’independentisme, com ara la llei d’amnistia, permeten comparar les dues situacions, malgrat que han passat gairebé trenta anys i tres presidents espanyols. Fins i tot, seguint algunes converses, hi ha coincidències en algunes actituds privades dels protagonistes reprovables.
El cas GAL, el paradigma
El govern socialista va superar tots els límits en l’època de Felipe González amb els GAL, el terrorisme d’estat. Un cas que va acabar amb un ministre de l’Interior, José Barrionuevo, a la presó tot i que després va ser indultat, el Nadal de 1998. Igual que el seu company de segrestos i assassinats, Rafael Vera, que havia estat el seu secretari d’Estat per a la Seguretat. El cas GAL es va dividir en dues etapes perfectament definides. Una primera part oberta el 1988 amb el cas Amedo, en referència als policies José Amedo i Michel Domínguez, i la seva implicació en el cas de Segundo Marey. I una segona part el 1994, quan el magistrat Baltasar Garzón, que havia estat número dos del PSOE per Madrid en les eleccions al Congrés de 1993, va deixar el seu escó, va reobrir el cas GAL i va engarjolar els dos policies que, finalment, i a canvi de les seves confessions, van quedar en llibertat.
Val a dir que Garzón, com a expolític desencantat del PSOE, va ser recusat per Barrionuevo i Vera. Fins i tot s’hi van querellar, al·legant la seva “enemistat manifesta” amb els investigats, excompanys polítics amb qui va acabar com el rosari de l’aurora. Ni la sala d’apel·lacions ni el Tribunal Suprem van tenir el coratge de prendre-li la instrucció del cas número 1 de l’agenda política i social al jutge estrella del moment, tot i que hi havia evidents motius per retirar-li la causa.
L’estiu de 1995, la presó i un curiós canvi estratègic en la defensa de policies i polítics implicats, provoca un veritable terratrèmol. Ricardo García Damborenea, exsecretari general del PSE a Biscaia, implica Felipe González com a senyor X dels GAL, a més del vicepresident del govern, Narcís Serra, i el secretari d’organització del PSOE, el llavors poderós Txiki Benegas. Garzón va elevar el cas al Tribunal Suprem, per la condició d’aforat de González. Un sumari que va recaure en el magistrat Eduardo Móner, que, finalment, després d’una discreta instrucció, va decidir no imputar González per manca de proves, una decisió que va ratificar la sala penal. El mal, però, ja estava fet.
El cas Roldán, el vodevil de la corrupció
Una de les mesures estrella del govern socialista va ser que, per primera vegada, va nomenar un civil com a director general de la Guàrdia Civil. Una institució sagrada en l’estructura política i administrativa de l’Estat. L’institut armat és considerat com l’element que va articular l’estat liberal i el nou ordre que s’imposava a Espanya a mitjans del segle XIX. Roldán, però, va ser civil però no un director exemplar, ni de bon tros. De fet, va acabar condemnat a 28 anys de presó per enriquiment a compte dels fons de l’institut armat. Un afer que arribava després de destapar-se el cas dels fons reservats, és a dir, com alts càrrecs d’Interior utilitzaven diners destinats a confidents o a pagaments clandestins en l’ampli concepte de la seguretat de l’Estat per ampliar el seu patrimoni.
Però el cas Roldán no només va ser un cas de corrupció escandalós, sinó que s’ho van afegir una sèrie de despropòsits, com ara la seva fuga extravagant, la seva desaparició durant pràcticament un any i la seva estrambòtica detenció. La sentència del cas, de 21 de desembre de 1999, de la qual en va ser ponent l’actual president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde Pumpido, és demolidora: comissions per obres i serveis, contractacions que mai es durien a terme, societats pantalla per encobrir els diners robats i manlleu de diners dels fons reservats. Segons els càlculs del Suprem, Roldán va acumular fins a 400 milions de les antigues pessetes. El salari mínim de l’època era de 58.530 pessetes. A més, el cas es va engreixar encara més amb un seguit de fotografies i imatges de Roldán en orgies i festes a càrrec dels fons públics que van enervar l’opinió pública. Tant és així que, segons el CIS de maig de 1994, incorporat en un magnífic estudi sobre la corrupció a Espanya de Belén Barreiro i Ignacio Sánchez Cuenca, era el cas que més havia “alarmat” la societat, amb un 65,3% dels enquestats citant-lo com a motiu de preocupació, molt per davant d’altres casos com ara el de Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya, amb un 20,7%.
La fuga i el ridícul
Més enllà del robatori sistematitzat que el va portar a la mateixa presó on s’estaria anys després el gendre de Joan Carles de Borbó, Iñaki Urdangarin, la de Brieva –on es va estar deu anys–, cal destacar la seva fuga prèvia, on surten personatges ben actuals. La detenció de Roldán havia anat a parar al Jutjat d’Instrucció número 6 de Madrid, aleshores regentat per la magistrada Ana Ferrer, que anys després formaria part del tribunal del Procés que va condemnar els líders institucionals i civils del Primer d’Octubre a un total de gairebé 100 anys de presó. Durant la instrucció del cas, Ferrer li va retirar el passaport a Roldán, que no s’ho va pensar i va fugir igualment. Dies després, era entrevistat per El Mundo a París, on amenaçava “d’aixecar la catifa” perquè era “l’escombriaire del partit”. La marxa de Roldán va provocar la dimissió del ministre de l’Interior d’aleshores, Antoni d’Asunción.
A partir de la fuga, el cas només va fer que millorar mediàticament. Deu mesos després, els serveis secrets espanyols van detectar Roldán a Laos amb un suposat “capitán Khan” i, amb l’arxifamós espia espanyol Francisco Paesa, el van detenir, extradir i engarjolar. Una detenció que va ser no només un festival de fons reservats per a col·laboradors i per a Paesa, sinó que a més va obrir un altre cas judicial per la irregularitat de l’extradició. Els papers per extradir-lo eren més falsos que una moneda de tres euros. A Laos, el cas va ser judicialitzat amb el nom de “cas Luis”. L’aleshores ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch, i la seva secretària d’Estat, la magistrada Margarita Robles, actual ministra de Defensa i responsable política del Centre Nacional d’Intel·ligència, tenien tots els números d’haver-se enganxat els dits. De fet, Robles havia telefonat a la magistrada Ferrer per fer un “lliurament administratiu” de Roldán i deixar de banda les sempre complexes comissions rogatòries. Un nyap històric.
Tres jutjats, espies i ministres socialistes de l’actual govern
L’extradició irregular de Roldán va anar a parar al Jutjat d’Instrucció número 11 de Madrid, en mans de la magistrada Maria Tardón, actualment titular del Jutjat Central d’Instrucció 3 de l’Audiència Nacional, on va substituir Carmen Lamela, i instructora del cas contra Gonzalo Boye, en el sumari Mito. Tardón tenia el cas sobre la taula, amb imputacions contra agents de la policia i membres dels serveis secrets, aleshores Centre Superior d’Informació de la Defensa (Cesid), pare de l’actual CNI. Un centre que també va entrar en una profunda crisi en l’era socialista per la dimissió del general Emilio Alonso Manglano, arran de les escoltes il·legals que Mario Conde -encausat pel cas Banesto- i el coronel Juan Alberto Perote havien manllevat i repartien per diferents mitjans de comunicació per afeblir el govern i poderoses estructures d’estat. Tardón va haver de batallar amb el jutge Garzón, que va reclamar la causa per a l’Audiència Nacional.
Va arribar un moment que el cas Roldán tenia tres fronts judicials, els de les jutgesses Ferrer i Tardón i el de Garzón. La pressió, però, va anar a parar a les magistrades. L’Advocacia de l’Estat i la fiscalia van suar la cansalada per tancar el cas, tant al jutjat de Tardón com al de Ferrer. El novembre de 1997 es tancava el cas dels “papers de Laos” sense poder esbrinar els autors dels fets i obrint un procediment de desobediència greu contra els policies que havien extradit Roldán per manca de col·laboració amb la justícia. Una causa que també va acabar en no res. Una de les frases del moment va ser la de l’espia Paesa, que va arribar a declarar davant de Tardón que havia participat en el retorn de Roldán, no pas per diners, sinó “per humanitat”.
De Filesa a Mariano Rubio
Altres casos que van anar laminant el socialisme va ser el cas Filesa, de finançament irregular del partit, i el cas Mariano Rubio, sobre les corrupteles del governador del Banc d’Espanya. El cas Filesa va ser instruït pel jutge Marino Barbero, que fins i tot va ordenar l’escorcoll de la seu del PSOE i del Banc d’Espanya. De fet, el nom de Filesa és incomplet perquè cal afegir-hi Malesa i Time Export, el nom de les tres empreses que diversos dirigents socialistes van crear per obtenir fons irregulars per al PSOE. El cas va arribar a esquitxar el PSC, amb l’aleshores senador Josep Maria Sala enmig de l’escenari. Sala encara continua essent un prohom de l’aparell socialista, tot i haver estat condemnat a tres anys de presó. El Tribunal Suprem va condemnar els implicats a penes de fins a 11 anys de presó. Aleshores, el secretari general del PSOE era Joaquín Almunia, que va demanar disculpes als militants i, dos anys després, veia com el PP obtenia una majoria absoluta aclaparadora.
L’afer de Mariano Rubio derivava del cas Ibercorp, una societat de valors i inversió al servei de la jet-set de l’època, com ara l’exministre d’Economia Miguel Boyer. Una societat dirigida per Manuel de Concha, Jaime Soto i Benito Tamayo, amb comptes en negre i que utilitzava informació privilegiada per assessorar inversions, amb la connivència de funcionaris de les autoritats monetàries espanyoles. Rubio, casat amb la novel·lista Carmen Posadas, va ser enxampat amb un compte de 130 milions de pessetes, però només va estar quinze dies a la presó. No va ser condemnat ni va dimitir, sinó que va esperar que acabés el seu mandat, i el cas va provocar la dimissió com a portaveu socialista de l’exministre d’Economia Carlos Solchaga. Rubio era el governador que signava els bitllets de 2.000 pessetes, un bitllet especialment cridaner, pel color vermell de la seva tinta.
Juan Guerra i Palomino, la família i el BOE
De casos n’hi va haver molts, però un que es va guanyar un lloc en el podi va ser el cas Juan Guerra. Un sumari on el principal protagonista va ser el germà del vicepresident del govern de Felipe González i enginyer en cap de l’estratègia socialista, Alfonso Guerra. El seu germà Juan tenia un despatx a la delegació del govern a Sevilla on feia i desfeia trames urbanístiques, negocis, concessions i adjudicacions. Va ser el primer gran judici de corrupció a Espanya. Alfonso Guerra va haver de dimitir l’afer va obrir una escletxa entre els guerristes i la resta del partit que pràcticament va durar fins a l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la secretaria general.
Els embolics de família no van acabar aquí. El cunyat de Felipe González, Francisco Palomino, també va ser investigat. El germà polític del president del govern va guanyar 346 milions de pessetes gràcies a la venda de la seva empresa, que es trobava en fallida tècnica, per 310 milions, a una altra empresa que seria absorbida per Dragados. El Ministeri d’Obres Públiques va inflar les seves comandes a la companyia, un fet que va despertar totes les suspicàcies mediàtiques i polítiques, fins al punt que es va obrir una investigació per la mala qualitat de les reixes de la presó de Sevilla, que havia construït l’empresa del cunyat presidencial.
Un altre dels casos sonats va ser el cas BOE, per un frau de 775 milions de pessetes per la compra del paper del Butlletí Oficial de l’Estat entre 1989 i 1991. Vuit processats, entre els quals hi havia la directora de la publicació, Carmen Salanueva, que va morir abans del judici, van ser absolts. L’ambient de corrupció no només es trobava a les files socialistes aleshores. Casos com el de Javier de la Rosa, el de les cooperatives de la UGT, el cas dels Fons Reservats també ajudaven a crear una biosfera política que va suposar un canvi de cicle a Espanya amb l’entrada de la dreta desacomplexada al poder, que n’acabaria saltant arran, precisament, de la Gürtel. Ara, aquesta dreta busca repetir el cicle de desgast d’un govern socialista.
